Com cada any, quan es publiquen les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida la premsa s’omple d’articles advertint de la greu dimensió de la pobresa infantil. Que les llars amb infants dependents són les que tenen més risc de pobresa i que la pobresa a les llars joves ha crescut mentre es reduïa la pobresa a les llars que gaudien de la protecció del sistema de pensions és una qüestió que aquestes alçades sap més o menys tothom. El que diria que no tenim tan clar és la causa d’aquesta pobresa infantil de la qual l’Estat espanyol lidera els rànquings europeus.

Descartant que la culpa de la pobresa infantil la tinguin els infants per haver triat malament els seus progenitors, una de les respostes recurrents és que hi ha famílies que, per les seves característiques, s’haurien d’haver pensar millor la decisió de tenir fills. Famílies a l’atur, amb baixos ingressos, massa joves, amb escasses qualificacions educatives, o manca d’habilitats parentals, etc. serien algunes de les característiques que predisposarien determinades llars a tenir infants pobres. O com a mínim això deien a “An evidence review of the drivers of child poverty for families in poverty now and for poor children growing up to be poor adults”. El resum caricaturesc seria que les famílies pobres i desestructurades tenen el mal costum de tenir fills. Malgrat la càrrega culpabilitzadora d’aquesta hipòtesi, és difícil de negar que té un cert fonament (si heu de llegir alguna cosa sobre aquest tema, que sigui de Kathryn Edin). Com es pot inferir del Gràfic 1, les llars amb fills pobres són més presents entre les llars monoparentals i les famílies nombroses.

Gràfic 1: Distribució de les llars amb infants pobres i no pobres per membres de la llar

I per acabar-ho de reblar, el Gràfic 2 mostra que les famílies nombroses i monoparentals, estan més presents que la resta de llars en els nivells més alts de renda, però sobretot són més presents en els nivells de renda més baixos.

Gràfic 2: Distribució de les famílies nombroses i monoparentals per nivell d’ingressos

Aquestes teories de la pobresa infantil han trobat una acollida especialment calorosa als Estats Units, on l’associació entre pobresa infantil i estructura familiar ha generat recerca més o menys rigorosa, llibres d’èxit mediàtic i, sobretot, campanyes dels think tanks conservadors.

Un dels problemes d’aquesta mirada, però, és que oblida on és la pobresa infantil. Com es pot veure al Gràfic 3, el 60% de la pobresa infantil es troba a les llars de 3 i 4 membres, la immensa majoria de les quals no són monoparentals (el 20% de les llars de 3 membres pobres són monoparentals, però només el 2,5% de les llars pobres de 4 membres).

Gràfic 3: Distribució de les llars amb infants per membres i risc de pobresa

Aquesta constatació ens hauria de fer pensar que l’estructura familiar pot tenir certa importància, però que hi ha alguna altra cosa que encara deu ser més important a l’hora d’explicar la pobresa infantil. Amb el Gràfic 2 hem descartat que els ingressos de les famílies monoparentals i nombroses fossin massa diferents dels de la resta de llars. Tant si mirem els ingressos per membres com per tipologia familiar les diferències no són especialment significatives. Si exceptuem les llars monoparentals, on els ingressos mitjans són menors pel simple fet que només hi pot haver un salari, a la resta de llars els ingressos medians solen estar al voltant dels 30.000€. Com s’entén doncs, si els ingressos són semblants, que unes llars siguin pobres i d’altres no? Doncs s’entén pel que pot semblar un argument tautològic però que sovint oblidem: per mantenir una llar amb més membres calen més diners. És precisament això el que contempla el llindar de risc a la pobresa, que augmenta a mesura que augmenten els membres de la llar. Aquesta qüestió es pot veure clarament al Gràfic 4, on veiem llars pobres a nivells més alts de renda a mesura que augmenten els membres de la llar.

Gràfic 4: Risc de pobresa per membres i ingressos de la llar

Podríem dir, per tant, que hi ha un part important de la pobresa infantil que s’explica simplement per la mida de la llar. Amb el Gràfic 5 hem fet un càlcul [groller] de quantes llars deixarien de ser pobres si no tinguessin fills. La conclusió és prou dramàtica. Si les llars amb fills no haguessin de mantenir els seus plançons, la pobresa en les llars que avui tenen fills es reduiria un 47% o el que vindria a ser el mateix, la meitat de la pobresa de les llars on hi ha infants es deguda precisament a la presència d’infants.

Gràfic 5: Reducció de la pobresa si no hi hagués infants a la llar, per membres

Són unes dades que diuen prou de l’Estat espanyol i les seves mancances respecte la majoria de països de la UE, amb uns sistemes de protecció de la infància dèbils i unes prestacions baixes o inexistents i sovint centrades en aquelles llars de més ingressos mitjançant deduccions de l’IRPF.

Així doncs, si bé és possible que als nostres infants els faltin més coses que suport econòmic, i acceptant que cal dedicar esforços a fomentar habilitats parentals, teixir comunitat i assegurar serveis a la infància, sembla que bastir sistemes de garantia de rendes amb especial focalització en les llars amb infants podria ser un bon lloc on començar a combatre la pobresa infantil.