[a]

---

Aquest és el segon text d’una sèrie de quatre sobre les dificultats estructurals dels serveis socials. En el primer hem tractat alguns elements generals sobre l’origen i la natura de les tensions; en aquest segon, discutim si té sentit parlar dels serveis socials com a un únic espai o pilar, o si es tracta d’un conjunt de coses molt diverses; en tercer lloc, analitzarem alguns dels elements que fan dels serveis socials un espai amb un govern multinivell molt disfuncional; i en quart lloc, analitzarem alguns dels límits i problemes que presenta un instrument que ha esdevingut rellevant en la institucionalització del camp, les carteres i catàlegs de serveis.

Un debat “ideològic” i identitari: l’objecte dels serveis socials

Un debat recurrent al nostre país des de fa anys és el de la delimitació dels serveis socials en relació amb altres camps de les polítiques socials. Aquest debat ha aparegut de formes molt diverses, des de la polèmica sobre quin hauria de ser el “quart pilar” de l’Estat del benestar (la “dependència” o els “serveis socials”) o sobre els noms dels departaments que se n’encarreguen (“serveis socials”, “drets socials”, “afers socials” i d’altres), fins a debats més formals i acadèmics sobre l’objecte, el “bé protegit” o la identitat dels serveis socials.

Es tracta d’un debat que sovint es planteja en clau identitària o molt abstracta, però que té conseqüències pràctiques importants. Aquest problema connecta en el dia a dia amb el problema de “què els toca fer” als serveis socials i què correspon a d’altres sectors de política social. La manca d’una visió clara i compartida de què pertoca a cada camp és causa de moltes de les dificultats de cooperació entre camps i sistemes. Però la manca d’una definició precisa també explica les greus dificultats del sector per establir estratègies clares i articulades, fixar objectius i resultats precisos, assolibles i verificables i mobilitzar al seu voltant els instruments i recursos disponibles. El sector té una greu feblesa estratègica, tot i ser, paradoxalment, un dels camps amb més documents de planificació de tot tipus que, sovint, son poc “estratègics” i poc aplicats.

La distinció entre pilars i nivells té un paper important en aquest debat. Tot i que en el camp de la política social l’ambivalència i la polisèmia dels termes fan molt difícils les discussions, el terme “nivell” s’utilitza en aquest cas per designar un camp d’acció caracteritzat pel grup de població al que es dirigeix. No son conceptes establerts i amb un ús per a tothom, però aquest és el sentit que se’ls dona en aquests debats i el que li donarem en aquest text.

L’assistència social, predecessora dels serveis socials i molt present al seu sí encara avui, seria un nivell perquè s’ocupa dels sectors de població mal protegits per altres institucions generals de protecció social en relació a diverses necessitats (diners, atenció sanitària, educació, cures). En sentit contrari, un “pilar” es caracteritza per abastar les accions per fer front a un tipus o aspecte de les necessitats de les persones (com la salut, l’educació o l’habitatge).

La garantia d’ingressos (pensions, prestacions d’atur, rendes mínimes, prestacions familiars), per exemple, seria un pilar perquè se n’ocupa de la necessitat de disposar de diners per sobreviure o de substituir els ingressos salarials perduts, i pot tenir diferents nivells: assegurança o protecció contributiva per qui treballa i cotitza, protecció assistencial per qui no assoleix la protecció contributiva, etc. Així, la sanitat, l’educació, la garantia de rendes, la política d’habitatge o les polítiques actives d’ocupació serien pilars, mentre l’assistència social o la protecció contributiva serien nivells. Alguns pilars estan diferenciats internament per nivells i d’altres no, bé perquè existeixen programes universals que cobreixen tot el pilar, bé perquè només una part del pilar està coberta. Un pilar pot ser universal (cobreix un tipus de necessitat per a tota la població) o no (només cobreix la necessitat per una part de la població). En canvi, un nivell no pot ser universal per definició: no es pot ocupar d’una part de la població que és al mateix temps tota la població.

De vegades s’utilitza el terme sistema per parlar d’aquests pilars. En aquest text ho evitem per que entenem que un sistema suposa un conjunt integrat i estructurat, amb normes pròpies coherents, i un sistema de governança integrat. Els sistemes no sempre coincideixen amb els pilars. Durant una fase molt llarga, el sistema de la Seguretat Social, al nostre país, organitzava parts o nivells de diversos pilars: l’atenció sanitària, la garantia d’ingressos i les formes embrionàries de serveis de cura i de polítiques actives d’ocupació. En canvi, durant aquell període, el nivell assistencial complementari no es va organitzar com a sistema, i va estar marcat per una dispersió de governs i institucions poc coherent i coordinat.

