Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

¿Uns vells Serveis Socials o unes noves Terapeutes Socials?, Kairós !

Serveis Socials

i

1. Introducció

En aquest article es volen apuntar algunes qüestions que considerem transcendents a Serveis socials (SS). Cal entendre SS d’una manera àmplia i no restringir-la només a SS de primaria. Parlaríem doncs, de tot l’àmbit de SS i els serveis associats a aquest, per exemple, EAIA, Centres Oberts, Casa d’Infants, Treballadores Familiars… i tots els altres dispositius i serveis que hi són afins.

No pretenem ser exhaustius ni determinants, pretenem obrir diàleg i aprendre’n entre tots. Les qüestions aquí contingudes, creiem, són significatives per totes les professions socials.

2. Allò administratiu versus allò tècnic

Volem fer una petita reflexió sobre la contraposició que es produeix a SS, i molt sovint, entre, per un cantó, la maquinària administrativa, fixada a les lleis (de SS, Llei 12/2007, la LDOIA, Llei 14/2010 i d’altres i/o en les altres expressions del corpus jurídic) que determina el procediment administratiu, les paraules emprades i moltes de les accions professionals. I, a l’altra cantó, allò més purament tècnic, és a dir, allò, aquella acció professional, encaminada, presumptament, a reduir o eliminar el patiment, risc, exclusió social… de l’usuari/s.

En aquesta línia, observem com pràcticament sempre, la pràctica de la persona professional, independentment de quina és la seva disciplina, es doblega a la maquinària administrativa. O potser millor, a la lectura que es fa de la llei per part de les persones que investeixen el funcionament de l’administració. Hipotetitzem doncs, que l’àmbit tècnic roman doblegat a l’administratiu. Això obre preguntes legítimes sobre el dret a l’objecció de consciència de la persona professional. I, a la necessitat de treballar per intentar fer confluir d’una manera més harmoniosa allò administratiu i la intervenció tècnica. I vist a l’inrevés, eliminar, tant com es puguin, les asprors.

Exemplifiquem aquesta qüestió en un exemple per intentar deixar-la apuntada, imaginem una persona professional que atén una família que sosté una demanda (és a dir, que hi ha una consciència de problemàtica que s’expressa i una voluntat d’abordar-la i millorar), aquest professional es trobarà en la difícil tesitura, d’haver d’obrir expedient de risc (ER, veure LDOIA, veure art.101) per aconseguir el desplegament integral dels recursos per abordar aquest cas que cursa amb “risc social”. És a dir, la possibilitat d’emprar els recursos està condicionada a l’obertura d’ER, la llei imposa el seu procediment, i s’imposa al criteri tècnic. No es té en compte, per exemple, si l’obertura d’ER pot o no trencar, entorpir, violentar, soscavar…el vincle professional/s i usuari/s, que, fins el moment estava sent positiu i promotor del canvi.

Així vist, pensem i nosaltres suggerim, que el proposar i emprar els recursos no hagi d’estar condicionat a una situació administrativa o altra (les administracions haurien de fer les seves fronteres per atribuir despeses i responsabilitats, fonamentant-se en d’altres criteris). Hauria d’estar condicionat a la valoració i subsegüent proposta professional, treballada i consentida per l’usuari, i a la capacitat del recurs/servei/dispositiu per dur-la a bon port. I això, en particular, i molt clarament, en els casos on l’usuari presenta i sosté una demanda. En contraposició, la priorització del tràmit administratiu és un risc que pot fer trontollar la intervenció. Des de la mirada de l’usuari, i quasi no pot ser de cap altra manera, la priorització del procediment administratiu, és interpretada com una “desconfiança (del professional) en la bona evolució del cas”, veure Mayordomo i Millán (2017, en particular l’apartat “El modelo de intervención”) i Mayordomo (2018). Això però, no vol dir “enganyar” a l’usuari, la llei és la llei i se n’ha de parlar, però en la contraposició que va de l’ajut tècnic al control i amenaça de l’administració (eixos sobre els que inevitablement discorre la intervenció a SS), i quan hi ha demanda, el professional ha d’estar inqüestionablement del cantó de l’ajut tècnic.

