La inclusió social[i] en el sentit més intuïtiu i bàsic vindria a ser la situació o la condició de qui forma part d’una societat, és a dir, de qui participa en (un conjunt suficient de) les transaccions entre les persones que constitueixen la societat. En altres paraules, parlar d’inclusió social és parlar de disposar d’una sèrie de béns que donen resposta a determinades necessitats: hi pot haver diferents combinacions i seqüències (relacions causa-efecte) entre una sèrie de béns que en part són fins en si mateixos i en part són mitjans per a la consecució d’altres béns Repassant la literatura (Fantova, 2014) sobre la inclusió social hem arribat a construir la taula següent:

A la taula, per exemple, no apareixen béns tan essencials com l’aliment, el vestit, l’energia o altres subministraments perquè assumim que a la nostra societat es poden comprar amb certa facilitat (i llibertat de despesa ) una vegada es disposa del bé denominat “ ingressos per a la subsistència”. Convencionalment es fa servir l’adjectiu social (benestar social, inclusió social, política social, protecció social) per referir-se al conjunt dels sis àmbits d’activitat que apareixen agrupats a la taula (Ramió, 2022). Per a altres conjunts de béns, drets, activitats i àmbits de la política pública hi caben altres adjectius com econòmica , ambiental , administrativa , civil , política , territorial o altres (Panda i altres, 2022).

A l’origen, però, el concepte tractor d’aquesta política pública no va ser cap dels esmentats sinó justament el de pobresa. El concepte de pobresa faria referència més aviat a la dimensió (econòmica o) financera dels processos d’inclusió i d’exclusió social. Tot i això, tant quan inicialment es pensava en les persones pobres (o en situació de pobresa) com quan posteriorment s’ha pensat en les persones en situació d’exclusió social, s’ha entès que aquestes persones necessitaven, segurament, ingressos per a la subsistència però també altres béns entre els esmentats al quadre. Sigui com sigui, la política d’inclusió social no ha d’oblidar en cap cas o diluir el seu compromís contra la pobresa (econòmica), sobretot en una societat creixentment mercantilitzada, finançaritzada i desigual en la disposició de recursos i actius econòmics i financers (Zalakain , 2020).

L’exclusió social apareix, en tot cas, com a fenomen, situació, contingència, circumstància o procés de caràcter complex, multidimensional, divers, heterogeni i interseccional. També estructural, interactiu, prevenible i reversible (Laparra, 2022).

En diferents moments històrics i llocs físics i socials (i fins i tot casos individuals) podran tenir més pes els uns i els altres elements o factors entre els esmentats a l’hora de combinar-se en processos d’exclusió social o inclusió social (Gipuzkoa, 2022). També cal identificar enfocaments o plantejaments de les polítiques públiques i intervencions professionals més proclius a fixar-se en uns o altres béns i amb unes o altres interpretacions del caràcter de mitjà o fi (de dret incondicional o no) d’uns o altres béns (en darrera instància expressió de concepcions explícites o implícites de la moral pública o el contracte social).

En una societat complexa com la nostra hi ha àmbits d’activitat (i branques o pilars de la política pública) encarregats dels béns esmentats, com hem vist a la taula anterior. És a dir, prima a la societat una diferenciació funcional per branques d’activitat especialitzades en cadascun dels béns esmentats i resulten cada vegada més disfuncionals els abordatges que no incorporen coneixement especialitzat en cadascun dels àmbits i per a cadascun dels béns (amb especial força dels àmbits sectorials). Quan una persona espera l’aportació de la política d’habitatge, de serveis socials i de salut per fer front a una situació complexa d’exclusió social o de risc d’exclusió social, espera comptar amb les respostes més avançades en cadascun d’aquests àmbits sectorials i no una mena de combinat de respostes de menor qualitat (Fresno Consulting, 2021). El marc de referència per comprendre i estructurar la contribució de més d’una branca d’activitat en els processos d’inclusió social seria el de l ‟atenció integrada i més específicament el de la integració horitzontal o intersectorial.

