A l’hora d’entendre la complexitat de les comunitats o xarxes de coneixement útil per a una determinada activitat sectorial (com la sanitària, la del transport o l’agrícola), cal començar per imaginar el desenvolupament d’aquest sector d’activitat (en el nostre cas, el dels serveis socials) en tres estadis o nivells successius, en cadascun dels quals s’haurien d’incorporar tots els elements i processos del nivell anterior en un sistema més complex:

1. Un operador (per exemple, treballadora social) realitza una operació (intervenció social, en aquest exemple) en la qual obté dades (per exemple, numero de vincles comunitaris d’una persona) que el seu coneixement disciplinar (científic) i professional (treball social), construït en un centre formatiu (en aquest cas, universitat) i fruit de la seva experiència (saber expert), li permet processar i transformar en informació útil per prendre decisions per a la realització de noves operacions.
2. Un conjunt estructurat d’operadors (una organització), gràcies a la integració interdisciplinària de coneixements diversos (posseïts pels seus membres), processa informació agregada procedent de diferents operacions, obtenint informació útil (per exemple, avaluacions) per prendre decisions institucionals (per exemple, d’inversió en una tecnologia innovadora) que modifiquen les operacions.
3. Un poder públic (per exemple, un Parlament), mitjançant coneixements diversos (incloent l’ideològic) incorporables en els seus processos de funcionament, processa informació agregada d’un sector d’activitat, obtenint informació útil per prendre decisions polítiques (per exemple, una llei) que regula les operacions en aquest àmbit sectorial.

L’altra cara de tot l’anterior és el sistema mitjançant el qual es produeixen els diferents tipus de coneixement (ideologies, ciències, tecnologies, sabers experts) que són necessaris per a la realització de les operacions, el processament de les dades i la presa de decisions que apareixen en els tres nivells esmentats. Un repartiment convencional de papers seria el següent:

• L’esfera política, en part penetrada per l’acadèmia, seria el principal espai i repositori de deliberació i coneixement ideològic (incloent l’ètic), en el qual es recolzen les decisions polítiques, si bé és creixent la demanda que aquestes es basin cada vegada més en evidències (millor com més científiques), la qual cosa obre espai per a agents posseïdors de coneixement científic (pel seu estatus) i tecnològic (metodològic, aplicat), que poden ser les pròpies acadèmiques o altres persones (des d’empreses de consultoria i altres agències).
• Les organitzacions que donen feina a les operadores professionals (com les prestadores de serveis), les organitzacions professionals d’aquests operadors (com els col·legis) i les organitzacions del tercer sector (com a representants d’usuàries) serien les que tenen, més aviat, el saber expert, però depenen de l’esfera política i de l’acadèmia, d’entrada, per a la incorporació dels seus recursos humans qualificats.
• La universitat (i altres centres formatius) i les associacions científiques constitueixen l’àmbit que, en principi, produeix, valida i distribueix el coneixement científic, si bé són conscients que necessiten relacions interdisciplinàries en el seu si i aliar-se amb les organitzacions operadores de tota mena, com a mínim per poder obtenir les dades que processen en les seves recerques.
• La tecnologia (entenent com a tal els dispositius o mètodes estandarditzats per a la realització d’operacions que es deriven de l’aplicació del coneixement científic o, en el seu defecte, de la sistematització del saber expert) és el terreny adobat per a un quart tipus d’agents (centres de recerca, centres tecnològics, centres de documentació, consultores, observatoris, instituts d’avaluació, agències de transferència de coneixement, hubs, labs o startups d’innovació, institucions reguladores, clústers d’empreses, agències d’acreditació o certificació, mitjans de comunicació, organitzacions o persones divulgadores, entre d’altres) que sorgeixen, sobretot, a partir d’asimetries, distàncies i complexitats que els altres tres tipus d’agents no són capaços de salvar o gestionar entre ells.

