Recentment ha aparegut als mitjans un cas de retirada de la custòdia d’un nounat a la seva mare, víctima de violència de gènere. El cas ha suscitat inquietuds sobre com funcionen els serveis de protecció a la infància, tot i que, de moment, no ha despertat un debat professional i tècnic apreciable. En aquest post intentaré posar sobre la taula un problema de fons que, modestament, ens sembla insuficientment discutit.

En primer lloc, en aquest post no pretenc de cap manera valorar ni enjudiciar el cas esmentat. Els serveis de protecció de menors (la institució i els seus tècnics) sostenen que han pres la decisió adequada, mentre que la mare, la seva advocada i un col·lectiu de defensa de mares afectades per aquest tipus de decisions consideren que no és així. Seria irresponsable per part d’algú que no coneix de primera mà el cas enjudiciar-lo a partir dels fragments d’informació que presenta la premsa. Per començar, molta de la informació rellevant té i ha de tenir caràcter reservat per a les parts i per a qui correspongui prendre la decisió final. Aquí suposo que totes les parts que intervenen obren de bona fe i amb el seu millor saber i entendre, tant personal com professional, i que en el futur un tribunal prendrà una decisió final. Tot i que, com veurem, aquest final també es pot veure afectat pel problema que plantegem aquí.

Dos tipus d’errors

En la protecció de la infància, com en molts altres camps, l’acció es determina per decisions que condueixen a una classificació binària: alguna cosa és certa o falsa, alguna cosa es produeix o no es produeix. En el sistema penal, els tribunals decideixen cada dia si un individu és culpable o no culpable d’una infracció atribuïda a ell. En el sistema de salut, cal determinar si la persona està afectada o no per una malaltia específica. En la protecció de la infància, els professionals han de determinar si existeix o no una situació de risc o de desemparament. D’aquestes decisions, en qualsevol d’aquests tres camps, deriven conseqüències que poden tenir repercussions importants en la vida de les persones.

En qualsevol classificació binària poden presentar-se dos tipus d’error: els falsos positius (de vegades anomenats errors de tipus 1) i els falsos negatius (o errors de tipus 2). Un fals positiu és un cas en què decidim que sí que es dóna la situació a verificar (és culpable, té la malaltia, hi ha desemparament) quan, en realitat, no és aixì. Un fals negatiu és, per contra, un cas en què no identifiquem allò que volem detectar (decidim que no és culpable, que no té la malaltia, que no hi ha desemparament) quan, en realitat, sí que es dona.

Ambdós tipus d’errors són indesitjables i fins i tot perillosos. Els qui han de prendre aquest tipus de decisions són, en general, conscients del risc de cometre ambdós tipus d’error. Per reduir aquest risc es desenvolupen tècniques i instruments la sensibilitat i fiabilitat dels quals es procura millorar amb el temps i l’experiència. També entren en joc factors com l’humà i el professional: si es disposa de professionals ben formats i actualitzats, amb càrregues de treball raonables i mecanismes de revisió (ja sigui per parells o recorrent a nivells superiors), cal esperar una reducció del nombre d’errors d’un o altre tipus.

També en el cas de la protecció a la infància, i amb absoluta independència del cas concret abans esmentat, és legítim preguntar-se si els procediments, manuals i instruments de valoració són els millors possibles, si els professionals disposen de la formació, experiència, càrrega raonable de treball, mecanismes de consulta o revisió de les seves decisions (individuals? ¿col·lectives?) que els permetin prendre aquest tipus de decisions difícils amb les majors garanties d’encert possible. La revisió i avaluació d’aquests serveis, de forma regular o quan es presenten casos especialment desafortunats, són mecanismes bàsics d’actualització i millora.

