Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

Els desanimats del mercat de treball espanyol

Atur, Ocupació

Tothom té una idea aproximada de com es classifiquen estadísticament les persones dins del mercat de treball: els ocupats (els que tenen una feina), els aturats (els que no tenen feina però estan buscant) i els inactius (els que no tenen feina i, per diverses raons, no en busquen). Però quan ens posem a definir en detall cada un dels conceptes per poder mesurar quantes persones hi ha a cada grup la cosa es complica. En concret, la mesura de l’atur sempre ha comportat certa controvèrsia a l’hora de definir quines situacions es comptabilitzen i quines queden incloses en la inactivitat. Fins i tot alguns càlculs proposen que els treballadors a temps parcial involuntari s’incloguin a l’atur. El cert és que tot tenir una definició clara a nivell europeu, que és la que segueix l’INE per fer l’Enquesta de Població Activa (EPA), les formes alternatives de comptabilització de l’atur existeixen (podeu veure-ho en aquest article de Florentino Felgueroso o aquest fil a twitter amb els càlculs per a Catalunya) i el debat és recurrent.

En aquest article m’agradaria parlar d’un dels col·lectius d’inactius que es contemplen com a candidats per afegir-los a la definició d’atur: els desanimats. Dintre dels col·lectius que estudia l’EPA, els desanimats són els desocupats que no busquen feina, per tant no són aturats sinó que formen part de la població inactiva, i quan se’ls pregunta pel motiu responen “crec que no en trobaré” sobre aquestes possibles opcions:

  • Creu que no en trobarà
  • Està afectat per una regulació d’ocupació
  • Per malaltia o incapacitat pròpia
  • Cura de nens o adults malalts, discapacitats o gent gran
  • Té altres responsabilitats familiars o personals
  • Està cursant estudis o rebent formació
  • Està jubilat
  • Altres raons
  • No ho sap

No és el col·lectiu més nombrós dels candidats a incorporar a la definició d’atur, però crec que mereixen una anàlisi a banda. Primer perquè crec que són els que de forma més clara haurien d’estar comptabilitzats a l’atur, ja que la raó principal per la qual no busquen feina no respon a prioritats familiars ni a situacions clares d’inactivitat, com jubilació o malaltia. I segon, perquè estar “desanimat” fins al punt de no buscar feina té repercussions molt negatives per a la pròpia persona, tant a nivell econòmic com per a l’autoestima, amb totes les implicacions a nivell de salut i integració social que això pot suposar. A banda de la pèrdua de capital humà que implica per a la societat.

Anomenaré atur EPA+D al grup format pels aturats EPA (definició oficial) i els inactius desanimats. Així, estudiar quina proporció dels aturats EPA+D estan desanimats és, de manera indirecta, una forma de mesurar les esperances de trobar feina dels desocupats. Penso que, més enllà de la discussió metodològica, l’exercici té un valor important per les interpretacions que se’n poden treure.

Impacte d’afegir els desanimats a les estadístiques d’atur

Com es pot veure al gràfic 1, l’atur EPA i l’atur EPA+D han seguit una evolució molt similar. Durant els períodes precrisi, amb molts llocs de treball, altes expectatives de trobar feina i baix nombre d’aturats, el desànim és menor (el segon trimestre de 2007, hi hauria gairebé 160.000 aturats més per efecte dels desanimats). En canvi a les èpoques de recessió i de destrucció de llocs de treball, les oportunitats d’ocupar-se són menors i l’atur més gran, cosa que fa augmentar el nombre de desocupats que cauen en el desànim fins al punt de no fer recerca de feina (el tercer trimestre de 2013, punt màxim de la sèrie, el desànim afegiria uns 500.000 aturats més). Per tant, com era d’esperar, un dels factors que influeix en el nombre de desanimats és la pròpia dinàmica del mercat de treball. Si l’atur EPA creix, els desanimats, i per tant l’atur EPA+D, també ho fan.

Gràfic 1. Atur EPA (oficial) i atur EPA+D (oficial + desanimats)

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’EPA (INE)

Aquest comportament no coincideix amb el del pes dels inactius desanimats dintre de l’atur EPA+D, que podem veure al gràfic 2. El pes del desànim cau en l’època anterior a la crisi, per les oportunitats de treball que hi havia en aquella època, però s’estabilitza des del començament de la crisi en valors al voltant del 8%.

