Fa uns dies Pedro Sánchez afirmava que una de les mesures per les quals havia d'”advocar” el PSOE era l'”evolució cap a una Renda Bàsica Universal” (punts 83-88). És a dir, una prestació monetària de l’Estat de benestar que s’atorga a tots els ciutadans amb independència del seu nivell de renda (universal) i de la seva disposició a contribuir a la generació del producte social (incondicional). Són aquestes dues característiques, universalitat i incondicionalitat, les que distingeixen la renda bàsica d’altres prestacions monetàries típiques de l’última xarxa de seguretat del benestar, com les rendes mínimes d’inserció o els crèdits fiscals. En efecte, estimat lector, la renda bàsica que rebria Juan Miguel Villar Mir, I Marquès de Villar Mir, seria exactament igual que la que rebria una persona que ha d’anar cada dia a un menjador de Càritas, i la renda bàsica que rebria un amant de la vida contemplativa, la meditació zen o prendre el sol de manera professional a la platja seria exactament igual que la que rebria algú que es passa 10 hores al dia, 6 dies a la setmana col·locant mercaderies a les fileres d’un supermercat a canvi del SMI. Hi haurà més d’un lector que ara mateix estarà pensant que si una idea com aquesta ha arribat a orelles de Sánchez, ha hagut de ser a suggeriment d’algun agent infiltrat de Susana Díaz. Vegem-ho.

El primer problema és que mentre estiguem parlant d’un model molt abstracte i poc concret de renda bàsica és difícil valorar si s’està a favor o no de la seva implantació. Els diversos models de renda bàsica que podem concebre tenen el seu suport normatiu en diferents corrents o teories de la justícia distributiva (social). Tot seguit en veurem tres: el model llibertari, el model de la societat d’stakeholders i el model igualitari o socialdemòcrata. Els analitzaré en aquest mateix ordre.

El model llibertari és, de ben segur, el més invocat perquè és el que elabora Philippe Van Parijs en el seu Real Freedom for All, l’intent fins ara més sistèmic i sofisticat per justificar la renda bàsica des de la filosofia política normativa. L’argument es desenvolupa en dues fases. En la primera etapa diem que hi ha un conjunt de recursos externs que (i) formen part del patrimoni comú -la herència comuna que rebem dels nostres avantpassats-, que (ii) no es limiten als recursos naturals sinó que incorporen coses com ara la tecnologia o fins i tot la propietat intel·lectual i que (iii) ens pertanyen a tots en condicions de (estricta) igualtat. En la segona fase diem que, en la mesura en què les ocupacions incorporen una part d’aquest patrimoni comú (tecnologia, per exemple) i a més són recursos escassos -el que té una ocupació s’està apropiant d’una mica més del que li pertany, perquè almenys en les societats europees segurament no hi ha feina per a tothom-, està justificat gravar primer les rendes generades en aquests llocs de treball i distribuir després en condicions d'(estricta) igualtat aquesta recaptació. La renda bàsica universal queda així justificada perquè els surfaholics són tan propietaris de l’herència comú que rebem dels nostres avantpassats com els workaholics. La realització institucional d’això, se’ns sol dir, és l’Alaska Permanent Fund Dividend. Proposant una RBU a Espanya, continua l’argument, no estem construint castells en l’aire des de la nostra torre d’ivori. Hi ha llocs, com Alaska, on la renda bàsica és una realitat perquè hi ha gent que hi dóna suport.

