Cada vegada és més comú escoltar que l’actual sistema de garantia d’ingressos necessita un canvi. Tot i que es podria dir que aquest model és força recent (alguns més que d’altres), sembla que n’hi ha pocs que esquivin les crítiques. La visió de la dreta és que aquests sistemes acaben desincentivant a la població en la cerca activa de treball i que, per tant, acaben generant grups poblacionals que s’aprofiten de l’esforç dels altres, el que els economistes anomenen free riders. La posició de la esquerra, en canvi, és que el disseny que pretén evitar el frau, finalment acaba generant una incompatibilitat amb el treball remunerat de qualitat i, conseqüentment, generant una trampa de la pobresa pels seus beneficiaris.

D’aquesta manera, encara que es parteixi de perspectives diferents, sembla que ambdues mirades polítiques coincideixen en que l’actual model no és compatible amb el treball remunerat i que, per tant, té diversos forats que impedeixen donar una resposta efectiva i eficient a les diverses situacions de necessitats que es donen al llarg del cicle de vida.

Si bé aquest model ja es trobava sota un canvi de paradigma a causa de l’augment de l’esperança de vida i del canvi en les relacions familiars, la successió de les diferents crisis econòmiques i energètica, i la pandèmia, han acabat d’evidenciar la necessitat de replantejar l’actual model de prestacions socials que tenim a l’Estat espanyol, a les Comunitats Autònomes i als municipis. Com a resultat, s’ha posat de relleu la necessitat d’enfortir el paper de les prestacions d’assistència social material (o monetària) per fer front a la pobresa.

En aquest sentit es podria dir que les prestacions assistencials actuals, tant des del nivell estatal espanyol fins al local, comparteixen un seguit de cinc grans reptes que impedeixen que aquestes ofereixin protecció social efectiva: 1) el repartiment de competències i responsabilitats és confús; 2) les quanties d’aquestes prestacions són insuficients a l’hora de cobrir la necessitat total; 3) els criteris d’accés, la definició de perceptor i els llindars que determinen la insuficiència estan obsolets; 4) no s’atenen les inequitats territorials, quan les necessitats i recursos són diferents ; i finalment, 5) la cobertura d’aquestes prestacions és millorable a causa de la presencia de diferents barreres d’accés que generen situacions de non-take-up.

1) El repartiment de competències i responsabilitats entre els tres nivells de govern és confús.

La primera repartició té origen a la Constitució del 1978, on es va diferenciar la seguretat social -contributiva- de l’assistència social – no contributiva i vinculada a la pobresa econòmica- (Diputació de Barcelona, 2022). D’aquesta manera, s’hi va definir que la seguretat social quedaria relegada a l’Estat i, l’assistència social, a les comunitats autònomes. Tot i això, el model ha anat incorporant diferents particularitats que han acabat generant un vicious layering als serveis socials (Aguilar- Hendrickson i Sabatinelli , 2014).

Al model multinivell actual, les prestacions econòmiques es distingeixen segons si tenen un caràcter contributiu o no. La gran majoria de les prestacions contributives són gestionades a nivell estatal per l’INSS i el SEPE (Aguilar- Hendrickson, 2017). La gestió de les prestacions no contributives, és a dir, les prestacions assistencials, varia: mentre que les que estan destinades a persones a l’atur o amb pensions baixes són també gestionades pel govern central a través de l’INSS i del SEPE, la resta de les prestacions assistencials queden en mans dels ens públics regionals i locals (Aguilar- Hendrickson, 2017).

