El proppassat III Congrés de l’Acció Social (Universitat de Vic, 8 i 9 de juliol) s’anunciava sota el lema “Serveis socials i acció comunitària: promoció i prevenció.” Un títol adient per l’interès a l’alça de prioritzar l’acció comunitària en les intervencions públiques; una idea que sintetitza l’objectiu de reconversió professional dels serveis socials en la línia de treballar per apoderar comunitats com a element d’identitat tècnica, més que no la de contenir o frenar processos d’accentuació de les precarietats entre els grups socials més afectats per situacions de vulnerabilitat i/o exclusió social. El motiu de prioritzar l’acció comunitària com a eix vertebrador de l’acció social és la hipòtesi que l’apoderament comunitari constitueix l’argamassa social a partir de la qual s’incrementen les oportunitats de prosperitat individual i col·lectiva. S’entén la prosperitat com la possibilitat de desenvolupar un projecte de vida propi (autònom) entre les relacions d’interdependència respecte dels altres.  

Seguint aquest interès reflexiu del Congrés, en l’article que segueix abordo el concepte de comunitat des de la perspectiva de la seva evolució com a idea al fil de la modernitat, a fi de contextualitzar-lo i acotar-lo conceptualment. En acabat, apunto els reptes que els i les professionals dels serveis socials han d’escometre en el camp de l’acció comunitària impulsada pels poders públics.

Dit molt resumidament: la idea de comunitat ha seguit una evolució històrica d’acord amb el cicle que comprèn la premodernitat, la modernitat, i la modernitat reflexiva. Per entendre’ns sense estendre’ns: en condicions premodernes (prerevolucionàries), el concepte remet a relacions estàtiques i estamentals subjectes a relacions de dominació (la família patriarcal extensa, els gremis, les relacions de servitud respecte del senyor, la parròquia). La progressiva hegemonia del capitalisme com a element estructurant de les relacions socials fa esclatar el món estamental donat per descomptat. Marx i Engels ho expressen entusiàsticament en “El manifest comunista” (1848): “Totes les relacions socials estancades i rovellades, amb els seu seguici de creences i d’idees admeses i venerades durant segles, queden trencades; les noves es fan ràncies abans d’haver tingut l’ocasió d’ossificar-se. Tot el que era estamental i estancat s’esvaeix en l’aire; tot el que és sagrat és profanat, i els homes, a la fi, es veuen forçats a considerar serenament les seves condicions d’existència i les seves relacions recíproques.” Aquest és l’esperit de la modernitat.

A partir del segle XVIII amb les primeres revolucions polítiques d’inspiració democràtica (americana, francesa), però especialment entre el XIX fins els anys seixanta del segle XX, el programa polític modern s’orienta permanentment al canvi social i segueix (amb autèntica devoció) la màxima del progrés. L’industrialisme marca el ritme del canvi. L’experiència humana es bifurca entre el món del treball i el sosteniment de l’univers privat de la família. La modernitat prescriu l’alliberament de l’individu de les comunitats, excepte de la comunitat familiar que, malgrat no restar lliure d’exàmens crítics, és l’estructura social que es continua donant àmpliament per descomptat i que com és sabut reprodueix en el seu si relacions de caràcter estamental entre homes i dones. Políticament parlant, la perspectiva liberal visualitza les relacions socials en termes de contracte entre individus formalment iguals davant de la llei, a la que se sotmeten per consentiment. Però el socialisme ja assenyala que la qüestió de la desigualtat representa un problema per a les oportunitats d’exercir fàcticament la llibertat.

Efectivament, en la primera etapa de la modernització industrial i fins ben entrat el segle XX, el món del treball ubicat en fàbriques i barris passa a ser la infraestructura social de la “massa” desprotegida, en què s’estructuren relacions de solidaritats bàsiques orientades a l’emancipació. El socialisme situa l’autorealització personal en el marc de la fraternitat i així dona peu a la gènesi de la comunitat en tant que àmbit de relacions primàries de solidaritat orientades a l’acció col·lectiva i l’emancipació. Aquesta és la base del poder polític del món obrer: la trinxera defensiva o contrapoder als efectes socialment desestructurants de les relacions de poder capitalistes. La socialdemocràcia alemanya i l’anarquisme català en constitueixen exemples històrics fefaents. En l’obra “El eclipse de la fraternidad”, n’Antoni Domènech (2019) explica que a inicis del segle XX un membre del SPD podia assessorar-se de qualsevol problema legal en els serveis jurídics del partit, escolaritzar-se en sistemes d’ensenyament socialdemòcrates de diferents cicles, limitar-se a llegir la gran diversitat de publicacions (periòdics, llibres) que sortien de les impremtes socialdemòcrates, alimentar-se de les cooperatives de consum socialdemòcrates, fer regularment exercici físic en gimnasos socialdemòcrates, prendre algun beure i fer tertúlies en les tabernes socialdemòcrates i, entre d’altres tantes coses, a l’hora de la mort ser enterrat gràcies al servei procurat per la Societat Funerària Socialdemòcrata.  