La política transversal d’inclusió social existeix perquè no és previsible que les polítiques socials sectorials (encarregades de la inclusió laboral, de la inclusió residencial i de totes les altres d’aquesta columna de la taula) s’ajustin, acoplin i relacionin de manera completa i perfecta tenint com a conseqüència la consecució de la inclusió social per a totes les persones. La justificació que hi hagi una política pública d’inclusió social rau que s’entén que hi ha un bé (la inclusió social) que no és la mera agregació d’inclusió educativa més inclusió sanitària més inclusió relacional o comunitària més inclusió laboral més inclusió residencial més inclusió financera. (Liedo i altres, 2021). Ni tan sols encara que sumem inclusió administrativa, inclusió digital o altres. No. En aquest cas, com en altres, el tot (la inclusió social) sembla més que la suma de les parts.

El fet que les nostres comunitats polítiques i de coneixement identifiquin l’exclusió social i la inclusió social com un assumpte mereixedor d’una política pública específica és la forma de canalitzar i reforçar el compromís públic i social amb aquest bé, amb obertura i interès per estudiar, a cada moment i en cada cas, quina és la combinació de béns (o mals) que porten a la inclusió social i a l’exclusió social. Lògicament, a la política pública sobre inclusió social i exclusió social no només li interessen aquests dos estats o situacions de les persones sinó altres intermedis que reben diversos noms (vulnerabilitat, fragilitat, risc, fins i tot cronicitat) acompanyats normalment de l’adjectiu social (Seco, 2018 ).

La política pública d’inclusió social, en tot cas, normalment es troba immersa en una situació paradoxal. En la mesura que, aigües avall , donem prioritat als casos i perfils més greus, ens trobem moltes vegades amb una fragmentació de propostes d’atenció (especial, específica o especialitzada) força integral i en bona mesura pal·liativa per a diversos perfils amb diferents combinacions de factors d’exclusió, una atenció moltes vegades segregada (si escau, fins i tot en una institució total) de difícil encaix en l’arquitectura de les polítiques públiques i intervencions professionals que estem dibuixant en aquestes pàgines. Per contra, en la mesura que, aigües amunt , busquem la prevenció o la reversió de les situacions d’exclusió social recolzant-nos en el funcionament ordinari de les polítiques (i àmbits d’actuació) sectorials, podem invisibilitzar, perdre i tornar a excloure determinades persones o perfils. La política d’inclusió social ha de ser sensible per detectar i abordar qualsevol realitat emergent d’exclusió social, però ha de fugir de la temptació d’encapsular aquest nou col·lectiu o perfil de persones sota una etiqueta que l’estigmatitzi i contribueixi, paradoxalment, a la seva exclusió (Laparra , 2021).

En aquestes circumstàncies, de la mateixa manera que, en un moment donat, vam veure que no podíem esperar la COVID a les UCI i va caldre anar aigües amunt, a les causes de les causes, i confinar-nos, havíem vist al seu moment també que no podem esperar l’exclusió social als serveis socials i que cal anar aigües amunt. En un primer moment, això va generar plans d’inclusió que incorporaven actuacions o mesures en àrees o àmbits anomenats habitualment socials: educació, ocupació, habitatge, salut i garantia d’ingressos. Tanmateix, també ens hem adonat que hi havia un cert parany en aquest plantejament. És veritat que el conjunt de polítiques anomenades socials era més potent que només els serveis socials però novament vam veure que la relació de les persones amb el territori i ambient, les relacions primàries de caràcter familiar i comunitari, l’activitat econòmica i els entorns institucionals i digitals eren i són, en aquest context, massa excloents per poder compensar, corregir o revertir aquestes situacions des de les polítiques socials. A aquests efectes excloents els podem anomenar nous riscos socials, vulnerabilitat urbana, avaria de l’ascensor social, segregació territorial, ruptura del contracte social o d’altres maneres.