Gràfic 2. Pes dels desanimats dintre de l’atur EPA+D

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’EPA (INE)

Proposo dues hipòtesis que poden explicar, si més no en part, aquest inesperat punt d’equilibri:

  • Tot i la caiguda de l’ocupació, l’alta rotació laboral dóna oportunitats de trobar feina i, per tant, fomenta l’activació i la recerca activa (atur tradicional) en detriment del desànim. No és la meva intenció dir que l’alta rotació laboral és un fenomen del què ens haguem de congratular, ni de bon tros. Però podria ser que, pel desànim en particular, actués com a prevenció de la desactivació.
  • A mesura que la crisi econòmica ha anat calant en l’economia de les famílies i exhaurint els seus recursos, és probable que desanimar-se a l’hora de buscar feina simplement no sigui una opció.

És probable que els moviments migratoris també tinguin un cert impacte. Però sigui quina sigui la raó, el cert és que durant la crisi el desànim com a motiu de pas a la inactivitat creix en valor absolut però no el seu pes dintre de l’atur alternatiu. En altres paraules, la probabilitat de deixar de buscar feina per desanimar-se no va créixer amb la crisi.

Tornant a l’impacte d’incloure els inactius desanimats en l’atur, el gràfic 3 mostra com variaria la taxa d’atur si es calculés amb l’atur EPA+D en lloc de l’atur EPA.

Gràfic 3. Diferència entre la taxa d’atur EPA+D i la taxa d’atur EPA (punts percentuals)

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’EPA (INE)

El primer trimestre de 2017 la taxa d’atur un cop incorporats els desanimats s’incrementaria en 1,1 punts percentuals. L’impacte no és molt gran, sobretot comparat amb el d’altres col·lectius que són candidats a incorporar-se al càlcul tradicional de l’atur, però tampoc és insignificant. Per posar-ho en context, l’expansió econòmica del darrer any ha reduït la taxa d’atur en 2,2 punts percentuals.

El desànim no afecta a tothom per igual

 Els gràfics 4, 5 i 6 mostren que la probabilitat de caure en el desànim no és la mateixa per cada col·lectiu ni ha evolucionat de la mateixa manera al llarg de la crisi econòmica. Per tal de veure l’evolució temporal del desànim per col·lectius es comparen els resultats dels anys: 2007 (abans de la crisi), 2013 (punt més alt de la crisi en destrucció d’ocupació i taxa d’atur) i 2016 (el darrer any complet disponible).

Per característiques personals

Gràfic 4. Pes dels desanimats sobre l’atur EPA+D per variables personals

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’EPA (INE)

En les característiques personals els col·lectius que destaquen per tenir un pes més gran de desanimats són les persones amb 45 anys o més anys, les persones que tenen baixa formació i les dones. Com és d’esperar, la interacció d’aquests col·lectius dona resultats encara més alts de desànim, com el cas de les dones amb 45 o més anys.

Si bé els ocupats amb 45 o més anys tenen moltes probabilitats de mantenir-se ocupats (hi ha poca rotació i un percentatge molt alt de contractes fixos), quan perden la feina ho tenen molt difícil per tornar a ocupar-se. Per tant, són un cas força paradigmàtic de persones que no busquen feina pel desànim que provoca la baixa probabilitat de trobar feina.

A més, també s’observa que la reducció global del pes del desànim és encara més intensa en el cas dels col·lectius amb més percentatge de desanimats.

Per característiques en el mercat laboral

Gràfic 5. Pes dels desanimats sobre l’atur EPA+D per variables del mercat laboral

 

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’EPA (INE)

Com era d’esperar, el temps desocupat té un fort impacte sobre el desànim, tot i que la probabilitat de desanimar-se no és superior a la del total de la població fins als 2 anys de desocupació. També és sorprenent la baixada del pes del desànim de 2007 a 2016, reforçant la idea que en èpoques de dificultats econòmiques el desànim és una situació que no es pot permetre tothom, encara que la situació de desocupació sigui tan persistent.

Destaca també que el desànim no afecta en major mesura a les persones que cobren prestació, fet que va en contra de la creença general que les prestacions provoquen desactivació. Desànim, com a mínim, no sembla que provoquin.

Quant a les característiques de sector i ocupació, cal tenir en compte que l’EPA només classifica els desocupats en aquests grups si fa menys d’un any que van deixar la darrera feina. D’aquí els seus valors tan baixos. Sí es pot veure però que quan més alta és l’ocupació més baix és el nivell de desànim.

