l’Ingrés Mínim Vital (IMV) s’ha presentat com un canvi estructural del sistema de protecció social de l’estat perquè suposa la integració en la Seguretat Social d’una mesura que reconeix com a dret subjectiu l’accés generalitzat a una prestació bàsica de les llars amb ingressos insuficients. L’aprovació d’aquesta prestació pot considerar-se una oportunitat guanyada, tenint en compte els estrets marges que ofereix l’actual context polític i econòmic per a avançar en la garantia de drets de ciutadania i de justícia social. No obstant, es mantenen barreres institucionals  i ideològiques per a que aquesta mesura esdevingui una eina efectiva  que proporcioni unes condicions materials bàsiques per a la població.  Per exemple, s’ha evidenciat un engranatge administratiu i de relació entre administracions que pràcticament manté bloquejat l’accés a la prestació gairebé tres mesos després de la seva aprovació. Aquest article es centra en un altre  aspecte crucial del procés d’implementació: com el grau i el tipus de legitimitat social de l’IMV pot en última instància condicionar aspectes concrets de la seva eficàcia protectora com, per exemple, les traves burocràtiques o el nivell d’obligacions que imposa a les persones beneficiàries.

L’ingrés mínim vital s’instaura en un context on les prestacions econòmiques per als col·lectius més desafavorits incorporen cada vegada més clàusules condicionades al seu comportament (EAPN, 2013). Durant les darreres dècades, les polítiques socials s’han reorientat  progressivament a la responsabilitat individual, a partir d’una concepció liberal-contractual que situa les causes de la pobresa en la motivació, la personalitat o l’ètica de la població. Aquesta ideologia individualitzant de la pobresa s’ha presentat de forma evident en les manifestacions estridents de VOX sobre l’IMV (definint-la com a “paguita”), així com en la desconfiança que expressa part de l’església i de l’empresariat respecte el fet de proporcionar una protecció sense establir un límit de temps. Aquestes crítiques s’han produit des de sectors socials molt específics però poden fer-se ressò de certes pors i malfiances d’altres parts més àmplies de la població.  En aquest sentit, enquestes a nivell estatal mostren que, a la vegada que les polítiques redistributives reben un suport generalitzat, més del 40% de la població poden mostrar-se “d’acord” o “molt d’acord” amb l’afirmació que “les prestacions de benestar fan que la gent esdevingui més mandrosa”.

Aquest context ideològic ambivalent facilita que l’IMV es presenti com un nou dret adquirit per la ciutadania i, al mateix temps, incorpori aspectes relatius al suposat risc de que la població perceptora de la prestació s’acomodi a la prestació o n’esdevingui irresponsable. El Decret Llei 20/2020 de creació de l’IMV explicita que la “participació en les activitats d’inclusió” correspon a una de les obligacions de les persones beneficiàries (art. 28). Aquest decret inicial emplaça a que el reglament estableixi en quins termes es configura l’obligació de participació en les activitats d’inclusió i, s’escau,  que incorpori noves obligacions per a les persones beneficàires. Algunes de les obligacions que poden incloure les prestacions econòmiques es basen en la creença implícita que existeix una distinció neta els pobres que són víctimes de les circumstàncies i que mereixen la protecció de l’estat i aquells altres pobres que opten per viure de les prestacions sense aportar a la societat (deserving versus undeserving poor). Aquesta classificació moral de la població empobrida no té una base empírica que la confirmi però en canvi resulta un instrument ideològic eficaç per racionalitzar les prestacions de benestar.

D’altra banda, la disposició final cinquena del Decret preveu la creació de la Targeta Social Digital (TSD) de les persones beneficiàries. Aquest dispositiu podria respondre en part a un suposat risc de que la població beneficiària cometi frau amb les prestacions. Històricament, aquest prejudici sol preocupar de forma desproporcionada a les administracions en relació al seu pes real. Tanmateix, aquesta sospita sobre les qualitats morals de la població més empobrida constitueix un altra instrument ideològic que pot legitimar políticament l’increment de sancions i condicionants en les prestacions. En el cas del Decret de l’IMV, es preveu que un banc de dades automatitzat reuneixi la informació de les diferents prestacions públiques que les persones beneficiàries perceben. Igualment, es pretén recollir  dades sobre tots aquells altres aspectes de la població que “determinin o condicionin el reconeixement i manteniment del dret [a les prestacions]”. Un dels usos de la TSD seria el següent: “El coneixement coordinat i la cessió de dades entre les entitats i els organismes afectats, amb la finalitat de facilitar el reconeixement i la supervisió de les prestacions socials públiques gestionades per aquests”. En definitiva, sota la voluntat manifesta d’una millora tècnica per a facilitar la gestió de la prestació, podria accentuar-se la desigualtat de poder que tendeix a produir-se en els encontres entre les institucions de benestar i la població que necessita les prestacions econòmiques. Les TSD podrien proporcionar a les agències de prestacions  d’un sistema eficaç i complert de dades de la població que contrastaria dramàticament amb la falta d’informació i els obstacles burocràtics que moltes persones empobrides experimenten davant del sistema públic de prestacions. El mateix decret estableix que el Govern resta responsable de l’aplicació i el desplegament d’aquesta eina.

