En una societat en què agafen força les dinàmiques d’investigació, desenvolupament i innovació, les organitzacions es veuen sotmeses al desafiament d’incorporar i produir diferents tipus de sabers, de participar en ecosistemes de coneixement. Les organitzacions del tercer sector, que emergeixen de les comunitats i pretenen servir-les, no en són una excepció. 

Aquestes tenen un doble repte: estar a l’alçada de qualsevol altra organització en termes de coneixement i, alhora, que la gestió del coneixement tingui el caràcter participatiu que s’espera que aquestes entitats, per definició, tinguin. 

En aquest article, a partir de les nostres experiències, lectures, reflexions i converses volem pensar en veu alta i plantejar algunes propostes per l’avenç de les organitzacions del tercer sector d’acció social en relació a la generació, aplicació i desenvolupament dels diferents tipus de coneixement que són necessaris per a la seva actuació, sostenibilitat i millora. Amb aquestes propostes volem també aproximar-nos a l’àmbit de les polítiques públiques per a la creació i construcció d’ecosistemes de coneixement.

La gestió del coneixement a les organitzacions del segle XXI i la posició de les organitzacions del tercer sector

La principal clau per a la producció i aplicació de coneixement rigorós i rellevant (Schön, 1998) en un sector d’activitat té a veure amb el dinamisme de diferents tipus de coneixement, tots ells necessaris. Ens referiríem almenys als següents:

• El coneixement filosòfic, moral o ètic, elaborat i consensuat en una comunitat de referència que construeix i comparteix uns principis i criteris.

• El coneixement conceptual i teòric que es produeix, contrasta i perfecciona mitjançant la investigació científica que processa i produeix evidència empírica.

• La tècnica o mètode, la tecnologia o metodologia (tangible o intangible), entesa com l’aplicació del coneixement científic o com la sistematització de l’experiència. 

• El saber fer, el coneixement experiencial i pràctic que es perfila i verifica en l’acció –amb components, moltes vegades de competències toves (soft skills), intuïció i intel·ligència emocional– i sobre el qual es reflexiona críticament, convertint-se en saber expert (Vega i altres, 2018).

• Les solucions creatives i innovadores (tecnològiques i socials) que neixen sovint de l’experiència pràctica il·luminada o impulsada per propostes teòriques o tecnològiques. 

El coneixement pot tenir una dinàmica cap a l’individual, explícit, especialitzat i fins a cert punt, exclusiu (propietat de qui va tenir l’oportunitat i va fer l’esforç de construir-lo), però alhora pot tenir una tendència cap allò col·lectiu, tàcit, general i inclusiu. 

Des de la perspectiva de les entitats del tercer sector, pot tenir especial interès aquell coneixement col·lectiu que alhora sigui inclusiu, que ha de ser capaç de mantenir el seu propi espai evitant que aquest es redueixi a una especialització excessiva o inadequada, i que alhora ha de ser inclusiu amb la paraula de les persones excloses sense veu.

No obstant això, el que caracteritza els àmbits sectorials més exitosos sembla ser l’equilibri i sinergia entre aquests agents i tipus de coneixement, el respecte i la tracció mútua entre ells: la trobada, col·laboració, barreja o hibridació entre les diferents persones i institucions en xarxes interactives, en territoris, nodes o moments presencials i amb dinàmiques virtuals i esteses en el temps i l’espai. 

En aquests ecosistemes es dóna també un equilibri entre les diferents ciències, disciplines, professions o àrees de coneixement i les dinàmiques de multi, inter i trans-discipilnarietat. 

A l’hora de visualitzar la trobada i hibridació entre ciències, disciplines, professions i àrees de coneixement, caldria fer-ho en un sentit horitzontal i en un sentit vertical:

• En un sentit horitzontal, entre disciplines més vinculades a les activitats operatives de cada sector (per exemple, la medicina, el treball social o l’arquitectura). 
• En un sentit vertical, entre disciplines més vinculades a cada nivell (micro, meso i macro) de responsabilitat (per exemple, dins de l’àmbit educatiu: la pedagogia, l’organització escolar i la política educativa).

En l’anomenada societat del coneixement, les tecnologies avançades de la informació i de la comunicació estan introduint canvis creixents i noves potencialitats en la dinàmica de producció i gestió del coneixement que, sens dubte, es mercantilitza i privatitza però, alhora, veu com s’obren possibilitats per a dinàmiques més obertes i participatives. 

