Tothom vol ser Viena. La ciutat de Ludwig von Mises i Friedrich Hayek fa anys que encapçala el Global Liveability Ranking. S’ha fet famosa perquè més del 60 per cent dels seus habitants viuen en habitatges amb alguna mena de protecció pública i gairebé la meitat del parc d’habitatge està format per pisos de propietat municipal o cooperativa.

Part del secret de l’èxit de la política d’habitatge vienesa és la perseverança: dedicar molts recursos, durant molt de temps a construir i gestionar un parc d’habitatge assequible. És la història recurrent de la creació dels estats de benestar europeus: crisis de postguerra, partits socialdemòcrates hegemònics, classe treballadora organitzada, i una voluntat compartida de desmercantilitzar la provisió d’alguns béns essencials. Un dels dilemes habituals d’aquests estats del benestar és el que confronta universalisme i focalització. Una política focalitzada se centra en els segments de població amb menys recursos, mentre que una política universalista vol cobrir tota –o gran part– de la població. Els programes universals costen més diners, però se sol pensar que aconsegueixen més suport polític per a la redistribució. La formulació clàssica d’aquest dilema és la que van fer-ne Walter Korpi i Joakim Palme a “The Paradox of Redistribution and Strategies of Equality”: “quan discriminem en favor dels pobres, el model focalitzat crea un conflicte d’interessos de suma zero entre els pobres i els treballadors més acomodats i les classes mitjanes que han de pagar les transferències dels pobres sense rebre cap benefici“. L’eficàcia redistributiva, però, no és l’únic argument que s’esgrimeix en favor de l’universalisme: evitar l’estigmatització i la segregació és una altra justificació freqüent per no focalitzar certes intervencions. En polítiques d’habitatge aquest argument és un tòtem. 

Michaela Kauer va ser tinent d’alcalde de Viena i és una experta reconeguda en polítiques d’habitatge. En una entrevista recent a eldiario.es Kauer afirmava: “El 75% dels vienesos poden optar a un habitatge social, municipal o cooperatiu perquè els llindars de renda són força alts, cosa que significa que molta gent està coberta“. És una formulació que entronca amb la intuïció de Korpi i Palme i que vol desactivar la sospita habitual que els habitatges de protecció són un focus de concentració de llars vulnerables i potencialment conflictives. La frase em va cridar l’atenció, però, per un altre motiu: perquè identifica dues coses que no tenen perquè anar lligades. Els llindars d’ingressos que marquen la població potencialment beneficiària i la cobertura dels programes són coses que, si tenen alguna relació, és la contrària que suggereix Kauer: com més ampla sigui la població definida com a potencialment beneficiària, més recursos caldrà per cobrir-la i –si aquests recursos no són suficients– més dèbil serà l’efecte redistributiu de la intervenció. 

A Catalunya tendim a pensar que l’habitatge de protecció –i més el de lloguer– és un model residencial destinat fonamentalment a llars de renda baixa. A més, hi ha un gran consens a l’hora de considerar que la concentració de població vulnerable en blocs plurifamiliars genera problemes de convivència i dificulta la mobilitat social. Aquests són alguns dels motius pels quals els ingressos màxims que s’estableixen per a les promocions d’habitatges de protecció oficial són elevats. 

Després de llegir l’entrevista a Michaela Kauer se’m va acudir fer un exercici molt senzill: mirar de veure quin sectors de renda eren potencialment beneficiaris d’habitatge de protecció oficial (HPO) a Catalunya. Com hem dit, hi ha unes taules d’ingressos de referència per accedir a un habitatge protegit que estableixen uns ingressos màxims per llar. Les taules no estableixen ingressos mínims, però és habitual que les bases de les promocions d’HPO marquin uns ingressos mínims, per assegurar que el preu del lloguer no suposa un sobreesforç a les llars beneficiàries i minimitzar el risc d’impagaments.

Atenent aquests dos criteris, els ingressos mínims d’una llar que vulgui accedir a un lloguer d’HPO de 400€ –d’altra banda un preu inferior a l’habitual en moltes promocions– hauria de ser de 14.400€ anuals. La part alta de la forquilla l’establim a 65.000€, que és aproximadament on hi ha el límit d’ingressos de l’HPO de règim general per al tipus més freqüent de llar. Si situem aquestes dues referències el gràfic de distribució de la renda de les llars catalanes podem veure que som millors que Viena: el 87% de la població catalana podria accedir a un habitatge protegit perquè no arribaria al nivell d’ingressos màxims. Bromes a banda, l’aspecte que crida l’atenció del gràfic no és el volum de llars que excloem per la dreta, sinó el que excloem per l’esquerra. El 14% de les llars catalanes no podrien accedir a l’HPO perquè tenen un ingressos inferiors als que solem exigir. 

