Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

Nudge i disseny conductual de polítiques públiques

Desigualtat, Serveis Socials

La conducta individual està al centre de molts dels reptes actuals en política pública. Tant l’objectiu com l’eficiència i l’impacte de les polítiques públiques tenen a veure, entre d’altres, amb el comportament dels individus i l’impacte que diverses intervencions generen sobre les decisions i la conducta individual. Recentment, són moltes les iniciatives polítiques que situen la conducta i els hàbits quotidians en el centre de la problemàtica. En són exemples mediàtics, el debat i l’aplicació de la taxa sobre begudes ensucrades, discutida a Catalunya i que s’aplica, entre d’altres, a Regne Unit i Suècia; que pretén exercir una funció pedagògica i evidenciar que un producte pot ser perjudicial per la salut. Així com les restriccions a la circulació de vehicles contaminats en àrees metropolitanes per reduir la contaminació. Ambdues mesures persegueixen objectius diversos però des de la mateixa lògica: fan evident que és necessari modificar les pautes i els hàbits de conducta en l’àmbit individual per corregir problemàtiques agregades.

Investigacions en ciències socials experimentals han contribuït a definir alguns dels mecanismes que influencien la conducta individual. En diversos contextos de decisió és habitual que tendim a sobrevalorar riscos poc probables i sobreestimar riscos molt probables. També patim optimisme irrealista; sovint ens deixem portar pel que fan els altres o el que hem fet sempre, sense valorar les alternatives possibles. Així mateix, ens costa vincular fets que tenen causes i conseqüències separades en el temps, i tendim a valorar més recompenses i beneficis immediats per sobre de beneficis més importants però més llunyans en el temps. En aquest sentit, és més habitual que triem l’opció fàcil, accessible, coneguda i que comporta un resultat ràpid, per davant de la millor opció. És a dir, en la presa de decisions habituals hi juguen un paper destacat baixos cognitius com l’aversió al risc, l’optimisme irrealista, la inèrcia i el descompte hiperbòlic. Totes aquestes pautes de conducta tenen un impacte destacat en el comportament individual i poden generar problemes agregats en diverses àrees de la política pública.

Precisament influenciar la conducta individual és un dels objectius claus del disseny institucional. Aquesta lògica dóna per descomptat que per tal d’assolir objectius específics de benestar social és necessari intervenir des de la política pública en el comportament i les pràctiques individuals. En aquest sentit, des del nivell institucional és possible modificar les oportunitats i els incentius associats a determinades opcions per generar una variació en la conducta individual i agregada. L’aplicació de mesures de disseny institucional implica certes assumpcions sobre el comportament dels individus en societat. El marc de referència sobre comportament que més influència ha tingut en el disseny de polítiques públiques és la Teoria de l’Elecció Racional (TER). La TER pressuposa individus racionals, que parteixen de preferències clares i estables, es guien per càlculs cost-benefici i tenen com a principal objectiu maximitzar la utilitat. Sobre la base d’aquests supòsits, les intervencions dirigides a modificar comportaments individuals perjudicials a nivell agregat es basen sovint a alterar els incentius econòmics, per exemple a través d’impostos, i en augmentar les restriccions o prohibicions, de fet, aquest és el cas per les dues mesures mencionades al primer paràgraf. En definitiva, es tracta d’augmentar o reduir el cost (econòmic o d’oportunitat) de certes opcions. Així mateix, és habitual que des de les institucions es divulgui informació relativa a certes pràctiques i comportaments confiant que els individus racionals la integrin en el procés de presa de decisions.

No obstant diverses aportacions de les ciències socials demostren que el marc de la TER és limitat per explicar el comportament individual en contextos de decisió reals. En contraposició als supòsits de la TER, la ciència de la conducta (behavioural economics) disciplina que integra coneixements de l’economia i la psicologia conductual, ofereix una aproximació més realista per la comprensió de les decisions individuals. Les aportacions d’aquest camp demostren que els individus no són éssers perfectament racionals i no sempre estan en disposició de prendre decisions que maximitzin el seu benestar. La ciència conductual evidencia que els individus no parteixen de preferències estables, sinó que varien segons el context i que en el procés de presa de decisions és notable el pes de les emocions i la influència social així com l’impacte de biaixos cognitius i heurístiques de decisió. Aquestes aportacions debiliten els supòsits de la TER i en termes de disseny institucional fan evident la necessitat de repensar les assumpcions sobre el comportament i considerar de nou les implicacions en matèria de política pública.