Resulta una obvietat que alguns professionals, conscientment o inconscient, fan objecció de consciència, resultant que els casos que sostenen una demanda, sovint, no gaudeixen de tots els recursos a l’abast dels SS, perquè el professional no troba just haver d’obrir ER per oferir-los-hi recursos. Aquesta objecció, però, no es presenta obertament, resta, pensem, majoritàriament encoberta, tapada i latent, sense cap moviment professional que explícitament la recolzi i on la persona professional pugui recolzar-se.

3. Criteri de gravetat versus criteri de demanda

Actualment, en l’àmbit particular de la protecció a la infància i és possible que en altres entorns dels SS també, el principi que regeix la priorització de la intervenció, és la gravetat. Tenim a disposar, una eina de cribratge (necessària i reclamada) que a través d’un algoritme (discutible i millorable, faltaria més) dóna un output, i, en funció d’aquest resultat determinat per la gravetat i el criteri professional (i com aquesta informació es recull per escrit), es procedeix. Així vist i si la maquinària estigués ben articulada i, davant d’un cas de desprotecció flagrant i continuat que ara i aquí es presenta com una “urgència” amb evidència inqüestionable de maltractament actiu, la intervenció adequada hauria de ser la immediata protecció de l’infant.

El paradigma o criteri de la demanda, consistiria en què sigui la demanda, l’existència o no d’aquesta per part de l’usuari, en un criteri dicotòmic (sí-no), o la seva ubicació en un continuum, l’element que hauria de determinar què fer a títol de procediment. Si hi ha demanda, l’output podria ser abordar el cas, independentment de la gravetat. Si no hi ha demanda i els primers intents de construir-ne una fracassen, estaríem en un cas urgent que requeriria intervenció protectora encara que la gravetat fos baixa.

Obviament, no cal presentar el criteri de gravetat i el de la demanda com a oposats i antagònics. Seria oportú “casar-los”, és a dir, que la gravetat estigués de forma molt rellevant ponderada per l’existència de demanda. Per exemple, un cas presumptament molt greu, el del Joan de 41 anys, que té tres fills i la mare d’aquests, és una persona que entra i surt constantment del psiquiàtric, i la resta de família extensa està descartada; i on, per acabar-ho d’adobar, el Joan presenta un trastorn límit de la personalitat (prèviament diagnosticat); i, com a colofó, ha provocat un incident molt sonat a l’escola dels seus fills, on ha agredit una mestra (fet del tot intolerable i davant del que haurà de respondre a la llei). Però que, davant del qual i de tota la situació en general, reconeix les seves dificultats i exabruptes, i és ell qui va acudir a SS quan va deixar la relació amb la mare dels seus fills per protegir aquests, i per mentre, ha estat duent a terme un treball profund i sincer amb l’equip de tractament de SS i el de salut mental. I ha estat ell, el que un cop se li va oferir i presentar el recurs de Casa d’Infants, n’ha parlat amb els seus fills, en coneixement de la mare, i tots demanen entrar a la Casa d’Infants. Davant la urgència de l’agressió a la mestra, i la detenció durant unes hores del pare, han d’entrar aquests nens al centre d’acollida o, en tot cas a la Casa d’Infants quan hi hagi plaça?

El que volem destacar, és que el criteri d’existència de “demanda” és molt i molt determinant i està profundament desconsiderat. D’aquí, com apuntàvem, que l’obertura d’ER i les seves conseqüències potencialment pernicioses estiguin igualment i profundament desconsiderades.

4. Què fem a Serveis Socials? i què acabarem fent?

Ens adherim a la posició de Fernando Fantova (2015, 2018 i 2019): les persones professionals dels SS han d’intervenir per fomentar l’autonomia funcional i la dimensió relacional de les persones.

I davant d’aquesta concreció de l’objecte de la intervenció, podríem dir que a SS, resumint abusivament, hi ha dues posicions possibles.

