Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

Apuntalar o reconstruir els serveis socials bàsics?

Serveis Socials

Una agenda llarga per als serveis socials bàsics de competència local

Aquest mes d’abril vaig presentar la ponència «De la gestión de la crisis a la inversión social: una nueva arquitectura para los servicios sociales locales» al I Congreso Multisede. Servicios sociales y comunidad celebrat a Pamplona. Pocs mesos abans, a la jornada de cloenda del Cercle de Comparació Intermunicipal de Serveis Socials de la Diputació de Barcelona, hi vaig defensar una teoria del canvi per als serveis socials bàsics. Dos exercicis aparentment diferents que conduïen al mateix diagnòstic, poc confortable: el primer nivell dels serveis socials de competència local no està en crisi, està funcionant exactament com va ser dissenyat per funcionar fa quaranta anys. El problema és que aquell disseny no és el que ara necessitem i, a més, és massa petit per a la gent que hi vol entrar.

Mentrestant, anem afegint plantilla, sistemes informàtics, formació, prestacions noves. Apuntalem. Cada any, una mica més. Cada any, l’edifici aguanta, perquè els equips professionals fan miracles quotidians per fer-lo aguantar. Però les esquerdes tornen al mateix lloc i, mentre, la cua d’espera fora s’allarga. A aquest post no pretenc afegir un diagnòstic més; n’hi ha de notables i recents. L’objectiu és diferent: proposar una agenda llarga i programàtica per als serveis socials bàsics, pensada per a una dècada, compartida entre govern local i autonòmic. Una agenda que demana decidir, abans de res, si volem continuar apuntalant o ens posem a reconstruir.

El diagnòstic ja no admet més apuntalaments

El sistema dels serveis socials bàsics té avui dos problemes superposats i convindria començar a referir-nos-hi junts, perquè no es resoldran de manera aïllada. El primer és d’arquitectura: les funcions que desplega no encaixen en l’estructura que ha de desplegar-les. El segon és d’insuficiència: la capacitat instal·lada és massa petita per a les necessitats que té la ciutadania. Les dues tesis no són contradictòries; són les dues cares del mateix fracàs. Reformar l’arquitectura sense ampliar la capacitat és optimitzar el que no arriba. Ampliar la capacitat sense reformar l’arquitectura és fer més gran un sistema que ja no funciona. L’agenda llarga ha de fer possibles tots dos canvis.

L’evidència empírica recent permet veure-ho amb dades dures. El llibre de resultats de la XXIVa edició del Cercle de Comparació Intermunicipal de Serveis Socials (Diputació de Barcelona, 2026) descriu un sistema amb tots els indicadors de pressió al màxim: 18,3 dies d’espera per a la primera visita, 13,8% de primeres visites fallides, 12% de les hores de conveni cobertes per baixes laborals. Cap d’aquests valors és un accident; tots tres descriuen una porta d’entrada ofegada. Però la dada més reveladora és una altra, i mira cap al sostre del sistema: la cobertura dels serveis bàsics d’atenció social fa una dècada que està clavada al 14% de la població, malgrat que la pobresa relativa creix i la pobresa laboral, segons l’IX Informe FOESSA (2025), ja afecta el 15,1% de les llars amb persona ocupada en privació material. El sistema té un sostre de demanda que no es deu a una estabilitat real de les necessitats; es deu a una capacitat instal·lada que no es mou.

El cas paradigmàtic és la cura. El Servei d’Atenció Domiciliària ja absorbeix el 36% del pressupost dels serveis socials bàsics i el 78% d’aquesta despesa va a dependència. Cada persona usuària rep més hores d’atenció que mai —15,3 hores mensuals de mitjana, contra 13 fa una dècada— però menys gent entra al servei: la cobertura efectiva sobre la població de 65 anys i més ha caigut del 4,2% al 3,5% en quatre anys. Més intensitat per a qui hi entra, però menys gent que hi pugui entrar. El Reial Decret 675/2023[1] ha forçat aquesta intensitat sense ampliar el sistema. La fotografia estatal és coherent amb aquest pinçament: segons l’estudi El Derecho al Cuidado y la Economía de los Cuidados en España presentat pel CENIE aquest maig de 2026, el 72,4% de les persones majors de 65 anys amb alguna limitació a la vida diària no reben atenció efectiva del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, i el percentatge puja al 63,1% entre les que tenen limitacions severes. Si la promesa de la Llei de dependència no es compleix per a set de cada deu persones que n’haurien de ser titulars, la insuficiència és tan estructural com l’arquitectura que la sosté.