El conflicte entre capital i treball i el pas per la II Guerra Mundial delimiten l’escenari de la configuració de l’Estat del Benestar. Malgrat les seves successives crisis per qüestions de sostenibilitat i per la disputa política a dreta i esquerra sobre l’abast dels sistemes públics de benestar, diferents fórmules d’Estat del Benestar encara ara regeixen les societats occidentals. El seu motiu de fons és protegir les vides en allò bàsic material. Aquesta ha estat la prerrogativa fonamental de les polítiques públiques del benestar. En aquest sentit, n’hi ha quatre de nuclears que arrelen en el precepte d’assegurar unes condicions dignes d’existència: les relatives a la salut, l’educació, l’habitatge i la suficiència econòmica. Els sistemes d’acció que han de procurar aquests béns són els sistemes públics de salut, educació, serveis socials, les polítiques públiques de promoció d’habitatge i les de suficiència de renda. Però el cert és que, també, en la mesura que l’estat destina recursos a protegir condicions bàsiques de vida, la trinxera defensiva del món propi del treball tendeix a esfumar-se perquè ja no és funcional per assegurar una protecció col·lectiva pròpia. L’Estat del Benestar tal i com l’hem conegut és producte de la conflictivitat social per blocs socials del període de la modernització occidental, cicle que s’esgota els anys setanta del segle XX. Vegem-ho.

Ara nosaltres vivim immersos en el procés que autors de referència com Ulrich Beck, Anthony Giddens, Scott Lash (1994) han vingut a denominar com a “modernitat reflexiva”. Es tracta de l’acceleració i la radicalització de la modernització impulsades pel sistema tecnoeconòmic, que impregna les nostres societats d’un clima cultural d’individualització normativa, en què predomina la màxima de l’autodeterminació personal de manera distintiva a la del progrés. És a dir, si en la modernitat al progrés s’hi havia d’arribar per l’acció de blocs socials, en la modernitat reflexiva l’aspiració a l’autonomia personal es condueix per la via de la construcció de la pròpia biografia. Tres són les condicions històrico-estructurals que afermen el clima cultural de la individualització:

La crisi del petroli de 1973 i el posterior cicle de reconversió del model productiu capitalista en tres línies: reconversions industrials a gran escala, fragmentació i inici de deslocalització de processos productius, terciarització de l’economia. L’esquema descrit respon al concepte de “societat postindustrial” de Daniel Bell (1986).

Durant els 70 i 80, el punt de partida de la consciència dels límits de sostenibilitat del sistema per la seva pròpia evolució, magistralment descrit en l’Informe Meadows (Club de Roma, 1972), i que representa una gran amenaça universal contra la vida. L’escenari de la insostenibilitat i de la producció social de riscos és la base substantiva del concepte de “societat del risc” d’Ulrich Beck (2006).

A partir dels 90 i fins a l’actualitat, la globalització de l’economia per la capacitat de gestió a distància i a temps real gràcies a la tecnologia internet, la disseminació global de les cadenes de valor i la financiarització de l’economia, això és: l’evolució d’un tipus de capitalisme desvinculat de l’economia productiva, principal causa de la “Gran Recessió” de 2008. Manuel Castells (2003) explica aquestes condicions a partir del concepte de “societat de la informació.”