En aquest context resulten fonamentals les polítiques públiques i estratègies de país, capaces de construir i aprofitar avantatges competitius, encertant tant en les opcions de focalització sectorial com en la identificació i promoció de sinergies intersectorials.

En els nostres ecosistemes de coneixement, els diferents tipus de sabers mencionats anteriorment, estan representats per diferents agents i institucions amb un cert grau d’especialització: 

• L’esfera política, en part penetrada per l’acadèmia, seria el principal espai de deliberació i coneixement ideològic (incloent l’ètic), en el qual es recolzen les decisions polítiques. Ara bé, incrementa la demanda que aquestes decisions es basin cada vegada més en evidències (millor com més científiques), la qual cosa obre espai per a agents posseïdors de coneixement científic i tecnològic, que poden ser les pròpies persones acadèmiques o altres persones, d’empreses de consultoria i altres agències.
• Les organitzacions prestadores de serveis i que donen feina a professionals (siguin o no del tercer sector), les organitzacions professionals d’aquests treballadors i treballadores (com els col·legis) i les organitzacions i moviments associatius (com a representants d’usuaris i usuàries) serien les que tindrien, més aviat, el saber expert, depenent de l’esfera política i de la universitat i altres centres formatius per a la incorporació dels seus i les seves professionals qualificades.
• La universitat (i altres centres formatius) i les associacions científiques constituirien l’àmbit que, en principi, produeix, valida i distribueix el coneixement científic. Alhora però són conscients que necessiten relacions interdisciplinàries en el seu sí i aliances amb les organitzacions operadores i altres, com a mínim per a poder obtenir les dades que processen en les seves recerques.
• La tecnologia, entenent coma tal dispositius o mètodes estandarditzats per a la realització d’operacions que sorgeixen de l’aplicació del coneixement científic o, en el seu defecte, de la sistematització del saber expert, seria el terreny per a un quart tipus d’agents: centres de recerca, centres tecnològics, consultores, observatoris, clústers d’empreses, agències de certificació… Aquest quart tipus d’agents sorgeixen, sobretot, a partir d’asimetries, distàncies i complexitats que els altres tres tipus d’agents no són capaços de salvar o gestionar entre ells.

A les entitats del tercer sector d’acció social predomina el saber pràctic o saber fer i això és en part lògic perquè qualsevol servei professional és en bona part saber pràctic o saber expert. Hi ha també una bona dosi de saber ètic (saber filosòfic, saber ideològic, saber normatiu, saber polític). No obstant això, cal dir que en aquest còctel falten en gran mesura altres dos ingredients: el saber científic i el saber tècnic (tecnologia). Així mateix s’ha de treballar per potenciar el saber col·lectiu. 

Comparativament, podem dir que la nostra intervenció social està poc basada en l’evidència, és poc intensiva en tecnologia i poc sistemàtica en la construcció de coneixement col·lectiu. 

La tasca seria, sense perdre i potenciant el saber pràctic i l’ètic, incrementar la proporció i l’impacte de les ciències, les tecnologies i la participació col·lectiva en l’àmbit de la intervenció social i l’acció comunitària.

Les organitzacions del tercer sector de base comunitària i la seva transformació organitzativa en clau participativa

Les organitzacions del tercer sector social es troben immerses en processos de reflexió estratègica els quals s’enfoquen cap a una mirada més comunitària i més centrada en la persona (Viñas i altres, 2014). Endinsant-nos en aquestes reflexions estratègiques sovint detectem que és necessària una transformació organitzativa per afavorir la potencialitat que tenen aquestes organitzacions en l’àmbit preveniu i d’atenció a persones. 

Aquesta transformació organitzativa s’hauria de plantejar en clau participativa i democràtica. Tal i com reflexionàvem en el nostre article de “Transformació Organitzacional i Inclusió Comunitària” pot ser una oportunitat per recuperar l’ADN del naixement d’aquestes organitzacions, i per altra banda per promoure una major permeabilització del coneixement dins les mateixes organitzacions i entre diferents agents de la societat. A través d’aquesta permeabilització, contribuir a la construcció ecosistemes de coneixement.

La transformació de les organitzacions cap a models de gestió basats en la governança democràtica s’orienta a fer aflorar les diferents veus i coneixements que les composen, promoure l’autogestió i autoorganització per a la construcció de respostes col·lectives a reptes i problemes complexos (Anderson i altres, 2019). 