El segon àmbit on la insuficiència és visible és la garantia d’ingressos. Els ajuts d’urgència social locals, recollits a l’article 30 de la Llei 13/2006, es van concebre com a instrument per a situacions puntuals d’urgència. Avui, però, funcionen sovint com a recurs subsidiari d’allà on no arriba l’Ingrés Mínim Vital ni la Renda Garantida de Ciutadania. L’IX Informe FOESSA (2025) ho diu sense embuts: «el sistema de garantia d’ingressos no està a l’altura de les necessitats»; l’IMV cobreix sis de cada deu persones en pobresa severa als territoris amb millor desplegament, però amb problemes seriosos d’accés, informació i acompanyament. La conseqüència és que els ajuts d’urgència social, dissenyats per a un encàrrec acotat, acaben fent una funció estructural per a la qual no estan dimensionats ni configurats jurídicament.

I tercer, una xifra que cal desgranar amb cura: el 46,8% de les persones usuàries fan més de cinc anys que estan en seguiment, deu punts percentuals més que fa una dècada. És el valor més alt de tota la sèrie. La xifra, però, no diu el mateix per a tots els casos. Hi ha situacions on el seguiment llarg és inevitable i necessari —dependència, discapacitat, fragilitat, salut mental crònica— i és precisament el que un sistema orientat a la inversió social ha de sostenir, perquè l’alternativa és l’abandonament. El problema apareix quan aquesta xifra agrupa, sense distingir-les, les trajectòries d’acompanyament legítim i les que es cronifiquen per desencaix institucional o per pura inèrcia organitzativa. La incapacitat del sistema de fer aquesta distinció és, per si sola, una de les patologies a corregir.

Aguilar Hendrickson (2024) parla de «laberint»: tensions amb arrels tant en canvis socials profunds com en dificultats internes del sector. La metàfora és precisa per dues raons. Un laberint no es resol obrint més portes. I, sobretot, un laberint no és només un lloc on costa trobar la sortida: és un lloc on s’està perdut i on s’intenta sortir, una vegada i una altra, per on no hi ha sortida. És exactament el que fem cada any quan apuntalem una mica més el mateix edifici. Els serveis socials bàsics actuen avui, a més, com una mena de cotxe escombra: recullen les fallades estructurals d’altres sistemes —habitatge sense parc públic suficient, ocupació sense polítiques actives potents, salut mental sense cobertura especialitzada— sense tenir-ne competència, finançament ni recursos professionals per resoldre-les. L’OCDE (2022) ho diu amb una diplomàcia que també incòmoda: serveis fragmentats, sense dades fiables, amb discontinuïtat entre primària i especialitzada, amb governança complexa, amb disparitats territorials notables. La ciutadania ho percep: les enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas mostren des de fa anys una valoració dels serveis socials clarament per sota de la de sanitat o educació, i la dependència apareix sistemàticament com una de les àrees més mal valorades en les enquestes autonòmiques recents (Enquesta sobre Confiança Ciutadana, Govern de Navarra, 2025). No és que els professionals ho facin malament. És que el sistema no compleix les promeses que fa.

Per què apuntalar ja no funciona

Hi ha una pregunta que cada estratègia de transformació dels serveis socials bàsics hauria de respondre abans que cap altra: què espera trobar la persona que truca a la porta i què troba realment? Si la pregunta es fa amb honestedat, la resposta no és confortable. Espera trobar un servei públic que doni resposta a la seva necessitat. Troba un servei que la rebrà tard, que li farà tramitar més que no li resoldrà, que gairebé sempre no podrà donar-li la intensitat de suport que necessita, i que, si per això la situació s’allarga, l’acompanyarà sense oferir-li una sortida clara. Aquesta distància entre el que el servei promet i el que el servei pot fer és el problema central, i té dues causes superposades que ja identificava Aguilar Hendrickson (2014) i que una dècada més tard són la realitat operativa quotidiana.