La divisió entre l’àmbit local i autonòmic a Catalunya està emmarcada per la Llei 13/2006 de les prestacions socials de caràcter econòmic. Aquesta llei estableix els ens locals com a responsables de la provisió de prestacions econòmiques d’urgència social, és a dir, per atendre necessitats bàsiques, puntuals i urgents de subsistència. A més, les que es preveuen en l’àmbit autonòmic demanen residir legalment a Catalunya, mentre que les prestacions d’urgència social -i per tant, gestionades a nivell local- són accessibles a tot aquell que visqui o es trobi a Catalunya. D’aquí sorgeix el gran repte: definir clarament quines responsabilitats seran assumides pels diferents nivells governamentals. Així com s’exposa a l’informe de la Diputació de Barcelona, “[…] el caràcter urgent de les necessitats (no poder fer front a necessitats bàsiques de subsistència) és present en totes les situacions (puntuals o permanents) que no queden protegides per prestacions d’àmbit autonòmic o estatal, així com en els casos de persones que viuen o que es troben a Catalunya, però que no hi resideixen legalment.” (Diputació de Barcelona, 2022, p. 25). D’aquesta manera, els ens locals acaben cobrint situacions no suficientment protegides per altres àmbits de govern i, es qüestiona si els primers acaben excedint les competències legalment establertes (Diputació de Barcelona, 2022).

2) Les quanties són limitades per atendre a la necessitat total.

L’actual catàleg de prestacions està dissenyat per a cobrir necessitats molt concretes i per tant, les quanties d’aquestes són molt limitades. Aquesta fragmentació provoca que una persona hagi de sol·licitar una multiplicitat d’ajuts per a poder cobrir finalment la necessitat total i que sovint, no ho acabi fent ja que o bé no les coneix o bé perquè implica uns costos de gestió superiors a l’import d’aquestes. Aquesta característica, que s’estén pels tres nivells de govern –encara que s’agreuja al local–, també suposa un cost elevat per a les pròpies Administracions Públiques.

3) Els criteris d’accés, la definició de perceptor i els llindars que determinen la insuficiència estan obsolets.

Els criteris d’elegibilitat, la definició de perceptor i els llindars que determinen la insuficiència d’ingressos varien entre les diferents prestacions, fent que siguin difícil de conèixer i comparar entre elles. A més, sovint aquests llindars utilitzats per determinar la insuficiència d’ingressos estan obsolets i no s’ajusten a la inflació ni per tant, a l’encariment del cost de vida. Per exemple, l’IRSC no ha sigut actualitzat durant 12 anys.

4) Les prestacions a nivell estatal i autonòmic no tenen en compte les iniquitats territorials.

Els ens locals es troben alhora amb la necessitat d’anar establint ajudes d’urgència com pegats per cobrir situacions desateses pels altres nivells. Conseqüentment, el grau de protecció –i de despesa per habitant- depèn de la capacitat econòmica de cada ens públic local, creant desigualtats territorials (Daleph, 2021). Com a conseqüència, la gran variació que hi pot haver en els criteris d’accés, fins i tot la mateixa existència dels ajuts, acaba mobilitzant la població entre ens locals diferents dins d’un mateix territori continu (Diputació de Barcelona, 2022).

5) L’existència d’aquesta fragmentació crea barreres d’accés, fent que hi hagi una cobertura millorable i situacions de non-take-up.

Finalment, la fragmentació del sistema on s’estableixen criteris heterogenis, la vinculació parcial a la cotització, l’establiment de llindars diferents, el requisit de no estar ocupat o les quanties insuficients acaben limitant l’impacte que tenen les prestacions socials en protegir a la població de la pobresa econòmica. Alhora, rebre una prestació social monetària sovint requereix la gestió de diversos tràmits que pot arribar a ser farragosa. Així, tot plegat acaba provocant situacions de non-take-up.

Breument, el fenomen del non-take-up es pot definir com el fet on persones que podrien ser elegibles i destinatàries d’una prestació social, no acabin rebent-la. Les causes son múltiples i diferents per a cada prestació. De fet, la falta de recepció d’una prestació té origen des del simple fet de conèixer de la seva existència fins a finalment, poder acabar rebent-la, com una cursa d’obstacles (Costas, E. et al., 2022).

D’aquesta manera, l’actual model de prestacions socials necessita una transformació que simplifiqui la tramitació de les prestacions social, i que finalment, permeti arribar a tota la població diana d’una manera eficient.