A partir d’aquest esquema, el problema seria com superar la delimitació corresponent a l’assistència social (un “nivell”) i com establir el contingut propi del pilar en el que aspirarien a convertir-se els serveis socials. Parlar d’aspiracions, en aquest cas, és important, perquè aquest debat, sobretot des dels anys 1970 i fins als 2000 però també avui, apareix i es formula de forma molt “ideològica” i voluntarista, com a expressió d’una “voluntat d’universalització” dels serveis, quan no d’una creença en un procés natural que portaria a la universalització de totes les formes de protecció social. Això es combina amb un desig de fugir d’una imatge estigmatitzada de “serveis per als pobres i desemparats”, de trencar amb un “assistencialisme” (per altra banda poc definit), més que com a resultat de la necessitat de resoldre problemes pràctics de l’acció dels serveis o de millorar la seva eficàcia. Fins i tot quan a partir dels anys 2000 (significativament arran del desplegament de la LAPAD) els problemes pràctics han aparegut amb més claredat, la resposta ha estat sovint “ideològica” o “identitària”.

Així doncs, es tractaria de definir l’objecte o el bé públic protegible propi dels serveis socials, que els donaria el rang de pilar universal o universalitzant. Cal dir que els intents en aquest sentit no han estat massa exitosos fins ara. Les lleis de serveis socials des dels anys 1980 fins a les darreries de principis del segle XXI van recórrer a la “qualitat de vida” o el “benestar” per, a continuació, fer un llistat de poblacions (no de necessitats) especialment vinculades als serveis socials. Altres lleis, com la catalana de 2007, varen intentar diferenciar “necessitats bàsiques” de “necessitats socials”, mantenint una dualitat entre l’objecte de l’assistència social i el dels “nous” serveis, tot i que amb una definició poc precisa de les necessitats socials. Entre les persones que més han treballat sobre la qüestió, Fernando Fantova ha intentat identificar en la “interacció” l’objecte propi, però la formulació resulta una mica forçada i agrupa coses diverses en el mateix concepte. A més, altres camps de les polítiques socials també inclouen la interacció com a un component important de la seva acció. Finalment, en els darrers anys s’ha popularitzat parlar de les “cures”, i tot i que en alguns moments s’ha vist com a amenaça (serveis de cura versus serveis socials), s’està estenent la “síntesi” de parlar dels “serveis socials de cures”.

El que intentarem en aquest text és abordar la qüestió des d’un punt de partida quasi oposat a aquest. En comptes de partir dels “serveis socials” com a unitat i demanar-nos per la seva “essència”, partirem de les coses diverses que fan realment els serveis socials, i d’aquelles que se’ls comença a demanar, així com d’altres coses anàlogues que es fan des de camps separats, per intentar aclarir el mosaic de peces que tenen, cada una d’elles, entitat pròpia. El que trobarem és una sèrie diversa d’objectes, més que un objecte únic comú. Intentarem mostrar que alguns d’aquests “objectes” permeten articular pilars, però en alguns casos no sembla tan evident. A partir d’aquí, ens demanarem si té sentit integrar totes o algunes d’aquestes peces en un únic “sistema”, o si pot tenir més sentit tractar-les per separat.

El punt de partida: el quart o el sisè pilar?

En els Estats de benestar “clàssics”, els construïts a la segona postguerra mundial, l’assistència social es va configurar com un conjunt d’accions orientades a protegir a una població caracteritzada per alguns elements claus com ara la pobresa (la manca de diners), el desemparament (la manca de suport familiar), o la marginació (el terme “exclusió social” no s’havia començat a utilitzar). L’assistència social es configurava com a un nivell que complia dues grans funcions. Per una banda, donava accés subsidiari a diversos serveis (sanitat, allotjament, garantia d’ingressos, etc.) a persones que quedaven excloses dels mecanismes principals (sovint contributius) de cada camp. Per l’altra, oferien una protecció subsidiària de la família davant necessitats com les cures de llarga durada, o el suport a la infància, o l’accés a un mínim suport social. En el primer cas, oferia una protecció subsidiària dels cinc pilars dels Estats de benestar (garantia de rendes, sanitat, educació, habitatge i inserció laboral).[1] En el segon, oferien una protecció subsidiària de la família.