La primera causa és la dinàmica de calaix de sastre. Els serveis socials bàsics han acabat sent el servei al qual s’envia tot allò que la resta del sistema de protecció no resol. L’habitatge no resol perquè el parc públic és anèmic? Que ho tramitin els serveis socials. La garantia d’ingressos no acaba de consolidar-se com a dret? Que la complementin amb ajuts d’urgència els serveis socials. La salut mental ambulatòria no arriba? Que l’aguantin els serveis socials. La protecció a la infància en risc moderat necessita seguiment? Que la portin els serveis socials. Aquest desplaçament no és casual ni simètric: és sempre cap avall i cap al municipi, perquè és el nivell que té menys capacitat institucional per dir que no. La ciutadania, lògicament, ho aprèn: si tot acaba al primer nivell, és al primer nivell on es truca, encara que el problema no li pertanyi.

Convé recordar, en aquest punt, una herència normativa singular que ha amplificat la dinàmica. La LRSAL (Llei 27/2013) no va eliminar la competència local en serveis socials per traslladar-la simplement al legislador autonòmic —que hauria estat una decisió neta, encara que discutible—; va optar per deixar als ajuntaments la competència maleïda d’«avaluar i informar de situacions de necessitat». És, a la pràctica, una carta blanca per demanar-los qualsevol cosa sense atribuir-los capacitat resolutiva ni recursos correlatius. Aquesta competència híbrida és una de les fonts del calaix de sastre, no la seva conseqüència.

La segona causa és la inversa, i això és el que fa el problema particularment cruel. Mentre s’acumulen funcions per defecte, simultàniament se’ls atribueix la responsabilitat de produir una resposta «global, integral i transversal» a totes les noves desigualtats. La transversalitat, que sona bé en un decret i a una taula de govern, sobre el terreny significa que un mateix equip ha de fer triatge administratiu, acompanyament intensiu de complexitat, prevenció comunitària, gestió d’emergències i articulació amb deu sistemes externs. No és que els professionals no puguin: és que el disseny no permet fer-ho bé simultàniament. La conseqüència, fàcil de predir, és que tot es fa al mateix temps i res es fa amb la profunditat que tocaria. La burocratització, que la literatura ja descriu fa dècades com a desplaçament del coneixement professional per la lògica del procediment (Berasaluze i Ovejas, 2022), no és una opció dels equips: és la sortida d’emergència d’una estructura sobrecarregada.

Cal afegir-hi una tercera capa, que sovint queda fora del debat tècnic però que és central des de la mirada de l’usuari: l’estigma. Tot i el discurs oficial dels darrers vint anys sobre la universalització dels serveis socials, el sistema continua percebut per bona part de la ciutadania com un servei «per a pobres». La conseqüència és doble: hi ha gent que no hi accedeix, encara que hi tindria dret i necessitat, perquè no es vol identificar amb el lloc; i hi ha gent que hi accedeix només quan ja no pot més, en condicions on la prevenció ja no és possible. L’estigma no és una qüestió cosmètica ni de comunicació; és una conseqüència directa del model residual que es manté de facto tot i la retòrica universalista de les lleis autonòmiques. Mentre el sistema continuï pensat sobretot per a la part baixa de la distribució de renda, no normalitzarà el seu accés.

Tot plegat dibuixa un sistema que es transforma per pressió externa sense que ningú hagi explicitat encara quina ha de ser la seva forma d’arribada. La despesa s’orienta cap a serveis (aspecte que en essència no és dolent) i s’allunya de prestacions no perquè així s’hagi decidit, sinó perquè la dependència empeny i el Reial Decret 675/2023 obliga. Els ajuts d’urgència social retrocedeixen no perquè la necessitat hagi disminuït, sinó perquè el sistema de garantia d’ingressos no acaba de cobrir el buit. La porta d’entrada s’ofega no perquè la demanda creixi de cop, sinó perquè les funcions que s’hi acumulen són incompatibles entre si. Apuntalar permet aguantar; no permet decidir. I el preu de no decidir el paguen, com sempre, els qui truquen a la porta.