Alhora pretén transformar l’orientació tradicional de la gestió empresarial cap a una gestió més oberta, que integri la diversitat i reconegui els diferents tipus de coneixement, un enfoc més proper a l’acció comunitària. En models més tradicionals la presa de decisions està reservada a la direcció, o a un nombre reduït de persones que molt probablement compartiran una visió molt similar de veure el món i interpretar la realitat. Això fa que la presa de decisions quedi esbiaixada, limitada i no integri la diversitat en la governança de les organitzacions (Vazquez, 2000).

Així doncs, per implementar models de governança democràtica en el sí de les organitzacions serà necessari treballar de forma conscient per a crear nous espais i noves dinàmiques dins les entitats. La pròpia estructura o continent de l’organització serà molt important (Darceles, 2012). Fent una analogia, podríem pensar que l’arquitectura d’una organització és com l’arquitectura d’una casa, segons la distribució i mida de les habitacions, les dinàmiques i relacions que es generaran entre les persones que hi conviuen, i persones convidades, seran unes o altres. El mateix passarà amb les organitzacions: s’hauran de repensar les arquitectures organitzatives o organigrames per tal que facilitin un canvi de dinàmiques.

Aquests canvis d’arquitectura però, no seran suficients si no posem atenció en les dinàmiques que volem transformar. És important la paraula transformar ja que no hem de pretendre que alguna (o algunes) persones canviïn el model, substitueixin una manera de fer per una altra, sinó que les pròpies organitzacions hauran d’evolucionar i construir conjuntament noves dinàmiques i interrelacions entre les persones que les composen per a col·laborar, treballar i construir coneixement compartit. 

Pretenem generar coneixement compartit per impulsar nous projectes, prendre decisions i construir respostes diferents a reptes i situacions complexes. Per fer-ho haurem d’afavorir la participació en clau democràtica i col·lectiva (Blanco i altres, 2016). 

Hem de tenir present que les antigues dinàmiques tant de les pròpies organitzacions com del model social en el que vivim pesen molt. Per tant si realment volem promoure canvis reals i avançar cap a una democràcia profunda en el sí de les organitzacions, haurem de prendre consciència, entre d’altres aspectes, del pes dels diferents rangs de les persones que les integren així com dels equips (Mindell, 2004). Serà imprescindible la mirada facilitadora i mediadora per a que emergeixin noves dinàmiques compartides. 

Per projectar i construir una nova visió, les organitzacions potser hauran d’accedir a un nou estat de consciència, inventant noves formes de col·laborar, transformant els actuals models organitzatius (Laloux, 2015). En aquests nous estadis és on s’obriran oportunitats de col·laboració i creació de nou coneixement tant internament com amb altres agents. 

D’aquesta manera, les organitzacions del tercer sector d’acció social immerses en processos estratègics de transformació pretenen assolir una situació en la que cada entitat i xarxa:

1. Ofereix noves respostes de qualitat a les necessitats de les persones des d’una gestió intel·ligent del factor humà, del coneixement i de les noves tecnologies.
2. És més transparent, més permeable a la comunitat, més participativa en la seva governança, més àmplia i equitativa en la seva base social. 
3. Consolida un estatus d’interlocutor davant tots els nivells de govern i participa en el disseny, execució i seguiment de normes, polítiques i decisions que afectin al benestar de la ciutadania.
4. Multiplica el seu impacte en l’opinió pública recolzant-se en discursos compartits, evidències rigoroses y pràctiques exitoses.
5. Compta(en) amb la capacitat operativa i sostenible per a complir amb la seva missió i prestar una atenció de qualitat.
6. Assoleix millors resultats a través de la col·laboració interna entre entitats, diverses i noves formes de cooperació amb els actors (PONGAS, 2017).

Es tractaria, per tant, de recuperar la capacitat d’estar en els dos costats de l’equació: per una part en el costat de la intervenció professional del sistema públic de serveis socials (i altres) i per altra part, en el costat dels actius comunitaris que poden ser vistos com a suports complementaris per part dels serveis socials públics o professionals. La incorporació d’entitats d’iniciativa social com a prestadores de serveis professionals no hauria de suposar el sacrifici de les seves potencialitats en clau de xarxa preventiva, protectora, proactiva, comunitària, voluntària i solidària.

Pistes per a una gestió participativa del coneixement en les organitzacions del tercer sector en un context de polítiques públiques.