Les profundes transformacions socials ocorregudes des dels anys 1970 han introduït un element decisiu, que és la incorporació cada vegada més general de les persones adultes a l’ocupació fora de casa. Això suposa que la capacitat de la família de garantir les cures i la criança s’ha reduït molt. Mentre el paper subsidiari en els cinc grans camps o pilars ha disminuït en alguns casos (universalització de la sanitat, per exemple) i ha augmentat en altres (assistencialització de la garantia d’ingressos més focalitzada), en els camps que abans cobria la família s’ha obert un espai encara no ben cobert. Aquesta transformació ha estat analitzada, des de la ciència social feminista, amb la recerca sobre el treball de cura i les seves connexions amb les relacions familiars i les institucions. La creixent presència del discurs sobre les cures (de llarga durada o infantils), fins i tot a les institucions europees, reflecteix bé la centralitat de la qüestió.[2]

Quins son aquests camps i espais “emergents” o en desenvolupament?

Espais emergents 1: les cures de llarga durada

El suport a les persones en el desenvolupament de les activitats bàsiques i instrumentals de la vida diària es va constituint com a objecte o bé protegible d’un camp ben identificat: el de les cures de llarga durada (CLD) o long-term care (LTC). És el que en el nostre context anomenem “promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència”. És un camp que es pot diferenciar d’altres pilars: no és el mateix que l’atenció sanitària, tot i que hi ha persones que necessiten ambdues coses al mateix temps. En alguns casos les CLD es presten en un marc residencial, que no és una part “pròpia” dels CLD, sinó una provisió d’habitatge connexa. Com a tal objecte, permet identificar processos i situacions de necessitat concretes, mesurar-les, identificar formes alternatives de resposta.

És un camp amb molts elements que poden aconsellar un plantejament universalista semblant al plantejament dominant en la sanitat. Passar per un període, més llarg o més curt de necessitat de CLD és una cosa que “li pot passar a tothom”, tot i que el risc té certa relació amb el nivell de renda. Al mateix temps, és molt difícil preveure “a qui li passarà” i amb quina intensitat. Una necessitat que requereix respostes que, en alguns casos, poden ser molt costoses, però que repartint el cost entre els potencials afectats es assumible és un cas de manual per mutualitzar el risc amb el màxim possible de persones.

En qualsevol cas, en el panorama europeu tenim pocs exemples d’universalització en sentit estricte, sobre tot concentrades en els països escandinaus. El model dominant a l’Europa continental és dual, amb un mecanisme general, quasi-universal, aliè als serveis socials, i un paper complementari dels serveis socials per a les situacions que presenten mancances addicionals o dificultats especials d’accés.

Tampoc hi ha massa espai en aquest camp per arguments sobre el “risc moral”. No sembla massa creïble que algú pugui col·locar-se “voluntàriament” en una situació de dependència per obtenir uns suposats beneficis. En el passat els arguments de risc moral s’aplicaven a l’assumpció o no per part dels familiars (de les dones de la família, caldria dir) de les seves “responsabilitats” de cura, però és precisament la reducció de la capacitat de cura familiar la que està darrera dels procés d’expansió d’aquest camp.

Finalment, no hi ha grans arguments en favor de diferenciar les CLD en funció de situacions lligades a posicions “estigmatitzades”. És un camp amb poca estigmatització en general, i el seu principal repte és el de superar formes de fer asilars i tutelars que funcionaven quan només s’ocupaven dels “pobres i desemparats” i oferir nivells de qualitat, comoditat i adequació a les preferències de les persones pròpies d’un servei universal.

Espais emergents 2: el suport a la criança i al desenvolupament social infantil

Un segon espai emergent és el del suport a la criança i al desenvolupament dels fills i filles menors d’edat. Es tracta d’una feina que en general ha estat considerada una responsabilitat familiar, i en bona mesura continua sent-ho. La cura diària dels fills i filles, el suport al seu desenvolupament personal i social ocupen un espai diferent del que correspon a l’acció educativa de l’escola i a la cura de la seva salut. A més de la menor disponibilitat de temps per part dels progenitors, hi ha indicis que un nivell d’exigència (formativa i de capacitats) creixent i els reptes derivats de ràpids canvis tecnològics i culturals augmenten les dificultats en quest camp.