Les principals conseqüències socials amb efectes polítics d’aquest cicle de recomposició sistèmica capitalista són: a) l’afebliment accelerat de la capacitat de negociació col·lectiva del moviment obrer, pels processos de deslocalització productiva i la fragmentació de les condicions del mercat de treball; b) la debilitat de l’estat en tant que espai de poder territorialment fixat, per la globalització dels fluxos econòmics; c) la disminució de la capacitat de mediació i representativitat de les institucions socials, en particular de: els universos familiars, que es fragmenten i diversifiquen; el sindicalisme, a causa de la pèrdua d’homogeneïtat interna de la classe obrera; les organitzacions polítiques, per la crisi de legitimitat de la democràcia representativa; les estructures comunitàries veïnals, per la concentració de necessitats socials en zones segregades (i desvinculades del context fàbrica-treball-barri); els mitjans de comunicació convencionals, donada la competitivitat de les xarxes socials com a fonts d’informació de lliure accés.

Així, el conjunt acumulat d’aquestes condicions històrico-estructurals combinades amb el procés cultural d’individualització produeixen el que autors de referència com Zygmunt Bauman (2017), Richard Sennett (2000) o Robert Castel (2004) expressen com un procés de “grans desvinculacions”, això és, la tendència a la desagregació dels grans blocs socials i l’afebliment dels vincles comunitaris. Des d’aquesta perspectiva sociològica, però, la individualització no és producte d’una tendència cultural generada per la pròpia voluntat dels individus, sinó que és conseqüència de les condicions estructurals del darrer mig segle; és la seva expressió subjectiva. 

Arribats a aquest punt, podem afirmar que les tendències a la individualització es combinen amb la necessitat de protecció social per àmplies capes de la població, entre d’altres coses per una de fonamental: el treball ja no és la garantia d’inclusió social que havia estat fins al darrer terç del segle XX. El dilema és que tothom aspira a l’autonomia, però alhora tem la desprotecció. I no hi ha possibilitat de saber-se (i de sentir-se) protegit si no és a partir d’una concepció col·lectiva del sistema social. És per això que l’Estat del Benestar té una mala salut de ferro: perquè continua essent un mecanisme imprescindible per procurar un mínim de cohesió social entre els efectes tendencialment desestructurants de les forces del mercat. I en això, l’element sociològicament rellevant i un repte majúscul de gestió política és com procurar el valor de l’autonomia personal entre relacions d’interdependència, partint d’un context estructural d’accentuació de la desigualtat i de creixent diversificació social.

L’actual ressorgiment de la idea de comunitat beu directament d’aquests dilemes. Ara la noció és reinterpretada en condicions de modernitat reflexiva: ens remet a una visió integrativa, democràtica i personalment acollidora de les relacions socials. En aquest sentit, tipològicament l’estructura social de la comunitat s’oposa a la desestructuració que s’imputa a l’exclusió social, això és, la convergència en les persones i les unitats familiars de mancances materials (econòmiques), debilitats relacionals (aïllament) i absència de reconeixement (discriminació). La comunitat és una forma bàsica d’estructuració social en què prevalen els llaços primaris -afectius- de connexió interpersonal, l’autoreconeixement del grup i el valors de la relació social en si mateixa. El seu mecanisme de regulació és el compromís grupal afermat per una moral compartida subjecta a interaccions personals que són bàsicament quotidianes i presencials. La literatura comunitària afirma que les comunitats constitueixen espais relacionals bàsics de solidaritat, reciprocitat, atenció a les cures i participació ciutadana que discorren entre la vida quotidiana (Fantova, 2021). Garanteixen vincles sense els quals es corre el risc de caure en una permanent fragilitat vital, vulnerabilitat social i pèrdua de sentit de la pròpia existència; constitueixen la integració individual en un nosaltres que abona el marc de sentit de l’existència individual. Però atenció, avui a diferència d’ahir, la qüestió clau és que pensem la comunitat partint de la base que proporciona protecció i apoderament col·lectiu, però alhora pretenem que esquivi la possibilitat que contingui dominació. Raó per la qual formar part de comunitats -i del fet de construir-les- esdevé un acte volitiu que no tenia la mateixa intensitat o no existia com a motivació en les condicions donades sobre les comunitats pròpies dels cicles premodern i en bona mesura modern. Insistim: la qüestió central -i el dilema a voltes extenuant- és que en el marc de la individualització normativa propi de la modernitat reflexiva formar part de comunitats i sostenir-les esdevé en si mateix un acte reflexiu, no donat, no preestablert, no mecànic.