Una primera, molt planera i evident que té a veure en satisfer les aparents necessitats (i diem aparents, perquè l’objectivització de la necessitat no és tasca fàcil), que és el que el ciutadà demana explícitament (d’aliments, del cost dels subministraments…) al professional. Ara bé, no totes les necessitats patides pels ciutadans es formulen, moltes no es sostenen en forma de  “petició” a un professional, hi ha ciutadans que prefereixen la gana o la manca de llum al sosteniment d’una demanda en estigmatizador sistema actual (això ens fa pensar en la càrrega d’estigma i altres raons que arrosseguen encara ara els SS, veure Laín (2020) y Mayordomo (2020). Dit això, i reconeixent que nosaltres desconeixem la magnitud d’aquest col·lectiu, la intervenció a nivell pràctic des de SS, tradicionalment, acaba sent, establir procediments i maquinària administrativa per tal que, amb una certa equanimitat, es recobreixin les necessitats més perentòries dels ciutadans més desafavorits. En d’altres paraules, les persones professionals són, en aquest paradigma, “certificadors de pobresa” (Belén Navarro, 2017).[1]

Una segona, molt més profunda i a la que òbviament ens adherim: recobrir les suposades necessitats de l’usuari mentre alhora es dóna peu a atendre, sostenint una escolta tècnica, a les causes i condicions (presents i passades) desencadenants de la seva posició relativa. La receptivitat/sosteniment per part de la persona usuària d’aquesta escolta particular, seria el caldo de cultiu, els rudiments, d’una demanda. I això, respectant el tempo de l’usuari, és a dir, acceptant que l’usaria ha de voler/consentir, i a més, respectant el ritme de “progrés” i les legítimes resistències que vagin apareixent.

Per tant, què fa SS en aquest segon paradigma?: recobreix necessitats o, directament intervé sobre les demandes (sense una necessitat peremptòria al darrera). Per exemple la Lola, de 49 anys, que ens diu: “els meus fills bessons de 7 anys, m’insulten i em peguen”, sense que darrera hi hagi una problemàtica econòmica ni una problemàtica psicopatològica filiada.

Quan les demandes venen descarnades de les necessitats s’evidencia que estem en un altra dimensió, en un altra moment de l’evolució dels SS, una nova era, uns SS que estan molt més del cantó del “tractament”. Aquesta posició, a nosaltres mateixos, els professionals, encara ara, ens sorprèn i a molts ens esparvera. En el nostre diàleg mental intern, conscient o inconscientment, ens podem dir ¿estem preparats per això?, potser algú afegeria, això és cosa de professionals de la psicologia, de salut mental… Tant de bo sapiguem canviar la nostra mirada i veiem que l’acompanyament i la intervenció en els canvis en la vida de l’usuari és la nostra tasca central, el core business de la tasca a SS.

La formulació d’una demanda a un servei, pressuposa una persona demandant i una de professional que escolta. I alhora, la legitimació de la formulació de la demanda, per una part, i la legitimació i capacitat d’escoltar-la i d’intervenir-hi cabdalment per part de la persona professional. El nostre sistema de SS, ¿ha arribat aquí?.

5. Terapeutes socials

La nostra posició està clara, a SS les persones professionals hem de ser capaços de transformar les necessitats dels usuaris en demandes, i quan ja venen formulades en termes de demandes, intervenir-hi si ens pertoquen, és a dir: si aquestes tenen a veure amb el foment de l’autonomia i la dimensió relacional de les persones. I òbviament la de la Lola, ens pertoca.

Resumint, hem de ser especialistes en la conversió de les necessitats dels usuaris en demandes i treballar-les.

Aquesta posició té especial sentit quan els temps sembla que ens porten a la implementació les rendes garantides i  “incondicionades” ( Fusté, 2019; Laín, 2020; Manzano i Aguilar, 2019; Sanzo, 2019 i Zalakain, 2018).

Aquesta implementació és un fenomen transcendent, un veritable moment històric. I, no s’ha desencadenat producte de la consciència i clam professional, ni d’una classe política clarament sensibilitzada, ni del saber i coneixement universitari i el consabut “basat en l’evidència” i menys encara d’un clam de la ciutadania. Sinó que l’ha desencadenat l’actual crisi sanitària sobrevinguda per un virus. Una finestra d’oportunitat per als nous SS emergida per un virus, (“un virus aliat dels nous serveis socials”, pensar-ho fa tremolar). I com, si no es fa res amb cara i ulls, les conseqüències econòmiques d’aquesta crisi sanitària desencadenaran una nova onada de patiment en relació al recobriment de les més pures i dures necessitats humanes. També afectarà a les demandes, clar, però aquestes de nou, quedaran eclipsades per les necessitats. Els professionals patirem de nou l’allau de les necessitats. Serem, de nou, certificadors de la pobresa.

