L’any 1984 s’obria el primer Centre Obert del Prat de Llobregat al barri de Sant Cosme, un dels primers de Catalunya, començava una nova etapa. La professió d’educació social agafava forma i es consolidava.

La revista “El Prat” de l’any 1984 definia la raó de ser del centre obert per l’existència d’un alt nombre d’infants i joves amb situació de conflicte social, amb carències psicològiques i socials, i el defensava com una alternativa l’internament. “El único ámbito de socialización y organización es la calle” afirma l’article defensant la necessitat de crear espais com alternatives de socialització davant del fracàs escolar i en aquest context s’afirmava que el centre obert acollia als diferents infants i adolescents amb qui les diferents institucions tradicionals (escola, família, etc.) havien fracassat.

L’any 2020, 36 anys més tard, l’Ajuntament del Prat ha tancat el Centre Obert per donar pas a un nou model d’intervenció socioeducativa. Agafem el cas paradigmàtic del Prat per il·lustrar un canvi, però què hi ha darrera d’aquest canvi i el perquè es duu a terme serà objecte d’aquesta discussió teòrica.

Cal destacar l’important avenç en els darrers anys en l’àmbit legislatiu respecte els drets i oportunitats de la infància. Tal i com destaquen Mayordomo i Millan (2017)l’aprovació de la Llei 14/2010 sobre els drets i oportunitats de la infància i adolescència (LDOIA) va ser un important pas endavant. També cal destacar, més recentment, l’aprovació de la Llei orgànica 8/2021 que té per objecte garantir els drets fonamentals dels infants i adolescents a la seva integritat física, psíquica, psicològica i moral L’any 2017, el Departament de Treball, afers socials, i famílies de la Generalitat de Catalunya publicava a la Col·lecció Eines (núm. 32) el document “Serveis d’intervenció socioeducativa no residencial per a infants i adolescents en situació de risc i les seves famílies”. En aquest document s’enumeren les mancances del model de Centre Obert d’entre les quals, per l’objecte de l’article, en destaco les següents:

Els centres oberts, en molts casos, no donen resposta a les necessitats d’atenció dels infants i adolescents en situació de risc i les seves famílies.

Els centres oberts estan centrats en l’atenció als infants i als adolescents i no en les necessitats d’atenció a les competències parentals dels pares o tutors (…) no compleixen la funció de donar suport, acompanyament, capacitació parental i tractament social a les seves famílies.

En alguns casos no hi ha una integració perfecta amb els serveis bàsics d’atenció social, que són la porta d’entrada del sistema de serveis socials i que han de derivar a aquests recursos.

Rotació insuficient d’infants als centres oberts per l’absència de baixes en el servei.

Grup d’edat 0-3. Aquest grup d’edat, com a infants en possible situació de risc, no està previst en el servei de centre obert de la Cartera de serveis socials vigent.

Cal afegir en aquest primer anàlisi alguns reptes que plantegen Mayordomo i Millan (2017) respecte els programes municipals per reduir el risc social i per garantir la salvaguarda dels drets dels infants i adolescents: la metodologia, les eines de treball i el model d’intervenció sovint no reconeix les habilitats i capacitats del nen/a i adolescent en el seu entorn social. Apunten la necessitat de treballar amb intervencions basades en evidència científica que orienten el professional en la presa de decisions sobre les actuacions a emprendre. Posen de manifest la necessitat de fer intervencions més integrades amb els serveis d’intervenció terapèutica i assenyalen com a repte l’ajuda a domicili per la millora de les capacitats parentals, els comportaments i les habilitats de interrelació paterno-filials, empoderant els progenitors en la gestió dels seus aspectes quotidians, contribuint a la seva autosuficiència. També destaquen la necessitat d’intervenir en edats més primerenques i en la gestació així com la necessitat de desplegar recursos per incidir de forma efectiva en la interrelació social i l’accés a les activitats d’oci. Es posa en evidència que participar en determinades activitats extraescolars millora els resultats escolars, augmenta la predisposició a l’aprenentatge i incrementa les expectatives formatives, millora de l’autopercepció, redueix els comportaments negatius i incrementa la seguretat pròpia i l’autoestima. En aquest mateix sentit el Síndic de Greuges proposa incrementar les convocatòries d’ajudes, aplicar bonificacions, tarifes socials o altres recursos que faciliten l’accés als recursos de lleure per les persones més vulnerables. (Síndic, 2014) 

Els Centres Oberts han estat bons instruments per a la reducció de danys i la contenció de conductes disruptives, però ni hem millorat les capacitats parentals, ni hem reduït significativament factors de risc en l’àmbit familiar, ni hem fomentat la inclusió social entre diferents nens i nenes, joves i adolescents d’orígens diferents i des de la diversitat que viu i conviu en un territori, tal i com ha analitzat el grup de treball per la creació dels SIS del Prat.  

