A què ens referim per innovació social? Pot néixer l’oportunitat d’innovar socialment des de l’especificitat del tercer sector? Quina o quines són aquestes especificitats? Com aquestes especificitats poden contribuir a la innovació social?  I quins són alguns dels reptes que té actualment el tercer sector per a ser innovador?

En el següent article compartirem algunes reflexions al voltant de totes aquestes preguntes. Per a començar, qui o què és el tercer sector?

Agafant com a base l’actual proposició de Llei del Tercer Sector del Parlament de Catalunya (2022), les entitats del tercer sector són aquelles que orienten la seva activitat cap a col·lectius que poden estar en situació de vulnerabilitat com ara infància, joventut, gent gran, persones amb discapacitat, persones en situació d’atur, persones en situació de pobresa… Alguns dels seus àmbits d’intervenció són l’acció cívica i comunitària, la sensibilització, la formació, la inclusió laboral, l’atenció residencial, l’accés a l’habitatge…

Però ni l’àmbit d’intervenció, ni el col·lectius amb els que treballen les entitats del tercer sector representen els trets diferencials de les entitats que són tercer sector. Així doncs, quines són aquelles característiques que diferencien el tercer sector de les empreses mercantils o entitats públiques que poden compartir l’objecte de la seva intervenció?

Val la pena dir que l’especificitat del tercer sector es podria aconseguir per la confluència de claus de solidaritat i gratuïtat, de base comunitària i acció voluntària, de participació i col·laboració… Hi ha però dues característiques concretes sobre les que ens agradaria fer-hi èmfasi ja que considerem que poden contribuir a l’impuls de la innovació social des del tercer sector.

Per una part els models de governança i gestió de les entitats, i per altra la proximitat i intersecció amb la pròpia comunitat i relacions primàries.

Les entitats del tercer sector han nascut de la iniciativa social, de la comunitat, per tant aquesta essència, aquest ADN participatiu, divers i comunitari hauria de ser un tret distintiu en els propis models de governança i gestió.

Tal i com apunten Ramos i altres (2018) a l’estudi sobre “Oportunidades y barreras a la innovación: un estudio cualitativo en organizaciones del tercer sector”, la innovació ha estat afavorida en molts casos per les pròpies circumstàncies de les entitats per la dificultat per obtenir recursos econòmics. La necessitat de crear una estructura organitzacional, amb àmplia participació del voluntariat, la complexitat en l’elaboració de programes i la cobertura horària de serveis i prestacions són elements que han afavorit una forma de fer innovadora des dels inicis de les entitats del tercer sector. Per altra part però, a mesura que es va acumulant experiència, estandarditzant activitats, processos, estructures i presa de decisions dins les pròpies organitzacions, pot jugar en contra la pròpia tendència innovadora.

S’apunta també que a nivell organitzacional, més enllà de la conducta innovadora de les persones a nivell individual o grupal, hi ha altres aspectes que afavoreixen la innovació: un clima laboral obert i col·laboratiu, determinats estils de lideratge, així com que es veurà afavorida en entitats de major tamany i amb característiques estructurals com la descentralització.

Segons aquest estudi, innovacions de caràcter col·laboratiu, sistemes de gestió i lideratges participatius estan presents de forma més extensa entre les entitats del tercer sector que en altres tipus d’organitzacions de tamany similar.

És per això que considerem que models de governança i gestió de base democràtica a les entitats del tercer sector són models que poden facilitar la innovació social. Models menys jeràrquics, més autogestionats, on la presa de decisions estigui més descentralitzada, models més àgils, flexibles i eficaços. Models més propers al territori, a la comunitat. Models que facilitin escoltar i la participació dels diferents grups d’interès i de les pròpies persones receptores dels serveis.

Fent referència de nou a l’esmentat estudi, es posa de manifest que per a promoure innovació, “la direcció ha de ser conscient de la necessitat de generar espais per a la creativitat, establir oportunitats per generar noves actuacions i maneres de funcionar, sabent que només una part dels esforços tenen èxit però mantenint les prioritats i els recursos (temps i esforç dels professionals) per a generar i sistematitzar les innovacions”.

La segona característica que volem remarcar és la proximitat i intersecció amb la pròpia comunitat i relacions primàries.

El tercer sector emergeix d’entre la Comunitat, l’Estat i el Mercat (Fantova, 2018) enfortint en principi, la capacitat del conjunt de la societat.

El tercer sector està en una posició privilegiada per aportar coneixement de primera mà sobre les diferents realitats socials, així com per a convertir-se en un laboratori d’innovació social amb les seves respostes que canalitzen el compromís de les persones a favor del bé de la comunitat des de la perspectiva de la solidaritat i gratuïtat (Fresno, 2014).

A què ens referim però quan parlem d’innovació innovació social?

Sovint s’utilitza per englobar moltes idees poc precises. Així doncs a continuació farem algunes aportacions per intentar precisar de què parlem sota el terme d’innovació social.