Un trade-off delicat

El problema que volem plantejar aquí va un pas més enllà. Fins i tot en les circumstàncies més favorables, amb els millors procediments i instruments de valoració i els millors professionals, entre els falsos positius i els falsos negatius hi ha un trade-off.[1] Com millor evitem els errors d’un tipus, més gran serà la probabilitat de cometre’ls de l’altre tipus. No és possible minimitzar simultàniament ambdós tipus d’error.

Aquest trade-off, aquesta tensió, obliga a decidir quins errors considerem menys dolents i com prioritzem no cometre els pitjors. Aquesta decisió difereix d’un camp a un altre i, en ocasions, d’un tipus de decisió a un altre. Quan el sistema penal estableix el principi de la presumpció d’innocència (in dubio pro reo) s’està decidint que es prefereix cometre falsos negatius (culpables que queden sense castigar) que falsos positius (innocents declarats culpables). Aquest principi es tradueix en criteris i procediments que procuren evitar els falsos positius, fins i tot a costa d’augmentar la probabilitat que els culpables quedin sense ser condemnats. La càrrega de la prova en l’acusació, la invalidesa de les proves obtingudes de forma irregular o il·lícita, entre d’altres, estan orientades a aquesta finalitat. La conseqüència d’aquesta decisió és que augmenta la probabilitat que els culpables quedin sense càstig.

Cal assenyalar també que encara que el disseny de les decisions en un sistema respongui a una de les dues prioritats possibles, la seva aplicació concreta depèn de persones en moments determinats. És possible que, en un context d’alarma social davant de cert tipus de delictes, els jutges, magistrats i jurats puguin ser menys exigents en els criteris per condemnar, cosa que, a més, es pot veure afectat per prejudicis o per l’ambient social. El conegut experiment de Rosenhan que va posar en qüestió els mecanismes de diagnòstic psiquiàtric en aconseguir que es diagnostiquessin com a persones amb trastorn a impostors perfectament sans, va tenir un segon moment. Davant els errors comesos, es va proposar repetir-ho. En la repetició, els serveis psiquiàtrics van identificar un bon nombre d’«impostors», tot i que no se n’havia enviat a cap. Els criteris diagnòstics del primer moment prioritzaven no deixar cap trastorn sense diagnosticar (i es van diagnosticar trastorns inexistents); en el segon moment, la pressió per no deixar-se enganyar per impostors va portar a no diagnosticar malalts reals.

En el camp de la salut, l’assumpte és més complex perquè cada tipus de decisió i cada tipus d’eina diagnòstica tenen característiques diferents.  En tot cas, aquesta complexitat no altera el problema de fons: cal assumir el trade-off i decidir quin tipus d’error és «menys dolent». A més, cal preveure com abordar els errors que inevitablement es produiran. La claredat sobre la preferència general, una correcta valoració de la fiabilitat dels instruments diagnòstics, la reducció i reparació del dany causat pels errors i unes condicions d’exercici professional adequades són necessàries per assolir l’òptim en cada camp.

Algunes coses pendents

En el camp de la protecció de la infància, alguns d’aquests aspectes presenten mancances que caldria abordar.

En primer lloc, no està clara l’opció de preferir falsos positius o falsos negatius. L’elecció és, sens dubte, difícil perquè el dany de qualsevol dels dos tipus d’error pot ser molt important. Una situació de desprotecció real que no s’identifiqui pot tenir conseqüències molt greus per al benestar i el futur del nen o la nena. Però una declaració de desprotecció en una família en la qual no existeix pot causar danys igualment greus tant al nen o la nena com als altres membres de la família. El principi de prioritzar l’interès superior del menor no resol la qüestió, perquè aquest interès es pot veure igualment danyat tant per un fals positiu com per un fals negatiu.

Cal prendre una decisió que només pot i ha de ser política i social. No prendre-la amb claredat suposa descarregar sobre els professionals encarregats de prendre les decisions el pes d’aquesta opció, segons el seu criteri personal. I aquest criteri personal no només difereix entre professionals, sinó també en funció de les circumstàncies i les pressions externes que poden afectar-los. El risc de decidir en contra de la part més feble és sempre present, però és més gran quan es deixa els professionals «sols davant el perill». Aquest marc clar no evita que les decisions siguin difícils, però facilita que es prenguin amb més seguretat.

