El passat octubre es va aprovar el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge de Catalunya (PTSHC). És un document important, perquè estableix les directrius i les accions necessàries per a garantir el dret a l’habitatge i marca objectius de producció d’habitatges als ajuntaments.

Els sintagmes que cal recordar del PTSHC són bàsicament dos: l’objectiu de solidaritat urbana i l’objectiu de lloguer social. El primer, estableix que els municipis inclosos en àrees declarades de demanda residencial forta i acreditada hauran de disposar d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques socials del 15% respecte del total d’habitatges principals existents. El segon, planteja que el parc d’habitatges de lloguer social augmenti fins el 9% dels habitatges principals a tot Catalunya –el 10,3% en les àrees de demanda forta i acreditada. Quan comenci l’any 2025 s’activarà el calendari del pla i els municipis que siguin àrees de demanda residencial forta i acreditada –160 municipis que reuneixen més del 80% de la població del país– tindran entre 15 i 20 anys per assolir l’objectiu de solidaritat urbana i uns objectius quinquennals dels quals hauran d’anar rendint comptes.

Els habitatges “destinats a polítiques socials” estan definits per l’article 74 de la llei del dret a l’habitatge i són bàsicament els habitatges de protecció, els habitatges i allotjaments de titularitat pública, els habitatges cedits a l’administració o gestionats per les xarxes de mediació social, i els habitatges privats de lloguer de pròrroga forçosa. El PTSHC quantifica i pren com a escenari inicial els habitatges destinats a polítiques socials que hi havia l’any 2019. Estima que aquests eren 194.000, que representaven el 7,35% dels habitatges principals de les àrees de demanda residencial forta i acreditada. Pràcticament un 60% d’aquests  –114.191–  eren habitatges de protecció oficial, que per si sols representaven el 4,33% del parc. El segon grup més important dins dels habitatges destinats a polítiques socials són els habitatges privats de lloguer de pròrroga forçosa, 47.000 habitatges que representen més del 24% del conjunt. El PTSHC estima que el nombre total d’habitatges de lloguer de pròrroga forçosa es reduirà més de la meitat en els pròxims 20 anys “per efecte de la mortalitat”. El pla no aclareix alguns dels càlculs que s’hi fan, però s’intueix que preveuen l’extinció d’uns 37.000 contractes de renda antiga al llarg de les dues properes dècades. En les més de 500 pàgines del document, però, no s’esmenta ni una sola vegada la paraula desqualificació i no es fa cap estimació sobre l’efecte que poden tenir les desqualificacions d’habitatges protegits sobre la magnitud d’habitatges destinats a polítiques socials.

Una mirada a les últimes dades d’habitatges protegits amb protecció vigent suggereix que les desqualificacions tindran un efecte important sobre el nombre d’habitatges destinats a polítiques social i permet intuir com s’anirà reduint. De fet, a data d’avui, els habitatges protegits no arriben a 104.000 i representen menys del 3,5% del total del parc. Si ens fixem només en les àrees de demanda forta i acreditada, els habitatges amb qualificació vigent són pocs més de 92.000, vora un 3,7% del parc. Això són 22.000 habitatges de protecció oficial menys dels que compta el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge de Catalunya com a punt de partida. La diferència només s’entén si tenim en compte les desqualificacions: de tot el parc protegit, només una quarta part és de lloguer i només una vuitena part és de qualificació permanent. Tenim 15.000 habitatges amb qualificació permanent i 88.500 que s’aniran desqualificant al llarg dels propers anys.

Font: Elaboració pròpia amb dades del PTSHC i del Servei d’Estudis i Documentació d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya

De la lectura del PTSHC es desprèn que s’han comptabilitzat els habitatges protegits a l’hora d’estimar el nombre d’habitatges destinats a polítiques socials en el moment inicial –l’any 2019–, però que no s’han tingut en compte les desqualificacions a l’hora de preveure quants habitatges caldria anar sumant cada quinquenni per tal d’arribar al 15% dels habitatges principals al final de la vigència del PTSHC. El mapa següent mostra el pes de les desqualificacions en termes del percentatge d’HPO desqualificat sobre el total d’habitatges principals. Amb el perímetre en gris apareixen els municipis que són àrees de demanda forta i acreditada. Quan se selecciona un municipi apareix un pop-up on es mostra, a més del % de desqualificacions previstes en relació als habitatges principals, el número absolut de desqualificacions que hi haurà, i l’impacte de les desqualificacions sobre el compliment de l’objectiu de solidaritat urbana. Aquesta última dada s’ha de llegir en termes de quina proporció del 15% d’habitatges destinats a polítiques socials faltaria a l’últim quinquenni del PTSHC si no es compensen les desqualificacions.

Font: Elaboració pròpia amb dades del PTSHC i del Servei d’Estudis i Documentació d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya

En una mirada al mapa a vol d’ocell és inevitable fixar-se en alguns casos particulars. Hi ha 11 municipis on les desqualificacions suposaran quedar-se a més de mig camí de l’objectiu de solidaritat urbana, 6 dels quals són municipis metropolitans: Abrera, Balaguer, Guissona, Martorell, Montgat, Montmeló, Polinyà, Roquetes, Sant Just Desvern, Santa Coloma de Cervelló i Vilablareix.  A mi, que penso que l’escala local és poc adequada per planificar i desenvolupar la construcció d’habitatges que cal, em sembla més preocupant la foto de conjunt. Per àmbits del pla territorial, encara que el gruix de les desqualificacions siguin a l’àmbit metropolità –50.000 habitatges i quasi el 60% del total–, els àmbits on les desqualificacions comprometen més seriosament l’objectiu de solidaritat urbana són Terres de l’Ebre –on les desqualificacions multipliquen per 4,5 els habitatges nous previstos–, Ponent –on les desqualificacions multipliquen per 1,5 els habitatges nous previstos–, i l’àmbit Pirineus –on les desqualificacions igualen els habitatges nous.

El govern de la Generalitat ha fet un gest valent aprovant un PTSHC necessari i que feia anys que es tramitava. És possible que aprovar-lo forci el conjunt d’administracions a habilitar mecanismes per fer-ne seguiment, reforçar la governança multinivell de l’habitatge i millorar la connexió entre la planificació territorial i les polítiques d’habitatge. El camí del PTSHC, però, és ple d’incògnites i la gestió de les desqualificacions n’és una d’important: al llarg dels propers vint anys es desqualificaran uns 78.000 habitatges i n’hi ha 22.000 més que ja s’han desqualificat i que el PTSHC continua comptant com a protegits. Les desqualificacions suposaran una reducció de més del 3% del parc destinat a polítiques socials a les àrees de demanda forta i acreditada i tindran un impacte equivalent al 25% dels habitatges nous previstos a les àrees de tipus 1 i del 30% a les de tipus 2. Encara que s’arribin a generar els 300.000 habitatges nous que preveu el pla, les desqualificacions no permetran passar del 10% d’habitatges destinats a polítiques socials i, amb tota seguretat, faran molt improbable assolir l’objectiu de lloguer social. Explica la llegenda que Penèlope va dir als seus pretendents que acceptaria la mort d’Ulisses quan acabés de teixir el sudari de Laertes, el seu sogre. Avui, a casa nostra, el PTSHC encara no ha començat a teixir-se, però les polítiques d’habitatge del passat ja se’ns desfan a les mans.