Les anàlisis que realitza l’OCDE posen de manifest que el sistema espanyol d’atenció a la dependència és una de les que apliquen taxes més elevades de copagament a les persones usuàries. Segons l’últim informe realitzat sobre això per aquest organisme, Espanya se situa entre els països on el copagament suposa un percentatge més elevat de la renda de les persones usuàries i on la cobertura pública de la despesa que han de fer les persones usuàries és més reduïda. En el cas de l’atenció domiciliària per a persones amb necessitats moderades, l’aportació pública gairebé no cobreix un terç del cost del servei, quan gairebé la meitat dels països analitzats cobreixen un percentatge superior al 90%. Els serveis de cura de responsabilitat pública no es caracteritzen, a Espanya, per la seva assequibilitat.

Aquesta situació podria canviar, encara que no substancialment, els propers mesos. D’una banda, el Tribunal Suprem ha dictaminat que el copagament s’ha de considerar una taxa, cosa que obliga a regular-lo mitjançant llei. D’altra banda, la reforma de la Llei de Dependència –actualment en fase de discussió a les Corts Generals– estableix alguns canvis en la regulació del copagament i en el càlcul de la capacitat econòmica de les persones usuàries.

Així, la reforma estableix que l’habitatge habitual no es pot tenir en compte a l’hora de calcular la capacitat econòmica individual, que s’ha de garantir a les persones usuàries una quantitat mínima per a despeses personals i que la quantia del copagament no ha de suposar una càrrega tal que dissuadeixi les persones usuàries d’accedir als serveis. La reforma també estableix que el grau de dependència i l’antiguitat a la sol·licitud s’han d’anteposar a la capacitat econòmica a l’hora de prioritzar l’accés als serveis.

Es tracta en qualsevol cas de millores parcials que, a més, decauran gairebé amb total seguretat en el procés de tramitació de la Llei. L’eventual reforma de la LAPAD, per tant, només resoldria en part els problemes que provoca l’actual regulació del copagament.

Quins són aquests problemes?

El més habitualment assenyalat fa referència a l’elevat nivell de copagament que s’imposa a les persones usuàries dels serveis socials, sobretot de les residències per a gent gran. En el cas de les persones de renda baixa, el copagament s’emporta una part molt substancial dels seus ingressos, cosa que els impedeix disposar dels recursos necessaris per donar resposta a totes aquelles necessitats que la residència no cobreix. Segons l’últim informe d’avaluació del SAAD, “el model de copagament definit per l’Acord del Consell Territorial de 10/7/2012 comporta una sèrie d’efectes perversos que el fan poc equitatiu, exercint una pressió recaptatòria elevada sobre les persones usuàries amb pocs recursos econòmics”.

El problema no es limita, en tot cas, a les persones de renda baixa. A diferència del que passa a altres països, les persones que tenen un cert nivell de renda i de patrimoni es veuen obligades a Espanya a abonar una part molt substancial del cost real del servei. L’elevat copagament que s’imposa a aquestes persones es deriva de l’aplicació del principi de progressivitat, recollit tant a les lleis autonòmiques de Serveis Socials com a la Llei de Dependència: qui més n’ha d’aportar més. Aquest principi de progressivitat xoca amb el principi d’universalitat: els serveis socials públics són per a totes les persones que els necessiten, independentment de la seva renda.

Una aplicació estricta del criteri de progressivitat té diversos efectes negatius: per una banda, considerar la renda i el patrimoni a l’hora de determinar el copagament pot dissuadir les persones amb un cert nivell de recursos econòmics d’accedir als serveis socials públics (especialment quan l’alternativa és la cura familiar o la prestada per cuidadores immigrants, més flexible i més barata). Aquest efecte s’incrementa quan el nivell econòmic es té en compte, davant del grau de dependència o l’antiguitat de la sol·licitud, a l’hora de determinar la prioritat en l’accés als recursos. D’aquesta manera, els serveis residencials continuen focalitzant-se en les persones amb renda mitjana i baixa i deixen per tant, a la pràctica, ser universals (especialment en aquelles comunitats autònomes amb baixes taxes de cobertura i llargues llistes d’espera).

A més, la consideració del patrimoni a l’hora de calcular el copagament implica un impost addicional al patrimoni, ja que –teòricament almenys– el nivell econòmic ja es té en compte en el pagament dels impostos. De fet, sorprèn que persones i partits obertament contraris a la imposició sobre el patrimoni acceptin que les persones que necessiten cures hagin d’abonar gairebé el 100% del seu patrimoni quan es veuen obligades a utilitzar serveis socials públics.

Aquesta manera d’aplicar la progressivitat a l’àmbit dels serveis socials no es produeix en altres països: a Alemanya, per exemple, la renda es té en compte en calcular la cotització individual per a l’assegurança pública de dependència, però no per calcular la quantia de les prestacions rebudes. Tampoc no es produeix en altres àmbits de la protecció social: a ningú se li passa pel cap –de moment, almenys– que les persones amb renda i patrimoni elevats hagin de pagar la pràctica totalitat del cost dels serveis mèdics que reben. En el cas del copagament farmacèutic als pensionistes, la renda sí que es té en compte –no el patrimoni–, però de manera molt laxa i amb estrictes límits a la despesa màxima que fan les persones usuàries. A nivell educatiu, l’ensenyament és gratuït independentment de la renda familiar, i només es paguen, en funció dels ingressos, els serveis complementaris (menjador, transport, extraescolars).

L’estricta aplicació del principi de progressivitat en l’àmbit dels serveis socials té a veure, en realitat, amb la consideració de les cures com un dret de segona categoria: la seva cobertura es garanteix a les persones sense recursos, com en els temps de la beneficència, però qui compta amb recursos econòmics ha de pagar de la butxaca, pràcticament en la seva integritat, les cures rebudes.

Bona part d’aquests problemes se solucionarien si, com estableix la Llei de Dependència i com es fa a altres països, es diferenciessin a efectes de copagament els diferents serveis rebuts. A França, per exemple, les residències apliquen criteris de copagament diferents als serveis sanitaris prestats a les residències (gratuïts per a les persones usuàries), a les cures a la dependència (amb un copagament molt reduït, excepte per a rendes veritablement altes) i als serveis d’allotjament i manutenció. Aquests últims s’abonen de manera íntegra per part de les persones usuàries, sempre que tinguin recursos econòmics. En cas contrari, són els sistemes d’habitatge i de garantia d’ingressos els que es fan càrrec del finançament.

Aquest model permetria, per una banda, avançar en la gratuïtat de les cures a la dependència. Una gratuïtat universal, per a totes les persones, com passa en el cas de la salut i leducació. A més, permetria fer més comprensibles les regles del copagament, evitar greuges comparatius –letals per a la legitimitat de l’Estat de Benestar– i aclarir les responsabilitats de cada administració.

A més, probablement, afloraria una demanda de serveis professionals que ara es refugia en la cura familiar o irregular, cosa que implicaria alhora una despesa pública més gran. Ara bé, aquesta despesa pública més gran –que es produirà en qualsevol cas, tenint en compte les tendències demogràfiques– es pot finançar de dues maneres: incrementant lleugerament els impostos que paga tota la ciutadania, independentment que necessitin o no serveis d’atenció a la dependència, o –com fins ara– gravant la pràctica totalitat de la seva renda i patrimoni a les persones amb depèn.