Per això estem al punt de considerar els plans d’inclusió social també com a plans d’acció comunitària i veure’ls integrats a l’agenda urbana, vinculats a plantejaments de desenvolupament local en clau econòmica. En aquest context constatem que les nostres formes d’assentar-nos al territori i interactuar amb l’ambient, les nostres formes d’establir relacions primàries de caràcter familiar i comunitari, les nostres formes de produir i intercanviar a l’esfera econòmica, així com les nostres maneres d’operar en entorns administratius , financers i digitals estan funcionant com una tempesta perfecta d’exclusió social.

Les comunitats de coneixement sobre polítiques públiques i sobre polítiques socials (i sobre polítiques d’inclusió), les que s’ocupen d’assumptes d’organització i gestió i les de les disciplines i les professions de cadascuna de les branques o àmbits d’activitat anomenats socials interactuen entre sí i s’alimenten i s’encomanen mútuament, generant consensos compartits quant a enfocaments i plantejaments de treball (EETT, 2021). Efectivament, a les comunitats de coneixement de les disciplines i professions més interessades en els processos d’inclusió i exclusió social i presents a les sis branques d’activitat més relacionades amb la política d’inclusió social (salut, educació, serveis socials, ocupació, habitatge i garantia d’ingressos), cal identificar tendències comunes o similars com les següents:

• Prevenció, proactivitat, estratificació.
• Professionalització, especialització.
• Enfocament comunitari, territorialització.
• Coproducció, pública i solidària.
• Autodeterminació i participació (De l’Hera, 2017).

Tant els plantejaments per a aquestes activitats operatives (pensem en el paradigma recovery ) com els que fan referència a qüestions organitzatives (integració vertical i horitzontal a fi de la personalització i continuïtat en els itineraris) (Martínez Sordoni, 2022) com els enfocaments més macro per a la legislació i les polítiques (com els de les polítiques basades en nudges o esperons) semblen compartir un aire de família que podríem anomenar humanista, centrat en la persona (amb la seva autonomia i interdependència), amb enfocament de drets incondicionals. Es diria que, tant a escala micro com a la meso i a la macro, respectivament, la intervenció operativa (sigui de l’arquitecta, de l’educador social, de la professora o una altra), la gestió i l’organització i la normativa i governança busquen generar lògiques universalistes, protectores, d’apoderament, amigables, en definitiva, inclusives (Vidal, 2022).

En tot cas, en aquest tipus de societat que estem construint, la fragmentació o desvinculació social (incloent-hi la segregació territorial) dificulta formes anteriors de generació de comunitat o solidaritat i més aviat es faciliten comportaments del tipus “campi qui pugui”, per rebuig cap a les persones excloses de les que altres ens sentim distants o precisament per la por que se’ns fica que puguem acabar com elles. Si diem, per exemple, que el preu del lloguer de l’habitatge és un dels factors d’exclusió principals en aquesta societat, caldrà recordar que el 90% dels 2,5 milions d’habitatges de lloguer està en mans de particulars, que decideixen quina renda cobrar. O que són petits ocupadors (micropymes) o les pròpies llars (a la feina domèstica) les principals fonts de precarietat laboral, ja que més de la meitat dels aproximadament 3 milions de persones que no arriben a mileuristes treballen en empreses de menys de deu persones, que representen menys d’un terç de la capacitat instal·lada, i de l’aproximadament mig milió de persones que fan feina domèstica només una desena part té condicions laborals similars a les de la resta de treballs. Tot plegat, per cert, té molt a veure amb el tipus de teixit productiu espanyol, de relativament baix valor econòmic afegit.

