Des de molt abans de l’esclat de la crisi financera, el model de Seguretat Social a l’Estat espanyol ha evidenciat tres tipus de mancances: en primer lloc, la completa desatenció d’alguns col·lectius en situació de necessitat, en particular entre la població aturada; en segon lloc, la insuficient protecció derivada de les baixes quanties de les prestacions (particularment cridanera en zones de forta concentració urbana, amb un cost de la vida superior a la mitjana); i, finalment, la manca de protecció a la població treballadora amb baixos salaris.

El fracàs de la política de garantia d’ingressos de l’Administració General de l’Estat durant la crisi és el que originat la reflexió actual sobre la reforma del sistema de Seguretat Social. Entre les diferents propostes formulades, les que han aconseguit situar-se al debat parlamentari són les que plantegen millorar la protecció a la desocupació de llarga durada (Prestació d’Ingressos Mínims d’UGT i CCOO i, en certa mesura,  l’Ingrés Mínim vital del PSOE) encara que també cal esmentar la Renda Garantida de Podem. Pel que fa als baixos ingressos, Ciutadans ha posat sobre la taula la idea del complement salarial.

El debat comença a desbordar l’estret marc de la conjuntura lligada a la crisi per considerar els processos més amplis lligats a la globalització i l’avanç de la tecnologia. En un escenari de fi del treball per a tots/es, com a conseqüència de la robotització, la Renda Bàsica, universal, individual i incondicional es perfila com una possible solució a contemplar. Recollida per Podem en la seva proposta europea, el programa presentat pel nou Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez, també considera inevitable “valorar la pertinença de fórmules viables relacionades amb una Renda Bàsica Universal“.

Les perspectives que obre el debat assenyalat es veuen amb optimisme des de molts sectors. La meva posició és més matisada. No es tracta de negar que la possible introducció de la Prestació d’Ingressos Mínims d’UGT i CCOO, en una versió adaptada o no a l’Ingrés Mínim Vital del PSOE, pugui suposar una millora significativa en la política de garantia d’ingressos a Espanya. Però algunes de les limitacions comentades a la introducció seguiran condicionant l’eficàcia de la protecció general de l’Estat. En particular, és poc probable que les quanties de la nova prestació, si s’aprova, siguin suficients per reduir de forma definitiva l’impacte de la pobresa.

En cas de ser possible avançar en una línia d’introducció de la Renda Bàsica, el seu cost potencial també limitaria els nivells susceptibles de ser garantits per aquesta via. És la conclusió lògica a la qual s’arriba si es considera la despesa addicional que plantegen els principals partits i sindicats per millorar el sistema de garantia d’ingressos: entre 7.500 i 15.000 milions d’euros. Amb aquesta última quantitat, en una aproximació estricta al model, amb una transferència estatal susceptible de sumar-se a qualsevol altre tipus d’ingrés, la quantia mensual de la Renda Bàsica seria de 29,49 € per a la població adulta i de 14,74 € per la població menor (en el supòsit d’aplicació d’un 50% de la quantia base de la població menor de 18 anys). Si el pressupost disponible s’ampliés a 75.000 milions (un 6,73% del PIB), les quanties podrien ampliar-se a 147,44 i 73,72 € mensuals, respectivament. En el cas d’una parella amb dos fills / es, i en absència de qualsevol altre ingrés, s’estaria parlant de 442 euros mensuals, de tot just 147 en el cas d’una persona vivint sola. Com és sabut, els sistemes de rendes mínimes autonòmiques garanteixen una millor protecció als grups necessitats.

D’aquesta manera, sigui quin sigui el resultat del debat en curs, l’escenari a què ens enfrontarem en els propers anys vindrà marcat per un context de baixes quanties en algunes prestacions del sistema general de garantia d’ingressos.

L’existència de recursos limitats és una de les raons per les quals la major part dels defensors de la Renda Bàsica a Espanya aborda la qüestió en termes nets, lligant la quantia final de la prestació al nivell d’ingressos. El mecanisme plantejat és l’impost negatiu, descomptant en l’IRPF part de la renda disponible per a garantir, en termes efectius, els llindars de protecció a assolir. En els últims quinze anys, la investigació sobre la Renda Bàsica s’ha orientat a millorar aquest model d’aproximació net a través de l’IRPF.

En la forma en què es desenvolupen els principis susceptibles de fer viable un model de protecció social basat en aquest tipus de Renda Bàsica neta, hi ha alguns aspectes en què em mantinc allunyat dels plantejaments avui dominants. El primer d’ells té a veure amb el tractament de les prestacions generals de la Seguretat Social i del sistema d’atur. Cada vegada són més nombroses les propostes que impliquen l’eliminació de les prestacions de la Seguretat Social, en tot cas amb l’excepció parcial de la protecció contributiva. En el context anglosaxó, la voluntat de liquidar la Seguretat Social en el seu conjunt és una de les raons explícites de l’aposta per la Renda Bàsica per part d’alguns sectors conservadors.

