Si les organitzacions del tercer sector volen ser realment un tercer sector han de poder donar una resposta relativament autònoma i específica a la complexitat social. Una resposta necessàriament complexa creant estructures complexes.

Quan parlem de tercer sector, ens estem referint a que existeixen un tipus d’organitzacions que s’estructuren formalment i es relacionen amb el seu entorn amb una lògica diferent a la de les administracions públiques i a la que caracteritza les empreses mercantils. Diríem que, en una època històrica determinada, els sistemes socials (les societats o almenys algunes d’elles), en el seu procés de diferenciació funcional i d’augment de la complexitat, han generat en el seu interior un subsistema (tercer sector) que resulta funcional, que té sentit,  en la mesura que els altres subsistemes (comunitats primàries, institucions públiques i organitzacions mercantils) resultaven insuficients per un cert nivell d’autoregulació i funcionament d’aquestes societats (Donati, 2020).

Possiblement la part més reconeguda d’aquest tercer sector seria l’anomenat tercer sector d’acció social format en principi per organitzacions comunitàries o de base comunitària. Actualment, l’acció social busca la dinamització, millora i enfortiment de relacions fraternes de proximitat i interdependència de totes les persones (considerades lliures i iguals).

De la mateixa manera que els Estats, els mercats i les seves organitzacions van emergir de comunitats primàries en un procés d’increment de complexitat social i de resposta a aquesta complexitat, el tercer sector i les organitzacions que en formen part representarien l’emergència d’un nou tipus (tercer) de formalització i assumpció de la complexitat social. Parlar ara i aquí de complexitat social és parlar de la confluència i encreuament de fenòmens com la longevitat, la individualització, la digitalització, el canvi en els rols de gènere, la desigualtat, la globalització, la urbanització, crisis de les cures o l’exclusió (Gomà, 2021).

Si les organitzacions del tercer sector d’acció social volen ser realment un tercer sector han de poder donar una resposta relativament autònoma i específica a aquests i altres reptes: una resposta necessàriament complexa a aquesta realitat social complexa.

Davant la pregunta de com construïm i donem una resposta complexa, respondríem que serà necessari crear estructures complexes per part del tercer sector.

Estructures complexes

L’arquitectura o estructura de les organitzacions, dels espais de co-producció, de models de governança així com les dinàmiques que es desenvolupen, no son neutres alhora de respondre a l’actual complexitat social. Estructures i dinàmiques, formalitzades o no, poden esdevenir una palanca per a promoure innovació social, co-dissenyar i co-produir polítiques socials des d’una mirada multifactorial que donin resposta als nous reptes socials amb els que ens trobem en aquesta primera part del segle XXI. Tant les estructures com les dinàmiques seran clau en la transformació social. Quan parlem d’estructures ens estarem referint a organitzacions, espais de treball conjunt entre organitzacions i altres agents, espais de co-producció i espais de governança.

En primer lloc, pensem que les estructures basades en models de governança democràtica son més flexibles, faciliten les decisions compartides, es reconeixen les diferents veus així com la diversitat de persones, i agents que hi participen, i es generen dinàmiques basades en els valors intrínsecs d’una societat democràtica. Per altra banda, teixir ecosistemes de coneixement basats també en models de governança democràtica en els que es promogui el coneixement col·lectiu, espais de diàleg per tal d’imaginar, dissenyar, crear, facilitarà també respostes complexes als actuals reptes socials. I finalment l’existència d’espais de governança participativa i democràtica trencant estructures i jerarquies rígides, que facilitin el repartiment del poder entre els diferents agents i veus ens acostarà també a la co-creació de respostes innovadores als reptes socials, dinàmics i multifactorials de l’actual estat del benestar.

Sovint ens trobem encara que les dinàmiques de treball que predominen en equips, organitzacions, d’espais de col·laboració són dinàmiques tradicionals on el poder està concentrat en una o poques persones, i on el què s’espera de la resta és que facin “el què toca fer” o el què se’ls hi diu que s’ha de fer. Aquest tipus de dinàmiques no deixa desplegar les potencialitats de les persones i de manera fractal, tampoc dels equips, de les organitzacions i dels espais conjunts… i per tant les respostes innovadores als reptes socials no arribaran a la potencialitat que podrien arribar. Així doncs serà important promoure dinàmiques de treball, d’interrelació entre les persones, equips, organitzacions que facilitin relacionar-se de manera més lliure, oberta, espontània i creativa.

En aquestes dinàmiques i estructures organitzatives, espais de diàleg, de construcció de coneixement col·lectiu ens trobarem una base que operarà en aquestes noves formes de treballar, de relacionar-nos, i d’avançar, serà una base que respondrà a lògica de la complexitat: sovint no avançarem de forma lineal sinó de forma recursiva, les dinàmiques no tindran per què ser de causalitat, emergiran idees noves que no seran necessàriament conseqüència de efectes anteriors, el temps deixarà de ser una variable neutre en els processos i haurem de comprendre que el tot no és la suma de les parts. Ens trobarem també que hi haurà processos que no podrem accelerar, ja que hi ha aspectes a la vida que es resistiran a assolir una major eficiència, “si bé podem produir cafeteres cada cop més ràpid i de forma més econòmica, un violinista no pot accelerar el ritme sense fer malbé la seva melodia” (Bregman, 2016).

Tenir presents aquestes idees, patrons, lleis que estaran operant, prestar-hi atenció, reconèixer-los i facilitar-los ens permetrà veure i intuir oportunitats que es puguin crear. Haurem d’acceptar certs aspectes com: no entendre per què succeeix una determinada cosa o situació i per tant la forma de relacionar-nos-hi haurà de ser partint des d’allà on està el sistema i treballar-hi. D’altra banda no podrem pretendre “controlar” ni uniformitzar l’autoorganització d’estructures i d’espais col·lectius. Haurem de fer un salt cap a acceptar la incertesa.

