El confinament ha posat de manifest les mancances dels habitatges on vivim i ens ha recordat una cosa que segurament ja intuiem: les cases de les llars pobres tenen pitjors condicions d’habitabilitat. Fa unes setmanes, l’Alto Comisionado para la lucha contra la pobreza infantil va publicar un recomanable informe sobre l’impacte de les condicions de l’habitatge de les llars que viuen de lloguer amb el focus posat en la infància vulnerable. En aquest post ens servirem de l’Enquesta de Condicions de Vida 2018 per explorar les relacions entre pobresa i habitatge pel conjunt de llars catalanes. Tot i que descriuen una realitat molt anterior a la COVID-19, assenyalen els punts dèbils de la provisió d’habitatge a Catalunya. Els punts per on la pandèmia podria provocar les fractures més greus.

Les llars pobres viuen en habitatges en pitjors condicions

L’Enquesta de Condicions de Vida inclou alguns indicadors que fan referència a l’estat dels habitatges. Podem saber, per exemple, quants cases tenen humitats, sorolls o contaminació. I podem saber, també, quantes llars no poden assegurar certes condicions d’habitabilitat o de confort en les cases on viuen, per exemple mantenir una temperatura adequada a l’hivern o disposar d’un mínim d’una estança per cada membre de la llar.

Bona part dels indicadors de mal estat poden dependre de les percepcions personals sobre què és una casa sorollosa o quina exposició a la contaminació ambiental és excessiva. És per aquest motiu que hem agafat com a indicador del mal estat la presència d’humitats, de la quals hi sol haver indicis inequívocs. El gràfic següent mostra les llars en risc de pobresa i les que no ho estan per a cada règim de tinença. Dins de cada grup marca el percentatge de llars que diuen tenir humitats. Com es pot veure, les llars en risc de pobresa solen tenir més problemes d’humitats que les llars que no ho són, però la relació és dèbil i el règim de tinença té una relació amb la presència d’humitats tant o més important que el nivell d’ingressos. Els habitatges de lloguer, i particularment els habitatges de lloguer de mercat on viuen llars pobres, estan en pitjor estat que la resta del parc.

Si les dades de l’enquesta no mostren una relació entre pobresa i estat de l’habitatge especialment intensa sí que mostren, en canvi, que les llars pobres tenen moltes més dificultats per accedir a habitatges adequats a les seves necessitats o mantenir les condicions d’habitabilitat dins d’uns certs estàndards. 

Pel que fa l’adequació dels habitatges, una de les qüestions que més ha aparegut en totes les anàlisis del confinament és la seva mida i si aquesta es correspon a les necessitats i les característiques de la llar. L’Enquesta de Condicions de Vida no permet saber la superfície dels habitatges, però podem saber quantes habitacions tenen els habitatges i veure quantes llars disposen de menys d’una habitació per membre, una ràtio que encaixa amb algunes definicions de sobreocupació.

La sobreocupació dels habitatges té una connexió directa amb la salut. A banda de ser una font d’estrès en el confinament, sol estar relacionada amb males condicions higièniques, humitats i mala ventilació. Aquestes mancances poden provocar insalubritat i afavorir la propagació de certes malalties. La sobreocupació també facilita la proliferació de plagues i es considera que pot tenir efectes negatius sobre l’alimentació. 

Els habitatges catalans tenen una mida mitjana de 2,5 habitacions i el 75% de la població viu en habitatges que tenen 1,5 habitacions per persona. Entre les llars en risc de pobresa que viuen de lloguer, però, n’hi ha més d’una quarta part que viuen amb menys d’una habitació per persona.

La capacitat de mantenir l’habitatge calent a l’hivern és un altre dels indicadors que ens dona pistes de les condicions d’habitabilitat. En aquest cas les dades assenyalen clarament que les llars pobres tenen més dificultats per mantenir la casa calenta.