Una consideració addicional. És possible i raonable que es decideixi que el sistema de protecció a la infància opti per una inclinació moderada per preferir els falsos positius, és a dir, per evitar especialment els falsos negatius. És la postura que he escoltat de professionals que conec i valoro, i coincideix amb la meva opinió personal, tot i que tant una com l’altra no tenen més valor que l’anecdòtic. Però les decisions dels serveis de protecció de la infància poden ser revisades pels tribunals, i no està clar que aquest criteri de prioritat sigui el mateix, en un sistema fundat en la presumpció d’innocència. Aquesta és una tensió que caldria resoldre. Els tribunals són necessaris per corregir possibles errors del sistema de protecció de la infància, però no per revertir decisions preses correctament en un marc de prioritats diferent.

En segon lloc, cap marc de prioritats ni sistema de presa de decisions pot funcionar bé si no compleix amb unes condicions bàsiques. Necessitem procediments i eines de diagnòstic de qualitat, verificats mitjançant avaluacions i revisats i millorats de forma contínua. Necessitem que les decisions difícils que han de prendre els professionals siguin compartides (revisades per companys o supervisors) amb garanties de no ser revocades pels tribunals, tret d’errades clares. En aquest camp tenim llacunes importants. A això se suma el risc que, si no hi ha un procés continu d’avaluació i millora, es produeixin reformes brusques i no sempre afortunades quan sorgeixin casos d’errors amb conseqüències dramàtiques. Necessitem també equips professionals amb la formació i el suport i la supervisió adequats, i amb càrregues de treball assumibles. També necessitem superar la fragmentació entre els serveis locals i autonòmics, així com entre els qui s’ocupen (per separat) de diferents nivells de desprotecció, quan les persones i les famílies són unes i passen amb freqüència per etapes de major o menor dificultat.

En tercer lloc, hem d’acceptar que es cometran errors, que seran dels dos tipus, i que seran més freqüents els d’un o altre en funció de les prioritats que es fixin. Això requereix preveure com es gestionaran els errors. En el cas dels falsos negatius (que, com és lògic, desconeixem), com mantenim mecanismes de detecció que permetin identificar els problemes més endavant. En el dels falsos positius (amb els quals es manté una intervenció), com es detecten com més aviat millor, evitant el biaix de confirmació gairebé inevitable, i com es reparen els danys causats per una intervenció innecessària.

Finalment, hi ha una demanda social àmplia de suport a la parentalitat, de suport a la criança d’infants i adolescents en una societat que canvia molt de pressa i que debilita el principal actiu dels progenitors per educar els seus fills i filles: haver conegut el món i la societat uns anys més que aquests,  i beneficiar-se del coneixement acusat pels seus antecessors. Aquesta necessitat i demanda socials requereixen una resposta que pugui reduir les situacions de risc per a la infància, però que no ha de ser articulada com a part de la protecció infantil, ni tan sols com el seu component preventiu. L’últim que necessiten els progenitors en aquests temps difícils és ser recolzats de formes que puguin qüestionar la seva capacitat i el seu encert en la criança dels seus fills i filles. Però aquesta és una qüestió que necessita d’un aprofundiment que no hi cap en aquest post.

---

[1] Un trade-off és una situació en què només es pot assolir un punt d’equilibri entre dues posicions incompatibles entre si. A diferència del sentit habitual de dilema o disjuntiva, no es tracta de triar un dels dos pols incompatibles, sinó d’assolir un punt d’equilibri entre ambdós, el menys dolent segons criteris externs. L’enginyeria i l’economia consideren constantment trade-offs en prendre decisions. En el món de la intervenció social es tenen en compte, malauradament, molt menys del que caldria.

---