En aquest espai podem identificar com a mínim tres tipus d’accions.

• En primer lloc, el camp que habitualment es designa com a atenció i educació de la primera infància (AEPI) o early childhood education and care (ECEC), i que inclou dos elements principals: la cura dels infants en absència dels progenitors (mentre treballen, per exemple) i l’educació no escolar.
• En segon lloc, el suport a la parentalitat, entès com a formació, orientació i suport perquè puguin desenvolupar la seva tasca en el entorn familiar. Les polítiques de parentalitat positiva o de formació parental encaixen en aquest tipus d’accions.
• En tercer lloc, les accions clàssiques de protecció de menors, orientades a rectificar o substituir l’acció parental quan és absent o negligent i posa en risc el desenvolupament dels menors.

Aquest espai mostra tensions internes i ambivalències sobre la seva col·locació com a un pilar separat o integrat parcialment en altres, i sobre la seva unitat interna. Pel que fa al primer component, l’AEPI, alguns països com el nostre han optat per ubicar-ho en el camp del sistema escolar, amb el model d’escoles infantils, tot i que es mantenen serveis anàlegs fora de l’educació (ludoguarderies, cases amigues, esplais o casals). Altres països han tingut menys problemes en tractar-los com a serveis prioritàriament de socialització infantil, fora de l’àmbit escolar.

El segon i tercer components es podrien entendre com a part d’un únic conjunt, de suport a la funció parental que, només en casos extrems, passa per una intervenció correctora o substitutiva. De fet, des de l’àmbit de la protecció de menors sovint s’entenen aquestes accions de suport a la parentalitat com a acció preventiva de la protecció de menors. Però aquí entren en joc elements d’estigmatització importants. La protecció de menors carrega amb una forta estigmatització i col·loca la població atesa en una posició de ser jutjada, de sospita de “no ser bons pares o mares”. Això fa que sovint el suport a la parentalitat tingui problemes d’acceptació per a qualsevol que pugui tenir dificultats o necessitar orientació per a la criança, quan s’associa a la protecció de menors i als serveis socials. Cal recordar que sovint la part de protecció està en mans dels serveis socials (i separada d’altres parts dels serveis socials), mentre que el suport a la parentalitat s’ha portat a altres espais per fugir de l’estigma.

Així doncs, tenim un espai que es pot diferenciar en tant que “pilar” i amb un objecte definible, que també pot tendir cap a la universalitat (o cap a una cobertura àmplia), però que té elements importants de fractura interna: què situem a l’educació i què no, i fins a quin punt el suport a la parentalitat necessita allunyar-se dels serveis socials per poder funcionar.

Espais emergents 3: participació i interacció social

Un tercer espai correspon a una sèrie diversa d’accions que tenen en comú l’objectiu d’augmentar les connexions interpersonals de diferents tipus. És el que la llei d’integració social dels minusvàlids (LISMI) anomenà “integració social i comunitària” o el que Fantova anomena connexió comunitària. Una integració, que la LISMI expressava amb claredat, diferent de la laboral o educativa, o de la garantia d’ingressos. Com passava en els dos espais precedents, es pot construir una fonamentació teòrica que posi en relació processos de canvi social (reducció de les llars, afebliment de vincles de veïnatge, mobilitat creixent) amb necessitats emergents (la famosa “solitud no desitjada” i d’altres). També poden aparèixer visions divergents, com ara l’èmfasi en la “comunitat” com a sistema integrat de vincles forts, o en una visió de xarxes obertes de vincles febles.

El que probablement caracteritzi aquest espai, més que els altres, és la seva fragmentació, amb bastants fragments allunyats dels “serveis socials”. Els plans i projectes de desenvolupament comunitari, els espais de “lleure relacional” (centres cívics i socials, casals de gent gran, la pròpia configuració dels espais públics, etc.), i el suport focalitzat en grups de població amb dificultats o discriminacions específiques, entre d’altres, es troben en aquest camp, força allunyats els uns dels altres. Uns s’associen als serveis socials i d’altres no (i alguns depèn del lloc); depenen de departaments diferents i amb freqüència canvien.

