El Departament d’Educació, seguint instruccions del Departament de Salut i com a mesura excepcional per contenir el coronavirus, tancava amb caràcter excepcional els centres educatius del país. Aquesta mesura, amb un fort impacte social, i a la que posteriorment s’hi sumaria el confinament i la declaració d’Estat d’Alarma, posava de manifest la dificultat dels poders públics per garantir l’alimentació dels infants d’aquelles famílies en situacions de vulnerabilitat econòmica. Com cada període vacacional, el tancament dels centres educatius suposa la finalització del suport a l’alimentació, ja que aquest suport es dona a través de beques menjador. Quan tanquen els centres el dret a l’alimentació dels infants queda en suspens.  

Aquesta situació ratifica una condició que ja denunciava el Fons Monetari Internacional (Vtyurina 2020), el Relator Especial de les Nacions Unides sobre l’extrema pobresa i els drets humans (Alston 2020), i recentment, la Comissió Europea (European Commission 2020): les dificultats del mercat laboral espanyol a l’hora de garantir unes condicions de vida dignes, i la baixa capacitat redistributiva de les polítiques socials; i de forma molt particular, l’escassetat i la mala orientació de les ajudes a les famílies (European Commission 2020, 80).

Per fer front al momentum, el Govern de l’Estat anunciava una partida extra de 25 MEUR (eldiario.es 2020) i les Comunitats Autònomes dissenyaven, de forma molt diversa, les polítiques que garantissin l’alimentació dels infants (Alto Comisionado para la lucha contra la pobreza infantil 2020). Per una banda, algunes Comunitats Autònomes van apostar per les ajudes en espècie; ja fos a domicili, a través d’un càtering (Castilla-La Mancha, Extremadura), o una cistella de compra (Canàries, Múrcia, Navarra); o bé centralitzant-ho en determinats centres escolars (Andalusia) o establiments (Comunidad de Madrid). Per contra, altres van apostar per donar el suport a través d’ajudes econòmiques, en forma de targeta moneder (Illes Balears, Catalunya), vals de compra (País Valencià) o de transferències bancàries (Aragó, Astúries, Euskadi). 

Molts d’aquests dissenys no ha estat exempts de problemes i crítiques. Algunes se centraven en els resultats que promovien les polítiques: no garantiíen estàndards nutricionals, promovien hàbits d’alimentació no saludables (a pesar que els menús fossin aprovats finalment pel Ministeri de Sanitat (Caballero 2020a)), promovien una visió incapacistista dels progenitors sols per la seva condició econòmica. D’altres, se centraven en un mal disseny: processos de transacció excessivament llargs (Cia 2020), ineficients (Caballero 2020b; Toro 2020), o es donava un rol central a entitats del tercer sector, empreses alimentàries o bancàries que eren les que en darrera instància, acabaven afegint valor al servei.  

La Consejería de Educación ha organizado un dispositivo para que, a partir de mañana, los 11.500 alumnos que tenían precio reducido de comedor por percibir la RMI, puedan recoger su comida en los locales de Telepizza.

Informaremos en cuanto nos autorice el Ministerio de Sanidad. pic.twitter.com/BXg0VCSxR5

— Isabel Díaz Ayuso (@IdiazAyuso) March 16, 2020

En la seva gènesi, les polítiques d’alimentació dirigides als infants s’ubicaven als centres escolars perquè partien de la hipòtesi que oferint un àpat es canviaria l’estructura d’incentius de les famílies empobrides i aquestes optarien perquè l’infant assistís a classe, donant continuïtat al seu procés d’escolarització, en comptes d’abocar-lo a buscar uns ingressos informals. Tot i que actualment les beques menjador tenen un component de conciliació i de compensació del capital familiar (en el què a banda de l’alimentació, s’ofereix a l’infant vivències de socialització en les quals interioritza hàbits i conductes), la concepció de la política segueix estant molt lligada a les situacions de precarietat econòmica, tal com la pandèmia del coronavirus ha posat de relleu.

Certament, hi ha famílies en situació de vulnerabilitat econòmica, i certament totes les famílies necessiten suports en el procés de criança. Ara bé, sembla que caldria afinar i distingir entre els objectius i els resultats que tenim en aquestes dues necessitats i faríem bé de separar-les en el debat.

Centrem-nos aquí, en allò que incentiva en primera instància, la promoció de la política de beques de menjador (però també de beques dels casals d’estiu i les de material escolar, entre d’altres), les situacions de vulnerabilitat econòmica que creixen els infants.