Segons característiques de les llars

Si analitzem el pes del desànim segons les característiques de les llars en les que viuen els enquestats de l’EPA, veure gràfic 6, trobem diferències menys marcades que en les característiques personals o del mercat laboral però que van en la línia que la necessitat és el millor antídot contra el desànim.

Gràfic 6. Pes dels desanimats sobre l’atur alternatiu per tipus de llars

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’EPA (INE)

Nota: Fills només fa referència als menors de 16 anys.

Com es pot veure tenir menors de 16 anys a càrrec no permet desanimar-se. En el cas de les famílies monoparentals, pràcticament no hi ha diferències entre els tres períodes estudiats, la qual cosa fa pensar que la seva situació ja era bastant complicada abans de la crisi com per desanimar-se.

Conclusions

El pes del desànim sobre l’atur EPA+D no és el mateix per a tothom i determinades característiques personals (dones, de 45 o més o baixa formació) i l’atur de molt llarga durada actuen com a potenciadors del desànim, per les baixes probabilitats de trobar feina que tenen aquests col·lectius.

Però tant l’evolució temporal de les diferències en el percentatge de desanimats, com l’anàlisi de certs col·lectius amb dificultats econòmiques (recordem que en Benet Fusté ens parlava del risc de pobresa de les llars amb fills en aquest post), fan pensar que la millor protecció contra la desactivació per desànim és estar en una situació de necessitat que no et permeti desanimar-te. Probablement, si es preguntés a les persones de l’atur EPA (que per tant estan fent recerca activa de feina) si creuen que trobaran feina, la resposta no seria molt positiva. Però la segueixen buscant per una qüestió de necessitat, no de confiança.

Precisament aquesta setmana la Fundación Addeco aporta dades que van en la mateixa línia: 7 de cada 10 aturats més grans de 55 anys que passen per les seves oficines (per tant no són desanimats per l’EPA) creuen que no tornaran a trobar una feina (aquí la notícia en premsa).

Per tant, la interpretació del percentatge de desanimats com a mesura de les esperances de trobar feina dels desocupats sembla que, com a mínim en part, no és del tot correcte, ja que la necessitat de tenir feina desplaça situacions de desànim (inactivitat) a l’atur EPA, per poques esperances que es tingui d’ocupar-se.

Un dels canvis més grans que s’esperen en el mercat laboral és l’avanç de la digitalització i l’automatització. Hi ha dubtes sobre l’impacte que pot tenir en el nombre de llocs de treball a nivell agregat però sí que hi ha cert consens en què el canvi serà ràpid i produirà una bossa de persones que, de no reciclar-se ràpidament, poden quedar excloses del mercat laboral. Els col·lectius que corren més perill són les persones grans i les que tenen baixa formació, precisament dos dels col·lectius als que més afecta el desànim. Crec que el desànim hauria de ser un concepte a estudiar no només entre els inactius, com es fa actualment, ja que seria un bon indicador de la força i efectes d’aquests canvis.

Finalment, una reflexió sobre una opinió recurrent en els darrers anys: l’atur està baixant perquè la gent es desanima i passa a la inactivitat, per això des de l’inici de la recuperació la població inactiva ha crescut. Si bé és cert que la població inactiva ha crescut des de 2013, a la vista de les dades no sembla que el desànim, en termes d’EPA, sigui la causa. Crec que l’envelliment de la població i les jubilacions tenen més a veure amb l’augment de la població inactiva que el desànim. És més, possiblement una (petita) part de l’augment de l’atur EPA observat durant la crisi sigui de persones que s’activen (des de la inactivitat per desànim i inclús altres formes d’inactivitat) perquè les condicions econòmiques de la seva llar han empitjorat, tot i pensar que té molt poques probabilitats de trobar una feina.

Podeu trobar el pdf de la traducció al castellà d’aquest article aquí

 


Raül Segarra

Diplomat en Estadística. Va entrar a treballar a 2001 al Gabinet Tècnic del Departament de Treball, que actualment és l’Observatori del Treball i Model Productiu del Departament de Treball Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys, ha participat en l’elaboració d’estadístiques oficials de demandants d’ocupació, atur registrat, afiliats a la seguretat social, fluxos EPA, entre altres. Paral·lelament, ha treballat al CETT-UB com a tècnic quantitatiu en projectes de consultoria de l’àmbit turístic i com a professor de Bases d’Investigació en turisme.