INTRODUCCIÓ I RESUM

Aquest article vol introduir un debat sobre la idea d’igualtat que inspira el debat sobre la distribució territorial de la riquesa a l’Estat espanyol. L’objectiu és avançar en el coneixement de la distribució de les situacions de major precarietat i, en sentit contrari, de major benestar (en termes d’ingressos econòmics nets familiars) en les comunitats autònomes espanyoles.

A tals efectes, i partint de les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida, s’aborda aquesta qüestió des d’una perspectiva diferent a l’habitual, tractant de controlar dos factors que contribueixen a ocultar algunes qüestions importants en la distribució dels ingressos per territoris. El primer es relaciona amb la diversa estructura interna de les llars en funció de la composició i l’edat de les seves persones de referència, una qüestió molt rellevant en un país molt afectat per processos històrics de migració interna i externa. El segon factor, encara més rellevant, té a veure amb uns costos d’accés al benestar que resulten desiguals en les diferents comunitats autònomes. De cara a l’anàlisi, el mètode utilitzat per neutralitzar aquests dos factors s’explica en l’annex metodològic. Els resultats ajustats que aporta el mètode difereixen fortament dels que solem tenir amb l’aproximació habitual que es deriva de l’ús directe de les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV).

La principal conclusió de l’anàlisi és que, en efecte, la societat espanyola és una societat desigual, amb un impacte de la precarietat més intens als territoris tradicionalment més desafavorits, en particular a la zona sud de la península. No obstant, això només és una part del diagnòstic: també s’observa una posició comparativament més favorable als col·lectius pròspers en aquests territoris meridionals en perjudici dels residents en altres zones d’Espanya. En aquest sentit, en algunes comunitats centrals pel desenvolupament econòmic espanyol, en particular a Madrid i Catalunya, les polítiques desenvolupades tenen un efecte completament oposat, i perjudiquen de manera notable la posició de la població d’aquestes comunitats. En aquestes comunitats, després dels ajustos explicats, es percep un impacte molt superior de les situacions de precarietat i menys llars en situació de benestar.

L’estudi es basa en l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE per a l’any 2015 (dades de renda 2014). Es mesura, per tant, la situació existent al final del període de crisi. La raó és l’abundància d’indicis sobre l’impacte molt fort d’aquesta crisi a les principals àrees urbanes d’Espanya, en particular a Madrid i Catalunya.

PRINCIPALS RESULTATS

L’impacte territorial de la precarietat (participació en el 20% més pobre en termes d’ingressos ECV) que s’observa en l’aplicació dels ajustos proposats en aquest article és diferent al que reflecteixen les dades generals sense ajustar. En destaca un impacte observat molt superior, sobretot, a Catalunya i Madrid i, en canvi, un impacte clarament inferior a la zona sud peninsular i a Castella i Lleó.

Espanya és, sense cap dubte, un país molt marcat per la desigualtat en la distribució de la renda. Les dades de l’ECV són inequívoques. En l’aproximació no ajustada a les dades de l’ECV, el pes relatiu de la població de les diferents comunitats autònomes inclosa en els deciles D1 i D2 (el 20% més precari de la distribució) varia entre un mínim del 10,8% en les comunitats forals -Euskadi i Navarra- fins a un màxim del 29,5% en les comunitats del sud del país -Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia i Múrcia-. Per sota del 15%, a més del País Basc i Navarra, hi queden Aragó, Catalunya i Madrid.

En l’aproximació ajustada, les diferències entre comunitats autònomes segueixen sent importants, amb xifres mínimes i màximes d’entre l’11,3% i el 27,3%. No obstant això, s’observen variacions importants en la posició de cada comunitat autònoma, així com en l’impacte de la precarietat en cadascuna d’elles. Les dades més rellevants són les següents:

a) S’observa un notable deteriorament de la situació en les comunitats teòricament més afavorides, quan considerem les xifres de manera ajustada . En el cas de Catalunya, la participació en el 20% més pobre de la distribució passa del 12,7% general al 17,4% quan ho mirem de manera ajusta, amb un increment de 4,7 punts percentuals. El deteriorament de posicions és encara més cridaner en el cas de Madrid, amb xifres que passen del 14,5% al 21,3% (6,7 punts percentuals més). Madrid té, d’aquesta manera, una participació en les deciles D1 i D2 superior al 20% mitjà d’Espanya.

b) En les comunitats en principi més desfavorides, s’observa el procés contrari. En el cas de la zona sud peninsular espanyola (Castella-la Manxa, Extremadura, Andalusia i Múrcia), la participació en les dues deciles més baixes de la distribució es redueix 5,5 punts, del 29,5% general al 24% ajustat. De 15 punts d’impacte superior respecte a Madrid, es passa a només 2,7.