Créixer en contextos de pobresa

La pobresa és un procés multidimensional que té efectes en molts dels àmbits de desenvolupament de la persona. En el cas dels infants, els efectes de les situacions d’escassetat sobre la salut, l’educació i el desenvolupament socioemocional està àmpliament documentada (Case, Lee, i Paxson 2008; Duncan et al. 2012; Duncan, Magnuson, i Votruba-Drzal 2014; Fletcher i Wolfe 2014).

Créixer en aquests contextos té en primer lloc, un impacte negatiu sobre el benestar psicològic i el desenvolupament dels infants (Blair i Raver 2016). Les dades més recents mostren com les persones en situacions de vulnerabilitat tenen una pitjor percepció del seu estat de salut, pateixen més malalties cròniques i consumeixen més medicaments, especialment psicofàrmacs, que la població general (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya i Agència de Salut Pública de Catalunya 2017). Així, aquells que viuen en situacions de pobresa presenten majors nivells de cortisol i altres marcadors d’estrès que afecten de forma especial a les regions frontal i parietal, associades a les habilitats de la funció executiva i de la regulació de les emocions (Lupien et al. 2001; Turner i Avison 2003; Chen, Cohen, i Miller 2010; Blair et al. 2011). Però és que el gradient econòmic és present en molts dels indicadors de salut. D’acord a l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya i Agència de Salut Pública de Catalunya (2017) el gradient de la classe és petit en l’atenció primària i en l’atenció urgent, però és més gran en el consum de fàrmacs (sobretot antipsicòtics) i molt més gran en els serveis de salut mental i les hospitalitzacions (especialment les psiquiàtriques i les potencialment evitables). També és notoria la relació que existeix entre les situacions de pobresa i l’obesitat (Alice Goisis, Amanda Sacker, i Yvonne Kelly 2015), una relació que la implosió del sistema financer ha agreujat (OECD 2017). En el context de l’Estat, la taxa d’obesitat de les famílies en situació de pobresa és el doble que la resta (Vila 2020), una situació que també es produeix en  context català (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya i Agència de Salut Pública de Catalunya 2017).

Si s’analitza el desenvolupament educatiu, la situació econòmica i laboral de les llars també incideix en el rendiment escolar dels infants (Stevens i Schaller 2011).  Aixi, la probabilitat de repetir curs a l’estat Espanyol és quatre vegades superior per als infants i adolescents d’estrats populars (Ferrer 2019a) i tres vegades superior per al cas català (Ferrer 2019b). També el canvis en les situacions laborals com per exemple, el tancament d’una la planta que incideix en la graduació dels fills (Rege, Telle, i Votruba 2011); el canvi involuntari de feina amb les expulsions i repeticions de curs (Kalil i Ziol-Guest 2008); i aquells adolescents (11-14 anys) que experimenten la pèrdua de feina dels seus progenitors presentaran uns guanys salarials posteriors un 9% inferiors a la dels seus coetanis (Oreopoulos, Page, i Stevens 2008).

L’estrès tòxic que es deriva de les situacions de vulnerabilitat material té un efecte corrosiu en la qualitat de la cura que ofereixen els adults, de manera que pot agreujar, en lloc de mitigar, els efectes de l’estrès en els infants (Repetti, Taylor, i Seeman 2002). La precarietat dels progenitors força absències, un element que es tradueix en una capacitat de dedicar als fills de fins sis anys unes 1.300 hores menys (Phillips 2011). A més, l’angoixa que genera les condicions laborals contribueix a establir unes relacions més hostils i conflictives entre els adults, donant a llum conductes més punitives, més inconsistents i de menor estimulació i sensibilitat a les necessitats dels infants (Duncan, Magnuson, i Votruba-Drzal 2014, 103). Aquesta atenció adversa augmenta a la vegada el risc de psicopatologia, particularment trastorns de la regulació de l’emoció i l’atenció (Loman i Gunnar 2010), uns elements centrals per al desenvolupament dels infants. Els entorns de pobresa, per tant, dificulten la capacitat d’oferir la seguretat emocional, una integració social i una vivència d’experiències que contribueixin a desenvolupar una autoregulació efectiva (Behavioral Science Task Force, National Advisory Mental Health Council, Rockville 1995). Aquest dèficit sovint no és contrarrestat per la intervenció pública perquè més enllà del context sociofamiliar immediat, a la major prevalença de no complir els estàndards d’habitabilitat -situacions d’amuntegament, llars sorolloses, defectes constructius com humitats, o sistemes d’escalfament inadequats (Evans, Saltzman, i Cooperman 2001)- cal sumar la ubicació en barris caracteritzats per tenir uns serveis municipals inadequats (Evans 2004), com escoles amb problemes estructurals, de soroll, il·luminació o de ventilació (Evans, Saltzman, i Cooperman 2001).