La hipòtesi de canvi: una arquitectura amb quatre pilars i una porta

Si es vol sortir del laberint, cal explicitar primer què han de fer els serveis socials bàsics i, sobretot, què no han de fer. Aquesta no és una operació tècnica; és una decisió política. Es tracta d’abandonar el model residual —pensat per a pobres i desemparats, amb intervenció tutelar i alta estigmatització— per un sistema d’inversió social que serveixi tota la ciutadania al llarg dels seus cicles vitals, amb acció preventiva, reconducció de trajectòries i un dret ciutadà normalitzat. Laparra, Zugasti i Sánchez-Salmerón (2024) hi dediquen un volum sencer; l’OCDE (2022), que difícilment es pot acusar de voluntarisme programàtic, ho recomana per a Espanya en termes equivalents. La direcció, doncs, no és controvertida; ho és el ritme i la voluntat política d’emprendre-la. La mateixa setmana en què enllestia aquest post, el CENIE presentava un estudi reclamant el reconeixement del Dret al Cuidat com a dret social i la consolidació de les cures de llarga durada com a quart pilar de l’Estat del benestar, amb l’aval explícit del Ministeri de Drets Socials. La finestra política, doncs, comença a obrir-se.

El concepte que pot fer tangible aquest gir, i que articula tota l’agenda que ve a continuació, és el d’una arquitectura amb quatre pilars i una porta. Els quatre pilars són les quatre missions diferenciades que avui es resolen amb una mateixa estructura generalista: cures de llarga durada, infància i parentalitat, acció comunitària i inclusió i complexitat. Cadascun té una lògica pròpia, uns perfils professionals propis i uns instruments propis, i convé deixar de tractar-los com a una mateixa cosa. La porta és el dispositiu que ordena l’accés a tots quatre amb triatge intel·ligent: un primer nivell administratiu robust per a tràmits i prestacions, circuits ràpids per a necessitats recurrents, circuits especialitzats per a alta complexitat i dispositius intermedis. Sense porta no hi ha sistema; sense pilars la porta condueix sempre al mateix lloc indiferenciat que tenim ara.

El mirall és l’atenció primària de salut. Fa quaranta anys, la sanitat espanyola va construir un primer nivell amb capacitat resolutiva, integració vertical amb la secundària i mirada poblacional. No està exempta de problemes —i avui també demana reformes— però va aconseguir el que els serveis socials encara no han fet: configurar un primer nivell universalment reconegut, no estigmatitzant i amb una promesa clara sobre allò que pot oferir. Fantova (2017, 2020) ha defensat aquesta línia repetidament; jo mateix la vaig argumentar al post Kaiser o l’ombra fosca dels serveis socials. La resta del que ve a continuació són les obres majors per fer realitat aquesta arquitectura.

Figura 1. Teoria del canvi per als serveis socials bàsics

Sis obres majors per a una arquitectura nova

El que ve a continuació no és un decàleg ni una llista de bones pràctiques. Són sis reformes estructurals interdependents que necessiten una dècada llarga per fer-se realitat. Cap d’elles funciona per si sola: és la combinació la que dibuixa l’arquitectura proposada.

1. Quatre pilars funcionals diferenciats

Els serveis socials bàsics han de reconèixer que sota la seva estructura generalista actual conviuen quatre missions amb lògiques diferents: cures de llarga durada, infància i parentalitat, acció comunitària i inclusió i complexitat. La proposta no és nova: Aguilar Hendrickson (2024) la planteja com a sortida del laberint a què abans em referia. No es tracta de crear quatre serveis nous, sinó d’organitzar el sistema reconeixent que aquestes missions tenen perfils professionals, ritmes d’intervenció, instruments de valoració i carteres pròpies. La diferenciació funcional és la condició de possibilitat de totes les altres obres.

