El Serveis Socials Bàsics i els ens locals hauran de dissenyar polítiques de garantia d’ingressos, complementàries a les estatals i autonòmiques, per a pal·liar els efectes socials de la pandèmia del Coronavirus.

Encara no sabem amb quina intensitat i per quan temps però totes les anàlisis apunten que els nivells de pobresa s’intensificaran en els propers anys a causa de l’aturada de l’economia i la seva necessària adaptació a un món amb restriccions de consum i mobilitat de durada indeterminada. La gravetat de la situació dependrà de la resposta pública mitjançant les polítiques de garantia d’ingressos que s’articulin i de que protegeixin al més ampli segment de població. A l’àmbit laboral s’han posat de forma urgent mesures per a protegir l’ocupació i assegurar ingressos monetaris a les treballadores i els treballadors.

A l’àmbit social també s’accepta cada vegada més amplament que la millor política és donar diners. En aquest sentit, les esperances estan posades en la proposta, per part del govern espanyol, de l’articulació d’una prestació econòmica de la seguretat social de caràcter estatal que, sota el nom d’Ingreso Mínimo Vital (IMV), ha de donar els mitjans bàsics de subsistència a més d’un milió de famílies. Aquesta prestació conviurà a Calalunya amb la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) – i a les altres Comunitats Autònomes amb les seves rendes mínimes – però encara no està clara quina serà la complementarietat que hi haurà entre les prestacions.

El que si sembla clar és que, tal com ha passat amb la RGC, el nombre de famílies i persones que rebin l’IMV i si aquest permetrà una vida digna dependrà molt del complex disseny de la norma. Especialment en els detalls de les tipologies de beneficiaris, quanties, exclusions i altra lletra petita. Encara és d’hora per a saber-ho però les primeres informacions sobre el posicionament del ministre competent, en referència als detalls anteriorment esmentats, fa témer que es repeteixi el desastre de la RGC i moltes persones i famílies es quedin sense cap ingrés o amb ingressos molt per sota d’un llindar que permeti una vida digna. Però encara tot no està perdut i encara es pot fer cas a les opinions de diferents experts que proposen alternatives en el seu disseny.

Però ni en el millor dels escenaris, amb un IMV i una RGC (ni tampoc una Renda Bàsica Universal[i]) ben dissenyades e implementades, la totalitat de les persones i famílies disposarien de la protecció desitjable. Sempre hi haurà persones excloses per la necessària definició d’uns requisits d’accés que no podran recollir tota la diversitat de casuístiques. I els barems no podran recollir tampoc el cost diferencial de vida als diferents pobles i ciutats.

A aquestes dues realitats Manuel Aguilar a Diputació de Barcelona (2017) afegeix si, des del punt de vista de les polítiques de protecció social local, seria desitjable tenir ajudes per a la inversió i promoció social o millora socio-laboral.

L’esquema conceptual aportat en la publicació citada és encara vàlid i esdevé una guia per a orientar com definir una política de garantia d’ingressos locals:

• 

Figura 1. Esquema sobre garantia d’ingressos i cobertura de necessitats bàsiques als ens locals

Font: Manuel Aguilar Hendrikson a Diputació de Barcelona (2017). 16à edició del Cercle de comparació intermunicipal de serveis socials. Resultats any 2017. Versió de lliure difusió.

Però ara allò important és si els ajuntaments, consells comarcals i altres ens supramunicipals es quedaran parats lamentant-se per les cues diàries a les portes dels serveis socials o si és possible un model diferent de suport econòmic a les persones en situació d’insuficiència d’ingressos, amb objectius diferents i amb una forma de provisió diferent. Hi ha oportunitats i alguns reptes.

La primera oportunitat es troba als molt recents canvis a la LLEI 13/2006, de 27 de juliol, de prestacions socials de caràcter econòmic.El passat divendres (24/04/2020), mitjançant la llei de mesures fiscals, financeres, administratives que acompanya els pressupostos de la Generalitat, es modifica la condició de beneficiaris i es determina que ho seran per a les ajudes d’urgència social de competència municipal “també, les persones que viuen o que es troben a Catalunya.” eliminant d’aquest forma el requisit de residencia legal. Les implicacions d’aquests canvis en termes de protecció a qualsevol persona que es troba en el municipi són immenses i eliminen qualsevol excusa, inclosa la de l’empadronament[ii]. Col·lectius sempre exclosos de qualsevol ajuda per la seva situació irregular o altres, poden ser objecte de protecció.

La llei d’acompanyament també aprova que les ajudes d’urgència social no són subvencions, són prestacions econòmiques d’assistència social. Les implicacions pràctiques d’aquesta modificació també són molt grans. La primera és la possibilitat de la simplificació administrativa de la seva gestió. Les prestacions no han de ser justificades i per tant es pot dissenyar un procediment administratiu més àgil. La segona implicació pot representar un canvi conceptual important per als serveis socials, ara no hi ha excusa per a usar les ajudes d’urgència social per al control social. Es pot passar dels discursos als fets.