Finalment, i relacionat amb aquest fet, l’escassetat desequilibra les inversions en béns i serveis que els progenitors dirigeixen a la infància. Segons Becker (1991) el desenvolupament dels infants és d’una banda una combinació de característiques pròpies -predisposicions genètiques- i valors i preferències que els progenitors inculquen als seus fills; i de l’altra, inversions que aquests realitzen, és a dir, un mix entre la valorització de l’educació i l’orientació d’aquesta cap al futur, i els recursos esmerçats en materialitzar aquestes inversions. Però és que la mercantilització dels processos educatius han incidit en augmentar aquesta desigualtat. Així, si a principis dels setanta una família dels EUA pertanyent al 20% més pobre dedicava $883 en l’educació dels seus fills i una situada en el 20% més adinerat hi dedicava $3.740; a mitjans dels dos mil creixia fins als 1.391$ per a la primera, i $9.384 per a la segona (Duncan i Murnane 2014, 11). No es d’estranyar doncs, que les pròpies expectatives educatives dels infants i adolescents es trobin fortament caracteritzades per un gradient social i influides pel cicle econòmic del moment (Salazar, Cebolla-Boado, i Radl 2019).

La contribució d’augmentar la renda

Si com dèiem, créixer en situació de pobresa té efectes en tots els àmbits de les persones i aquestes situacions es van solidificant de forma paulatina, sembla més que raonable promoure una política que faci efectiu un ingrés “extra” que aturi, o reverteixi, aquest procés. Òbviament, com dèiem, aquesta intervenció pública no cobreix el capital socio-afectiu que requereix un procés de criança, i cal tenir en compte que un ingrés, sense cap modificació en altres factors, sol produir una gran impaciència, un fet que es pot traduir en una despesa impulsiva.

Des del punt de vista teòric, garantir una prestació econòmica a les llars amb infants es justifica perquè la situació de pobresa en què aquest viu està causada per l’accident de naixement, i per tant, aquest no tria la situació econòmica dels seus progenitors (Cunha i Heckman 2007; Mayordomo Martínez i Millán Cañamares 2016).

Des d’un punt de vista pràctic, enfront la crítica de la redistribució intrafamiliar, que posa en dubte si l’ingrès extra es destinaria efectivament a la millora del benestar de l’infant o per contra es dedicaria altres questions, cal senyalar que malgrat l’ingrés no vagi íntegrament dirigit als infants, la millora econòmica té una contribució significativa en el seu desenvolupament.  Així, les experiències que han apostat per garantir uns ingressos mínims a les llars amb infants posen de relleu, en primer lloc, un efecte en l’augment del pes dels nadons en néixer (Komro et al. 2016; Wehby et al. 2020; Hoynes, Miller, i Simon 2015). Així mateix, l’experiment realitzat entre els anys 1968 i 1982 on s’incrementava els ingressos familiars de forma aleatòria a través d’un impost negatiu, documentava com els infants d’educació primària del grup experimental (famílies a les que s’incrementava un 50% els ingressos familiars) presentaven nivells més elevats d’assistència i d’assoliment acadèmic que el grup control (Maynard i Murnane 1979). No s’observaven, però, diferències pels adolescents, tot i que els joves del grup experimental presentaven taxes més elevades de finalització i de formació educativa. Això fa pensar que efectivament, un increment dels ingressos en les famílies més desafavorides pot causar assoliments més elevats, tot i que, fins i tot en aquest cas, no era possible distingir si els efectes eren atribuïbles a les reduccions de “l’esforç laboral” que experimentaven els progenitors (Maynard i Murnane, 1979). La reforma d’aquests mateix impost, que augmentava en 2.000$ de l’import màxim per a les famílies amb dos fills, va permetre confirmar aquest efecte positiu sobre l’assoliment educatiu (G. Dahl i Lochner 2005; G. B. Dahl i Lochner 2012), i en l’estat de la salut (Braga, Blavin, i Gangopadhyaya 2019; Dench i Joyce 2020);  una conclusió a la qual també apuntava l’avaluació d’una experiència similar al Canadà (Milligan i Stabile 2008).

