Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

Altres formes de mesurar l’atur. Resultats per a Catalunya

Atur, Ocupació

Malgrat existir una definició oficial, sota el paraigua de l’Organització Internacional del Treball i l’Eurostat, sempre ha existit certa polèmica sobre la forma de mesurar la desocupació en el mercat laboral. A l’habitual discussió sobre les diferències entre l’atur de l’Enquesta de Població Activa (EPA) i l’atur registrat del Servei Públic d’Ocupació, es pot afegir la discussió sobre les formes alternatives de mesurar l’atur. Aquestes consisteixen a adaptar els càlculs de l’atur que fa servir el Boureu of Labor Statistics (BLS) dels Estats Units a partir de les dades que proporciona l’EPA.

Aquests càlculs no seran una novetat per qui estigui familiaritzat amb l’estudi del mercat laboral, ja que van poder veure un exercici similar pel total d’Espanya en un article de Florentino Felgueroso. Els càlculs que es presenten en aquest article estan basats en l’adaptació de l’EPA a les definicions del BLS americà per l’EPA, que apareixen en el citat article (veure taula 1).

Taula 1. Atur oficial i formes alternatives de càlcul. 

Catalunya. 2n trimestre de 2017

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’EPA (INE). Les definicions són adaptacions dels diferents tipus d’atur del Boureu of Labor Statistics sobre lEPA, de Florentino Felgueroso.

Òbviament, l’atur (en valor absolut i en taxa) creix d’un càlcul a un altre, ja que les formes alternatives de càlcul consisteixen a afegir col·lectius que no es consideren aturats a la definició oficial. L’augment més notable el produeixen les jornades parcials involuntàries (U6). En el segon trimestre de 2017 i amb la definició més àmplia d’atur (U6), Catalunya tindria uns 813.000 aturats i una taxa del 21,3%, fet que suposa unes 300.000 persones i 8,1 punts percentuals més que la definició oficial d’atur.

En el gràfic 1 es pot veure com han evolucionat els diferents càlculs de l’atur al llarg dels últims 12 anys. Si bé l’atur oficial i les diferents formes de càlcul menys restrictives segueixen una evolució similar, s’observa que el col·lectiu de treballadors subocupats pren una tendència diferent durant els anys de crisi econòmica que no s’ha revertit amb la recuperació del mercat laboral iniciada 2013. Tal com apunta un estudi del Banc d’Espanya, això estaria indicant que part de la disminució de les xifres de l’atur oficial s’estaria aconseguint a costa de més precarietat estructural.

Gràfic 1. Evolució de les diferents taxes d’atur. 

Catalunya

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de lEPA (INE).

Taxes d’atur territorials

En l’àmbit territorial, partint de l’atur oficial (U3) el gràfic 2 mostra l’aportació de cada col·lectiu fins a la taxa d’atur U6, per poder veure quin col·lectiu és el que genera major increment. Per simplificar l’anàlisi, s’han agrupat els col·lectius que s’afegeixen a U4 i U5 (tots dos inactius que no busquen feina encara que desitjarien tenir-la).

Gràfic 2. Aportació de cada col·lectiu a la taxa d’atur U6 per territoris. 

Províncies, Catalunya i Espanya. Mitjana darrers 4 trimestres (3t 2016 – 2t 2017). Aportació en punts percentuals

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de lEPA (INE).

Catalunya parteix d’una taxa d’atur oficial 3,9 punts per sota d’Espanya però si mesurem l’atur d’una forma més àmplia (U6) la diferència arriba als 6,1 punts. L’aportació de les jornades parcials involuntàries és força similar a Catalunya (6,7 punts) que a Espanya (7,1 punts), la qual cosa indica que el mercat laboral català pateix en bona mesura de la mateixa precarietat que l’espanyol quant a parcialitat involuntària.

La diferència es produeix bàsicament als col·lectius d’inactius desanimats (U4) i inactius que no busquen feina però voldrien tenir-la (U5). A Catalunya aquests col·lectius aporten menys punts (1,2) que a Espanya (3).

En tot cas, la taxa d’atur oficial de Catalunya en els darrers 4 trimestres és la vuitena més baixa de totes les comunitats autònomes. Això pot semblar estrany, ja que en bona part dels indicadors del mercat laboral Catalunya sol ser capdavantera. Però si mesurem l’atur d’una forma menys restrictiva (U6), Catalunya passa de la vuitena a la quarta millor taxa d’atur, només per darrere d’Illes Balears (20,5), Navarra (21,2) i Aragó (22,4).

 Pel que fa a les províncies, i comparant amb el global de Catalunya, destacar que a Lleida es dona més desactivació i Tarragona més pes de jornades parcials involuntàries. Barcelona i Girona tenen un comportament molt similar al conjunt de Catalunya.

Taxes d’atur segons les característiques de les persones

Si repliquem l’anàlisi anterior segons característiques personals (veure gràfic 3) veurem que es generen diferències notables.

Gràfic 3. Aportació de cada col·lectiu a la taxa d’atur U6 per característiques personals. 

Catalunya. Mitjana darrers 4 trimestres (3t 2016 – 2t 2017). Aportació en punts percentuals

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de lEPA (INE).

Com passa amb nombrosos indicadors del mercat de treball, l’anàlisi per sexe dóna resultats descoratjadors. La diferència de taxes d’atur oficial (U3) per sexe és de només 1,9 punts (13,6% homes i 15,5% dones) però la diferència mesurada sobre l’atur U6 creix fins als 8,8 punts (18,2% homes i 27% dones). Aquest augment ve provocat bàsicament pel pes més elevat de les jornades parcials involuntàries en les dones, una problemàtica de precarietat femenina coneguda. Cal emfatitzar que es tracta de dones que declaren que voldrien treballar més hores però no han trobat una feina a jornada completa, no es tracta d’una opció personal per compaginar estudis, cura de fills o gent gran o qualsevol altra raó.