La segona oportunitat és, que de moment, hi ha diners per a fer programes ambiciosos d’ajudes d’urgència social municipals. Els ens locals, segons l’AIREF (pag.76), tenen 27.000 milions d’euros immobilitzats als bancs provinents dels saldos primaris dels mateixos. I el govern espanyol ha donat permís per a gastar, també de moment, el superàvit del 2019 per a inversions, personal, prestacions i ajudes socials del capítol 23, «Servicios Sociales y promoción social». Sembla que una política més expansiva de despesa és a la vegada una exigència i una possibilitat.

Però els serveis socials no han resolt en els darrers anys nombrosos reptes que són cabdals per a poder desenvolupar polítiques de protecció eficaces.

Del primer repte. ja s’ha parlat anteriorment. La necessitat que les polítiques de garantia d’ingressos locals estiguin dins del marc de les polítiques globals desenvolupades per l’Estat i la Generalitat de Catalunya. Que siguin complementàries i també amb altres ajudes com les d’habitatge. Per això cal que la definició dels col·lectius i bens a protegir sigui el més rigorosa possible i basada en la recerca. En aquest camp seria desitjable buscar l’equitat mitjançant la normativització per part de la Generalitat d’uns mínims generals per a tot el país tot promovent l’adaptació pels ens local a la realitat de cada territori. La reforma de la Llei 13/2006 s’ha quedat curta i cal anar pensant (salvant les distàncies) a una norma tipus la de les Ayudas de emergencia social del País Basc.

Com s’apunta al post anterior a Llei d’Engel els serveis socials han de superar el dia de la marmota que suposa la discussió sobre el seu objecte i què han de fer i què no. En línies anteriors ja apuntaven que hi ha un camp d’acció en la garantia d’ingressos que s’ha d’abordar des de la proximitat a risc de deixar sectors de la població no atesos. I la proximitat és el terreny dels ens locals. Però han de ser els serveis socials els encarregats de la gestió de les prestacions econòmiques de caràcter social? Doncs depèn.

El que sembla força evident és que no es pot reclamar que els serveis socials es dediquin exclusivament a la promoció de l’autonomia personal i de les xarxes relacionals i voler quedar-se les prestacions econòmiques i la seva gestió com a mecanisme de control. Per tant, sí que seria desitjable mantenir les ajudes d’urgència social i la resta de prestacions econòmiques fora dels processos d’intervenció social. Seria convenient assajar i desplegar amb força unitats administratives amb dotació suficient de personal i especialitzades a la seva gestió. Per als professionals tot són guanys, si el valor afegit d’aquests és l’acompanyament social i aquest es troba limitat per les tasques administratives, la delegació de la gestió en altres unitats els permetria dedicar-se a allò que realment tenen expertícia.

El segon repte a abordar és el de la eficiència. I això passa per una inversió decidida en simplificació dels processos administratius, gestió informàtica dels mateixos i interoperabilitat entre els sistemes d’informació que sigui necessari. Països amb menys tradició en gestió pública que Catalunya han apostat per una gestió administrativa simple. Mecanismes de sol·licitud en un únic acte i preferentment per via telemàtica, sense petició de documentació i comprovacions d’ofici, i comunicacions de resolució i pagament també per via telefònica seria un horitzó obligatori en pocs mesos.

Finalment és important abordar de la dimensió dels ens locals davant el repte de la implementació de programes complexos de garantia d’ingressos. Pot ser l’ajuntament o el consell comarcal té limitacions per a poder afrontar-ho. O en alguns casos si i en altres no. En aquest camp no està suficientment desenvolupada la cooperació de les administracions supramunicipals i la seva capacitat de crear economies d’escala. Si és possible delegar a les Diputacions la gestió del cobrament de taxes e impostos,per què no és possible delegar-los  el pagament d’ajudes socials?.

També han de tenir les administracions supramunicipals un rol important en el foment de l’equitat territorial. El model proposat genera molts incentius per què els municipis amb més capacitat econòmica siguin el que més puguin invertir en complementar les rendes estatal i autonòmica. Més si són els que més romanents tenen acumulats. Per això els fons que transfereixen la Generalitat i les Diputacions haurien de tenir criteris redistributius valents i no fer de repartidora per a acontentar a tothom.

Els ciutadans ja estan fent cues davant els serveis socials municipals per a buscar una ajuda per cobrir les seves necessitats més bàsiques. És previsible que això vagi en augment i també que cap ajuda que puguin posar en marxa la Generalitat i l’Estat doni resposta a totes les casuístiques. L’experiència de la crisi de 2008 ens diu que no donar resposta no és una alternativa i que de la manera que ho fem serà cabdal per arribar a tothom de forma digna tant pels ciutadans com pels treballadors públics. Els regidors i regidores i caps de serveis socials tenen un repte important al seu davant.

---

[i] Es deixa fora d’aquest article voluntàriament el debat sobre l’eficàcia i aplicabilitat de la RBU a l’actual context ja que no sembla que entri a curt termini en el programes polítics factibles.

[ii] Tampoc es vol insistir a l’article sobre la polèmica sobre qui empadronar a un municipi. Es dona per fet que qui no empadrona a qui té un veïnatge efectiu i tal com recull la normativa, prevarica.