Baixem de l’abstracció a l’arena de la realitat. Les comunitats sempre ens remeten a existències concretes de relacions socials bàsiques identificables, significatives i dotades de sentit per al conjunt dels seus integrants. Congruentment, l’experiència ens mostra que l’apoderament comunitari és a la base de la generació d’acció col·lectiva orientada a influir en l’àmbit públic. Aquestes dinàmiques comunitàries, en què en graus diversos mostren vocació d’incidència pública (associacions veïnals, agrupacions que promouen béns comuns, xarxes de solidaritat i ajuda mútua, moviments urbans de defensa de la inclusió residencial, entre d’altres) són especialment rellevants en tant que actors de referència del territori i esdevenen nòduls d’interlocució habitual amb els i les professionals de serveis socials. Perquè amb caràcter general: a més acció comunitària traduïda en capacitat d’associacionisme, més cohesió social i, en conseqüència, majors oportunitats de prosperitat col·lectiva gràcies al fet que la capacitat associativa orientada a l’acció és productora de canvis socials en termes d’entorn (de l’escenari de la vida quotidiana) i d’organització col·lectiva (del contingut i sentit de les relacions socials). 

Seguint aquesta línia argumental, el problema per a les polítiques públiques d’inclusió és que aquestes experiències comunitàries acostumen a arrelar en territoris amb una densitat associativa i una història d’acció col·lectiva prèvies, baixa segregació urbana i una mitjana de renda declarada que no frega els marges de la pobresa i l’exclusió social (Blanco i Nel·lo, 2018). Raó per la qual l’acció associativa potencial en un territori donat depèn novament de les condicions estructurals del context: de l’arrelament de la població al territori (els moviments significatius i reiterats d’entrada i sortida de població resident desincentiven les vinculacions socials); de la morfologia urbana (una major densitat i concentració residencial facilita l’associacionisme); del determinant de les necessitats primàries no cobertes (qui pateix per subsistir no acostuma a prioritzar el seu compromís amb la col·lectivitat). És per això que els contextos territorials en què les estructures comunitàries són molt febles i/o gairebé inexistents, suposen una gran complicació i un gran repte per a les polítiques públiques d’inclusió a causa de la desagregació social. Per descomptat, aquests són la mena d’escenaris en què la professionalitat dels serveis socials més ha de demostrar la seva capacitat d’organització de les col·lectivitats en el territori. Ho expressa clarament el Pla Estratègic de Serveis Socials 2021-2024 de la Generalitat de Catalunya. Defensa la tesi que allà on no hi ha vertebració comunitària, haurà de ser l’organització de la comunitat el pas previ a l’acció social comunitària. Raó per la qual una funció primordial de l’activitat professional dels serveis socials haurà de ser l’acompanyament en la vertebració de comunitats allí on no n’hi ha o són molt dèbils a causa de la concentració de necessitats socials i els processos de desagregació col·lectiva.  

L’orientació dels serveis socials en clau comunitària comporta canvis substantius en la identitat i en les capacitats del sector: passar de la funció de contenir vulnerabilitats a la d’habilitar les capacitats personals i col·lectives, això és, transitar de les pràctiques assistencialistes a les accions apoderadores. Es tracta, fonamentalment, de combinar les tradicionals -i del tot necessàries- competències tècniques en la prestació d’un servei a les habilitats relacionals en la interacció que els i les professionals protagonitzin amb la ciutadania. En les tasques pròpies d’organització comunitària despunten capacitats de detecció i anàlisi de necessitats, mediació i prevenció de conflictes, i acompanyament en processos d’apoderament comunitari mitjançant tècniques d’intensificació de les interaccions socials a fi de facilitar processos d’articulació comunitària.

