Apunts sobre les Observacions del Comitè pels Drets de la Infància

A principis de febrer, es filtrava un primer esborrany de les Observacions del Comitè pels Drets de la Infància a l’Estat Espanyol 2018 i dies després Europapress es feia amb un esborrany més avançat  de què diversos mitjans se’n farien ressò (aquí, aquí o aquí).

En aquest document, el Comitè destaca positivament les modificacions legals que s’introdueixen amb la Llei Orgànica 8/2015, de 22 de juliol, de modificació del sistema de protecció a la infància i a l’adolescència (veure les principals modificacions aquí i de forma més extensa aquí) i la Llei 26/2015, de 28 de juliol, de modificació del sistema de protecció a la infància i a l’adolescència (una llei que modifica articulats de més de 20 altres normes – un resum de la qual es pot consultar aquí), així com la creació de la Comissió d’Observatoris de la Infància, a la vegada que pren nota del Segon Pla Estratègic Nacional per a Infants i Adolescents 2013-2016 (l’avaluació intermèdia del qual pot consultar-se aquí). Malgrat aquests avanços, les observacions del Comitè són molt dures amb l’Estat Espanyol.

Els senyalaments del Comitè: tres zooms

De forma particular, s’assenyalen deficiències en matèria de discriminació per raó de discapacitat (sic), per raons de nacionalitat o ètnia i d’estatus socioeconòmic.

En relació als infants amb diversitat funcional,  senyala per exemple, la necessitat de garantir un accés igualitari a l’educació, que recorda ha de ser inclusiva i de qualitat, a través del suport a aquelles escoles convencionals per adaptar-se a les necessitat de recolzament de l’alumnat. Cal recordar que en el context català, aquesta qüestió generà la lluita pel ‘decret de l’escola inclusiva‘, de la que sorgí el compromís del govern d’incorporar un total de 1.500 professionals i un pressupost estimat de 142 MEUR per als propers quatre cursos. Veurem.

Respecte la situació dels infants i adolescents que no disposen de la nacionalitat espanyola, apàtrides, sol·licitants d’àsil i d’una ètnia minoritària, el Comitè realitza un dur senyalament a l’Estat, recordant-li que encara no ha ratificat la Convenció Europea sobre Nacionalitat de 1997 ni la Convenció del Consell d’Europa de 2009. I. a banda d’assenyalar les situacions de discriminació que pateix la població rom, apunta l’absència d’un decret per a fer efectiu el dret d’asil i lamenta les condicions ‘deficients’ de recepció i allotjament dels centres d’acollida temporal per a estrangers, així com l’absència de processos per a dur a terme reclamacions i denúncies davant violacions de drets. El document apunta també la intromissió que suposen les proves de determinació de l’edat i denuncia l’ús d’aquestes proves de dubtosa fiabilitat per excloure els infants i adolescents del sistema de protecció; una desprotecció jurídica que contribueix a  fer-los vulnerables davant les xarxes de tràfic de persones i  les situacions de violència, exercides també -diu l’informe- per part dels professionals dels centres d’acollida i els retorns en calent.

La prova per determinar l’edat dels adolescents ja va generar denúncies i la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) va haver de rectificar els seus posicionaments inicials. El Síndic de Greuges, per la seva banda, també en desaconsellava el seu ús en el seu Informe del 2011 . No és ni molt menys un tema tancat: la qüestió ha suscitat recentment que metges alemanys s’hagin negat a fer-la.

El que està clar és que l’arribada mensual prevista de 200 infants no acompanyats per al 2018 (fil) seguirà posant de relleu la necessitat de fer un gir copernicà en el paradigma d’atenció als infants nouvinguts que no disposen referents adults.

En tercer lloc, el Comitè es mostra “seriosament preocupat” per l’evolució dels indicadors d’exclusió social, pobresa i desigualtat, en un context en què la inversió en mesures de protecció social dels infants segueix estant per sota de la mitjana europea. Enfront d’això el document insta l’Estat a reforçar polítiques de protecció social, simplificant els procediments administratius i adaptant els recursos humans i financers a l’abast real de les necessitats per tal de garantir un accés ràpid i adequat a la protecció social. Sobre aquesta qüestió, i malgrat el Comitè no ho esmenti, segurament el cas més paradigmàtic segueixi sent el dels desnonaments de famílies amb infants a càrrec. Aquestes situacions il·lustren com malgrat l’existència d’un decret del consell de ministres l’acció dels poders públics per a fer-lo efectiu és més lenta del que caldria i és la ciutadania organitzada la qua acaba per fer efectiva la garantia d’aquest dret (1, 2, per posar algun exemple.)

