Arran d’una conversa a twitter, Nacho Santás ha explicat al seu bloc Pasión por el trabajo social la seva posició sobre una qüestió que avui es discuteix bastant en els serveis socials: si els serveis socials han de ser responsables de la gestió de prestacions econòmiques de divers tipus o si aquestes han de ser gestionades des d’altres camps de l’acció pública. Per seguir avançant en una discussió que crec que és molt més important del que pot semblar a primera vista, intentaré plantejar algunes idees.

La primera qüestió que assenyala Nacho Santás potser és més general però no va malament repetir-la: els serveis socials no són el mateix que el treball social. Crec que és matèria per a un altre debat, però aniria encara més enllà en la posada en qüestió d’algunes equivalències, al meu entendre, equivocades. Els serveis socials no són només els serveis socials «primaris», «bàsics» o «comunitaris». Inclouen, també, una àmplia gamma de serveis englobats en el que anomenem «especialitzats ». Sembla obvi, però si es pensa en el conjunt dels serveis socials públics i privats, la varietat de figures professionals i de formacions és tan gran que ningú confondria «serveis socials» amb «treballadors socials».

Una altra confusió freqüent és la que barreja la titulació (graduat o diplomat en Treball social) i la funció professional que s’exerceix, que és molt diferent entre llocs de treball diversos. De la mateixa manera, no tindria sentit que consideréssim que exerceixen una mateixa professió un magistrat, un advocat, un professor d’universitat i un director de sucursal bancària perquè tots ells són llicenciats en Dret. És com deia una altra discussió, però no deixa de ser important per sortir de determinades trampes de la cultura tècnica i professional dels serveis socials, que són avui un obstacle per al seu desenvolupament. I abans que ningú no s’ho prengui malament, a cada casa couen faves. A la universitat, que és on jo treballo, tenim una altra cultura tècnica i professional també plena de trampes i obstacles. Però anem al centre de la qüestió que planteja l’article.

Des de fa anys, la «cultura» dels serveis socials distingeix entre «prestacions econòmiques» i «prestacions tècniques», és a dir, entre pagaments en diners perquè les persones puguin comprar coses i atencions prestades per professionals en espècies o serveis. A més, la mirada dominant en el sector, encara que hagi avançat i retrocedit al llarg dels anys com les marees, veu les prestacions tècniques  com les «bones» i les prestacions econòmiques com menys bones. Des de l’oposició a les primeres rendes mínimes invocant un suposat «model escandinau» que en lloc de donar diners donaria serveis, fins a la persistent desqualificació (més que crítica) de l’«assistencialisme» i la inevitable menció de la canya i el peix, la incomoditat amb «donar diners» ha estat i està molt present.

La distinció rellevant, al meu entendre, no és la que separa ajuda en metàl·lic i ajuda en espècie, sinó la que diferencia prestacions segons la seva funció, que pot ser la de cobrir les necessitats bàsiques o la d’oferir suports per gestionar i fer front a una sèrie de processos socials en els quals les persones es veuen immerses. Una cosa és que les persones tinguin els mitjans per assegurar menjar, roba, sostre i energia, i una altra que se’ls doni suport per refer una vida truncada, per criar bé els seus fills, o valer-se en la vida diària quan no ho poden fer soles. Les dues coses es poden fer de moltes maneres, amb diners, amb béns o amb atencions personals, però crec que és un error tractar de la mateixa manera (com fan moltes carteres de serveis) les prestacions econòmiques per a la subsistència (renda mínima i similars ) i les que serveixen per, per exemple, pagar un servei de cures personals, ajudar a una persona a formar-se o incentivar la participació en una activitat ocupacional. No es tracta per tant de si els serveis socials han d’incloure prestacions econòmiques, sinó de saber si les que serveixen per cobrir necessitats bàsiques han d’estar emmarcades en els serveis socials o no.

Una pregunta pertinent, per començar, és per què ho estan avui dia. Només una part de les prestacions ho estan. El gruix de les prestacions econòmiques «per viure» al nostre país són contributives i les gestionen l’INSS i el SEPE. No crec que a ningú li passi pel cap que poguessin o haguessin d’estar en mans dels serveis socials. Queden, doncs, les prestacions econòmiques «assistencials», és a dir, aquelles que s’atorguen a persones amb mitjans econòmics inferiors a un determinat nivell i es financen amb els impostos de tots els contribuents (els francesos diuen que deriven de la solidaritat i no de l’assegurança). No obstant això, la major part de les prestacions assistencials, dirigides a persones en atur i pensionistes amb pensions baixes, les gestionen també l’INSS i el SEPE. La petita fracció que queda en els serveis socials la formen les pensions no contributives, les rendes mínimes, les ajudes extraordinàries o d’emergència i l’accés molt més complicat a pagaments d’energia i subministraments (tema aquest per un altre post). D’entre aquestes, les pensions no contributives estan gestionades en molts territoris pels departaments de serveis socials, però solen gestionar-se al marge de la xarxa general de serveis socials.