Per fi doncs, si una renda garantida de veritat s’implementa, aquesta mitigarà en part, i més si arriba amb una mínima dignitat, el patiment desencadenat per les necessitats de la nova imminent crisi. Aquesta implementació deixaria sense efecte, i això és veritablement revolucionari, l’assistencialisme al que estem tan acostumats i la toxicitat del qual, no sabem veure encara amb una mínima perspectiva. Deixarem de banda aquests “recursos condicionants”, aquest assistencialisme, que tan enganxat ha estat al mateix core business de les professions socials i que tan mal ha fet.

Aleshores, es descarnarà la demanda de la necessitat. Finalment i afortunadament, tindrem o bé demanda[2] o res. I ens haurem de centrar, llavors sí i necessàriament, en les demandes. Hi estem preparats?, sabem i/o sabrem fer-ho?…

Nosaltres proposem un canvi extraordinari, deixar de ser TS, educadors i pedagogs socials i psicòlegs de la intervenció social, i passar a ser terapeutes socials. Abandonar aquests interessos corporativistes de curta volada associats a cada disciplina, i integrar les praxis de totes les professions socials. Aquest canvi de nom, condensaria el profund canvi de paradigma que volem que ens caigui a sobre i que defensem, i que un cop consumat (a tots els efectes) ens equipararia a totes les professions i a tot nivell, en la intervenció en l’àmbit social. Resulta clar però, que aquest canvi, si fos seriós, suposaria una profunda transformació de les formacions (universitàries i els màsters per aconseguir aquesta especialització) i una conscienciació i capacitació dels professionals que ja hi treballem. Una veritable feinada per endavant.

6. La demanda, és la clau!!!

Pensem, o volem pensar, que del que venim dient se’n desprèn que la tasca del professional de SS és, primer, hagi o no necessitats, saber crear en la persona usuària/es almenys una demanda (no parlem d’inventar-ne una, sinó de que n’aflori una que ja existeix, que preexisteix, però que està larvada). Les demandes abordables hauran de ser sempre sobre les causes i condicions que desencadenen els malestars que formen part dels nostres àmbits d’intervenció, recordem, l’autonomia i la dimensió relacional.

Sorgida la demanda, element que és clau i fundacional, caldrà intervenir eficaç i satisfactòriament sobre la forma particular i idiosincràtica que pren aquesta en cada usuari (que des d’una vessant absolutament generalista, com no pot ser de cap altra manera, serà sempre una expressió particular de les formes del patiment humà: vida, mort, malaltia, handicap, desig, frustració, trauma..). I, fins on es pugui i es sàpiga, incidir per la reducció, un millor ajust o l’eliminació de les causes i condiciones desencadenants.

Tot un món, evidentment, per descobrir i per aprofundir.

Vist així, els SS serien la porta d’entrada dels malestars de l’individu/família/societat a la maquinària de l’administració, en el seu àmbit de desplegament (i fora dels àmbits totpoderosos de la salut i l’educació). Així entesos els SS serien una veritable generalitat en el seu àmbit d’actuació, entès com la veritable recerca del bé del comú en aquest àmbit.

Aclarit això, té sentit parlar de teories, ciència, intervenció, investigació, resultats, paradigmes, comparació…

7. Què fer quan hi ha demanda, i què, quan no n’hi ha?

Quan hi ha demanda, cal abordar-la amb la major plenitud tècnica i humana que la persona professional o l’equip interdisciplinari (o no) sàpiga i pugui.

Quan no n’hi ha (encara), la persona professional, emparat per la voluntat de l’usuari que es formula en la seva presència a les citacions fixades[3], i, que encara pren aquesta forma “amorfa”, i sota el caliu de l’escolta, la tècnica i el saber professional, va conformant una “cosa” que finalment podem albirar com a demanda, sigui explícita i clara o no (com de fet és en la majoria dels casos). Tot això, podríem dir, es condensa en la construcció d’un vincle de significació i rellevància en la direcció persona usuària al professional, però també en la direcció contrària.

8. El vincle i el canvi. El vincle, és la clau també!!!

El vincle, professional i humà, que brinda la persona professional a la usuària, acompanyat, en segona instància, de coneixement, de saber, és l’element bàsic sobre el que reposa la possibilitat de canvi en la persona. El vincle construït a partir d’una polimorfa demanda, doncs, permet i és el motor del canvi. No pot haver canvi, professionalment desencadenat, sense vincle. És la gran eina, totes les demés són mers succedanis. És però, eina necessària però no suficient.