Resulta també particulament greu el senyalament que realitza el Comitè a un altre dret fonamental, la garantia en l’accés a la salut mental. Respecte aquest, senyala la necessitat d’augmentar el personal i la reducció dels tempos en l’accés, una situació que arrel de la crisi econòmica ha anat prenent més rellevància  i que en el cas dels nens atesos en centres de salut mental infantils i juvenils (CSMIJ) de Catalunya representa un augment del 27,6% entre el 2009 i el 2014 , tenint per als infants amb menor nivell socioeconòmic una una incidència d’hospitalització 7 vegades superior, una limitació en l’accés a aquests recursos dels que són grans coneixedors els serveis socials.

La deficiència de fons: l’absència de polítiques

En resum, els senyalament dels Comitè dels drets de l’Infant fan referència a l’absència (i a la falta de centralitat!) de les polítiques d’infància i adolescència. Davant aquesta, posa de relleu la necessitat que es desenvolupi una política integral en clau de drets i un marc de coordinació entre administracions, a la vegada que proposa una harmonització legislativa (en particular del Codi Civil i de la Llei d’enjudiciament civil), una llei integral que estableixi procediments uniformes que proporcioni orientació en garantir l’interès superior de l’infant/adolescent a les autoritats i fer efectiu, entre d’altres, el dret de ser escoltat.

Cal recordar que arrel de la promulgació de la Llei 14/2010, del 27 de Mig, dels Drets i oportunitats en la Infància i Adolescència Catalunya unificava en un únic text la legislació en aquesta matèria i que gràcies a aquest primer impuls, s’elaborà el Pacte per a la Infància a Catalunya, un acord estratègic aprovat per totes les forces polítiques amb representació parlamentària; el Pla d’atenció integral a la infància i l’adolescència de Catalunya, que vindria a ser el pla operatiu d’aquesta aposta estratègica; i les Taules territorials d’infància, que havien de constituir l’espai executiu encarregat de desplegar aquesta estratègia. Malgrat això, com apuntàvem més extensament en un altre text, la garantia de drets en la infància i el desenvolupament de programes i projectes de promoció, prevenció i atenció a la Infància passa necessàriament, per incloure en el disseny i implementació de les polítiques les realitats i necessitats dels ens locals.

Per fer-ho, sense cap mena de dubte, la recomanació del Comitè de disposar de dades i indicadors de les situacions de la infància i adolescència suposaria un gran impuls que contribuiria a la “formulació, seguiment i avaluació de polítiques, millorant la transparència de l’ús dels recursos, fomentant el diàleg públic (inclosa la Infància) i els mecanismes de rendició de comptes adequats per a les autoritats regionals i locals“.

En el cas de Catalunya, el Mòdul de Suport a la Gestió del Risc (MSGR) una eina per detectar, prevenir i comunicar les situacions de risc o de maltractament, es va quedar en la la primera fase del projecte; i el simulador no documenta ni dades identificatives ni de l’infant ni la família, ni del professional que ho utilitza. El mateix succeeix amb l’Instrument de cribratge (sí, només funciona amb l’Explorer). I per obtenir una fotografia aproximada a la recomanació del Comitè cal recórrer a de la documentació administrativa que produeixen les situacions d’alt risc social i de desamparament.

Calen diners. I aquest també és un dels senyalaments del Comitè proposant dimensionar financerament els programes i activitats. En aquest àmbit retrau fins i tot, que la Llei 26/2015 faci explícit que les mesures incloses en aquesta no poden suposar un augment de recursos; un senyalament que es podria fer extensiu a Catalunya quan s’esmenta que “l‘aprovació del Pla d’Atenció Integral a la Infància i l’Adolescència no suposa un increment de la despesa pública pressupostària atès que es tracta d’un instrument de planificació i ordenació de les polítiques públiques, de les actuacions i dels serveis a la infància i l’adolescència” (Memòria justificativa del Pla d’Atenció Integral a la Infància i l’Adolescència de Catalunya 2015-2018).

El Comitè tanca el seu informe convidant a l’Estat Espanyol a presentar el seu setè informe abans del 4 de gener de 2023. Esperem que per llavors tant l’Estat com Catalunya desmenteixin allò de ‘la millor política d’infància és fer-se vell’.