És a dir, no són només les decisions i actuacions de l’1% o del 10% més ric (en consumir, relacionar-se, pagar impostos, estalviar, treballar, votar) les que construeixen una societat tan estructuralment excloent, sinó que és imprescindible la col·laboració de persones situades a les següents franges (més acomodades o més insegures). Sens dubte han de ser poderosos els mecanismes (econòmics, comunicatius, legals, laborals, policials o altres) per aconseguir que tantes persones conspirin (o conspirem) contra els que teòricament serien els seus (o els nostres) interessos (com aconseguir una menor desigualtat) ). Més i més persones participem a la construcció col·lectiva d’un país (i d’un món) excloent. Per això, hem de concloure dient que les polítiques públiques d’inclusió social, fins i tot en les seves versions més avançades, es quedaran sempre curtes davant del repte de la inclusió social. Hem d’anar més enllà.

DE LA HERA, Elena (2017): “La voz de las personas en situación de vulnerabilidad en el diseño de las políticas sociales en Euskadi. La experiencia de EAPN Euskadi” en Zerbitzuan, 64, 203-212.

EETT (Etorkizuna Eraikiz Think Tank) (2021): Guía para la personalización de los servicios sociales de Gipuzkoa. Donostia, Diputación Foral de Gipuzkoa.

FANTOVA, Fernando (2014): Diseño de políticas sociales. Fundamentos, estructura y propuestas. Madrid, CCS.

FRESNO CONSULTING (2021): Evaluación temática sobre inclusión social en las actuaciones del Fondo Social Europeo 2014-2019. Madrid, Gobierno de España.

GIPUZKOA (2022): II Plan de Inclusión Social de Gipuzkoa Elkar-Ekin 2022-2026 Marco Estratégico. Donostia, Diputación Foral de Gipuzkoa.

LAPARRA, Miguel (2021): “Una nueva política de inclusión social para suturar las heridas de dos crisis económicas devastadoras” en FEC (Fundación Eguía Careaga) (edición): Servicios sociales y vulnerabilidad frente a la pandemia. Donostia, 245-259.

LAPARRA, Miguel (2022): “Un análisis para orientar las políticas de inclusión/activación a partir del conocimiento de los sectores excluidos” en AYALA, Luis y otras (coordinación): Evolución de la cohesión social y consecuencias de la covid-19 en España. Madrid, Fundación FOESSA, 165-186.

LIEDO, Belén y otras (2021): “Soledad, patriarcado y crisis de los cuidados: la perspectiva de género” en MOSCOSO, Melania y AUSÍN, Txetxu (edición): Soledades. Una cartografía para nuestro tiempo. Madrid,Plaza y Valdés,67-98.

MARTÍNEZ SORDONI, Laureano (2022): “Innovación en materia de inclusión social: atención integrada entre servicios sociales y de empleo. El caso del proyecto ERSISI en Navarra” en Cuadernos de Trabajo Social 35(2), 171-182.

PANDA, Smita Mishra y otras (2022): “Introduction: the reality of social exclusion and policy of inclusion” en PANDA, Smita Mishra y otras (edición): Social exclusion and policy of inclusion. Singapore, Springer, páginas 1-15.

RAMIÓ, Carles (2022): Burocracia inteligente. Guía para transformar la Administración pública. Madrid, Los Libros de la Catarata.

SECO, Oscar (2018): “Marco conceptual y caracterización del servicio de día para la inclusión social en Bizkaia” en Zerbitzuan, 67, 67-78.

UNECE (2022): Approaches to measuring social exclusion. Geneva, United Nations.

VIDAL, Fernando (2022): El paradigma recovery. Los trabajos sociales de la libertad. Madrid, Universidad Pontificia Comillas.

ZALAKAIN, Joseba (2020): “Innovaciones, tendencias y buenas prácticas en materia de inclusión social en los países de la Unión Europea” en PÉREZ ERANSUS, Begoña y MARTÍNEZ VIRTO, Lucía (coordinación): Políticas de inclusión en España: viejos debates y nuevos derechos. Madrid, CIS.

---

[i] Aquest article reelabora i acopla alguns fragments, gairebé sempre inèdits, de textos elaborats en el marc de treballs recents de consultoria amb el Govern Basc, l’Ajuntament de Rubí i la Fundació FOESSA.