Les resistències, que podrien entendre’s com a fenòmens gravitatoris que exerceixen poder d’atracció envers a les posicions conegudes i ja valorades com a insatisfactòries per part de la persona, són insalvables, i formen part de l’escenari inevitable. La persona professional ho sap, la persona usuària, ho ha d’aprendre i no maltractar-se més per aquest motiu: la dificultat del canvi. Les resistències formen part de l’escenari com l’aire que respirem… la ment és terriblement conservadora i advoca, quasi sempre, pel conegut “más vale malo conocido que bueno por conocer”.

El vincle, la consistència de la “presència” i la tècnica de l’abordatge són, potser, els únics antídots a les resistències més persistents.

Les crisis vitals, són, i així ens ho hem de posar al cap, una oportunitat de canvi davant d’una realitat relacional que, o bé ha canviat involuntàriament però és inamovible i m’hi he d’adaptar (una mort), o bé, jo vull que canviï i tinc certs marges per intervenir-hi i aconseguir-ho (una relació disfuncional). La crisi és oportunitat (Kabat-Zinn, 2016)

9. Kairós!

Kairós(en grec antic καιρός) és un concepte de la filosofia grega que representa un lapse de temps indeterminat en què alguna cosa important esdevé. El seu significat literal és «moment adequat o oportú».

La persona professional de SS o terapeuta social, tal i com nosaltres la concebem, hauria de saber donar peu i alimentar la construcció, com ja hem dit, d’una cosa que podríem equiparar a una demanda i incidir-hi, a través del vincle, obrint a la persona una nova possible configuració de la seva persona. Hauria de ser, com hem apuntat, una especialista en la construcció de vincles significatius amb les persones usuàries.

Els moments claus en aquest procés, aquells on la resistència pot guanyar la partida, els moments on si anem massa ràpid alimentem les resistències fins a bloquejar la possibilitat de canvi. O aquells en què un cas que sembla impossible, portat o empès per una profunda crisi, formula una demanda… Aquests moments són Kairós, el saber i l’experiència ens ha de permetre veure’ls, alimentar-los, sostenir-los, potenciar-los…

Però sens dubte el Kairós més important, el moment estel·lar, és saber escoltar, alimentar i saber sostenir, aquell aflorament que és la demanda inicial. Aquella formulació que és tan tendre que si no és ben acollida, es fondrà com un floc abans de tocar terra. Aquella que obre la “finestra d’oportunitat” de l’abordabilitat. En aquest punt, aparcar variables estranyes com expedients, procediments, administració, és cabdal.

Si aquest moment germinal no és detectat i alimentat, sovint es perd “la gran oportunitat” i, tot seguit, es produeix una ràpida escalada. D’immediat, en l’usuari, augmentaran les resistències, i el professional, decebut, augmentarà la pressió i l’amenaça coercitiva (envers la tutela dels nens per exemple), i l’usuari llavors, ha d’optar entre augmentar les resistències, o un “sí a tot” però buit de contingut, això i res, és pràcticament el mateix. Són, per exemple, aquelles demandes que formulen els usuaris de l’EAIA a dispositius de salut mental o d’addiccions que acaben amb l’alta immediata per manca de demanda del “pacient”: – “«Vostè com es troba?»” (diu el professional), -“«Jo estic bé, a mi m’han dit que vingui»” (diu el “pacient”). Havia hagut possibilitats a primària?, algú hagués pogut jugar un paper especial (la pediatra en un moment molt preterit)?, o fins i tot, se’ns ha escapat un kairós estant a l’EAIA?

BIBLIOGRAFÍA:

Fantova, F. (2015). “Els serveis socials a la recerca de la seva finalitat: la intervenció social creant valor”. DIXIT. Extraído de: https://dixit.gencat.cat/ca/detalls/Article/25032015_conf_serveis_socials_recerca_finalita

Fantova, F. (2018). La definición y colaboración de las profesiones de la intervención social. Revista de Treball Social. Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, diciembre 2018, n. 214, p. 89-101. ISSN 0212-7210

Fantova, F. (2019). Los nuevos servicios sociales y las profesiones de la intervención social. Revista de Educación Social. Julio-Diciembre 2019, n. 29, p. 11-27.