La tensió entre integració universalitzadora d’aquest camp (amb diversos espais i programes, és clar), i la separació entre activitats normalitzades per la majoria de la població i accions específiques separades per grups amb dificultats afegides no té una solució senzilla. En ocasions l’obstacle rau en el caràcter poc inclusiu dels espais generals, però en altres casos deriva d’un desig de tenir espais propis diferenciats per part d’alguns grups socials.

Des del punt de vista de l’esquema que estem emprant, és possible definir un pilar amb el seu bé protegit definit, amb dificultats importants per integrar-ho plenament. El model dual de serveis socioculturals i comunitaris per a la majoria i serveis socials pels grups en dificultat té arrels fortes en aquest camp.

Un espai que trenca esquemes: el suport a la inclusió

Hi ha un últim espai que té característiques diferents dels tres anteriors. Es tracta del suport als processos que podem anomenar d’inclusió o d’incorporació. És una cosa que va més enllà de la inclusió o la participació “social” esmentada abans. Suposa intervenir sobre elements més globals de dificultat de la persona en diversos camps (salut, ocupació, ingressos, relacions socials, etc.).

En els darrers decennis s’ha anat abandonant una concepció que podríem anomenar de “reinserció social”, dominant sota l’Estat de benestar clàssic, i evolucionant cap a una concepció més fundada en les idees de processos d’inclusió o de recuperació. La concepció de la reinserció partia de l’existència d’un lloc més o menys definit disponible on tothom estigués “integrat” socialment. Algunes persones no arribaven a aquest lloc com a conseqüència de problemes diversos. Uns perquè partien de posicions molt desfavorables o patien discriminacions importants. Altres perquè presentaven comportaments “desviats” que s’havien de reconduir. El que tenien en comú era que calia “portar” a la persona perquè arribés al seu lloc “integrat”.

Tot i que aquesta concepció ha estat molt qüestionada, sobreviuen elements importants a les pràctiques actuals. Els “itineraris individualitzats” dels que es parla amb tanta freqüència es formulen a partir del punt final (la “inserció” o “integració”) per formular un pla per arribar-hi. Les eines de valoració de l’exclusió o de les dificultats sovint reforcen aquesta idea: la persona “exclosa” acumula uns punts desfavorables amb la que es classificada, i l’objectiu seria “reduir” aquesta puntuació fins que “surti” de l’exclusió.

La visió emergent tendeix més a veure les situacions en termes d’itineraris vitals. Les persones fem un recorregut no lineal al llarg de la nostra vida, i ens trobem en moments en els quals hem de fer front a dificultats i problemes diversos. Respondre a aquestes dificultats requereix, abans que els recursos que les poden reduir, una capacitat de gestió del nostre procés: hem de saber identificar i prioritzar problemes, saber com trobar les respostes a cada un d’ells, com i quan utilitzar-los.

La visió emergent de l’exclusió ens mostra un espai per definir un objecte o bé protegible consistent en el suport als processos de reconducció de les trajectòries vitals quan aquestes es troben bloquejades o complicades més enllà de la capacitat de les persones per gestionar-les. Ajudar les persones a refer la seva vida quan s’ha torçat o bloquejat. Vivim en societats en les quals la probabilitat de canviar de lloc de residència, de feina o de parella al llarg de la vida ha augmentat molt, i aquests canvis, en ocasions, es compliquen o es retroalimenten superant la capacitat de gestió autònoma de les persones. Si a més es donen en contextos de discriminació o de dificultats d’accés a recursos clau, les situacions es compliquen més encara. D’aquestes situacions es pot identificar l’estat actual i la trajectòria prèvia que hi ha portat, però no el resultat final. Ajudar a la persona a desfer els nusos, a recuperar capacitats de gestió personal, a accedir a recursos en diversos camps, pot contribuir a un procés de recuperació que només ella pot pilotar (tot i que amb suport), del qual no sabem el resultat final.