En aquesta mateixa direcció apunta també l’efecte d’augmentar el salari mínim. Així per exemple, Wehby et. at. (2020, 24) mostren com l’increment d’un dòlar s’associa amb un increment aproximat d’un 10% en la probabilitat que la salut de l’infant sigui excel·lent i un descens d’entre un 25% i un 40% de les absències diàries a l’escola, especialment per als infants fins als 5 anys.

Finalment, i com resulta obvi, l’increment d’ingressos i la reducció de l’estrès que aquest ingrés genera, produeix una transformació en l’estructura de presa de decisions. A curt termini, per exemple en la reducció del consum d’alcohol i tabac (Handa et al. 2017; Evans i Popova 2017); però també a mig i llarg plaç. I és que les situacions d’escassetat econòmica redueixen l’“ample de banda” (bandwidth), i la ment es focalitza i condensa en la necessitat immediata, descuidant-ne d’altres. Amb la garantia de renda, el biaix del present, això és el centrar-se en els actes de l’ara i aquí, es transforma en un divident de focus, és a dir, en la capacitat de distingir entre les tasques urgents i les importants, una aspecte que contribueix a la planificació (Mullainathan i Shafir 2016; Spears 2011). Com a conseqüència, l’augment de renda, si bé no implica que millorin les habilitats dels infants, sí que té una incidència en el desenvolupament de la salut emocional i conductual i en el desenvolupament dels trets positius de la personalitat (Akee et al. 2018), en l’educació (Card 1994) i en la salut (Fuchs 1980 citat a Spears 2011).

Cap a la garantia de rendes

L’evidència científica posa de relleu per tant, que garantir rendes a aquelles famílies amb infants a càrrec té un impacte en el desenvolupament i benestar dels infants i de les seves famílies. No obstant, quan es pretén desplegar una política focalitzada, el primer dels esculls que es troba és, encara que sembli contraintuïtiu, la dificultat d’identificar les persones beneficiàries. La Comissió Europea calcula que només el 20% de la ciutadania que tenia dret a rebre una prestació econòmica de la seva comunitat autònoma ho feia, una situació que era particularment dramàtica a Catalunya (European Commission 2020, 81). A més, l’OCDE estima que la quantia que aquestes persones rebien era la meitat del que haguessin rebut si la despesa total s’hagués distribuït de forma universal entre les llars (Causa i Nørlem Hermansen 2017, 18).

Ràtio de cobertura estimada dels règims autonòmics de renda mínima, 2018

Part de l’efecte non take up de Catalunya s’explica per les dificultats en el procés administratiu, de gestió, de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC). La RGC ha estat concebuda com una prestació per a la (re)incorporació al mercat laboral: s’avaluen els factors d’ocupabilitat de les persones beneficiàries i en queden excloses totes aquelles amb baixos salaris. El disseny exclou per tant la infància com a subjecte de dret (la RGC es contempla a partir dels 23 anys) però a més, els infants i adolescents en situació d’alt risc social que tenen dret subjectiu a una prestació econòmica, no se’n poden beneficiar si els seus progenitors reben la RGC (al ser menors d’edat, el cobrament de la prestació de l’infant recau en els progenitors i en ser la titularitat d’ambdues prestacions la mateixa persona, sols cobren la RGC que es de major quantia).

A nivell econòmic, caldria analitzar si el cost d’aquesta mesura no serà compensat per la concentració i interiorització d’aquells processos que actualment es troben dispersos. Ens referim a la despesa econòmica que suposen les beques menjador (dinar i berenar), les tarifacions socials, l’ajuda a material escolar, el suport econòmic a les activitats de lleure, la prestació econòmica per situació de vulnerabilitat,… però pensem també en el cost hora que les professionals dediquen a avaluar si cadascun dels infants té accés en una determinada prestació d’acord a cadascuna de les condicions que aquesta imposa, i que en definitiva fan referència a una única avaluació de la seva situació social i econòmica. Sumem a això els costos de transacció… Sembla més que assenyat plantejar com a mínim una avaluació econòmica al respecte.

Si la gestió de la pandèmia ha posat de relleu la necessitat de concentrar i agilitzar la gestió de prestacions econòmiques perquè arribin de manera més eficient a aquelles famílies que ho necessiten, el panorama post-pandèmic requerirà d’un new deal per a la infància. Seguirem reivindicant doncs, una renda garantida per aquelles llars amb infants a càrrec en línia amb el que s’ha anat proposant des de fa alguns anys (Julià Cano 2014; Montserrat, Vilà i FEDAIA 2015). Esperem dedicar-nos algun dia proper a escriure sobre l’impacte que va tenir una renda garantida en la continuïtat dels estudis, en la salut dels infants o en el foment de l’emancipació del joves.