Fusté, B. (22.2.2019). I si donar diners fos la millor política social?. [Article blog]. Recuperat de http://lleiengel.cat/donar-diners-la-millor-politica-social/

Kabat-Zinn, J. (2016). Vivir con plenitud las crisis, cómo utilizar la sabiduría del cuerpo y de la mente para afrontar el estrés, el dolor y la enfermedad. Barcelona: Kairós.

Laín, B. (30.4.2020). “Qui no plora, no mama”? o perquè hi ha gent que no sol·licita prestacions econòmiques. [Article blog]. Recuperat de http://lleiengel.cat/gent-no-sollicita-prestacions/

Manzano, M.A. i Aguilar, M (6.3.2019). R2-D2 i l’automatització als serveis socials.[Article blog]. Recuperat de http://lleiengel.cat/r2-d2-automatitzacio-serveis-socials/

Mayordomo, E. (16.2.2018). La millor política d’infància és fer-se vell. [Article blog]. Recuperat de http://lleiengel.cat/millor-politica-infancia-envellir/

Mayordomo, E. (26.32020). El coronavirus i la infància del bigoti  [Article blog]. Recuperat de http://lleiengel.cat/coronavirus-infancia-bigoti/

Mayordomo, E. i Millán, X. (2017). Avances, límites y retos en la garantía de derechos de la infancia en Cataluña.Una aproximación desde el ámbito municipal. Zerbitzuan63.Article Recuperat de https://www.researchgate.net/publication/317003784_Avances_limites_y_retos_en_la_garantia_de_derechos_de_la_infancia_en_Cataluna_Una_aproximacion_desde_el_ambito_municipal/link/591da05baca272d31bcd9437/download

Navarro, B. (22.11.2017).Quin és el futur dels serveis socials? Apunts per al derrapatge. [Article blog]. Recuperat de http://lleiengel.cat/serveis-socials-apunts-derrapatge/

Sanzo, L. (5.2.2019).Rendes mínimes i condicionalitat [Article blog]. Recuperat de http://lleiengel.cat/rendes-minimes-i-condicionalitat/

Zalakain, J. (26.11.2018). Com blindar els Serveis Socials? Invertir en coneixement. [Article blog]. Recuperat de http://lleiengel.cat/blindar-serveis-socials-invertir-coneixement/


[1] I aquí arribats, aquesta primera posició, ¿fomenta l’autonomia i la dimensió relacional de les persones?

[2] És molt difícil demanar una cosa que encara no té una clara presència (oferta). Els SS que proposem, no estan encara al cap dels ciutadans (¿i dels professionals?) com un dret exigible. És una raresa que una o un ciutadà benestant vagi a les seves dependències municipals, i demani: “miri, començo a tenir dificultats relacionals amb el meu fill adolescent, dongui’m un cop de mà”.

[3]Hom pensaria que aquesta presència en les sessions que es van fixant, és ja la demanda. I d’aquí que les intervencions de família en “risc social”, per exemple, hagin de tenir un freqüentació prefigurada que permeti la “presència”. I les trobades no siguin, només, per gestionar “ajuts d’urgències”. Dit això però, cal dir també que una major concreció de la demanda, ajuda a la persona a solidificar-se en la voluntat d’un canvi vers una nova posició personal davant la realitat.


Antoni Valero

Antoni Valero

Potser té sentit que es digui que vaig treballar aquí i als Estats Units com educador social. Vaig fer un màster MBA per la URV i Màster en Psicologia General Sanitària per la URV. He fet postgraus en anàlisi i conducció de grups per la UB. I ara estic fent un postgrau en mindfulness y compasión en la relación de ayuda per la UdL. He treballat a l’EAIA Municipal de Tarragona durant 9 anys, i des de en fa 10 com a psicòleg de suport a Serveis Socials de primària municipals de Tarragona

Marta Verge

Marta Verge

Nascuda a Reus (2-04-1984). Vaig llicenciar-me en Sociologia per la UAB i posteriorment em vaig diplomar en Educació Social a la UB. Des de llavors que he treballat en diversos recursos de l'àrea de protecció a la infància i a l'adolescència i també amb dones que han patit violència i els seus fills. Actualment treballo com a coordinadora a la Casa d'infants Santa Tecla, a Tarragona. També sóc mare d'una nena de tres anys. Tot plegat un aprenentatge continuat.

Traducir »