Aquest bé protegible presenta diferències fonamentals amb els dels espais anteriors. En primer lloc, s’ocupa d’una part de les necessitats que implica a totes o quasi totes les altres. La seva col·locació en un esquema de referència de les polítiques socials no és equivalent.[3]

En segon lloc, sovint necessita recursos adaptats en els camps que corresponen a altres pilars o camps d’acció. Poden ser necessaris espais adaptats d’ocupació (empreses d’inserció, centres especials de treball, formació adaptada) o d’habitatge (residències, habitatges “tutelats” o protegits), prestacions econòmiques adaptades, ofertes educatives especials i d’altres semblants. Aquests recursos adaptats encaixen amb problemes en els programes generals dels diferents pilars de les polítiques socials. Això planteja un trade-off entre l’opció que cada pilar asseguri recursos adaptats suficients en el seu camp quan i on són necessaris des del punt de vista de la inclusió, i la d’oferir recursos específics des de l’àmbit de les polítiques d’inclusió en els diversos camps que siguin necessaris. Com sol passar amb els trade-offs, les posicions extremes son subòptimes i les posicions intermèdies són borroses. Suposa acceptar que, per exemple, la casa que necessita una persona sense llar és part de la política d’habitatge, però que pot ser més senzill que es gestioni des de dispositius de suport a la inclusió (tot i que té sentit que la provisió i els costos els assumeixi la política d’habitatge).

Finalment, aquest espai té sentit, avui per avui, per a una franja de la població que presenta dificultats de gestió del seu procés vital que no pot gestionar per ella mateixa, no per a tota la població. No és una població definible en termes de nivell d’ingressos ni de característiques objectives, i “a qualsevol el pot passar”. La desestigmatització és important pel seu bon desenvolupament. Però, com passava amb les cures a l’etapa clàssica de l’Estat del benestar, és raonable pensar que, en principi, és una responsabilitat de la pròpia persona, la seva família i el seu entorn, i només quan desborden les pròpies capacitats té sentit una intervenció pública. És, per tant, més semblant a un nivell transversal que implica accions en diversos camps (o “pilars”) que un pilar en el sentit que li donem aquí. I part dels dispositius típics de l’assistència social (les accions adaptades en diversos camps) en poden formar part.

Aquest camp presenta una tendència explicable a la seva fragmentació per “col·lectius” o grups de població. La inclusió de persones amb discapacitat, de migrants, de persones amb problemes de salut mental, o de persones que han tingut problemes amb la justícia es veuen amb freqüència com a realitats molt diferents que necessiten programes i serveis diferents. Apareix un altre trade-off que cal abordar i gestionar.

“Serveis socials” com a paraigües de coses diverses

En síntesi, i tot i que ha estat presentat de forma molt resumida, sembla que es poden identificar tres espais lligats a objectes o bens protegibles que poden configurar tres “pilars”: les cures de llarga durada (CLD-LTC), la cura de la infància i el suport a la parentalitat (AEPI-ECEC i parentalitat) i la participació i les relacions socials. I un quart espai més complex, més a prop de ser un nivell que un pilar, i que té relacions complexes amb la resta de pilars, que poden incloure accions adaptades i parcialment separades. És un espai més semblant al de l’assistència social clàssica (tot i que amb necessitat de modernitzar i transformar els seus conceptes i mètodes) que al d’un pilar clàssic. Finalment, com a mínim dos dels tres pilars, tenen tendències internes a la seva diferenciació en un nivell mainstream per a la majoria de la població i un nivell específic diferenciat per situacions d’especial dificultat o més estigmatitzades.

Podem intentar representar gràficament aquests espais com apareixen a la figura següent. Els espais dels tres potencials pilars apareix en els trapezis de colors, i hem separat els dos corresponents al desenvolupament infantil (educació i cura i suport a la parentalitat). L’espai verd correspon al tradicional de l’assistència social, i també al de les “intromissions” i feines conjuntes que requereix el suport a la inclusió social.

Al llarg d’aquest text hem intentat presentar una anàlisi de les línies de transformació de l’espai dels serveis socials, no dels desitjos o preferències ideològiques, ni de l’aspiració a configurar un suposat Estat de benestar complet i perfecte. Pensem que l’anàlisi mostra com el canvi de posició social dels serveis socials “realment existents”, les noves demandes de cura i suport porten a una reestructuració de l’espai, en bona mesura ja iniciada, que pot portar a més d’un escenari, però que posa en crisi radical el projecte de serveis socials moderns que es configura en el nostre país a partir dels anys 1970 i 1980. Ho fa perquè mostra els límits d’aquell projecte per respondre al primer dels reptes que ha arribat amb força, el de les cures de llarga durada. També posa en crisi la doctrina i la ideologia del model, amb una preferència retòrica per la no especialització. Paradoxalment, la preferència radical per la no especialització va portar a la fractura entre serveis primaris o generals i serveis especialitzats, ja que la forma de salvar el caràcter inespecífic va ser limitar-ho a un fragment, el local, dels serveis. Això ha creat disfuncions importants en l’atenció a les persones, i ha dificultat la transmissió del coneixement dins dels serveis, que quasi sempre és especialitzat.