Al encreuament de sexe per edat podem veure que el diferencial entre homes i dones es produeix en tots els grups d’edat i també s’eixampla amb l’edat. Pels majors de 45 anys, la diferència arriba als 10,5 punts. I a més, hi ha un important ascens de la inactivitat, és a dir, deixen de buscar feina per desànim o bé no busquen però desitjarien treballar.

En general, els col·lectius amb pitjors resultats en taxa d’atur oficial (menors de 25 anys, persones amb baixa formació i estrangers) veuen incrementades les diferències si es mesura l’atur amb el càlcul alternatiu U6.

Quin càlcul d’atur mesura millor la realitat?

Tot i que sigui molt temptador concloure que en realitat a Catalunya hi ha 300.000 aturats més i que la taxa d’atur real és 8,1 punts superior a l’oficial, la veritat és que valorar quina mesura de l’atur és millor o més adequada no és una tasca fàcil i fins a cert punt entra en joc la subjectivitat (que no l’arbitrarietat o la conveniència). I valent-me d’aquesta subjectivitat, passaré de les dades descriptives a les valoracions personals.

Personalment, penso que la definició oficial d’atur és la que més s’assembla al concepte d’atur que tenim en l’imaginari col·lectiu: persones que busquen feina i no en troben. A més, el fet de ser una definició oficial la fa comparable amb les estadístiques d’altres països i, per tant, és lògic que sigui l’indicador principal de seguiment. Això no treu que la resta de mesures tinguin la seva importància i interès, ja que capten una part de la realitat a la qual no arriba la definició oficial. Sense cap dubte, incorporar aquestes estadístiques a les publicacions habituals dels productors d’estadística oficial seria un avanç en termes de capacitat d’anàlisi, qualitat i fins i tot transparència.

Una de les realitats que pot captar la forma més laxa de càlcul de l’atur (U6) és l’augment de la precarietat estructural en forma de jornades parcials no voluntàries. Si a això li sumem l’alta rotació laboral, que també s’està tornant estructural (en vam parlar aquí), tenim com a resultat un grup important de població ocupada amb baixa intensitat en el treball. És a dir, del total de temps que treballaria durant un any una persona amb contracte fix a temps complet, aquest grup només en treballa una part. Això repercuteix en els ingressos anuals i produeix el (malauradament) ja conegut fenomen de la pobresa laboral. Sabent que no és molt popular dir això, crec que la preocupació bàsica per resoldre aquest problema hauria d’estar en la intensitat del treball (parcialitat i temporalitat), abans que en el salari.

Un altre realitat que capten les formes alternatives de càlcul de l’atur és la desactivació (deixar de buscar feina) per desànim i la desactivació per causes diferents a una, aparent, elecció personal (estudiar, tenir cura de fills o familiars, …). Ja vam parlar en una entrada recent al bloc de la desactivació per desànim (U4) al mercat laboral espanyol i crec que es pot fer extensiu també al segon col·lectiu d’inactius (U5). Com vam veure, tot i que hi ha determinades característiques que potencien la desactivació (atur de llarga durada, dones, o majors de 45), la millor protecció contra el desànim i la desactivació és trobar-se en una situació de necessitat que no et permeti deixar de buscar feina. A més, s’observava que el percentatge de desanimats era una mica més baix entre les persones que rebien prestacions per desocupació que entre qui no les rebia. I també que la desactivació havia baixat notablement durant el període de crisi, degut a l’empitjorament de les situacions de necessitat de les famílies.

El fet és que a Catalunya la desactivació és, actualment, la menor de tot l’estat. I això no és el que s’esperaria trobar ja que és més potent a nivell econòmic que moltes CA, el seu mercat laboral s’està recuperant amb molta velocitat i la seva renda per càpita està entre les més altes. Posant-me al terreny de les hipòtesis, penso que factors com la desigualtat, l’estructura de les famílies (més famílies amb fills que altres comunitats més envellides) i el cost de la vida (potenciat per l’alta concentració de persones en grans ciutats), en especial el cost de l’habitatge, poden estar darrere d’aquest fet.

Sigui quina sigui la raó, tot plegat fa pensar si la condicionalitat de l’activació que es demana a totes les prestacions per desocupació, i inclús a la Renda Garantida de Ciutadania, té alguna raó objectiva de ser o més aviat està basada en prejudicis. Òbviament ha d’existir un control i avaluació contínua de tota prestació econòmica. Però posar l’èmfasi a l’activació, a buscar feina, en un moment en el qual encara hi ha xifres molt altes d’atur, és un enfocament que culpabilitza a les víctimes. L’èmfasi, al meu parer, hauria d’estar a dotar a les persones de recursos (orientació i formació) per incrementar les seves possibilitats d’ocupar-se. Perquè la feina, pel que es pot veure a l’EPA, no han deixat de buscar-la.


Raül Segarra

Diplomat en Estadística. Va entrar a treballar a 2001 al Gabinet Tècnic del Departament de Treball, que actualment és l’Observatori del Treball i Model Productiu del Departament de Treball Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys, ha participat en l’elaboració d’estadístiques oficials de demandants d’ocupació, atur registrat, afiliats a la seguretat social, fluxos EPA, entre altres. Paral·lelament, ha treballat al CETT-UB com a tècnic quantitatiu en projectes de consultoria de l’àmbit turístic i com a professor de Bases d’Investigació en turisme.