Gràfic 1. Llars catalanes potencialment beneficiàries d’habitatge de protecció oficial

Són unes magnituds –i un caràcter distributiu– que s’aprecien més clarament si marquem els ingressos de referència per accedir a l’HPO en la distribució d’ingressos per percentils de renda en comptes de mirar-nos-el en un gràfic de densitat. Per acabar de completar la imatge hem marcat el llindar màxim per accedir a un habitatge protegit de preu concertat –una altra modalitat de protecció prou habitual– i hem reproduït l’exercici només pel conjunt de llars encapçalades per una persona jove en un sentit ampli (menors de 40 anys). Són llars en un moment de formació, que és molt més probable que visquin de lloguer i que per tant és probable que s’assemblin més a la població interessada en accedir a un HPO. Com podem veure al gràfic, els llindars d’ingressos que hem adoptat com a referència exclourien el 19% de les llars més pobres i només el 5% de les llars més riques –menys encara en el cas del preu concertat. 

Gràfic 2. Llars catalanes potencialment beneficiàries d’habitatge de protecció oficial

Són unes dades que sorprenen, tenint en compte les característiques i ingressos més habituals de les llars amb problemes d’habitatge. Si ens fixem en les llars en sobreesforç –entès com les llars que dediquen més del 30% del ingressos a l’habitatge– podem veure que aquest afecta fonamentalment els 4 primers decils de renda –i particularment els dos primers–  i que les xifres de sobreesforç de les llars joves multipliquem per dos les del conjunt de llars, degut bàsicament a que és molt més freqüent que visquin de lloguer. 

Gràfic 3. Llars catalanes amb sobreesforç de l’habitatge, per decils d’ingressos

Els endarreriments en el pagament de l’habitatge –lloguers i hipoteques– així com del pagament dels subministraments també afecten especialment els estrats més baixos de renda i tenen una incidència més important en les llars joves i llogateres.

Gràfic 4. Llars catalanes amb endarreriments en els pagaments de l’habitatge, per decils d’ingressos

Gràfic 5. Llars catalanes amb endarreriments en els pagaments dels subministraments, per decils d’ingressos

Són dades que posen de manifest que el disseny de les polítiques d’habitatge necessita una revisió. Cal definir millor quines són les problemàtiques que volem atendre, identificar quines característiques i necessitats té la població que té més probabilitats de patir-les, i definir les intervencions de manera que maximitzin l’impacte dels recursos que s’hi dediquen. I cal, particularment, respondre a la pregunta de com atendrem el 20% de llars amb menys ingressos, que són qui concentra les principals dificultats d’habitatge però que ara mateix estaria exclòs del gruix de promocions de protecció oficial. La nostra política d’habitatge per a les llars que estan pitjor són els ajuts al lloguer per pagar habitatge al mercat privat? La idea és mantenir la població en pensions mentre muntem congressos sobre housing first? Esperàvem que el parc vacant dels grans tenidors compensés la inacció pública gràcies al lloguer social obligatori? És una estratègia deliberada per dirigir els impagaments al mercat privat?

Mentrestant, hi ha qui està preocupat, sobretot, per incentivar la promoció d’obra nova de protecció oficial amb mesures que puguin atraure l’interès dels promotors privats, com les reclamacions d’actualitzar a l’alça els preus de l’HPO. Madrid va fer-ho a principis d’any i ja hi ha veus que demanen emular-ho a Catalunya. Són plantejaments deutors d’un model pre-bombolla, on l’habitatge protegit s’autofinançava –quan no generava ingressos a les administracions locals– però que la crisi de les plus-vàlues va enterrar definitivament. Si els preus actuals ja suposen l’exclusió de facto d’importants segments de població, potser hauríem d’anar repensant un model de finançament de l’HPO que carrega la viabilitat econòmica de les promoció d’habitatge a l’esquena dels beneficiaris, ignorant les conseqüències distributives d’aquesta decisió. 

Fa temps que sabem que el dilema de la redistribució no es correspon a la realitat: hi ha països amb polítiques socials molt focalitzades que aconsegueixen efectes redistributius més potents. Però fins i tot sense fer gaire cas de la recerca podríem assumir una cosa bàsica: definir uns perfils de beneficiaris poc restrictius no converteix les polítiques en universalistes. Si volem polítiques que cobreixin la majoria de la població, hi haurem de dedicar molts diners, durant molt de temps, com han fet a Viena. Però si no podem mobilitzar prou recursos haurem d’acotar la població diana o contemplar com es dilueix l’efecte de les nostres intervencions. L’universalisme no és una qüestió declarativa.