En els darrers anys, amb la professionalització en l’abordatge i la detecció de la infància en risc, el creixement de les activitats de lleure, estiu i extraescolars, i especialment, amb les ajudes públiques en aquest àmbit, el Centre Obert com a model, al Prat, es posa en crisi. Una part important de les famílies, ateses pels serveis socials bàsics, acompanyades des del vincle professional i el treball socioeducatiu, quan poden escollir, demanen fer les activitats extraescolars i d’estiu en d’altres entitats. No volen anar a un recurs segregat, especial per a elles, per a famílies difícils, amb problemes, on hi ha conflictes i on es troben i relacionen amb altres famílies com elles: “difícils i amb problemes”. Aquest era el seu constructe: L’estigma. Una conceptualització negativa de les seves possibilitats, la seva situació i, en definitiva, la seva vida. Algunes d’elles ja han carregat tota la vida l’estigma d’un barri, amagant l’adreça a l’hora de buscar feina o escolaritzades en una determinada escola segregada només per haver nascut en un lloc i en un context. Elles, majoritàriament les mares, amb càrregues familiars que són el símbol i l’expressió més clara de la feminització de la pobresa, elles, ens han dit que necessiten una relació d’ajuda i que volen espais i entorns diferents i “normals” pels seus fills i filles.

Centralitat en la família

La família és el primer nucli de socialització se l’infant. L’infant ha d’estar amb la seva família (entesa de forma àmplia) i la família ha de ser acompanyada, sempre que sigui possible, per construir un entorn el més positiu possible.

Les famílies són la baula més dèbil d’un sistema que cal reforçar i apuntalar. Durant la criança, les famílies lluiten per tirar endavant malgrat les seves motxilles. En molts casos parelles joves, amb històries de vida carregades de dificultats, amb relacions de parella conflictives, moltes famílies monomarentals, en edat productiva, sense ingressos estables o sense feina, sovint amb poca formació i per tant amb un sostre de vidre baix, i amb molta pressió. Molta pressió, però sense eines, sense recursos, sense suport, sovint elles molt soles, però majoritàriament amb moltes ganes de fer-ho bé, i de fer el millor pels seus fills i filles.

La resiliència familiar es defineix com un conjunt de processos de reorganització de significats i comportaments que activa una família sotmesa a estrès per recuperar i mantenir els nivells òptims de funcionament i benestar, equilibrant els seus recursos i les seves necessitats familiars. (Gomez i Kotliarenco, 2010)

En aquest context i amb aquesta diagnosi al Prat decidim fer el pas endavant. Ens inspirem en el model basc d’intervenció socioeducativa exposat per Agintzari i amb la conferència del professor Fernando Vidal de la Universidad de Comillas al 1r Congrés Internacional d’intervenció socioeducativa amb famílies (2019) i ens decidim a escriure un projecte i a fonamentar-lo. Dissenyem i executem un procés participatiu amb les entitats, famílies i professionals per dissenyar el servei des de les necessitats, ajustat a la realitat de les famílies i com a complement especialitzat al treball socioeducatiu i de continuïtat que realitzen els equips bàsics d’atenció social.

Construïm conjuntament amb les famílies, els infants, les entitats socials i els professionals. Escoltant a tothom per posar en evidència una necessitat de canvi i per construir juntes un nou model d’atenció que busca posar la família al centre, les famílies han de ser considerades subjectes actius de la intervenció. Promoure un lleure actiu, des dels interessos dels infants, amb els seus amics i companys de classe o d’afició. Dur a terme una intervenció intensiva, acotada en el temps i adreçada a treballar en positiu amb la família a partir d’evidències i indicadors objectivables. Millorar les competències parentals, desenvolupar factors de protecció, millorar les  relacions socials i amb la comunitat i augmentar el benestar dels infants i adolescent, són els objectius