Per una part, quan parlem d’innovació ens referim a novetat, a alguna cosa que sigui replicable, escalable, que s’adopti i que busqui com solucionar algun problema o respondre alguna necessitat.

De l’informe de la “Situación de la innovación en las organizaciones del Tercer Sector Social” elaborat per Innobasque (2022), extraiem que la innovació s’associa al caràcter dinàmic i continuo de les actuacions a les que han de fer front les organitzacions, s’innova per respondre a noves demandes de futur. També es destaca que la innovació sorgeix moltes vegades de l’escolta activa de diferents grups i col·lectius implicats a les activitats habituals de l’organització.

Fent però un moment un pas fora del sector social, algunes idees interessants que apunta Xavier Ferràs (2020) sobre com podem generar innovació disruptiva són: s’ha de captar informació bruta de l’exterior de l’organització, posar-la en comú en equips de treball composats de persones internes i externes, crear ecosistema. Posar en comú utilitzant metodologies d’innovació. Tenir present que les organitzacions tendeixen a protegir el seu core-business o activitat principal, per tant qualsevol innovació és com un “paràsit” i l’organització crearà anticossos cap ell. Per això hem de crear espais allunyats dels centre, hubs, laboratoris… per a innovar i protegir els nous projectes en estat embrionari. La innovació ha de desenvolupar-se per part d’equips específics, interdisciplinaris i amb característiques diferents, equips emprenedors. La innovació la construirem sobre hipòtesis que anirem testejant, d’acord amb una bona planificació que anirem mesurant contínuament.

Per altra, a què ens estem referint amb social? Repassant sentits i matisos que pot adoptar aquest adjectiu (Fantova, 2015), parlaríem que una activitat o intervenció quedaria inclosa en l’àmbit social en la mesura en que:

• Contribueix a la redistribució de recursos econòmics, compensant el repartiment tendencialment no equitatiu que es deriva de la dinàmica de mercat.
• Impulsa la igualtat d’oportunitats, de tracte o de resultats, davant la diversitat de capacitats presents a la societat.
• Dona resposta a una sèrie de necessitats i aspiracions que, per convenció científica o política, es consideren fonamentals per a la dignitat de les persones, la qualitat de vida o el desenvolupament humà.
• Ofereix seguretat davant determinades contingències o riscos, que no es volen deixar a la sort de cada individuo.
• Genera capital humà, econòmicament productiu.
• Prevé, pal·lia o reverteix situacions d’exclusió social.
• Facilita la construcció de llaços relacionals, vincles comunitaris o cohesió social.

Així doncs, com poden contribuir aquells aspectes diferencials de les entitats del tercer sector a promoure la innovació social?

Per una part, entitats gestionades i governades per models organitzatius basats en governança democràtica, més autorganitzats i autogestionats, menys jeràrquics, que promoguin nous estils de lideratge, que reconeguin i posin en valor la diversitat de persones, de coneixements… podrien facilitar que les persones que formen part de les organitzacions es sentin més autònomes i amb capacitat de detectar oportunitats d’innovar socialment.

Entitats del tercer sector organitzades segons aquests tipus de models, han d’esdevenir entitats més àgils, flexibles, adaptables i permeables amb el propi exterior de l’organització. Entitats més properes a l’ecosistema del que formen part i des del que podran captar “informació bruta de l’exterior”. Aquest tipus d’organitzacions han de facilitar la creació d’equips interdisciplinaris ad-hoc a idees, projectes, hipòtesis concretes que a través de la teoria del canvi engendraran, innovació social des de pròpies organitzacions.

Per altra banda com ja hem apuntat, és des d’aquesta posició única i privilegiada, que defineix el propi tercer sector, des de la comunitat, amb les persones ateses, amb les famílies, amb el voluntariat… amb la societat des d’on poden detectar aquestes oportunitats, i alhora al ser iniciativa social organitzada, professionalitzada, amb un gran pes social i polític des d’on pot treballar per l’escalabilitat d’aquells models intervenció comunitaris per a la inclusió i cohesió social.

Per acabar, volem compartir alguns dels actuals reptes que tenen les entitats del tercer sector que podrien esdevenir objectiu d’innovació social.

Per una part, fa temps que es detecta que el tercer sector s’ha anat quedant excessivament en la posició de prestació de serveis, esdevenint un proveïdor de l’administració en l’àmbit de les polítiques socials. La societat l’integra com a un peça més del model social sense transformar. Això es detecta des de dins, i des de fora el sector però, alhora sembla que no es sàpiga com o cap a on moure’s. En aquest punt apuntaríem que el tercer sector, conjuntament amb la pròpia Comunitat, Estat i el Mercat pot fer contrapès al gran increment de l’individualisme que estem vivint com a societat, des de la innovació social.   