Els qui han estudiat la dinàmica de les xarxes de coneixement (Moulaert i altres, 2017) han identificat alguns fenòmens característics que podríem considerar com a bones pràctiques en matèria de gestió del coneixement:

• Construir relacions interpersonals directes de confiança i comprendre la importància de les relacions informals.

• Treballar per projectes, de manera que les xarxes tinguin moments de més i menys activitat.

• Dissenyar les xarxes de manera flexible, de manera que s’admetin diferents maneres i graus de participació.

• Utilitzar les tecnologies avançades de la informació i la comunicació sense deixar de provocar trobades personals.

• Gestionar les xarxes, de manera que hi hagi qui exerceixi labors de mediació, moderació, modulació dels fluxos.

• Atendre, també en les xarxes de coneixement, a la construcció de coneixement tàcit.

El tercer sector d’acció social es troba davant el repte de fer un viratge sobre sí mateix cap a una intervenció més universal, preventiva i comunitària. 

Per això es proposa que les entitats del tercer sector d’acció social impulsin proactivament experiències pilot, a les quals puguin bolcar el seu cabal de coneixement i la seva capacitat de gestió, en les quals intervinguin amb les persones en la comunitat, pertanyin o no al col·lectiu poblacional amb el qual l’entitat ha treballat tradicionalment. 

Davant d’unes entitats del tercer sector d’acció social tradicional, pretesament especialitzades en l’assistència integral a suposats col·lectius poblacionals entesos com a compartiments estancs, es tractaria d’impulsar innovacions en clau comunitària i intersectorial i capaces de gestionar les relacions interpersonals en les diversitats sexuals, generacionals, funcionals i culturals. 

Es proposa a les entitats del tercer sector d’acció social fomentar al màxim la seva participació en les comunitats i xarxes de coneixement sectorial (relacionat amb els serveis socials) i intersectorial. Aquesta orientació estratègica es deriva de la centralitat que, més amunt, s’ha donat al coneixement i a la innovació en el desenvolupament de la intervenció social i els serveis socials.

Es tracta de xarxes en les quals han de coexistir i dialogar diversos tipus de coneixement (ètic, científic, tecnològic, innovador, pràctic) i en les quals han d’exercir col·laboració i tracció entre sí diferents agents generadors de coneixement. Alhora, enfortint l’àmbit sectorial dels serveis socials, es propendirà a la construcció de la comunitat interdisciplinària de coneixement d’aquest sector, sempre, en xarxes intersectorials i sempre en processos que afavoreixin dinàmiques de desenvolupament territorial i creació d’ocupació, en les quals els serveis socials es configurin com a tractors d’uns altres i generadors de valuosos retorns econòmics, laborals, ambientals i relacionals, omplint de contingut el concepte d’inversió social (Brandsen i altres, 2016).

El paper de les entitats del tercer sector d’acció social seria especialment actiu en la producció de coneixement filosòfic, ètic o ideològic i tècnic, tecnològic o metodològic (tocant a la intervenció social i l’organització operativa dels serveis socials), construït com a sistematització de saber pràctic i atent proactivament al coneixement teòric i metodològic produït per les comunitats científiques disciplinàries més relacionades amb el sector dels serveis socials.

És necessari que, des de les polítiques públiques de promoció del tercer sector (rebin aquest nom o no) s’impulsi, es recolzi i s’acompanyi aquest canvi estratègic, passant d’un entorn afavoridor de les relacions clientelistes i l’encaix de les entitats en nínxols tradicionals, a un entorn de política pública transversal de foment del tercer sector que afavoreixi la diversitat en l’ecosistema de les entitats. Diversitat en grandàries, en formes jurídiques, en sistemes de finançament, en grau de participació en el sistema públic de serveis socials, en imbricació comunitària, en capacitat de gestió del risc i així successivament.

Una política pública que incentivi i visibilitzi trajectòries de construcció i desenvolupament diverses, amb una varietat de fórmules des del finançament ètic fins a les clàusules socials, des dels concerts socials als bons d’impacte social, des dels convenis de col·laboració fins a la participació pública en els òrgans de govern i la dotació, des de la venda de productes i serveis en mercats socials fins a les subvencions en concurrència competitiva (Mazzucato, 2016). 

Com s’ha assenyalat des d’institucions internacionals, quan les persones amb responsabilitats polítiques adopten un enfocament multiagent i estableixen partenariats estratègics, creen condicions per ajudar les empreses socials a entrar en els mercats públics i privats, construir (o participar en) cadenes de valor i guanyar accés a recursos complementaris, habilitats o xarxes (Evers i altres, 2014).