Convé precisar, però, què entenem per acció comunitària, perquè el terme s’ha posat de moda en versions que poden ser problemàtiques. Hi ha un discurs creixent —el detecto entre col·legues a Navarra, també en cercles catalans— que pensa el quart pilar com a desenvolupament comunitari general, una mena d’animació de la cohesió de barri que sovint deixa fora justament els qui tenen més dificultats. La proposta aquí és l’inversa: acció comunitària entesa com a suport a la participació i a la vinculació social per a les persones amb més obstacles per accedir-hi en primer lloc. Si el quart pilar es desenganxa d’aquesta finalitat, deixa d’estar dins del sistema dels serveis socials i passa a ser una altra cosa, potser valuosa, però que ja no respon al problema públic que tenim.

2. Una porta amb triatge intel·ligent

La porta d’entrada actual és un coll d’ampolla precisament perquè ha de fer-ho tot a la vegada. Cal segmentar-la en quatre dispositius articulats: un primer nivell administratiu robust per a informació, tràmits i prestacions; circuits ràpids per a necessitats recurrents resolubles; circuits especialitzats per a alta complexitat; i dispositius intermedis (orientació, atenció telemàtica, punts de resolució ràpida). Les Oficines de Gestió de Prestacions Socials que ja s’estan pilotant a la província de Barcelona apunten en aquesta direcció.

3. Carteres sòlides i prestacions com a dret

Cal tancar el debat prestació vs subvenció a favor del primer terme. Configurar les prestacions econòmiques locals com a drets subjectius exigibles —i no com a ajuts graciables sotmesos a la Llei General de Subvencions— és imprescindible per a estabilitat jurídica, per a la contenció de la cronificació per desencaix i per a la dignitat del ciutadà que hi accedeix. La cartera de serveis ha d’actualitzar-se en paral·lel, més enllà del Decret 142/2010, amb ràtios que reflecteixin la complexitat real i no només la població.

4. Gestió activa de trajectòries

No es tracta de tancar expedients, sinó d’adequar la intensitat de cada trajectòria a la seva naturalesa real. Calen tipologies definides (intensives, de suport, de seguiment mínim, puntuals), revisions periòdiques pactades amb la persona usuària i punts de transició quan la situació canvia. Una persona en dependència severa requerirà seguiment permanent i intens; una persona acabada de sortir d’una crisi puntual no hauria de quedar atrapada al sistema durant deu anys per la inèrcia de la mateixa estructura. La gestió activa és el mecanisme que descomposa el 46,8% del bucle crònic en les diverses trajectòries que conté.

5. Nou ecosistema professional

L’estructura actual descansa de manera desproporcionada en el treball social, sobrecarregat i burocratitzat. Cal ampliar-la amb perfils diversificats: analistes de dades, juristes, integradores socials, gestors de cas, professionals d’acció comunitària, perfils administratius reforçats. Cal reforçar la supervisió professional, la formació continuada i les condicions laborals —el 12% de baixes laborals sobre hores de conveni del CCI 2026 no és un problema individual, és un indicador estructural. I cal articular aliances estables amb habitatge, ocupació, salut i educació: la integració intersistèmica és part de la feina, no un afegit a fer en horabaixa.

6. Capacitat instal·lada a l’altura de la necessitat

Tot l’anterior fracassa si la capacitat instal·lada continua per sota de la demanda. Reformar arquitectura amb una cobertura clavada al 14% de la població durant deu anys és optimitzar el que no arriba. Cal ampliar capacitat almenys en tres eixos. En cures de llarga durada: l’estudi d’Álvarez i Uxó (2026) per al CENIE estima que tancar la bretxa del SAAD requereix una inversió addicional al voltant del 0,6% del PIB fins al 2030, amb un efecte potencial de 430.000 nous llocs de treball; cada euro invertit en dependència genera 1,6€ d’impacte sobre el PIB, amb prop de la meitat retornant via impostos i cotitzacions. En garantia d’ingressos: cal consolidar el desplegament efectiu de l’Ingrés Mínim Vital i de la Renda Garantida de Ciutadania perquè els ajuts d’urgència social locals puguin tornar a fer la funció per a la qual van ser concebuts. I en la mateixa estructura dels SBAS: modificar ràtios professionals, equips administratius, recursos materials i espais d’atenció dignes, perquè el sistema pugui sortir del sostre del 14% que arrossega fa una dècada. Inversió, no despesa.