Aquesta  idea l’obrim no només cap al tercer sector sinó en general cap a l’economia social i solidària, l’economia de proximitat, models econòmics que s’apropen més a la pròpia vida… aquests models econòmics generen capital humà, són econòmicament productius, prevenen, pal·lien o reverteixen situacions d’exclusió social i faciliten la construcció de llaços relacionals, vincles comunitaris o cohesió social.

Un altre gran repte que apuntem és la transformació digital del propi tercer sector. Agafant algunes idees exposades a l’article de “Transformación digital y tercer sector social: oportunidades, beneficios y riesgos” de l’Observatori  Basc del Tercer Sector: la transició digital ha de facilitar arribar a més persones i tenir un major impacte, ampliar la pròpia base social, utilitzar de forma més eficient els recursos, optimitzar processos de treball i millorar els programes i serveis dirigits a persones destinatàries.  

Un altre repte recau en els propis models d’innovació: a l’estudi publicat per Innobasque “Situación de la innovación en las organizaciones del Tercer Sector Social” es posa de manifest que les entitats del tercer sector no tenen un model integral per a gestionar la innovació i estan molt centrades en la intervenció o model d’atenció i no tant en el model de governança, participació i col·laboració amb altres entitats. Alhora sovint es detecta que la situació vital en que es troba la pròpia organització afecta la perfil d’innovació: apreciant-se un perfil més innovador en aquelles entitats que estan construint la seva proposta de valor projecte a projecte respecte organitzacions més madures.

Lligat amb aquest aspecte des de la Comissió Europea es llancen algunes recomanacions als responsables polítics: les entitats del tercer sector tenen nombrosos reptes a resoldre. Aquestes poden no tenir ni l’experiència ni el pressupost ni poder assumir el risc d’emprendre per elles mateixes. Aquí és on s’haurien de traçar estratègies multiagents que identifiquin i desenvolupin respostes novadoses, estratègies amb startups. Apunten la necessitat que existeixin organismes que actuïn d’intermediaris entre tercer sector, sector mercantil i el sector públic. S’assenyala també la necessitat d’una proactivitat per part dels líders d’organitzacions, animant-los a ser proactius en identificar oportunitats per a treballar amb noves empreses, fent el què anomena un “salt de fe”, aprenent sobre la marxa, demostrant els èxits a l’organització en general i anar construint gradualment una cultura interna d’innovació.

Per anar acabant a l’esfera pública, llançaríem el següent repte/reflexió: si durant les darreres dècades s’ha estat invertint en polítiques de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I) en diferents sectors per què no ha passat en l’àmbit del tercer sector d’acció social? Podrien ser aquestes polítiques de R+D+I una possible palanca per accelerar la recerca i innovació en aquest àmbit i contribuir a que les entitats del tercer sector fessin un salt endavant en aquest repte?

Un dels principals objectius de les entitats del tercer sector és la transformació social, i ens trobem en un moment on aquestes han de fer salt endavant per continuar aportant tot el valor que han tingut i tenen. S’hauran d’integrar diversitat de reptes: organitzacionals, digitals, culturals, per avançar-hi. És per això que serà necessari promoure la innovació social. Intuïm que aquest salt endavant ha de ser a diferents escales, sectors i per part de múltiples agents.

La innovació al tercer sector serà clau per esdevenir un agent actiu, anant més enllà de les seves pròpies membranes, d’aquesta transformació social i construir una societat millor.

BIBLIOGRAFIA

European Comision (2020) New Technologies and digitisation: Opportunities and Challenges for de Social Economy and Social Entreprises. Q-PLAN International, Manchester Institute of Innovation Research, UNU-MERIT

FANTOVA, Fernando (2015)  Análisis prospectivo sobre los retos actuales y futuros del Tercer Sector de Acción Social. Parte II: Los retos del Tercer Sector de Acción Social. https://www.plataformaong.org/  Madrid (pp. 115-178)

FANTOVA, Fernando (2018)  Colaboración y alianzas multiagente en las estrategias del Tercer Sector de acción social. Revista Española del Tercer Sector. Nº 38. Madrid (pp. 135-162)

FERRÀS, Xavier (2020)  10 Consejos de Innovación disrubtiva. https://xavierferras.com/2020/05/master-class-10-consejos-de-innovacion-disruptiva/

FRESNO, José Manuel (2014): Cambios sociales y tercer sector. Actuar en un nuevo contexto. Madrid, Instituto para la Calidad de las Organizaciones no Gubernamentales.

Innobasque (2022). Situación de la innovación en las organizaciones del Tercer Sector Social. Berrikuntzaren Euskal Agentzia.

Observatorio del Tercer Sector de Bizcaia (2019). Transformación digital y tercer sector social: oportunidades, beneficios, dificultades y riesgos.

Proposició de llei del tercer sector 202-00045/13. Butlletí Oficial Parlament de Catalunya núm.326 07/06/2022  https://www.parlament.cat/document/bopc/271903718.pdf

RAMOS, José i altres (2018) Oportunidades y barreres a la innovación: un estudio cualitativo en organizaciones del tercer sector. ICONG – Plena Inclusión. Madrid.