La incertesa, allò desconegut, canviant, el caos, el conflicte deixaran de ser errors a evitar a les organitzacions, espais, o ecosistemes sinó una realitat que haurem de reconèixer, acceptar i gestionar (Pastor i León, 2017). Una certa inestabilitat i incertesa ens conduirà cap a noves estructures, relacions, processos i creativitat innovadora. En tota aquesta base de complexitat també haurem de reconèixer els sentiments i les emocions intrínseques en tota relació. Si volem promoure estructures basades en governança democràtica, promoure el coneixement col·lectiu, haurem de ser conscients, entendre i acompanyar enveges, inseguretats, dinàmiques de rang, rols i poder entre altres (Marco, 2021).

En totes aquestes dinàmiques complexes serà clau el paper de les persones que liderin aquesta transformació. Persones amb coneixements i experiència de gestió però sobretot amb un canvi de mirada i d’entesa de les relacions i de la generació de coneixement col·lectiu. Que acompanyin organitzacions, en situar-les en un estadi diferent per a poder fer aflorar la diversitat de veus, de persones, de coneixement en la coproducció de polítiques socials. Que generin escenaris, circumstàncies amb gran diversitat d’agents, que teixeixin models més comunitaris, inclusius per tal de no deixar ningú enrere. Aquest canvi de mirada en la gestió podrà crear situacions d’incertesa, que s’hauran de poder sostenir temporalment per avançar cap a propostes col·lectives. Haurà de combinar-se coneixement més tradicional i clàssic però amb una mirada i visió transformadora, intrínseques de l’ADN del tercer sector.

Les disciplines i les ciències socials (com altres) son un instrument imprescindible per entendre la complexitat social i, específicament els processos d’exclusió que el tercer sector d’acció social ha d’intentar prevenir i revertir. Es tracta de comprendre el caràcter circular, estructural i recursiu dels processos d’exclusió, que entren en bucle i, com fractals, es multipliquen i es reprodueixen generació rere generació.

Respostes complexes per part del Tercer sector

Probablement ens trobem en una situació paradoxal entre els poders públics i el tercer sector d’acció social. Un tercer sector fortament apalancat al sistema de finançament públic, i un sistema de finançament públic altament estanc encapsulant a les persones segons determinats col·lectius. La complexitat social però, no pot abordar-se segregant i encasellant una part de la població i atribuint-li una característica, la vulnerabilitat que, per definició, correspon a totes les persones.

Les organitzacions comunitàries d’intervenció social no poden ser vistes com una reserva índia que possibilita la vida de persones etiquetades i segregades sinó que han de ser dispositius dels que poden contribuir a aquestes persones per transformar la societat i participar en ella amb plenitud i empoderament. Les entitats del tercer sector d’acció social, a través de noves estructures, dinàmiques i models de governança participativa han d’anar permeabilitzant les seves lògiques de gratuïtat, voluntarietat, solidaritat, transformant la societat en clau d’inclusió i equitat, rebutjant  l’assistencialisme que contribueix a perpetuar l’exclusió i la injustícia. Han de fer emergir la seva essència innovadora i reivindicativa per a transformar desigualtats socials (Mora y De Lorenzo, 2021).

La contribució de les organitzacions d’iniciativa social a la sostenibilitat de les nostres societats complexes es basa en fer el que altres agents per definició no poden fer, i no fer amb menys costos funcions que corresponen a altres esferes o subsistemes. Per això el tercer sector d’acció social reclama i exerceix el seu funcionament autònom en tots els nivells: des de l’actuació operativa a la vida quotidiana del territori i la comunitat, fins la governança democràtica i participativa. En tots aquests nivells no practica un joc de suma zero amb els altres tipus d’organitzacions sinó que intenta desencadenar i desplegar les sinèrgies pròpies d’una societat complexa que, generant cada com més intel·ligència i coneixement col·lectiu, és cada cop més capaç, complexament d’autoregular-se, funcionar i desenvolupar-se de forma satisfactòria, justa i sostenible per tots els seus membres.

Bibliografia

BREGMAN, R. (2017). “Utopía para realistas: a favor de la renta básica universal, la semana laboral de 15 horas y un mundo sin fronteres”. Ediciones Salamandra.

DONATI, Pierpaolo (2020): “Diritti sociali e welfare relazionale” en MORUZZI, Mauro y PRANDINI, Riccardo (cuidado): Modelli di welfare. Una discussione critica. Milano, Franco Angeli, páginas 77-112.

GOMÀ, Ricard y UBASART, Gemma (2020): “Cambio de época y Estado de bienestar” en GOMÀ, Ricard y UBASART, Gemma (coordinación): Vidas en transición. (Re)construir la ciutadania social. Madrid, Tecnos, páginas 12-20.

MARCO, Lluís (2021): “El poder i els processos de transformació organitzacional” http://www.hobest.es/blog/el-poder-i-els-processos-de-transformacio-organitzacional

MORA, Sebastián y DE LORENZO, Francisco (2021): “Hibridación relacional de Tercer Sector de Acción Social en la última dècada. Entre la movilización y las redes vecinales-comunitarias” en CIRIEC-España, número 103, páginas 171-196.

PASTOR Martín, Juan; LEÓN García-Izquierdo, Antonio Complejidad y Psicología Social de las Organizaciones Psicothema, vol. 19, núm. 2, 2007, pp. 212-217 Universidad de Oviedo- Oviedo, España