La formulació de l’IMV que realitza el decret combina aspectes garantistes i  potencialment coaccionadors, de forma que el caràcter final de la mesura resta en part indefinit, a l’espera de les reformes reglamentàries  que s’hi incorporin progressivament. Igualment, el resultat final d’aquesta política social depèn també del seu procés d’implementació, sobretot en relació a la  dotació suficient i adequada de recursos econòmics, humans i organitzatius. En aquest sentit, la viabilitat de l’IMV com una prestació garantista que avanci en els drets bàsics i en la justícia social no depèn única ni prioritàriament del redactat inicial de la mesura, així com de les múltiples adhesions que ha suscitat durant (l’oportú) moment de la seva aprovació. La prestació ha de poder  sortir enfortida després d’un previsible proper context de crisi fiscal que pugui  intensificar les tensions polítiques i institucionals en la priorització del recursos. En aquests moments de crisi, les diferents forces polítiques i socials poden entrellaçar arguments culturals i econòmics per a tractar d’orientar la implementació  l’IMV de forma més garantista  o bé més restrictiva. Un exemple d’aquests moments crucials en una política de rentes mínimes va succeir durant la crisi econòmica en 2011 amb la dramàtica suspensió d’expedients de la Renda Mínima d’Inserció a Catalunya. Aquesta reforma  de la prestació va se propiciada per un decret restrictiu i, posteriorment, per una gestió draconiana motivada per les limitacions pressupostaris imposades per l’administració autonòmica.  Alguns responsables polítics van acompanyar aquesta restricció de la mesura amb la denúncia de suposats comportaments fraudulents per part de certs col·lectius de persones estrangeres.

Davant el risc de possibles envestides ideològiques per debilitar l’IMV,  l’èmfasi del Decret en què les diferents administracions implicades avaluïn el desplegament i l’impacte  de la prestació resulta una bona notícia (article 30). L’evidència empírica disponible corrobora que les polítiques de rendes  generoses, extenses i no condicionades afavoreixen la capacitació i la inclusió social de la població beneficiària, mentre que aquelles mesures  orientades a una inserció laboral immediata poden comportar greus dificultats a nivell personal, familiar i social. Una recerca etnogràfica recent realitzada a Barcelona en el marc del B-MINCOME demostra que les persones poden renunciar a una feina mentre reben una renta bàsica bàsicament perquè la participació en la franja més desprotegida del mercat laboral pot implicar costos desproporcionats en altres àmbits de la seva vida. L’accés a una prestació econòmica suficient pot alliberar a les persones per atendre a familiars dependents o per a renunciar a ocupacions que posen en risc la seva salut física o mental. En altres casos, les persones aprofiten aquesta seguretat econòmica per a formar-se de cara a una inserció laboral de major qualitat o per a participar en activitats formals o informals que amplien la seva xarxa social. Tanmateix, aquest estudi també mostra que la majoria de persones beneficiàries s’adhereixen de manera incondicional a la norma social del treball remunerat i realitzen enormes sacrificis per aconseguir o mantenir una feina immediata. 

Així mateix, l’anàlisi sociològic  ha mostrat que el problema de la “dependència de les ajudes socials” que s’atribueix a part de la població beneficiària no es produeix tant per actituds i motivacions individuals sinó pel disseny institucional de les mesures. Sovint, les persones empobrides només poden recórrer a unes rendes mínimes  que resulten insuficients per a satisfer les necessitats bàsiques i que han de complementar-se amb uns ingressos precaris provinents de la caritat, de la família o d’un mercat laboral precari. Aquestes diferents fonts de benestar no ofereixen oportunitats d’integració social i econòmica sinó que més aviat tanquen els individus en cercles viciosos de pobresa i marginalitat. D’altra banda, recerques de la psicologia i l’economia del comportament també demostren que les polítiques socials més efectives són aquelles que garanteixen uns nivells adequats de benestar material i proporcionen oportunitats socials en un marc d’autonomia individual.