Són problemes que podrien indicar que els habitatges de les llars en risc de pobresa —i particularment el parc de lloguer— tenen pitjors instal·lacions i aïllaments, tot i que òbviament també tenen veure amb les dificultats de pagament de les llars. De fet el gràfic anterior s’assembla molt al que segueix, on es pot veure com es distribueixen els impagaments de subministraments per règim de tinença i entre llars en risc de pobresa i aquelles que no ho estan. En tots dos casos es pot apreciar que el règim de tinença té relació amb les dificultats per mantenir l’habitatge calent a l’hivern o per per assegurar el pagament dels subministraments, però la variable amb més influència sobre aquestes problemàtiques és la renda familiar.

Els impagaments de la hipoteca o el lloguer són el colofó a totes aquestes dificultats econòmiques. La relació entre les dificultats per pagar l’habitatge i el risc de pobresa és clara. Les llar pobres no només viuen en habitatges en pitjors condicions i tenen més dificultats per accedir a aquells habitatges que més s’adiuen a les seves necessitats i mantenir-los en bones condicions d’habitabilitat. També tenen més dificultats per assegurar el pagament del preu de l’habitatge i per tant estan més exposades al risc de perdre’l i als neguits que això provoca.

Les llars pobres gasten més en habitatge

Les llars en risc de pobresa tendeixen a viure de lloguer en més  proporció que la resta de llars. En part per aquesta desigual distribució de les llars per règims de tinença, la despesa mediana de les llars en risc de pobresa és més elevada que la despesa mediana de les llars que no estan en risc de pobresa. Les llars pobres no paguen més pels habitatges on viuen, però com es pot observar al següent histograma, tampoc no paguen gaire menys. La diferència en la despesa mitjana en habitatge entre llars en risc de pobresa i les que no ho estan és de poc més de 50 euros i es deu bàsicament a les elevades despeses de les llars amb més poder adquisitiu.

El que explica que llars pobres i llars no pobres tinguin despeses d’habitatge tan similars és, d’una banda, l’esmentada distribució del règim de tinença, però de l’altra, la manca d’habitatge assequible. Com es pot apreciar al gràfic següent, en el qual només es dibuixen les llars que paguen lloguer o hipoteca, els quatre primers decils de renda pràcticament tenen les mateixes despeses d’habitatge i marquen una despesa d’entre 400 i 500 euros mensuals de la qual molts poques llars poden baixar.

• 

El mateix gràfic, però acolorint el règim de tinença en comptes del risc de pobresa ens permet veure com el règim de lloguer es concentra en els decils de menys renda, com algunes llars que han patit caigudes sobtades dels ingressos han de fer front a càrregues molt elevades de l’habitatge hipotecat o com el lloguer assequible és una política d’habitatge escassament focalitzada en les llars de renda més baixa.

• 

Les dades més alarmants, però, apareixen quan ens fixem en la proporció dels ingressos que les llars dediquen a les despeses de l’habitatge. La meitat de les llars del primer decil de renda que viuen de lloguer o estan hipotecades haurien de dedicar la totalitat del seus ingressos a les despeses d’habitatge i la majoria de les llars del 5 primers decils de renda tenen unes despeses de l’habitatge que superen el 40% dels seus ingressos, el llindar que l’Eurostat defineix com a sobrecàrrega dels costos de l’habitatge. 

Les despeses de l’habitatge provoquen pobresa

Les persones que hagin observat amb atenció el gràfic anterior hauran vist uns quants punts vermells sorprenents. Hi ha diverses llars que pràcticament han de destinar tots els seus ingressos a les despeses d’habitatge però en canvi estan pintades de vermell, color que indica que no estan en risc de pobresa. No és cap error. Els indicadors de pobresa no tenen en compte les despeses d’habitatge.