El model de renda bàsica per a les societats de stakeholders (té una mala traducció, perdoneu l’anglicisme) és igualment ben conegut perquè és el que elaboren Bruce Ackerman i Anne Alstott a The Stakeholder Society. La idea és aproximadament la mateixa que en la proposta de Van Parijs -maximitzar el conjunt d’oportunitats de la gent estenent l’accés a la propietat dels recursos i el capital-, però amb un matís important. En aquest model no es paga una renda periòdica, sinó que s’abona tot el capital en un sol pagament (lump-sum payment) en complir la majoria d’edat -per això la literatura sol parlar de capital bàsic i no de renda bàsica. L’avantatge: segurament és millor tenir un capital, no una renda, si el projecte de vida que es té és obrir un negoci que exigeix ​​una inversió inicial. L’inconvenient: segurament és pitjor tenir un capital, no una renda, si als 18 anys el projecte vital que és, a curt termini almenys, passa per gastar-15.000 euros en una festa d’aniversari per celebrar la majoria d’edat durant un cap de setmana a Marbella, en companyia dels seus amics més assidus de la nit, el vodka amb taronja i la cocaïna. La realització institucional d’això va ser el Child Trust Fund implantat pel govern britànic en 2005.

En proposar un capital bàsic, continua l’argument, no estem construint castells en l’aire des de la nostra torre d’ivori. Hi ha llocs, com el Regne Unit, on es va implantar un baby bond perquè la gent ho donava suport.

El model igualitari o socialdemòcrata és igualment ben conegut, almenys entre nosaltres, perquè és el que s’ha defensat des del node espanyol de la Basic Income Earth Network -la Xarxa Renda Bàsica-, encara que sol parlar-se de model “republicà” i no socialdemòcrata. La idea és que si volem una democràcia on tots els ciutadans puguin mirar als ulls als altres sense por al retret o la intimidació -el famós “Eyeball test” de Philip Pettit-, llavors el policy-maker socialdemòcrata pot establir un sòl universal d’ingressos per reforçar el poder de negociació dels que tenen menys poder de negociació -només quan la cobertura de les necessitats bàsiques no depèn de dir sí a una oferta de treball, per indigna que sigui, pot dir-se que un és lliure de dir no. El finançament d’aquest model igualitari de renda bàsica sol dependre d’una reforma que augmenti la progressivitat dels sistemes tributaris, basats en el principi de capacitat econòmica. La realització institucional d’això … Bé, aquí tenim un problema, i és que no hi ha cap renda bàsica universal finançada amb càrrec a les rendes del treball. Per què?

Encara que la discussió sobre la renda bàsica ha solgut girar al voltant de la seva (in)viabilitat econòmica (“¿Estem bojos? Això no es pot pagar”) i la seva desitjabilitat moral (“¿Estem bojos? Això és institucionalitzar l’explotació de les formigues per les cigales”), segurament el major dèficit de la proposta sigui la seva incapacitat de generar coalicions electorals al seu voltant. Una cosa és pagar un dividend social amb càrrec a mannà del cel (petroli) com passa a Alaska – “si el que estem repartint és mannà, doncs que en donin una mica al meditador zen, total …”, pensarà un workaholic-, i una altra molt diferent pagar una renda bàsica universal amb càrrec a l’IRPF – “si el que estem repartint són els fruits de la cooperació social, els que ni tan sols estan disposats a priori a col·laborar però en canvi volen una part del pastís són el paradigma del free-rider“, pensarà el nostre workaholic-. I és que el contractualisme de benestar o socialdemòcrata que serveix de base als nostres sistemes de benestar s’inspira més o menys directament en la teoria de TH Marshall i el seu lema que diu que “si la ciutadania s’invoca en defensa dels drets, no podem ignorar les corresponents obligacions “. Quan el que repartim no és mannà fruit d’alguna pluja celestial sinó el producte nacional fruit de la cooperació social, llavors -i a diferència del que sembla pensar Van Parijs i, per influència seva, molts altres- l’opció d’una vida (full time) hippie no és en absolut una opció disponible per a tothom (l’oci és un recurs escàs). Perquè per tal que el surfaholic pugui portar tots els dies uns entrepans de mortadel·la i un termo ple de gaspatxo a la platja hi ha d’haver alguna gent contribuint a la generació del producte social a repartir després en forma de renda bàsica. Segurament no hi ha cap realització institucional del model socialdemòcrata de renda bàsica perquè molts electors tenen la intuïció que hi ha alguna cosa en aquesta proposta que no funciona. I segurament aquesta intuïció és correcta.

Descarregar pdf amb la versió original en castellà aquí