Si els éssers humans tendíssim a prendre les decisions a partir de judicis racionals basats en informació objectiva, les avaluacions de l’IMV i d’altra recerca disponible probablement garantirien per sí mateixes el suport social necessari per una implantació final protectora d’aquesta renta de ciutadania.  No obstant, les nostres valoracions sobre aquelles polítiques que són justes o apropiades depenen sovint de respostes emocionals que tendeixen a activar-se de forma automàtica, les quals s’han interioritzat de forma poc reflexiva en interacció amb l’entorn social. En aquest  sentit, la  investigació qualitativa  ha identificat que un empitjorament de les condicions de vida en un context d’alta immigració i de diversitat cultural pot fer aflorar una crítica esbiaixada de les polítiques d’atenció a les situacions de privació material. Aquest estat d’opinió combina la creença de que una bona part de la població empobrida opta per  viure de les prestacions (ideologia neoliberal) amb que l’Altre és inferior en termes de voluntat i de respecte pel bé comú (ideologia etnocèntrica). 

Les elits conservadores  poden explotar aquest component menys racional de la nostra conducta per desplegar polítiques encara més restrictives o bé per obtenir els vots de part de les fraccions populars. Les elits polítiques progressistes també poden acceptar la incorporació d’aspectes restrictius en les polítiques socials en pensar, equivocadament, que així incrementaran  la legitimitat de les mesures. Acceptar part del discurs neoliberal pot induir a creure que les polítiques contra la pobresa poder ser més eficaces si estableixen un equilibri impossible entre uns objectius que es basen en supòsits contradictoris. Per exemple, la mateixa Comissió Europea s’ha embarcat en aquest relliscós joc de contrapesos en tractar de proposar el grau just condicionalitat amb una mena de fórmula matemàtica que resulta irrealitzable en la pràctica: “el nivel [de las prestacions econòmicas] debe ser lo bastante elevado para permitir a la persona llevar una vida digna y al mismo tiempo ayudarla a estar motivada y preparada para trabajar” (2013: 22). Una vegada més, l’avaluació rigorosa de les prestacions econòmiques  demostra que aquestes concessions als plantejaments neoliberals  erosionen l’eficàcia de les polítiques perquè acaben per penalitzar la població que ja parteix múltiples desavantatges. A més, unes mesures manifestament ineficaces com aquestes, en última instància,  accentuen  les mateixes reaccions neoliberals i xenòfobes que, de forma maldestre, tractaven de contenir.

L’eficàcia pràctica y la sostenibilitat que pugui assolir l’IMV no es troba únicament en la definició de  la mesura a través del seu decret inicial i del seu desenvolupament reglamentari posterior. Tampoc resulta suficient que la posterior implementació de la mesura es realitzi de forma generosa i eficient però amb una visió merament tecnocràtica.  La sostenibilitat de la mesura  dependrà de que les institucions treballin de forma expressa per eixamplar  la seva base social  legitimadora. En aquest sentit, caldrà intervenir per vincular les necessitats i les aspiracions de la població amb uns valors que estiguin orientats al bé comú i la justícia social. Això representa un repte en un context social complex on les dificultats econòmiques i les necessitats de reconeixement dels diferents col·lectius es troben sovint interconnectades. Els valors inclusius i de progrés no es poden transmetre des de l’abstracció d’un discurs científic o d’avaluació desconnectat de l’experiència quotidiana de diferents sectors de la població. Aquests valors tampoc no es poden inculcar amb lliçons moralitzants, sobretot quan es pronuncien des de la seguretat que proporciona un cert benestar econòmic i estatus social. Certament, els comportaments excloents i estigmatitzants vers l’Altre sovint constitueixen l’única resposta disponible d’autoafirmació i de control davant la pròpia vulnerabilitat  material i social.

Les institucions han de cultivar els valors d’inclusió, la igualtat i la diversitat a través de promoure les interaccions positives i enriquidores de la població amb el seu entorn, en un marc de seguretat material generalitzada. En tant que les actituds i els comportaments depenen de la interrelació d’aspectes materials, relacionals i identitaris, les polítiques de rentes mínimes,  de serveis socials i de cohesió social no poden continuar funcionant com a comportaments estancs. En el nostre context ja existeixen intervencions institucionals que promouen vincles de confiança i de reciprocitat en la comunitat, com poden ser aquelles  que s’orienten a afavorir el vincle social,  denunciar les discriminacions, empoderar les comunitats o lluitar contra els rumors i les notícies falses. Per tant, caldria que l’aplicació decidida d’una prestació garantista com podria ser l’IMV s’entreteixís amb aquest tipus d’intervencions per a conformar polítiques transversals de justícia i cohesió socials (basades en l’evidència científica).