Com que l’organització comunitària es produeix en llocs, és pertinent apuntar que la infraestructura social de les comunitats, els nòduls físics en què es produeixen les interaccions que són el ciment de la confluència comunitària, són fonamentalment els espais públics i els equipaments vinculats al territori. Pel que fa als espais públics, els seus usos no són un producte inequívoc de la planificació urbana, sinó que es conformen amb els hàbits dels veïns i les veïnes. Des de la perspectiva de la inclusió social, els espais públics s’han de pensar perquè garanteixin l’accessibilitat universal conseqüència del reconeixement institucional de les necessitats expressades per les diferències (de gènere, d’edat, funcionals i etnoculturals), la seguretat i la prevenció de conflictes. En relació als equipaments en general i els públics en particular, la seva principal característica es que conformen espais específics de connectivitat social (Klinenberg, 2018). Alguns d’aquests equipaments, particularment els centres cívics, estan funcionalment pensats per contenir activitat social, però la gran majoria, com ara les escoles, els centres d’atenció primària de salut, les biblioteques o els centres de serveis socials es defineixen gairebé exclusivament pels serveis que ofereixen. Un projecte de canvi des de la perspectiva de l’enfortiment de la comunitat és assajar intervencions pensades per guanyar una major polifuncionalitat dels equipaments públics al nivell dels barris. Segons tres plantejaments: Primer, per generar pautes de coordinació i acció transversal entre equips professionals a l’hora de treballar problemàtiques comunes que requereixen de diferents enfocaments. Segon, per plantejar una relació de continuïtat urbana entre els equipaments i els seus contorns d’espai públic, de manera que s’intensifiqui el potencial de connectivitat social de l’estructura urbana resultant de la suma entre equipament i espai connex. Tercer, per afavorir que les experiències comunitàries puguin ubicar-se en els equipaments a fi de contribuir en el desenvolupament dels serveis de benestar de proximitat amb projectes d’intervenció propis.

Per finalitzar, del dit fins aquí podem concloure amb la idea que els serveis professionals d’acció social i les experiències comunitàries connectades amb l’arena pública són agents de canvi de les condicions socials. Però convé aclarir un punt important: l’activitat professional comunitària i la dinàmica de les comunitats no són la mateixa cosa. La relació entre l’una i l’altra és molt important per articular oportunitats de prosperitat col·lectiva, però alhora és delicada si prenem com a valor democràtic respectar l’autonomia de les comunitats. S’ha dit prou que en contextos socials en què la vertebració comunitària és entre molt dèbil o inexistent, el treball dels serveis socials s’haurà de centrar en l’acompanyament de persones i grups del territori cap a confluències associatives que acabin generant prou interaccions dotades de sentit com perquè es pugui parlar pròpiament de nova vertebració comunitària. Ara bé, quan es pugui donar per assolit l’objectiu, perquè l’activitat comunitària haurà arribat a ser capaç d’autosostenir-se, serà igualment important que l’activitat professional s’hi acabi desvinculant. En cas contrari, es cometria l’error de generar una relació de dependència de les noves dinàmiques comunitàries respecte de l’activitat professional dels servies socials, cosa que equivaldria a la intervenció sistemàtica dels poders públics (l’estat) sobre el món de la vida. I el que es guanyaria en capacitat de control sobre l’entorn social es perdria en autonomia de la societat civil.   

Bauman, Zigmunt (2017), Tiempos líquidos. Vivir en una época de incertidumbre, Barcelona: Tusquets.

Blanco, Ismael; Nel·lo, Oriol (2018), Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña, València: Tirant lo Blanch.

Beck, Ulrich; Giddens, Anthony; Lash, Scott (1994), Modernización reflexiva. Política, tradición y estética en el orden social moderno, Madrid: Alianza Editorial.

Beck, Ulrich (2006), La sociedad del riesgo, Barcelona: Paidós.  

Bell, Daniel (1986), El advenimiento de la sociedad postindustrial, Madrid: alianza Editorial.

Castel, Robert (2004), La inseguridad social: ¿Qué es estar protegido?, Buenos Aires: Manantial.

Castells, Manuel (2003), La societat xarxa, vol. 1, Barcelona: Editorial UOC.

Domènech, Antoni (2019), El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista, Madrid: AKAL.

Fantova, Fernando (2021), “Construir fraternidad: los cuidados y la agenda comunitària del benestar”, a Gomà, Ricard i Ubasart, Gemma (Coords.) (2021), Vidas en transición. (Re)construir la ciutadania social, Madrid: Tecnos, pp. 295-313.

Klinenberg, Eric (2018), Palaces for the People. How to build a more equal and united society, London: Penguin Random House.

Marx, Karl; Engels, Friedrich (1979), El manifiesto comunista, La Habana: Editorial de Ciencias Sociales.

Sennett, Richard (2000), La corrosión del caràcter. Las consecuencias personales del Trabajo en el nuevo capitalisme, Barcelona: Anagrama.