Què demana això de cada nivell de govern

Una agenda d’aquesta dimensió no és una agenda local. És una agenda multinivell que cal pactar per dècades, i el repartiment de papers entre nivells de govern és part de la reforma, no un detall posterior.

Al govern autonòmic li correspon el gruix de la feina normativa i de marc. Cal una nova llei de serveis socials que substitueixi una Llei 12/2007 que ja porta divuit anys i que va ser pensada per a un sistema molt diferent. Cal una cartera de serveis actualitzada que reculli les quatre missions diferenciades i les prestacions com a dret. Cal revisar el Decret 142/2010 sobre ràtios, que defineix la capacitat només en funció de la població i no de la complexitat. I cal un finançament estable i suficient per al primer nivell, que avui depèn de manera precària de transferències amb cicles curts. El Contracte Programa entre Generalitat i món local pot ser un instrument per finançar la transformació, però no la pot generar; sense reforma de llei i cartera, qualsevol contracte programa només pot reforçar el que ja existeix.

Al nivell supramunicipal —diputacions— li toca cobrir la massa crítica que l’inframunicipalisme nega als ajuntaments petits. La fragmentació del mapa municipal català, amb més de nou-cents municipis i la majoria per sota dels cinc mil habitants, fa impensable que cada ajuntament desplegui sol l’arquitectura proposada. Cal intermunicipalitat efectiva per als circuits especialitzats i per a la gestió de prestacions, suport tècnic estable, comparació intermunicipal —els Cercles de Comparació Intermunicipal de la Diputació de Barcelona en són un exemple madur—, i marcs d’avaluació compartits.

Al govern local li queda el lideratge del disseny operatiu i la governança del primer nivell administratiu, la configuració de l’Oficina de Gestió de Prestacions Socials al seu territori, la integració amb les polítiques de salut, habitatge, ocupació i inclusió, i el treball amb la comunitat. Per als municipis més petits aquesta funció s’exerceix per delegació als consells comarcals, que són els competents en la prestació dels serveis socials bàsics als municipis de menys de 20.000 habitants. Aquesta delegació no resol per si sola el problema d’escala —demana suport supramunicipal estable i marcs comuns de qualitat—, però és la peça que articula el primer nivell al territori rural i urbà mitjà.

I al govern estatal li corresponen tres peces que condicionen tota la resta. Primer, consolidar el desplegament efectiu de l’Ingrés Mínim Vital amb millors mecanismes d’accés i acompanyament. Segon —i això és precondició de la resta—, reformar el còmput d’ingressos anual de l’IMV: sense aquesta reforma, i deixant fins i tot de banda el tractament de les despeses d’habitatge, ni l’IMV ni les rendes autonòmiques com la RGC poden funcionar raonablement, perquè el càlcul actual genera barreres injustificables per a famílies que entren i surten de la cobertura per fluctuacions menors. I tercer, empènyer el reconeixement del dret al cuidat com a dret social i les cures de llarga durada com a quart pilar de l’Estat del benestar (Álvarez i Uxó, 2026). Mentre l’IMV no arribi efectivament a qui en té dret i mentre el SAAD mantingui una bretxa del 72,4%, els serveis socials bàsics seguiran fent de coixí per absència, no per disseny.

Apuntalar o reconstruir

L’estructura dels serveis socials bàsics mostra esquerdes profundes i l’edifici és, a més, massa petit per a la gent que hi vol entrar. Apuntalar permet arribar a la propera tempesta. Reconstruir és més car, més lent, i políticament més incòmode, perquè demana acords que travessen nivells de govern i legislatures. Però és el que cal. La transformació organitzativa dels serveis socials bàsics no és un problema tècnic de gestió: és un imperatiu ètic i polític per garantir que el dret a l’autonomia i a la dignitat sigui efectiu. La pregunta, doncs, no és si podem permetre’ns reconstruir. La pregunta és si podem permetre’ns no fer-ho.


