Cap a un nou model de Serveis Socials? és el títol de la sessió de la sessió del Laboratori de Serveis Socials de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) organitzada recentment pels professors Manuel Aguilar Hendrikson i Antoni Vilà. L’objectiu principal era conèixer de la ma de Nacho Santás, Teia Fàbrega i Xavier Uceda experiències innovadores en el camp dels serveis socials bàsics que pugessin donar llum a la pregunta. Podeu trobar el vídeo de part de la sessió aquí.

Per altra banda els serveis socials bàsics, d’atenció primària o comunitaris van estar molt presents a les comunicacions presentades al darrer Congrés de la Xarxa española de polítiques socials -REPS. Totes elles compartien una línia argumental entorn a la situació de col·lapse i crisi en que viuen els serveis socials, especialment el seu primer nivell. També que les causes no cal buscar-les, només, a l’impacte de l’actual situació socioeconòmica sinó a la seva concepció i disseny estructural.

A la llum de les aportacions sentides als dos esdeveniments i dels treballs aportats la pregunta pertinent podria ser si ho arreglem amb mesures parcials o conjunturals o cal una reforma en profunditat dels serveis socials i, en especial, del seu nivell bàsic.

A aquest post no pretenc estendrem en l’avaluació de la situació actual dels serveis socials més enllà de destacar la tesi i evidències ja descrites pel professor Manuel Aguilar Hendrikson a diferents articles[1]^,[2]i que cal buscar les arrels de la situació en la mateixa gestació dels serveis com a servei públic.

L’objectiu principal és enumerar tres amenaces i set reptes estratègics  per a una reforma en profunditat dels serveis socials que pugui ser homologable a la realitzada a l’atenció primària de salut als anys 80 i 90 del passat segle.

Les amenaces per a la reforma fan referencia a aquells aspectes de l’actual disseny de l’Estat del Benestar, l’Administració Pública o el mateix Sistema que dificulten permanent el desenvolupament dels serveis socials. Són només tres però la seva magnitud i complexitat és un obstacle per què siguin assumides pels sistema polític català i espanyol i, per tant, són de difícil resolució.  Parlo de:

1. L’insuficient desenvolupament del Sistema de Garantia de Rendes a l’Estat Espanyol que deixa a amplies capes de la població desprotegides i en permanent situació de pobresa. Un anàlisi més complert i una proposta d’actuació es pot trobar a “Hacia un sistema más inclusivo de garantía de rentas en España” publicat per FOESSA. Les dificultats per a avançar en aquest camp s’han fet paleses a les darreres negociacions per a la formació del Govern de l’Estat i per a l’aprovació dels pressupostos del 2017 amb uns resultats força decebedors.
2. Un model d’ordenació territorial a Catalunya i Espanya que no afavoreix un gestió eficaç i eficient dels serveis socials. La dimensió i capacitats competencials dels diferents nivells de les administracions públiques caldria que fossin revisats per a aconseguir més massa crítica i fer possible una real responsabilitat. Però aquest és també un debat enverinat i de no fàcil solució però imprescindible si es volen mantenir els serveis socials al món local.
3. Tant a nivell autonòmic com estatal els serveis socials bàsics no han tingut una direcció estratègica i un govern adequat. Tant les diverses legislacions com les planificacions estratègiques han exercit molt poc la seva capacitat de modificar la situació i dirigir els serveis socials. La relació entre el govern del Sistema i les administracions locals competents ha estat moltes vegades de desconfiança, desconeixement i manca de directrius clares.

Les set línies estratègiques  imprescindibles per a una reforma en profunditat dels serveis socials bàsics (SSB) serien:

1. Concreció i valorització del seu objecte d’actuació. Des del moment que aquesta tesi va ser formulada per Fernando Fantova ha estat incorporada a la majoria dels discursos com la panacea a tots els problemes. Però hi ha encara un llarg camí a recorre. A aquest punt és interessant incorporar la reflexió de Xavier Pelegrí (aquí) sobre l’objecte dels serveis socials que podem resumir a què aquest ha d’aportar solucions als problemes socials dels ciutadans, ha de ser vist i entès per ells, també, com una solució i ha de ser assumit col·lectivament i amb responsabilitat pública. Sense eficàcia i significació  no podem parlar de Sistema de Serveis Socials. Dos dispositius han de millorar significativament la seva eficàcia: aquells que permetin la prolongació de la permanència dels ciutadans al seu domicili amb una alta qualitat de vida per a ells i els seus cuidadors; i els que asseguren un suport i cura professional a les persones i famílies que han sofert qualsevol disrupció a la seva vida.
2. Enfortir atributs descuidats de l’atenció bàsica a serveis socials. Accessibilitat, visibilitat, equitat, transparència, etc. no poden ser considerats com elements accessoris i capritxos dels legisladors i gestors. Són elements amb els que el ciutadà identifica al Sistema com útils o no per als seus problemes i, per tant, essencials per al seu desenvolupament. Horaris i espais d’atenció, cartes de serveis, elements d’identificació del sistema, etc. han de passar de ser potestatius del ens competents a normatius del Sistema.
3. Assegurar l’atenció centrada en la persona i no l’itinerari d’aquesta per dispositius desconnectats i sense coordinació. La concreció pràctica d’aquest principi necessita: delimitar la funció i rol dels SSB com a porta d’entrada i garant de l’atenció a tot l’itinerari; superar la divisió dels serveis socials en nivells i aproximar-lo a una gestió per dispositius anàlegs a la necessitat a cobrir; i finalment confiar en la gestió per equips pluridisciplinaris. En aquest apartat en s podem quedar en una reforma estètica amb la integració funcional d’equips, el treball transversal i altres línies d’actuació de moda. O es pot caminar a la integració de serveis i dispositius dels nivells bàsics i especialitzats sota una única autoritat competent. Quin nivell de l’administració ha de ser ho deixem per més endavant. Altra cosa és caminar cap a l’atenció integrada amb altres sistemes: salut, educació, treball. La interdependència de les necessitats socials ateses per tots els sistemes fan que sigui una línia estratègica indiscutible.
4. Créixer en volum. Més persones ateses, més hores, més serveis, més professionals, més valor afegit. No es poden atendre la complexitat de les necessitats socials des de dispositius febles i sense recursos. La significació és estar, continuadament i intensament, presents com a Sistema en aquells episodis vitals del ciutadà que necessita recolzament. Òbviament cal un salt pressupostari per a passar de baixes a altes intensitats d’atenció.
5. Cal passar de la incertesa, l’assaig, l’opinió i el bon propòsit a actuacions amb resultats previsibles basats en l’evidència. Les disciplines i professions presents als serveis socials han d’enfortir el seu coneixement i la seva tecnologia en la intervenció. Hi ha dos objectius bàsics en aquesta línia: aconseguir l’autoritat del coneixement professional davant la societat i evitar les actuacions basades en la discrecionalitat ideològica.
6. Les unitats organitzatives dels SSB han de tenir una dimensió suficient per a generar economies d’escala, ser eficients i poder ser governades. Si els ciutadans han de trobar resposta i atenció a necessitats complexes amb dispositius potents, no totes les organitzacions podran donar resposta. No es tracta únicament d’evitar l’actual minifundisme i diversitat de models organitzatius, cal caminar cap a organitzacions que no condicionin el resultat per la seva incapacitat a donar resposta. I quina ha de ser l’administració competent? La resposta no és fàcil però ja he descrit, amb tota la intenció, l’amenaça de l’actual mapa municipal.  En tot cas caldria que assegurés tres condicions: capacitat de generar un model de gestió a l’alçada dels reptes del nou objecte i atributs descrits; amb una governança que no suposi una amenaça a la missió i desenvolupament estratègic; i l’administració ha de ser plenament responsable i amb capacitat de decisió sobre el finançament dels SSB, es a dir els ha de poder pagar.
7. Cal desenvolupar una gestió rigorosa. Els ciutadans necessiten conèixer i entendre tant les condicions d’accés, com el valor i la traçabilitat del procediment de tots els serveis i dispositius. Però els SSB també necessiten enfortir la seva gestió per a conèixer el seu impacte i millorar la seva transparència i rendició de comptes. En aquest punt juga un paper principal el desenvolupament dels sistemes d’informació dels serveis socials. El seu subdesenvolupament històric ha estat una forta trava per la mateixa consolidació dels mateixos. Tres requisits imprescindibles dels sistemes d’informació que es necessiten: basats en un desenvolupament conceptual del que encara no disposem plenament (cal saber que volem mesurar abans de posar-nos a fer-ho); cal que gestionin tant les actuacions professionals com els serveis i dispositius (la usabilitat ha de ser el seu punt fort); i cal que siguin plenament interoperables.

La consolidació dels Serveis Socials com a quart pilar de l’Estat del Benestar necessita d’un primer nivell d’atenció a la ciutadania robust i acceptat socialment. Aixecar la mirada dels debats endògens i ser ambiciosos són requisits imprescindibles per assolir-ho.

[1] Aguilar, M. (2013). Los servicios sociales en la tormenta. Documentación Social, 166, 145-167.

[2] Aguilar, M. (2014) Apuntes para un replanteamiento de los servicios sociales en España. VII Informe sobre exclusión y desarrollo social en España. Serie: Documento de Trabajo. Madrid, Fundación FOESSA, Cáritas Española Editores, 36 p.