La construcció de l’actual sistema de protecció ha suposat un gran esforç i no hauria de ser desmuntat sinó completat, tenint en compte la perspectiva d’universalització proposada per la Renda Bàsica per oferir una protecció econòmica individual i incondicional a totes les persones. Es tracta d’una via més apropiada per prevenir el projecte destructor que suposaria substituir per complet el sistema de Seguretat Social per una Renda Bàsica única i de quantia insuficient. Les accions d’universalització de la Renda Bàsica haurien de complementar la Seguretat Social existent, no substituir-la. És important recordar en aquest punt, a més, que el sistema de prestacions no pot reduir-se a única modalitat d’intervenció. Cal considerar necessitats específiques, com les derivades de la dependència o del suport a l’accés a l’habitatge.

En una línia d’ampliació i millora de l’actual sistema de Seguretat Social, els principals col·lectius en què podrien plantejar propostes de Renda Bàsica, o de naturalesa similar, serien els següents:

1. La població menor de 18 anys.
2. La població ó aturada menor de 35 anys sense prestacions, en la qual podria concebre 1 aproximació propera al mecanisme d’ingrés de participació proposat per Atkinson (amb accions, de lliure elecció per les persones afectades, lligades a accions de cerca d’ocupació, formació o participació en activitats socials).
3. La població major de 35 anys  sense ingressos, amb independència dels motius pels quals no es disposa d’una feina o prestació alternativa.

Especialment en el cas de la població treballadora, les mesures proposades anteriorment són compatibles amb una millora del nivell d’ingressos personal a través d’un sistema d’impost negatiu lligat a la gestió de l’IRPF, tal com plantegen a Espanya els defensors de la Renda Bàsica. Una mesura que podria contribuir a incrementar la viabilitat política de la proposta, millorant el sistema de quanties i limitant al mateix temps els costos, seria optimitzar l’efecte de les economies d’escala associades a les formes de convivència. Encara que poden plantejar-se altres solucions, la més operativa és considerar una Renda Bàsica d’unitat de convivència, complementària a una Renda Bàsica individual de quantia inicialment petita, que reculli el nivell mitjà de despeses comunes a totes les llars, independentment de la seva mida.

Un segon aspecte a considerar és la tendència dels defensors de la Renda Bàsica a contraposar la seva proposta amb la de les Rendes Mínimes i Rendes Garantides. És una contraposició que no té sentit ja que es tracta de models diferents de política social, que són potencialment complementaris. D’aquesta manera, en el context de quanties baixes de les prestacions de la Seguretat Social o de la Renda Bàsica que pogués substituir-la, les rendes mínimes seguiran sent essencials per apropar a la població a nivells mínims de benestar i de superació de la pobresa. No es tracta però de considerar les rendes mínimes com a mecanismes alternatius a la Renda Bàsica. La seva lògica i sentit resulten diferents i el desenvolupament de les dues actuacions s’ha d’ajustar a aquesta lògica diferenciada.

Convé destacar, finalment, que el procés de desenvolupament de les forces productives, amb la previsible intensificació que anuncia la nova fase d’automatització, planteja seriosos problemes d’integració social. En la societat híper-tecnologitzada que se’ns anuncia, l’activitat orientada a l’obtenció de rendes seguirà sent un element central de la vida humana per a una part de la població, especialment per la més adaptada a les noves tecnologies. Però les seves perspectives de millora del nivell de vida a través de l’augment de la productivitat contrasten amb el risc d’exclusió de la població situada, de forma estructural, al marge del sistema productiu.

Aquest risc de polarització social planteja problemes d’inclusió que van més enllà de la insuficiència d’ingressos. El dret a una participació efectiva i digna en la societat és un element clau que no queda resolt amb l’accés a una Renda Bàsica o qualsevol altra prestació de garantia d’ingressos, menys encara si les prestacions són de quantia insuficient. Malgrat tot, no es tracta d’exigir compromisos de participació, social o laboral, sinó d’oferir a la població vies perquè aquesta participació sigui possible.

Aquest article és el resum de la intervenció de l’autor realitzada el passat 26 de maig al Seminari sobre Tecnologia, Ocupació i Renda Bàsica organitzat per l’Institut Barcelona Estudis Internacionals. Publicat originalment en castellà a hungrygrass.org. I la versió complerta de la intervenció aquí.