El que sembla explicar que algunes prestacions econòmiques per a la subsistència estiguin en els serveis socials no és la seva finalitat, ni tan sols el seu caràcter «assistencial» o focalitzat en les persones amb ingressos baixos. El que em temo que caracteritza la petita fracció que queda en mans dels serveis socials són dues coses. La primera, que es concedeixen no només d’acord amb criteris de necessitat objectius sinó també tenint en compte algun tipus de «valoració» sobre el grau real de necessitat (i sovint de mereixement) i sobre el grau de compliment d’algunes obligacions o exigències de comportament. Valoracions que, tot i que es denominin «professionals», massa sovint vénen marcades per prejudicis sobre els mereixements de la persona i per limitacions pressupostàries.

La segona característica és que es tracta d’ajudes dirigides cap a un sector de la població que es percep com a marginal («exclòs» en terminologia moderna), com a diferent dels treballadors a l’atur o jubilats. Que això no sigui cert en la pràctica no vol dir que no formi part d’un imaginari «arrelat». No oblidem que cada vegada que una crisi (la post-92, el crac del 2008) fa arribar a treballadors en atur als serveis socials a la recerca de suport econòmic es disparen les alarmes sobre el «nou perfil», els «nous pobres» i les classes mitjanes empobrides que no «haurien» d’estar als serveis socials. Em consta que no tothom ho veu així, però moltes persones, tant amb ocupació com ateses pels serveis socials, ho fan.

Com assenyala Nacho Santás al final del seu article, en el nostre context les rendes mínimes, la RAI i bona part dels subsidis per atur ocupen un mateix «segment de mercat», si se’m permet l’expressió comercial. Es tracta de persones que es mouen entre les franges precàries del mercat de treball i l’exclusió d’aquest, que entren i surten de l’ocupació amb freqüència però que durant llargs períodes de temps no obtenen ingressos suficients. Totes necessiten diners que completin uns escassos i irregulars salaris o l’absència d’aquests. Moltes (no totes) passen per processos personals i socials complicats, i els seria útil comptar amb el suport d’algú que els ajudés a compartir el sofriment, a trobar altres persones amb les quals suportar els problemes, a trobar oportunitats per a sentir-se útils.

Si és així, ¿té sentit que la RAI i els subsidis d’atur estiguin al SEPE perquè són per a «aturats» i les RM estiguin en els serveis socials perquè són per a «exclosos»? ¿No tindria més sentit integrar aquestes prestacions en un únic sistema de protecció econòmica assistencial? Per altra banda, els serveis socials han d’assegurar-se d’atendre (fins i tot obligatòriament) als perceptors de renda mínima –són «els seus»– mentre els de la RAI no els han de preocupar perquè «són del SEPE»?

Per acabar aquestes notes amb una visió esquemàtica de cap a on crec que hauríem d’anar, diria que l’escenari més desitjable seria el següent:

a) Una reorganització de les prestacions assistencials esmentades en un únic sistema, de responsabilitat compartida entre l’administració de l’Estat (nivell mínim comú) i l’autonòmica (que podria complementar-per adequar-lo a diferències de cost de la vida i de necessitats). Un sistema únic per als que treballen amb salaris molt baixos i els que no treballen, que sovint són els mateixos en diferents moments. Un sistema que asseguri uns mínims i que estigui pensat perquè treballar surti a compte. Un sistema que hauria d’estar articulat amb el sistema fiscal a través de mecanismes de complement salarial/crèdit fiscal que reforcin l’incentiu de l’ocupació.

b) Uns serveis socials que estiguin en condicions d’oferir a qui ho necessiti i ho desitgi suports per fer front a ruptures personals (per pèrdua d’una feina, per haver-se de traslladar a un lloc desconegut, per haver patit una ruptura familiar o haver hagut d’escapar d’un maltractador, per tenir dificultats especials derivades de la mala salut mental o la discapacitat, etc.). Suports que poden anar des de l’orientació i el «counseling» individual fins a la participació en activitats socials de molt divers tipus, i que poden incloure o no ajudes en diners quan sigui necessari.

Mentre ens aproximem a aquest escenari (si és que ho fem) hi ha moltes petites coses que es poden anar fent. Es pot començar per eliminar o reduir al mínim l’element de discrecionalitat i control del comportament que encara està present en la gestió «social» de moltes prestacions. Es poden redefinir com a drets amb condicions objectives (si es poden assegurar per a tothom) o com prestacions en concurrència, amb criteris objectius quan sigui inevitable un límit d’accés. Es pot «treure» la gestió, com proposa Nacho Santás i comencen a fer alguns ajuntaments, a unitats de gestió separades de les unitats d’atenció i treball social. I, sobretot, es pot i s’ha de començar a redefinir una intervenció social que, durant massa temps, s’ha vist contaminada i distorsionada per l’encàrrec social de diferenciar el pobre mereixedor d’atenció del no mereixedor.

Aquest post ha estat traduït al català segons les normes editorials de Llei d’Engel. L’original en castellà el podeu trobar aquí.