La integració del coneixement de la conducta en el disseny institucional és clau per dissenyar i aplicar polítiques públiques amb èxit. En l’última dècada aquesta idea s’ha estès de manera destacada en l’àmbit internacional. Diversos governs han apostat per crear equips dedicats en exclusiva al disseny conductual de polítiques públiques (els primers, EUA i Regne Unit, i ara presents a molts països de la UE) i de manera destacada, les principals institucions internacionals en matèria de política pública insisteixen en la necessitat d’identificar i considerar els elements conductuals en el disseny i l’aplicació de polítiques públiques (World Bank, European Commission, OECD). El reconeixement que juntament amb fenòmens de caràcter estructural i socioeconòmic, la conducta humana té un impacte destacat en problemes públics en diversos àmbits com la salut, la pobresa, la protecció del medi ambient i la política fiscal; ha consolidat la necessitat de repensar la política pública d’acord amb l’evidència sobre com la gent es comporta i reacciona en contextos de decisió quotidians.

La integració del coneixement conductual al disseny i aplicació de polítiques públiques permet millorar les formes d’intervenció tradicional (regulació, impostos i informació) i fer-les més efectives. També permet explorar nous instruments de política pública que permetin incidir en el comportament individual. És en aquest context on s’emmarquen els nudges  una nova eina de disseny institucional que consisteix a introduir petits canvis en el context de decisió que afronten els agents, amb l’objectiu de motivar o facilitar decisions i comportaments que millorin el benestar individual i/o social.

El concepte es popularitza després de la publicació de Nudge (R.Thaler i C. Sunstein, 2008) i  l’estratègia ha adquirit notable atenció tant a nivell mediàtic com acadèmic. A Nudge Thaler i Sunstein sostenen que, el govern, les institucions o les organitzacions, públiques i privades (el que anomenen arquitectes de les decisions) tenen la responsabilitat d’organitzar el context en què els individus prenen decisions. En aquest sentit, defensen que no existeix disseny institucional neutre i que l’estructura i el disseny de les opcions sempre influencia les decisions individuals. En conseqüència, argumenten que les organitzacions públiques i privades, aprofitant el coneixement de la conducta, han d’alterar el context d’elecció per tal de neutralitzar biaixos cognitius i empènyer les persones cap a comportaments amb impacte positiu a nivell individual i/o social.

Proposen un mecanisme clau d’intervenció, el nudge (petita empenta en català); un element en el context d’elecció dels agents, que té com a objectiu modificar el comportament individual de forma previsible, sense prohibir cap opció o alterar els incentius econòmics. L’objectiu del nudge és reorganitzar l’entorn de decisió i alterar el comportament dels agents, donant una empenta cap a una direcció particular però respectant les opcions disponibles, no modificant els incentius econòmics, no utilitzant altres mètodes de persuasió i ser fàcilment esquivable pels agents. Intervencions de naturalesa diversa compleixen amb aquestes característiques. Algunes nudges habituals són: les opcions per defecte, la comunicació de normes socials, la provisió de feedback, l’emmarcament d’opcions, la recol·locació de l’entorn per fer més o menys accessibles certes opcions, els avisos i els recordatoris. En concret, en són exemples curiosos les escales piano per potenciar l’exercici físic, la mosca en orinals per reduir els costos de neteja o les il·lusiones òptiques en carretera per reduir velocitat i millorar la seguretat.

Més significatius en termes de política pública, són destacats els efectes positius de les opcions per defecte en formularis, per exemple per augmentar la donació d’òrgans; les factures elèctriques amb provisió de feedback i comparació del consum d’energia entre veïns amb l’objectiu de reduir el consum d’energia a les llars; també l’alteració de la mida de racions  per reduir el consum de calories; l’emmarcament senzill d’informació nutricional en productes perjudicials per a la salut, o la comunicació de normes socials per augmentar el compliment fiscal. Totes aquestes intervencions són nudge: petits canvis en l’entorn, poc costosos i senzills que tenen un impacte destacat en la conducta individual i contribueixen positivament a superar problemes de política pública. Així mateix, les intervencions tipus nudge es poden distingir segons el grau de perceptivitat i el tipus de reacció esperat per part de l’agent (actiu o passiu).