A més, la inespecificitat i la marca global serveis socials, plantejades ambdues amb la finalitat de desestigmatitzar els serveis, ha portat pràcticament al resultat contrari. La manca d’intel·ligibilitat del terme serveis socials ha fet que se li hagi traspassat el significat més estigmatitzat de la tradició de l’assistència social (“on treuen els nens quan no els cuides bé”, “o vas quan no tens diners”). Les persones, en general no necessiten “serveis socials”, sinó “cura d’una persona dependent”, o “orientació davant les dificultats amb un fill”, o “suport per refer la meva vida després d’un sotrac”). El generalisme, pensat per obtenir la imatge tècnica, neta, no estigmatitzada de l’atenció primària de salut, paradoxalment porta a uns serveis per a les situacions de vulnerabilitat més extrema. El discurs habitual que les persones que arriben solen tenir múltiples problemes al mateix temps (per això millor la globalitat inespecífica) es tradueix, fonamentalment, en què les persones que arriben són, sobretot les de la franja més exclosa i vulnerable de la població. Molt bé per a uns serveis de suport a la inclusió, però molt ineficaç per a serveis universals de cures de llarga durada, de cura infantil, de suport parental o de millora de les relacions socials. Més diferenciació pot contribuir a més accessibilitat per a les persones de qualsevol posició social que necessitin serveis de cures i suports a un mateix conjunt de serveis. Més integralitat probablement portaria a una focalització en el suport a la inclusió dels més vulnerables (que seria positiva per a aquesta franja més vulnerable de la població) i a la separació de les polítiques i serveis (de cura, de suport a les famílies i a la participació social) dirigides a la majoria (no estigmatitzada) de la població. De fet, aquesta tendència ja hi és present, i es pot veure en la majoria dels països de l’Europa continental.

Si es comparteix aquesta visió del conjunt, segurament té més sentit diferenciar aquests espais, definir-los, establir les seves bases conceptuals i teòriques, definir els seus objectius i estratègies de forma separada, estiguin o no sota un paraigües multicolor al qual anomenem serveis socials o alguna paraula semblant. El primer d’aquests espais que va camí de separar-se és el de les cures de llarga durada, i si no es fa és probable que es diferenciïn dos nivells, un general simplificat i un centrat en els casos més vulnerables. Quan aquests espais es diferencien apareix un risc greu, que és el d’abandonar l’espai del suport a la inclusió, precisament el que ha de ser més transversal, focalitzat i complicat en les seves relacions amb altres pilars, i a més el més estigmatitzat. Dit col·loquialment, si ara tothom vol fer serveis per a les classes mitjanes i integrades (que és necessari), potser ningú no voldrà prestar els serveis per a les situacions més complexes i vulnerables. El que suggereix aquesta visió és que entestar-se en identificar elements definitoris comuns a tots aquests espais, un objecte o bé protegible únic i unes estratègies del conjunt, és un exercici bastant fútil, i pot portar a la melancolia o a la queixa permanent.

---

[a]     Aquest text es nodreix del treball de recerca realitzat en el marc del projecte INVESSOC- la respuesta de los servicios sociales a los nuevos riesgos desde el paradigma de la inversión social (PID2020-116345RB-I00)

[1] Kahn, A. J., & Kamerman, S. B. (1987).Los servicios sociales desde una perspectiva internacional. El sexto sistema de protección social. Estudios comparados de diferentes sistemas nacionales de servicio social. Consejo General de Colegios Oficiales de Diplomados en Trabajo Social y Asistentes Sociales.

[2]     Una altra cosa és un cert risc de banalització de les “cures”, plantejades amb un cert adanisme que ignora l’important treball de cura (focalitzat, sovint “asilar”) que fan els serveis existents, i el de convertir-se en una etiqueta desestigmatitzadora sense canviar el Fons de funcionament dels serveis.

[3]     Laparra Navarro, M., & Aguilar Hendrickson, M. (1997). Intervención social y exclusión. In Políticas sociales contra la exclusión social (pp. 91-120). Cáritas Española.