Una altra zona que millora notablement la seva posició, en considerar les dades ajustades, és Castella-Lleó. En aquest cas, el pes percentual en el 20% més pobra passa de 17,9% en l’aproximació general a 13,3% en l’ajustada (-4,6 punts). De situar-se clarament per sobre de Madrid i Catalunya en l’aproximació general, la comunitat castellano-lleonesa es troba en termes ajustats en una posició clarament més favorable (13,3% enfront del 17,4% de Catalunya i el 21,3% a Madrid).

c) Dins del grup de comunitats més desfavorides, amb un pes superior al 20% en els deciles D1-D2, la Comunitat Valenciana i els territoris illencs (Canàries i Balears) no sofreixen grans variacions. En aquest últim cas s’observa, no obstant això, un augment que fa passar el pes relatiu en el 20% més pobre del 25,3 al 27,3% en considerar l’aproximació ajustada. En considerar aquesta aproximació, aquests territoris es converteixen, d’aquesta manera, en els més afectats per la presència en el grup més pobre, 3,3 punts per sobre de la zona sud peninsular.

Taula 1

Font: Elaboració pròpia a partir de la ECV 2015. INE

Conclusions similars a les de l’apartat anterior s’observen en considerar l’impacte de la falta d’accés al benestar (mesurat en termes d’ingressos necessaris per arribar a fi de mes). No obstant això, el deteriorament s’accentua en perjudici de la població de Madrid i Catalunya, i s’amplia, en canvi, la posició de millora a la zona que inclou Aragó, la Rioja, Cantàbria, Astúries i Galícia.

Les conclusions assenyalades són molt similars si considerem la proporció de població que queda per sota del llindar definit per arribar a final de mes a l’Estat espanyol. No obstant això, en considerar un grup més ample de població precària (un 44% de població està per sota d’aquest llindar de benestar en el mètode general i 43,2% en l’aproximació ajustada) s’observen algunes diferències d’interès. Els aspectes més importants són els següents:

a) Encara que les Illes Balears i Canàries se situen entre les zones que empitjoren la seva situació (46,3% de persones per sota del llindar de benestar en termes ajustats), la diferència es redueix ara a al voltant d’un punt respecte a l’indicador general que es deriva directament de la ECV (45,3%). El deteriorament és més gran si fer la mateixa comparació a Madrid i a Catalunya. A la comunitat madrilenya, la proporció de persones amb problemes d’accés al benestar passa de 33,8% en l’aproximació general a 43,3% en l’ajustada, amb un increment de 9,5 punts percentuals. Amb aquesta variació, Madrid se situa en els nivells mitjans espanyols en l’aproximació ajustada. El deteriorament és encara més greu en el cas de Catalunya, +9,8 punts, passant de 31,1 a 40,9% de persones per sota de l’indicador de benestar. Encara que no s’arriba a superar en aquest cas la mitjana espanyola, el seu indicador s’allunya del corresponent a Euskadi/Navarra i Aragó (23,1 i 27,9% en el mètode ajustat) i queda també per sota del de Galícia, Astúries, Cantàbria i Rioja. En aquestes comunitats l’aproximació ajustada provoca una evident millora, l’indicador cau del 40,3% general al 36,6% ajustat (-3,7 punts percentuals), clarament per sota del 43,3% de Madrid i el 40,9% de Catalunya.

La millora relativa és encara més important en el cas de Castella i Lleó, amb una reducció del 43,2%l al 33,8% ajustat (-9,4 punts percentuals). Aquesta comunitat autònoma, que en l’indicador general se situa a prop de la mitjana espanyola, en l’ajustat s’allunya en gairebé 10 punts d’aquesta mitjana. En l’aproximació ajustada, Castella i Lleó mostra nivells de benestar inferiors només als d’Euskadi/Navarra i Aragó,

b) En la part més desfavorida, encara que la proporció de persones que no accedeixen al benestar es manté en les comunitats del sud peninsular per sobre del 50% en l’aproximació ajustada (50,5% en concret), aquesta aproximació mostra una caiguda de 9 punts respecte al 59,5% general.

Taula 2.