Per la seva naturalesa senzilla i efectiva, l’interès per l’ús de nudges és creixent. L’estratègia és atractiva perquè té un cost reduït, es pot aplicar des de diverses institucions amb menys poder regulatiu (com per exemple, universitat o empreses) i  és de regulació i aplicació fàcil i ràpida en comparació a les intervencions tradicionals. Tanmateix, tot i està guanyant cada vegada més presència i importància entre les institucions d’ordre públic la seva aplicació ha estat rebuda amb certa cautela tant a nivell mediàtic com acadèmic. L’ús de nudges planteja dubtes i debat. En aquest sentit, els crítics argumenten en contra de les bases teòriques de l’enfocament (veure: Gigerenzer, 2015; White, 2013). Així mateix, de manera prominent, s’assenyalen les implicacions ètiques que comporta l’aplicació de nudges en l’autonomia i la llibertat d’elecció dels individus. Els nudges com a instrument de política pública encara s’enfronten a problemes de legitimació tan pel que fa als objectius que persegueixen com pels mitjans que utilitzen per influenciar el comportament. Com a conseqüència del desenvolupament recent de l’estratègia aquestes qüestions són encara de debat obert.

Falta més evidència experimental i discussió teòrica que permeti millorar el disseny i l’eficàcia d’aquest tipus d’intervencions. Així mateix, també és necessari considerar l’impacte sobre el procés de presa de decisions a curt i llarg termini; i cal una correcta revisió de la interacció entre factors conductuals i factors socioeconòmics. No obstant això, l’atenció per l’estratègia situa dins el marc del disseny institucional qüestions de rellevància destacada. En primer lloc, destaca la importància de considerar el coneixement de la conducta i el comportament individual per assegurar un bon disseny i desenvolupament de les polítiques públiques, especialment d’aquelles que pretenen generar un canvi en la conducta individual, és a dir, consoliden la necessitat d’avançar cap a les polítiques basades en evidència. En segon lloc, els nudges  representa una nova eina d’intervenció que permet incidir directament en el nivell individual i que en complementarietat amb altres estratègies pot ajudar a corregir conductes perjudicials a nivell individual i agregat. Finalment l’estratègia situa al centre de la problemàtica el pes de l’entorn en les decisions individuals. En aquest sentit, posa de relleu que el fracàs de certs programes i  intervencions de política pública no recau exclusivament en l’individu, sinó en l’entorn i la lògica en el qual aquest es desenvolupa.

En tremes de política social l’èmfasi en el comportament individual ha estat destacat, especialment en el context d’austeritat creixent. Tant les polítiques socials contributives com les no contributives han fet un gir per situar el comportament individual en el centre de la problemàtica. En conseqüència, els principals canvis en aquests tipus intervencions s’han traduït en un augment de les exigències i les condicions pels beneficiaris. En contraposició, la lògica presentada proposa una aproximació alternativa que consisteix a desplaçar el focus d’atenció de l’individu i fixar-lo en el context en el qual es desenvolupa, per tant en valorar quins canvis calen en el disseny i el funcionament dels programes actuals. Aquesta lògica també serveix per altres reptes en política pública, cal crear entorns més sans i favorables al compliment, que facilitin conductes amb impacte positiu a nivell agregat.

En conclusió, sovint els comportaments individuals influeixen negativament en el benestar i constitueixen reptes de primer ordre per al disseny institucional i la gestió quotidiana en diverses àrees rellevants de la política pública. Tot i la centralitat de la conducta individual en les problemàtiques actuals, les intervencions de disseny institucional tradicionals no sempre són capaces de generar el canvi que s’espera o es pretén aconseguir. L’aproximació conductual i la intervenció a través de nudges ofereixen noves maneres d’aproximar-se a les problemàtiques i noves estratègies d’intervenció per modificar-les. Tot i que la perspectiva necessita més discussió i revisió en termes d’eficiència, transparència i justificació normativa, sense dubte, també representa una àrea d’interès destacat que contribuint a millorar la comprensió de les problemàtiques i, en consonància proposar millors solucions.


Júlia de Quintana

Socióloga i investigadora pre-doctoral del grup GSADI – Analytical Sociology and Institutional Design de la Universitat Autònoma de Barcelona. Interessada en el disseny i l’anàlisi de les polítiques públiques conductuals i la seva discussió normativa, teòrica i empírica.