La taxa de risc de pobresa és un constructe estadístic que estableix un llindar d’ingressos per sota del qual considerem que una llar està en risc de pobresa, però no estableix els ingressos necessaris per atendre les necessitats bàsiques. Aquest llindar de pobresa és el 60% de la mediana d’ingressos. Un problema que no queda ben recollit per l’Enquesta de Condicions de Vida és l’impacte de les despeses de l’habitatge en el risc de pobresa i la capacitat de consum de les llars. Els costos de l’habitatge són una part molt important i inflexible de les despeses de les llars i és bastant plausible pensar que aquests costos poden provocar situacions de privació i pobresa. Una de les mesures que ens permeten arpoximar-nos a aquest impacte és la de l’ingrés residual, que es fixa en els ingressos disponibles després de restar-ne les despeses d’habitatge. Calculant aquest “ingrés residual” podem identificar i quantificar les llars que queden per sota del llindar de risc de pobresa com a conseqüència de les despeses d’habitatge. Quina és la pobresa induïda per les despeses de l’habitatge?

En el gràfic següent podem veure quantes llars tenen una renda disponible inferior al llindar de pobresa si tenim en compte les despeses de l’habitatge. El 15% de les llars catalanes no són considerades pobres però tenen una capacitat de consum per sota del llindar de pobresa quan comptem els costos de l’habitatge. Com podem veure, les llars que viuen de lloguer són les que pateixen més la càrrega d’aquests costos: si comptem les despeses de l’habitatge les llars en règim de lloguer per sota el llindar de pobresa es dupliquen i passen de ser una quarta part a ser més de la meitat del total de llars en règim de lloguer.

Com ja hem assenyalat, però, aquest impacte sobre les llars que viuen de lloguer té a veure sobretot amb el fet que les llars de renda baixa viuen de lloguer amb més freqüència. Si ens fixem en la distribució per decils de renda veiem que són les llars amb ingressos baixos i mitjans-baixos les més afectades per la pobresa induïda pels costos de l’habitatge. Comptant les despeses de l’habitatge, no queda cap llar del primer decil sobre el llindar de pobresa —les despeses d’habitatge escanyen les llars unipersonals— , i queden per sota el llindar el 70% de llars del segon decil i quasi la meitat de llars del tercer.

Les llars pobres viuen en habitatges en pitjors condicions. Són llars que dediquen una proporció més gran dels seus ingressos a les despeses de l’habitatge. Aquestes despeses, a més, suposen una càrrega tan gran que sovint deixa uns ingressos residuals insuficients per cobrir les necessitats bàsiques. Una part de l’explicació és que hi ha llars amb uns ingressos tan baixos que qualsevol despesa en habitatge els suposaria una sobrecàrrega. Les llars del primer decil de renda no poden pagar més de 200 euros per l’habitatge, o la meitat d’aquesta xifra si ens prenem seriosament la llei 24/2015. Per a aquestes llars és urgent desplegar sistemes de garantia de rendes ben compenetrats amb els ajuts a l’habitatge, que siguin sensibles a les variacions en el preu de la cistella bàsica  —on l’habitatge és una component central. Una altra part de l’explicació és que la manca d’habitatges assequibles obliga les llars de renda baixa a recórrer al mercat de lloguer, on fins i tot els preus més baixos estan lluny del que es poden permetre. Les administracions tenen eines per fer que l’habitatge sigui més assequible. La primera, òbvia, és proveir habitatge fora del mercat, ja sigui de manera directa, ja sigui en col·laboració amb altres actors. També poden donar ajuts per augmentar el poder de compra de les llars, establir controls i limitacions en les rendes de lloguer, o facilitar el desenvolupament d’habitatges a esperant que l’augment d’oferta faci tendir els preus a la baixa. Cada instrument té els seus problemes i les seves virtuts. La principal limitació és que no totes les estratègies serveixen per proveir habitatge a les llars de renda baixa. Però són justament les llars pobres les que patiran més durament els efectes de la pandèmia. Que no ens quedin fora del focus.