Els serveis socials són un camp de les polítiques públiques sotmès a canvis i tensions importants. Qui assumeix funcions directives, polítiques o tècniques en aquest camp ha de ser conscient que inicia un vol amb “turbulències moderades”. Aquestes tensions i transformacions tenen les seves arrels tant en canvis socials profunds com en dificultats internes del sector. Iniciem una sèrie de quatre textos breus escrits per compartir i aportar al debat algunes aproximacions a les arrels d’aquestes tensions. Només s’hi tractaran alguns dels problemes que podríem anomenar institucionals o estructurals del sector, sense entrar en els problemes de la pràctica i l’acció concreta que es desenvolupen des dels serveis socials. Abordarem, en primer lloc, alguns elements generals sobre l’origen i la natura de les tensions; en segon lloc, tractarem de discutir si té sentit parlar dels serveis socials con un únic espai o sistema, o si es tracta d’un conjunt de coses molt diverses; en tercer lloc, alguns dels elements que fan dels serveis socials un espai amb un govern multinivell molt disfuncional ; i en quart lloc, analitzarem alguns dels límits i problemes que presenta un instrument que ha esdevingut rellevant en la institucionalització del camp, les carteres i catàlegs de serveis.

Uns canvis socials profunds que canvien les bases dels serveis socials

Si mirem com han canviat les societats occidentals (i més en concret la catalana i l’espanyola) durant el darrer quart del segle XX i el primer del segle XXI, hi ha alguns processos molt importants que afecten directament i a l’arrel el camp dels serveis socials. L’espectacular incorporació de les dones a l’ocupació fora de casa, la caiguda de la natalitat, el pas del model d’un sol salari “suficient” per llar al de dos salaris, com a mínim, la creixent educació i les creixents exigències formatives, l’extensió de formes “flexibles” d’ocupació i la incorporació de milions de persones nouvingudes (més d’1 a Catalunya, més de 5 a Espanya) configuren un panorama que ha canviat profundament el tipus de serveis de cura, de suport personal i d’assistència material que necessita la nostra societat.

Alguns dels principals canvis en aquesta demanda social són:

1. El creixement en el nombre de persones que necessiten suport en les activitats bàsiques de la vida quotidiana (el que anomenem “dependència”), amb necessitats i expectatives diverses i complexes, en un context de disminució continuada de la capacitat de cura familiar i comunitària.
2. Un augment de les exigències, i sovint dificultats, de la criança de fills i filles, des de les més “pràctiques” (conciliació, despeses) fins a les més relacionals i educatives (gestionar canvis culturals i tecnològics accelerats, expectatives i frustracions).
3. Un augment de les situacions en les quals les trajectòries vitals de les persones es trenquen, s’emboliquen o es bloquegen, en un context en què els canvis de feina, de situació familiar o de lloc de residència es tornen més freqüents.
4. La crisi del vell model de garantir ingressos mínims. Heretem un model que dona per suposat que amb un lloc de feina i un salari les necessitats bàsiques estan cobertes, i que n’hi ha prou amb protegir qui no en té (aturat) i qui no està en condicions de treballar (per edat, discapacitat o exclusió). Les situacions d’insuficiència d’ingressos s’han tornat molt més diverses, en un continu que va des de qui treballa i té un salari insuficient (“pobresa en el treball”) fins les situacions d’exclusió, passant per múltiples formes de precarietat i d’inestabilitat econòmica. L’encariment a llarg termini de l’habitatge, a més, imposa límits creixents a l’eficàcia dels sistemes tradicionals d’assistència social.

Davant d’aquests reptes, els serveis socials parteixen de les limitacions dels seus orígens “residuals”, d’última xarxa de protecció per qui no quedava ben atès per sistemes generals, de serveis i prestacions orientades al desemparament (manca de família) i la pobresa (manca de diners). És cert que des dels anys 1980, i més clarament des dels 2000 (LAPAD, Llei de Serveis Socials de Catalunya) els serveis socials han iniciat un camí d’expansió i desenvolupament sota la pressió de les noves demandes, però hem de ser conscients que estem en mig d’aquest procés de canvis que encara durarà temps i portarà a reorganitzacions encara per definir. No estem en un nou model “estable”, sinó en un procés de canvi, innovació i (sovint difícil) reorganització.

Es poden assenyalar algunes de les tensions principals que viuen (al nivell polític-estratègic, però també en el dia a dia) els serveis socials:

1. La tensió entre universalització i focalització. La pressió en favor de la universalització apareix perquè moltes de les noves demandes afecten no només els sectors menys afavorits sinó també a classes mitges, i també per una voluntat de sortir de la residualitat dels propis serveis. Però la universalització requereix abordar dificultats molt importants, des del molt notable increment de la despesa fins a la dificultat d’oferir serveis acceptables (en format i en qualitat) per a la majoria de la població des d’organitzacions acostumades a una protecció tutelar de les situacions més difícils. No suposa només arribar a més gent, sinó atendre de formes molt diferents.
2. La tensió entre “unitat” dels serveis socials i especialització. Durant decennis, els serveis socials (en especial els locals) han intentat organitzar-se amb un model “integral”, no especialitzat, en nom de una mirada més “holística” i també de la freqüent coincidència en una mateixa llar de problemes diversos. Però l’expansió de determinades parts dels serveis socials (la “dependència” és la més evident) fa que tinguin un pes i una dinàmica pròpia que tendeix a “trencar” la unitat dels serveis socials i a crear organitzacions específiques. A més, la universalització, tot i que sigui parcial, fa que apareguin cada vegada més situacions que no responen al clixé “multiproblemàtic” associat a l’exclusió més extrema.
3. La tensió entre “normalització” i respostes integrades i adaptades. L’assistència social de la que neixen els serveis socials es definia per l’oferta de suports adaptats a les situacions més difícils en diversos camps (habitatge-allotjament, salut, educació, ingressos). Els serveis socials s’han volgut orientar pel “principi” de normalització (que cada sistema doni resposta tant a les situacions majoritàries com a les més particulars). Els coneguts “això no és responsabilitat nostra, sinó de X” responen a aquesta visió. Un plantejament “normalitzador” té avantatges importants: molts dels problemes van molt més enllà de la capacitat dels serveis socials i sabem que la “normalització” és menys estigmatitzadora. Però en ocasions són necessàries intervencions molt adaptades i que integrin accions de diferents sectors, que sovint només funcionen aglutinant accions de diferents camps per a grups de població particulars.

Totes aquestes tensions s’han d’abordar i gestionar. No es resolen amb la invocació de “principis” absoluts (universalitat, normalització, globalitat). Les respostes que poden funcionar i que s’han d’anar construint es troben en equilibris difícils i sovint inestables entre les posicions extremes.

Tots els serveis que atenen a les persones passen per crisis importants. L’educació ha de fer front a un context d’exigència formativa més gran al mateix temps que un dels seus instruments històrics (la tramesa d’informació cap als estudiants) té cada vegada menys sentit quan la informació és ja ubiqua i accessible de forma gairebé instantània. La sanitat ha de refer els seus sistemes de tractament “activats per la demanda” concebuts per donar resposta a problemes aguts de salut, en un context en el qual els problemes crònics guanyen pes. Però aquests camps de les polítiques socials passen per una crisi, sovint profunda, de les seves formes de fer. Els serveis socials passen, a més de la crisi del com fer, per una crisi del què han de fer, de quina funció o funcions han de desenvolupar.