Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

El treball és la millor política social (i altres faules fordistes)

El treball és la millor política social (i altres faules fordistes)

Renda Garantida

Llegeixo -entre estupefacte i preocupat- que la Consellera de Treball, Afers Social i Família, Dolors Bassa, participarà en un col·loqui que porta per títol “Les polítiques socials i de treball: un sol eix. Ja sé que no m’hauria de sorprendre tant, la pròpia denominació de la conselleria va ser tota una declaració d’intencions i la mateixa Consellera ja havia dit que creu que el treball és la millor política social que podem fer. Allò tan repetit però tan poc contrastat que és millor donar la canya que no el peix.
És una consideració que em sembla que implica com a mínim dos errors de diagnòstic i alguna assumpció difícil de considerar “d’esquerres”.

El primer error diagnòstic és que no podem pretendre que trobar una feina és una manera eficaç de sortir de la pobresa. L’any 2007, al pic de la bombolla i del miracle espanyol, l’11% dels ocupats era –malgrat tenir feina– pobre. Si els “working-poor” ja eren un problema que necessitava respostes llavors, imagineu com deu ser 9 anys de depressió econòmica després. Un altre exemple. L’avaluació del PIRMI que va fer l’Ivàlua mostrava que només una quarta part de les sortides del programa eren degudes a la inserció laboral i, entre les llars que havien sortit perquè havien trobat una feina, la taxa de participació laboral durant els quatre anys següents a la sortida del programa era de menys del 50%.

Però hi ha un segon error diagnòstic, l’ocupació no pot ser la principal resposta a les situacions de pobresa i privació no només perquè hi ha hagut una crisi que ha fet que el mercat laboral a dia d’avui sigui pitjor que el 2007. Tenim un problema del qual fins ara no ens havíem adonat i que fa improbable que ni la indústria, ni cap altre sector conegut, sigui capaç de crear llocs de treball i permeti ocupar persones amb baixes qualificacions: l’automatització. Sí, és veritat que gent com la de la @NEF auguraven que la construcció, els serveis a les persones i les vendes podien ser sectors on generar els llocs de treball que podrien servir per ocupar una part important de les persones aturades (a “Good jobs for non-graduates”). Però, d’una banda, no sembla que la Generalitat ni cap altra administració estigui invertint ni generant feina en aquests sectors (i mira que podria fer-ho en rehabilitació, bioconstrucció, adequacions funcionals, llars d’infants, dependència…), de l’altra, i pitjor, no sembla que la pretensió de tornar a generar llocs de treball per a persones de baixa qualificació sigui gaire prometedora. Com expliquen en un interessant paperot de l’OCDE (“Reshoring: Myth or Reality?”): “reshored production will create only a limited number of additional jobs (…) increasingly high-skilled”. O sigui que no, segurament la indústria no tornarà a ser un important sector ocupacional. O com a mínim no una indústria que proveeixi milers de llocs de treball rutinari. De fet tot fa predir que el drama del mercat de treball s’agreujarà, que l’automatització i la computerització destruiran més llocs de treball i que les respostes s’hauran de buscar a una altra banda. La solució que proposen Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee, els autors de “The Second Machine Age” –un llibre que precisament mira d’anticipar les conseqüències de l’automatització– és clara: donar diners a la gent

L’assumpció que difícilment es pot considerar d’esquerres és la que tracta l’atur i la desigualtat com un problema d’ajust entre oferta i demanda de treball i centra la intervenció de les polítiques socials en millorar les habilitats i les actituds individuals de les persones pobres i no en la pobresa en sí mateix. Primer perquè l’Estat no pot limitar-se a mediar en el mercat de treball, renunciant a intervenir per canviar les relacions de poder entre oferta i demanda de treball, entre treballadors i empresaris. Segon perquè cada dia és més evident que la cobertura de les necessitats bàsiques per a la supervivència –entre les quals la garantia d’uns ingressos mínims– ha de ser una part important del programa de qualsevol força que es pretengui d’esquerres. I tercer i més greu, perquè condicionar el benestar dels infants que viuen en llars pobres al què facin o deixin de fer els seus progenitors és una magnífica recepta per condemnar-los a no poder sortir de la pobresa, si en tenien cap opció.

El terreny de joc està bastant clar: tecnologia i globalització acceleraran la pèrdua de llocs de treball i salaris i caldran diners i temps per generar noves indústries i nous mercats. Mentrestant garantir rendes segurament és l’única manera eficaç d’assegurar que tothom té dret a uns mínims vitals i que no comprometem, encara més, el futur. Comencem?


Benet Fusté

@bfuste Sóc sociòleg. Treballo a l'administració local, amb un peu als serveis socials i l'altre a les polítiques d'habitatge. M'interessa l'avaluació de polítiques públiques, m'agraden les coses que es poden comptar i m'inquieten les desigualtats.