Lleure inclusiu

Qualsevol política innovadora en l’àmbit de la infància en risc ha de donar cobertura de lleure, activitats extraescolars i d’estiu, de qualitat, inclusiu i en entorns el més normalitzats possibles, salvant la imprudència en l’ús d’aquest terme. Els nens i les nenes, adolescents i joves han de fer ús dels espais, entitats, activitats i recursos del poble, ciutat, comarca o país com qualsevol altre infant garantint-ne l’accés i facilitant la inclusió per necessitats educatives especials o per aspectes de caire conductual.  Compartir un temps, uns aprenentatge, uns espais, i uns projectes entre iguals (per raó d’edat) pot generar en l’infant una experiència significativa i vivencial que generi canvis i estructuri models, sent una de les millors palanques de canvi, de modelatge, de resiliència enfront a les càrregues vitals que arrossega. L’estratègia principal que acompanya el servei d’intervenció socioeducativa passa per fomentar un lleure inclusiu, obert, divers, que sigui emancipador del seu destí i capacitador d’experiències positives.

Intervenció intensiva i acotada en el temps

Necessitem crear entorns d’intervenció transformadors; que tinguin un impacte immediat i que generin un modelatge directe cap a tota la família. En relació a la gestió sempre escassa dels recursos, el model aposta per a concentrar els recursos professionals en poques persones ateses per assegurar-ne uns resultats partint de la hipòtesi de la intervenció intensiva generadora de canvis. Aquesta intervenció setmanal o fins hi tot diària permet entrar al fons del model sistèmic familiar, explorar-ne les capacitats i potenciar-les, identificar els riscos i oferir eines per a transformar-los.

Acció als domicilis

A casa de cadascú hi passen moltes coses. És un entorn segur, privat i íntim. Fins hi tot hom podria dir que entrar a casa d’algú és envair la seva intimitat, el seu espai. El nou model d’intervenció socioeducativa del Prat no tindria sentit sense l’accent clar i diàfan en la intervenció domiciliària. Aquesta era una de les principals pors en l’esdevenir del projecte però està resultant quelcom demanat, valorat i essencialment necessari. En el cas del Prat educadores socials, treballadores familiars, terapeutes familiars i integradores socials treballen conjuntament amb la famílies des dels propis domicilis. És la millor manera de conèixer la realitat de cada família, d’aproximar-se a les seves dificultats i d’oferir una relació d’ajuda, acompanyament i modelatge real i propera. És la millor manera per empatitzar amb la realitat de cadascú i d’acompanyar-la, d’afrontar plegades els reptes i posar-hi plegades solucions.

Evidència científica

El salt més profund és l’esforç del model per treballar d’una forma diferent en dos sentits. Primer treballant amb escales de valoració provades i testades científicament que ens permeten avaluar de forma compartida amb la família els avenços i les necessitats treballant des de la praxis de l’avaluació, com és el cas de l’ECP-12 (promogut pel programa d’infància de la Creu Roja amb la universitat de Sevilla l’any 2020).  Segon posant en marxa l’aplicació pràctica de programes socioeducatius amb evidència, programes que ofereixen resultats contrastats i que ens asseguren un impacte.

Parentalitat i criança positiva

Les competències parentals fan referència a les capacitats pràctiques que tenen els pares i mares per a cuidar, protegir i educar els fills. Els benestar psicològic infantil necessita de vincles afectius estables i càlids, sensibilitat, receptivitat, un entorn estructurat, suport, una relació sostenidora, una resposta sincrònica, reconeixement, flexibilitat, i respecte a les etapes evolutives. (Rodrigo et al, 2009). En aquest sentit el model fa una aposta clara per creure en les capacitats de les persones i en establir una relació d’acompanyament i suport per ajudar a desenvolupar-les d’acord amb les necessitats dels infants.

Proposa actuar de forma prioritària des de l’etapa de la gestació per acompanyar la criança positiva tenint en compte que la salut física i mental materna durant l’embaràs i el postpart, i la interacció parental durant els tres primers anys de vida influeixen de manera crítica en el cervell infantil. (Luby, et al 2015).

El camí que hem començat al Prat no deixa de ser un camí difícil. Cal superar diferents obstacles (culturals, econòmics, institucionals, normatius, etc.) i cal sobretot, garantir amb l’avaluació i l’evidència que el benestar dels infants i adolescents millora de forma substancial. Cal garantir un encaix jurídic del model que blindi la intervenció als domicilis, la intervenció al carrer, a les entitats, des de la promoció de capacitats i competències en entorns de molt risc i on, fàcilment es poden desencadenar o detectar situacions de desemparament, perquè, efectivament aquest model amb major proximitat a les famílies també ens permet estar més a prop de conductes i evidències que ens poden conduir a la desprotecció. Es fa cada cop més necessari disposar de suport jurídic a les àrees bàsiques de serveis socials per poder gestionar amb seguretat jurídica aquests processos, per protegir els professionals i, sobretot, per garantir l’interès superior del infant en seu judicial.   Finalment, és un repte de país avançar cap a polítiques d’avaluació en l’àmbit social i en especial, per l’objecte d’aquest article, dels diferents recursos que intervenen per a la garantia de drets i l’interès superior de la infància. Avaluar-ne l’impacte en la reducció de factors de risc, la seva sostenibilitat, l’eficiència i l’eficàcia del model i sobretot la millora del benestar del infants i adolescents, ha de ser per tots nosaltres una prioritat. 