Entre les innovacions i propostes de reforma es troben les que busquen reduir la multiplicitat d’ajuts. Aquest seria el cas del que persegueix el Projecte Transformador de Garantia d’Ingressos de la Diputació de Barcelona amb les prestacions locals, així com també algunes experiències internacionals com l’Universal Credit que s’aplica a tot el Regne Unit. En particular, destaca l’Universal Credit per ser una prestació que va néixer amb la finalitat de substituir la multiplicitat de sis ajuts en un sol ajut i per haver-se demostrat com a una solució més eficient i efectiva en la reducció de la pobresa, la desocupació, i dels errors administratius.

Una altra palanca de canvi gira entorn en millorar el punt de contacte entre l’administració i el ciutadà. Sovint el ciutadà pot necessitar un punt d’informació a partir del qual pugui conèixer per primer cop una determinada ajuda així com poder tramitar-la amb un suport tècnic. D’aquesta manera, el sistema de finestreta única, que fa referència a que els ciutadans tinguin un punt específic per a informar-se i fer gestions vinculades amb les prestacions socials, pot resultar interessant. A més, tal i com es proposa amb el Projecte Transformador de Garantia d’Ingressos de la Diputació de Barcelona, aquest sistema permet descarregar de tasques rutinàries i burocràtiques dels professionals de Serveis Socials, per a que aquests puguin oferir una major assistència.

Alhora, els nous avenços tecnològics poden ajudar a apropar el ciutadà a l’administració pública. En aquest sentit, un altre exemple interessant és la pàgina web del govern de Canadà que permet a la ciutadania conèixer si pot ser beneficiaria d’alguna prestació social vigent (tant monetària com de servei) omplint un formulari amb dades personals bàsiques. No obstant, per un desplegament efectiu en el cas espanyol, s’hauria d’incorporar la multiplicitat de prestacions vigents entre els tres nivells de govern.

Així mateix, cada vegada estan apareixent més casos on s’està començant a utilitzar Intel·ligència Artificial per a l’assignació i gestió de les prestacions socials monetàries, amb el doble objectiu de descarregar als professionals de Serveis Socials i de minimitzar els errors i casos de frau. No obstant, les experiències internacionals (com el Robodebt o el SyRI) i nacionals (BOSCO) també mostren el risc que suposa introduir aquesta tecnologia sense una supervisió efectiva d’una persona, atès que és un àmbit especialment sensible.

Tot plegat sembla que el model de prestacions socials monetàries es troba davant d’un procés de transformació, i encara és incert com s’acabarà configurant. De fet, encara hi ha preguntes que estan pendents de resoldre: Què passa amb el repartiment de competències? I amb les iniquitats territorials? I amb altres barreres d’accés com la bretxa digital o la falta d’accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda o amb alguna discapacitat? Per tant, si bé la tendència és anar cap a un canvi, aquest camí requereix de més experimentació i d’avaluacions que assenyalin el camí cap a un sistema d’assistència social que protegeixi a la població en pobresa monetària efectivament.

Bibliografia:

Aguilar-Hendrickson, M., & Sabatinelli, S. (2014). Changing Labor Markets and the Place of Local Policies. In C. Ranci, T. Brandsen, & S. Sabatinelli (Eds.), Social Vulnerability in European Cities (pp. 67-102). Palgrave Macmillan.

Aguilar-Hendrickson, M. (6 de març de 2017). Entre els diners per menjar i la mà que t’ajuda a segui endavant. Llei Engel.  https://lleiengel.cat/diners-per-a-menjar-i-la-ajuda/

Costas, E., Ferrer, C., & Ponce, J. (2022). El impacto de los trámites administrativos en el acceso a las prestaciones sociales. Una perspectiva conductual. Barcelona: Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, KSNET. https://www.ksnet.eu/informes/?mgi_339=9886/el-impacto-de-los-tramites-administrativos-en-el-acceso-a-las-prestaciones-sociales

Daleph (15 de març de 2021). El repte dels ens locals en el disseny de polítiques de garantia d’ingressos. Daleph.  https://daleph.com/ca/2021/03/15/el-repte-dels-ens-locals-en-el-disseny-de-politiques-de-garantia-dingressos/

Diputació de Barcelona (2022). Bases d’una política local de garantia d’ingressos i de la subsistència material. https://llibreria.diba.cat/es/libro/bases-d-una-politica-local-de-garantia-d-ingressos-i-de-la-subsistencia-material_66894