L’explosió de les tecnologies digitals de la informació i la comunicació, que incrementa i distribueix la capacitat de processament intel·ligent de grans quantitats de dades, torna obsoletes moltes professions (el coneixement de les quals deixa de tenir valor). També reconfigura les cadenes de valor mitjançant les quals es produeixen els coneixements que permeten la realització d’aquelles operacions que segueixen havent de ser dutes a terme per persones, organitzacions o altres sistemes socials, ja que incrementa la capacitat que cada tipus de coneixement (ideologia, ciència, tecnologia i saber expert) i els seus diversos agents productors i portadors tenen de confrontar als altres i disputar-los el terreny. Alhora, es redefineixen les relacions entre els tres nivells esmentats (operatiu, organitzatiu i polític) i els seus corresponents entorns d’agents (stakeholders), des del moment, per exemple, en què decisions estratègiques que abans es prenien mitjançant lents mecanismes d’agregació de dades i processament d’informació que anaven ascendint per l’estructura d’interlocució, poden ara automatitzar-se, convertir-se en un algorisme i adoptar-se i executar-se en temps real. Tot això pot conduir a dinàmiques caòtiques i complexes que van des d’estratègies d’integració salvatges, on una organització operadora deixa devastat un departament universitari emportant-se al seu personal científic, apropiant-se de tota una determinada cadena de valor, fins a, en l’altre extrem, oportunitats extraordinàries per a agents que operen en microjaciments, especialitzant-se en una determinada baula d’una determinada cadena de valor.

Com a manifestació, per exemple, dels canvis i reptes en les dinàmiques de relació entre agents a la qual s’ha fet al·lusió més amunt, cal referir-se a l’aplicació de les ciències del comportament, amb la creació d’unitats o equips governamentals sobre enfocaments comportamentals (behavioural insights), a polítiques públiques cada vegada més basades en evidències. Així, podria pensar-se, per exemple, que els coneixements de les ciències del comportament formen part de la caixa d’eines del personal operatiu dels serveis de benestar o, en tot cas, de les persones amb responsabilitats de gestió, per exemple, dels recursos humans. No obstant això, cada vegada més, es presenten com a útils per al disseny de les polítiques. Alhora, aquesta connexió més directa entre unes determinades comunitats científiques i les persones que prenen les decisions polítiques tendeix a impulsar la realització d’assajos controlats aleatorizats (Randomized Controlled Trials), tractant-se d’imitar els assajos aleatoris que s’utilitzen en medicina per avaluar l’efectivitat dels nous medicaments.
Cal dir que aquest tipus de processos són amb prou feines incipients en el nostre sector dels serveis socials, en el qual la impressió que ofereixen les experiències innovadores valuoses (com les del model d’atenció centrada en la persona, impulsades, per exemple, per la Fundació Pilars; les comunitàries de l’estil del projecte Radars o les Superilles Socials (de l’Ajuntament de Barcelona, amb inspiració en el model Buurtzorg) o els nius familiars de Agintzari; els avanços en teleassistència (com els de Serveis Socials Integrats); nous instruments per al diagnòstic social i l’estratificació poblacional, com els de Luis Barriga a la Comunitat de Castella i Lleó o els de la Diputació de Barcelona; o experiències intersectorials, com Housing First, les comunitats compassives o les del Consell Comarcal d’Osona) semblen més aviat bolets de muntanya que no els fruits d’un sistema agrícola organitzat.

No obstant això, la creixent importància del coneixement i la tecnologia en la creació de valor obligaria al sector públic a coproduir més i millor coneixement per poder ser (en aquest cas, en els serveis socials) suficientment determinant. Així, emergiria amb més força el repte, per als agents públics d’actuar estratègicament en aquests ecosistemes sectorials (i després intersectorials) de producció i aprenentatge abans descrits, en els quals han d’exercir col·laboració i tracció entre si múltiples agents, desitjablement en el marc d’estratègies públiques, sectorials i intersectorials, de recerca, tecnologia i innovació, afavoridores de dinàmiques sinèrgiques de desenvolupament territorial i creació d’ocupació en les quals els serveis socials es configurin com a tractors d’uns altres i generadors de valuoses retorns econòmiques, laborals, ambientals i relacionals.

