Precarietat laboral severa a Catalunya

Parlar de precarietat en el mercat laboral espanyol i català no és cap novetat, ben al contrari. Per exemple, si ens centrem en la temporalitat, una de les dimensions en la que habitualment es mesura la precarietat, les xifres són clares i mostren que la inestabilitat laboral ha estat la tònica habitual des dels anys 80. De fet, encara en plena recuperació de llocs de treball, la temporalitat a 2017 (26,7%) va ser menor que la mitjana dels darrers 30 anys (29,4%). Partint d’aquesta premissa, podríem pensar que la crisi econòmica, i d’altres fenòmens, no ha afectat la qualitat de l’ocupació i que la recuperació (a partir de 2013) només ens està retornant la mateixa precarietat que teníem abans de la crisi. Doncs no és així, la precarietat actual és més intensa i més nociva que la que teníem abans de la crisi (2007).

En un article publicat a Agenda Pública ho explico mitjançant el càlcul de la precarietat severa. Aquest indicador comptabilitza les relacions laborals més precàries dels assalariats que permet discriminar l’Enquesta de població activa (EPA): les jornades parcials involuntàries (subocupació) i els contractes temporals de curta durada (3 mesos o menys). Segons aquest indicador, Espanya hauria passat de tenir 1,5 milions de llocs de feina amb precarietat severa abans de la crisi (2007) a tenir-ne 2,2 milions el 2017. Si a això li sumem els 1,3 milions d’assalariats que queden per recuperar, la gran majoria temporals, el resultat és que el percentatge d’assalariats amb precarietat severa ha passat del 9% el 2007 al 13,9% el 2017. Aquest increment ha estat protagonitzat per la subocupació, mentre que els contractes de curta durada s’han reduït.

Com es pot veure al gràfic 1, a Catalunya s’ha reproduït aquest patró de creixement de la precarietat severa.

Gràfic 1. Precarietat severa a Catalunya

Mitjanes anuals

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’EPA (INE).

Tot i no haver-se recuperat el nivell d’ocupació anterior a la crisi (falten 248.000 assalariats), els nivells de precarietat severa a Catalunya han crescut, de la mà sobretot de la subocupació, tal com passava en el cas d’Espanya. A Catalunya però, l’empitjorament ha estat una mica més intens. El creixement de la precarietat severa a Espanya entre 2007 i 2017 va ser del 42,9%, mentre que a Catalunya va ser del 50,2%. De fet, l’evolució comparada apunta a que a Catalunya presenta més dificultats per reduir la precarietat severa a partir del període de recuperació.

Gràfic 2. % d’assalariats amb precarietat severa a Catalunya i Espanya

Mitjanes anuals

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de l’EPA (INE).

Cal destacar que el retrocés en els assalariats amb contractes curts que ens dona l’EPA pot estar esbiaixat, ja que per qüestions metodològiques l’enquesta no recull bé aquestes relacions laborals tan efímeres (veure Recent trends in the use of temporary contracts in Spain, de Fedea). A més, altre formes de precarietat severa com els falsos autònoms, els becaris o els fixos discontinus s’escapen d’aquesta comptabilització. Per tant, hauríem de considerar que estem davant d’una estimació de mínims.

Precarietat severa i pobresa laboral

A més de les conseqüències associades a la precarietat general, sobre les que existeixen nombrosos estudis, la severa es tradueix en problemes d’intensitat en el treball. És a dir, en còmput anual, aquestes persones treballen menys hores del que ho faria un treballador fix a jornada completa contractat durant un any. En el cas dels temporals amb contractes de curta durada, les dinàmiques d’alta rotació laboral generen constants entrades i sortides de l’ocupació, amb una alta probabilitat de tenir episodis d’atur entre cada feina. En el cas dels subocupats, la pèrdua anual d’hores de treball es produeix cada dia, al no treballar tota la jornada. La intensitat en el treball  és un factor determinant en la pobresa laboral, ja que repercuteix directament en els ingressos anuals dels treballadors i les seves famílies. Prova d’això és el gràfic 3, on queden paleses les implicacions per la renda de les persones de la baixa intensitat en el treball.

Gràfic 3. Quintil de renda anual segons intensitat en el treball (Espanya)

Any 2016

Font: Elaboració pròpia a partir de les microdades de la ECV (INE) 2017, amb dades de renda i intensitat en el treball de 2016. Els quintils de renda (bruta) s’han calculat sobre les persones que: a) estan actives (aturades o ocupades) durant tots els mesos de 2016. b) han treballat algun mes y han rebut una renda per aquest treball.

 Òbviament, altres qüestions entren en joc a l’hora d’avaluar la pobresa, com la composició familiar o el salari (veure In-work poverty, d’Eurofound), i per tant no tots els treballadors amb precarietat severa patiran pobresa laboral (tal i com apunta Luís Sanzo en el punt 5 d’aquest post). El que sí queda patent amb el gràfic anterior, i corroboren altres articles (per exemple aquí o aquí), és que tot i que habitualment el problema de la pobresa laboral se centra en els salaris (entesos com a salaris per hora treballada), la precarietat severa té més incidència en aquesta problemàtica.

També cal tenir en compte que els problemes d’intensitat en el treball tenen més incidència en els col·lectius que més pateixen desigualtats, com les dones, joves i els treballadors amb baixa qualificació.

A més, els episodis de desocupació lligats a l’alta rotació laboral tenen molt poca cobertura del sistema de prestacions per desocupació i les rendes mínimes, com ja vam veure en una entrada al bloc. Un mercat laboral que està tendint a la fragmentació i l’uberització hauria de remodelar-se per recollir aquestes situacions, ja que la catalogació de treballador o aturat, de forma dicotòmica i excloent, amb la que es condicionen moltes d’aquestes prestacions no té sentit actualment.

Tot i els greus problemes que comporta i l’augment en la seva incidència, encara no coneixem prou les causes que produeixen la precarietat severa i com es materialitza en les relacions laborals a les empreses, dos temes centrals per entendre la problemàtica i poder abordar polítiques que puguin revertir la situació. La reforma laboral, l’estructura productiva, les noves tecnologies, el treball a demanda i l’existència d’una gran bossa d’aturats sense cobertura pels que no és possible negociar millors condicions són, en la meva modesta opinió, els factors principals sobre els quals s’hauria d’investigar.

D’igual forma, és necessari que la precarietat severa esdevingui central en el debat públic i aconseguir que els agents socials (partits polítics, sindicats, patronals i institucions en general) la tinguin molt present en les seves agendes. La recuperació de llocs de treball és una bona notícia, sens dubte, i ajudarà a reduir els nivells de pobresa existents. Però no podem deixar que això amagui una realitat que cada cop afecta a més persones i que trunca la disminució de la pobresa i les desigualtats socials que es van produir amb la crisi econòmica. La recuperació inclusiva, a la que alguns fan referència tan freqüentment, també és això.