[1] Reial Decret 675/2023, de 18 de juliol, pel qual es modifiquen el Reial Decret 1051/2013 i el Reial Decret 1052/2013. Estableix intensitats mínimes de prestacions del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, ampliant les hores d’ajuda a domicili per a determinats graus. ↩

Referències

Aguilar Hendrickson, M. (2014). «Apuntes para un replanteamiento de los servicios sociales en España». Documentación Social, 175, 35-64.

Aguilar Hendrickson, M. (2019). «¿Ciaboga o cambio de barca? Los dilemas de los servicios sociales». A: 10º Aniversario de la Ley de Servicios Sociales, 39-58. Parlament Basc, Col·lecció Informes y Documentos.

Aguilar Hendrickson, M. (2024). «Los servicios sociales en su laberinto». Zerbitzuan, 81, 5-16. https://doi.org/10.5569/1134-7147.81.01

Aguilar Hendrickson, M.; Pagès Gaulier, É.; Rué Cabré, E.; Rodríguez Rodríguez, N. (2024). Marc propositiu i orientacions pràctiques per a la innovació en els serveis socials bàsics. Diputació de Barcelona, Gerència de Serveis Socials. (Document inèdit en construcció)

Álvarez, N.; Uxó, J. (dirs.) (2026). El Derecho al Cuidado y la Economía de los Cuidados en España. CENIE, Universidad de Salamanca. Proyecto IBERLONGEVA. https://cenie.eu/sites/default/files/Derecho_al_Cuidado.pdf

Berasaluze, A.; Ovejas, M. R. (2022). Citats a Nogués, L.; García, M. (2023). «Las consecuencias de la burocratización en las organizaciones de servicios sociales». Cuadernos de Trabajo Social.

Diputació de Barcelona (2026). Llibre de resultats de la XXIVa edició del Cercle de Comparació Intermunicipal de Serveis Socials. Àrea de Sostenibilitat Social, Cicle de Vida i Comunitat.

Fantova, F. (2017). «Servicios sociales e inclusión social: análisis y perspectivas en el País Vasco». Zerbitzuan, 64, 9-31.

Fantova, F. (2020). «Líneas de innovación para nuestros servicios sociales». Revista de Treball Social, 219, 53-69.

FOESSA (2025). IX Informe sobre Exclusión y Desarrollo Social en España. Fundación FOESSA, Madrid.

Govern de Navarra (2025). Enquesta sobre la Confiança Ciutadana en les Institucions i la seva Percepció en la Prestació de Serveis Públics a Navarra. Observatorio de la Realidad Social.

Laparra, M.; Zugasti, N.; Sánchez-Salmerón, V. (eds.) (2024). La respuesta de los servicios sociales ante los nuevos riesgos de la sociedad. Análisis desde el paradigma de la inversión social. Dykinson, Madrid.

Manzano, M. Á. (s. d.). «Kaiser o l’ombra fosca dels serveis socials». Llei d’Engel. http://lleiengel.cat/kaiser-o-ombra-fosca-serveis-socials/

OECD (2022). Modernising Social Services in Spain: Designing a New National Framework. OECD Publishing, Paris.


Nota metodològica. Aquest post s’ha elaborat amb l’assistència de Claude (Anthropic), utilitzat com a suport en quatre tasques concretes: l’extracció i organització del contingut de dues presentacions pròpies i del Llibre XXIVa del CCI; la cerca bibliogràfica i el contrast amb la literatura científica recent; la proposta d’estructura del post i la redacció iterativa d’esborranys revisats sistemàticament per l’autor; i la generació de l’esquema visual. La tesi, l’argumentació, les decisions de fons, la selecció final de fonts i el control de l’exactitud factual i jurídica són responsabilitat exclusiva de l’autor. Aquesta declaració segueix el marc de transparència proposat per l’Artificial Intelligence Disclosure Framework de l’Association of College and Research Libraries (ACRL).


false

Miguel Angel Manzano

Serveis Socials, Gestió Pública, Garantia Ingressos. Es llicenciat en Geografia i Historia. Ha treballat a diferents associacions sense afany de lucre i administracions públiques. Està especialitzat en organització i gestió del Sistema de Serveis Socials, especialment en els d'àmbit municipal. Twitter: @mimanro Linkedin: https://es.linkedin.com/in/miguelmanzanorodriguez

Traducir »