Font: Elaboració pròpia a partir de la ECV 2015. INE

En considerar l’accés a les deciles més afavorides, la percepció de deteriorament es limita molt més nítidament a Madrid i Catalunya.

Les dades presentades amb anterioritat reflecteixen que, en treballar amb l’aproximació ajustada, l’impacte de les situacions de precarietat i d’absència de benestar a Madrid i Catalunya augmenta de forma molt significativa. Però el que potser resulta encara més important és que, en contemplar la participació en els grups més afavorits, el deteriorament és encara més intens.

En l’aproximació general que es deriva directament de l’ECV, Catalunya i Madrid tenen una participació a priori alta en les deciles 7 a 10, el 40% més afavorit a Espanya. La proporció és de 52,5% a Catalunya i de 51,7% a Madrid, només superades pel 62,4% del País Basc. No obstant això, en l’aproximació ajustada, la proporció de persones en les deciles D7 a D10 es redueix al 41,7% a Catalunya i al 39,4% a Madrid. Aquests percentatges només superen el 37,2% de Balears/Canàries, el 32,4% de les comunitats del sud peninsular i el 31,5% de la Comunitat Valenciana.

En totes les altres comunitats autònomes -amb matisos a les Illes Balears i Canàries- la posició resulta més favorable en considerar l’aproximació ajustada. La millora més clara es dóna a Castella-Lleó (+9,5 punts percentuals), per sobre dels 7,5 de les comunitats del sud peninsular i els nivells propers als 4 punts a Aragó, i el grup de comunitats que inclou la Rioja, Cantàbria, Astúries i Galícia.

Taula 3

Font: Elaboració pròpia a partir de la ECV 2015. INE

CONCLUSIÓ

Les dades presentades reflecteixen sens dubte les conseqüències positives de les transferències de recursos cap a les comunitats més desfavorides, que a l’Estat espanyol se solen considerar en termes de polítiques d’igualtat. No obstant això, crida l’atenció que aquest procés resulta en realitat bastant desigual. D’una banda, no beneficia a totes les comunitats més desfavorides per igual; per una altra, s’associa a un evident i generalitzat deteriorament de posicions de la població de Madrid i Catalunya.

Encara que en aquestes dues comunitats augmenta de forma substancial la precarietat en considerar l’aproximació ajustada, resulta encara més alarmant el deteriorament comparat que s’observa en considerar la participació de la seva població en les deciles més afavorides. Perquè, sent necessari que una política d’igualtat redueixi els nivells de precarietat als territoris més desfavorits, és discutible que arribi a situar en una posició tan afeblida a la població de les seves principals zones urbanes.

Si el model actual de política fiscal i social té les conseqüències assenyalades, el principal dubte que es presenta és si el sistema fiscal no tendeix a carregar de forma insuficient a la població més afavorida d’aquests territoris. La difícil posició comparada de la població de Madrid i Catalunya indica, en canvi, una posició comparativament més difícil que la de la resta d’Espanya, tant en els grups més precaris com en els de major nivell econòmic. Tot indica que les polítiques de protecció social resulten insuficients en aquestes dues comunitats.

Si aquestes conclusions es confirmen en el futur, i és evident que necessitaran ser contrastades, la solució als problemes de finançament autonòmic hauria de ser completament diferent a les que se suggereixen habitualment. Aquesta solució passaria per una major responsabilizació de les comunitats autònomes que es beneficien més intensament de les transferències socials i fiscals en l’actualitat i, sobretot, per una major contribució fiscal dels seus grups socials més acomodats. Encara que això pugui sorprendre, el que s’assenyala en aquest article és que el nucli dominant del 40% més afavorit de l’Estat espanyol es troba en aquests territoris. D’acord amb l’aproximació assenyalada, un 44,7% de la població més acomodada de l’Estat espanyol (el 40% més ric) resideix en el sud peninsular i a la zona nord-oest d’Espanya (6,5 punts per sobre del seu pes PIB). Aquesta proporció supera el 40,1% que correspon a Madrid, Catalunya, Euskadi i Navarra (amb un 45,7% del PIB, amb efectes a Madrid/Catalunya). El 15,2% restant correspon a Balears, Canàries i la Comunitat Valenciana (16% del PIB).

Taula 4

Font: Elaboració pròpia a partir de la ECV 2015. INE

Es pot llegir la versió en castellà de l’article, així com consultar la metologia aplicada per per l’ajust a Hungrygrass