Recapitulant

Algunes propostes estratègiques per a avançar podrien ser:

• Reconèixer els diferents tipus de coneixements i la necessitat de promoure intercanvis entre els diferents agents que els representen.

• Afavorir espais de trobada i col·laboració entre referents i productores de coneixement de les diferents disciplines/professions i col·lectius poblacionals.

• Impulsar dinàmiques tripartides en les quals participin proveïdores de serveis, institucions polítiques i agents especialitzats en coneixement.

• Fomentar, per part de les entitats del tercer sector social, reflexions estratègiques i transformacions organitzatives, avançant cap a models de governança democràtica, com a base de generació de coneixement col·lectiu. 

• Acompanyar aquestes transformacions des d’una mirada inclusiva, facilitadora i mediadora per tal d’afavorir que emergeixin noves dinàmiques col·laboratives.

• Promoure, des de les organitzacions i des de la política pública, l’impuls d’experiències pilot per part de les entitats del tercer sector d’acció social, a les quals puguin bolcar el seu cabal de coneixement i la seva capacitat de gestió, en les que intervinguin persones de la comunitat, pertanyin o no al col·lectiu poblacional amb el qual l’entitat ha treballat tradicionalment.

• Vetllar per a que les persones amb responsabilitat política en matèria de serveis socials promoguin activament ecosistemes de coneixement en els que hi participin els diferents agents i disciplines.

• Connectar les dinàmiques locals de recerca, desenvolupament i innovació en serveis socials amb les dinàmiques internacionals generals de ciència i tecnologia des d’apostes de país.

• Donar suport a la innovació tecnològica i social que permeti visualitzar i visibilitzar els serveis socials com a branca, el seu impacte preventiu i la seva integració horitzontal amb altres àmbits d’activitat (singularment habitatge/urbanisme i salut) en la comunitat i el territori.

Bibliografia

ANDERSON, Zoe y otras (2019): Bringing people together: how community action can tackle loneliness and social isolation. London, Community Fund.

BLANCO, Ismael y otras (2016): “El papel de la innovación social frente a la crisis” en Ciudad y Territorio, 188, 249-260.

BRANDSEN, Taco i altres (2016): “The Good, the Bad and the Ugly in social innovation” en BRANDSEN, Taco I altres (edició): Social innovations in the urban context.London, Springer, 303-310.

DARCELES, Maite (2012): “Trabajo en equipo y desarrollo organizacional”. Hobest.edita 4-Contextos y desarrollo organizacional.

EVERS, Adalbert i altres (2014): Social innovation for social cohesion. Transnational patterns and approaches from 20 European cities. Giesen, Wilco.

LALOUX, Frederic. (2016). Reinventar las organizaciones. Arpa.

MANENT, Ariadna & Fantova, Fernando (2020). “Transformació Organitzacional i Inclusió Comunitària”. Llei d’Engel (www.lleiengel.cat) 

MAZZUCATO, Mariana (2016): Building the entrepreneurial state. A new framework for envisioning and evaluating mission-oriented public investments. Sussex, University of Sussex.

MINDELL, Arnold (2004). Sentados en el fuego: Como transformar grandes grupos mediante el conflicto y la diversidad. Icaria Editorial.

MOULAERT, Frank i altres (2017): Social innovation as a trigger for transformations. The role of research. Brussels, European Commission.

PONGAS (Plataforma de ONG de Acción Social) (2017): Nuestro compromiso con la Sociedad Plan estratégico del Tercer Sector de Acción Social 2017-2021. Madrid.

SCHÖN, Donald (1998): El profesional reflexivo. Cómo piensan los profesionales cuando actúan. Barcelona, Paidós.

VÁZQUEZ, Alfonso., & Ayerbe, M. (2000). La imaginación estratégica: el caos como liberación. Ediciones Granica SA.

VEGA, Cristina i altres (2018): “Experiencias, ámbitos y vínculos cooperativos para el sostenimiento de la vida” en VEGA, Cristina y otras (edició): Cuidado, comunidad y común. Extracciones, apropiaciones y sostenimiento de la vida. Madrid, Traficantes de Sueños, 15-50.

VIÑAS, Anna y i altres (2018): Valor humà: el model relacional-vincular en el Treball socioeducatiu a Castell-Plaja d’Aro. Barcelona, Generalitat de Catalunya.