D’altra banda, la capacitat de l’esfera del coneixement per transformar la societat dota als processos d’innovació tecnològica d’una elevada legitimació als ulls de la societat, dels líders d’opinió i dels decisors polítics, de manera que, junt amb la innovació tecnològica, apareix una germana bessona, la innovació social que, fonamentalment, opera com a marca i marc per a la cerca de nous agents amb els quals construir ecosistemes més complexos i, per tant, més capaços d’enfrontar-se a la complexitat social, a la recerca de benestar sostenible en territoris competitius. Pel que fa a l’articulació dels agents, el moviment de la innovació social pot ser adoptat (críticament, amb seguretat) com a marc i mètode pel disseny, pilotatge i construcció de noves formes de sinergia escalable (en la decisió, disseny, realització i avaluació en els serveis socials) entre les quals podem destaca: autocures, autodeterminació i relacions familiars i comunitàries; autogestió alternativa, iniciativa social, economia solidària i moviments socials; emprendimiento empresarial, generació d’ocupació i inversió de capital; i garantia de drets i lideratge polític. Segurament, per a això, els agents públics necessitaran fabricar aliances polítiques en la diversitat amb diferents tipus d’agents i a diferents escales: suficientment orientades políticament com per alinear-se eficaçment amb el model establert estratègicament i suficientment diverses i heterogènies com per tenir massa crítica de connexions amb diferents realitats i capacitat efectiva de transformació social.

Podeu llegir la versió en castellà de l’article aquí

Referències

BANERJEE, Abhijit y DUFLO, Esther (2011): Repensar la pobreza. Un giro radical en la lucha contra la desigualdad global. Bogotá, Taurus.

BLANCO, Ismael y otras (2016): “El papel de la innovación social frente a la crisis” en Ciudad y Territorio, número 188, páginas 249-260.

BRANDSEN, Taco y otras (2016): “The Good, the Bad and the Ugly in social innovation” en BRANDSEN, Taco y otras (edición): Social innovations in the urban context. London, Springer, páginas 303-310.
FANTOVA, Fernando (2017): “Servicios sociales e inclusión social: análisis y perspectivas en el País Vasco” en Zerbitzuan, número 64, páginas 9-31.

HÄIKIÖ, Liisa y otras (2017): “The Janus face of social innovation in local welfare initiatives” en MARTINELLI, Flavia (edición): Social services disrupted. Changes, challenges and policy implications for Europe in times of austerity. Cheltenham, Elgar, páginas 281-301.

MAZZUCATO, Mariana (2016): Building the entrepreneurial state. A new framework for envisioning and evaluating mission-oriented public investments. Sussex, University of Sussex.

MISURACA, Giorgio y otras (2017): Innovating EU social protection systems through ICTs. Findings from analysis of case studies in fourteen member states. Sevilla, European Commission.

MOULAERT, Frank y otras (2017): Social innovation as a trigger for transformations. The role of research. Brussels, European Commission.

MUIR, Rick y QUILTER-PINNER, Harry (2015): Powerful people. Reinforcing the power of citizens and communities in health and care. London, IPPR.
OECD (2015): Integrating social services for vulnerable groups: bridging sectors for better service delivery. Paris.

OECD (2017): Behavioural insights and public policy: Lessons from around the world. Paris.
PARÉS, Marc y otras (2017): Social innovation and democratic leadership. Communities and social change from below. Cheltenham, Edward Elgar.

PARKHURST, Justin (2017): The politics of evidence. From evidence-based policy to a good governance of evidence. New York, Routledge.

POWELL, David (2017): Social care as a local economic solution for the West Midlands. London, New Economics Foundation.