Bibliografia

Martin, E, Olmedo D., Garcia A. Ajuntament del Prat de Llobregat. Servei d’intervenció socioeducativa: Projecte marc. 2020.

Planella Ribera, Jordi . Història de l’educació social. Barcelona: Eureca Media, UOC, 2010, ISBN 978-84-692-8553-4.

Ortín Pérez, Bernardo . Educadores sociales: perspectiva histórica de una profesión. Educación social: Revista de intervención socioeducativa, ISSN 1135-8629, Nº 23, 2003.

Ajuntament del Prat de Llobregat. El Centro abierto Sant Cosme. El Prat. 1984. Pàg 13

Ajuntament del Prat de Llobregat. Memoria de servicios sociales. 1984-1986.

J Sanchez. Un espacio importante para el barrio de Sant Cosme. El Prat. 1992, pàg 6. 

Jimenez Terrer, Xavier. Trabajar con adolescentes. El Prat. 1993, pàg 7. 

Mayordomo E, Millan X. Avances, límites y retos en la garantía de derechos de la infancia en Cataluña. Zerbitzuan. Revista de Servicios Sociales. 2017, pàg 75.

Generalitat de Catalunya. Col·lecció Eines (núm. 32) el document “Serveis d’intervenció socioeducativa no residencial per a infants i adolescents en situació de risc i les seves famílies” 2016

Rodrigo López, M.ª José; Martín Quintana, Juan Carlos; Cabrera Casimiro, Eduardo; Máiquez Chaves, M.ª Luisa Las Competencias Parentales en Contextos de Riesgo Psicosocial Psychosocial Intervention, vol. 18, núm. 2, 2009, pp. 113-120 Colegio Oficial de Psicólogos de Madrid Madrid, España.

López Sanchjez, F. Necessidades de la infancia y proteccion infantil. Fundamentación teorica y criterios educativos. Volumen 1. Programa SASI de mejora del sistema de atención social a la infancia. Ministerio de asuntos sociales. Madrid pag 53-66. 1995

Luby JL. Poverty’s most insidious damage: the developing brain. JAMA Pediatr 2015; 169: 810-11.

Barudy J, Dantagna M. Los buenos tratos a la infancia: parentalidad, apego y resiliencia. España: Gedisa, 2009 ISBN: 9788497840910

Diputació de Barcelona. Orientacions per a la implementació del model de serveis d’intervenció socioeducativa. 2019

Gomez E, Kotliarenco MA. Resiliencia Familiar: un enfoque de investigación e intervención con familias multiproblemáticas. Centro de Estudios y Atención al Niño y la Mujer – CEANIM, 2010, DOI: 10.5354/0719-0581.2010.17112.

Pasalamar C, Funes A. El barri de Sant Cosme del Prat de Llobregat, una experiència de reivindicació, remodelació i acompanyament sociocomunitari.  Papers: Regió Metropolitana de Barcelona, ISSN-e 2013-7959, Nº. 63, 2020, págs. 154-164.

Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i l’Adolescència (FEDAIA) .Comissió Centres Oberts. Definició de Centre Obert amb criteris de qualitat. 2006.

Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i l’Adolescència (FEDAIA) .Comissió Centres Oberts. El paper dels Centres oberts en la cohesió social. 2016

Ajuntament de Barcelona. Xarxa de Centres oberts. Els centres oberts de la ciutat de Barcelona, avançant cap a una diagnosi compartida.

Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials

Ordre BSF/331/2013, de 18 de desembre, per la qual s’aproven les llistes d’indicadors i factors de protecció dels infants i adolescents

Decret 142/2010, d’11 d’octubre, pel qual s’aprova la Cartera de Serveis Socials 2010-2011

Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència

Llei orgànica 8/2021 que té per objecte garantir els drets fonamentals dels infants i adolescents a la seva integritat física, psíquica, psicològica i moral davant de qualsevol forma de violència.