Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

El Pilar Social Europeu, una aproximació crítica.

Polítiques socials

A un any per avaluar els resultats de la implementació de l’estratègia 2020 (European Commission 2010), l’agenda  de la Unió ha anat desplaçant-se a favor del paradigma de la «inversió social» o de la «inversió en capital humà» (European Commission 2013b). L’objectiu de la Comissió passa per desenvolupar les potencialitats de la ciutadania -especialment en les edats primerenques (European Council 2002; European Commission 2013a)- i generar d’una banda, un retorn social de la inversió i estalviar la despesa econòmica de programes restitutius que s’haurien produït posteriorment (J. J. Heckman 2006; James J. Heckman i Masterov 2007; Elango et al. 2015); i de l’altra, dotar a la ciutadania de les competències i habilitats que el mercat laboral del futur requerirà  (European Commission 2016).

Com es pot imaginar, l’èxit polític del Pilar Social Europeu (European Commission 2017) s’explica perquè d’una banda, escapa al trilema de l’economia de serveis (Iversen i Wren 1998), desplaçant l’objectiu de la «igualtat d’ingressos», o el que és el mateix des del punt de vista de l’Estat, les despeses de les ‘polítiques de protecció’- vers la inversió en la millora de les competències de la ciutadania, que al seu torn, contribuirà a l’emergència de nous mercats (creixement de l’ocupació) i també per tant, a incrementar els guanys salarials mantenint la contenció pressupostària.

Figura 1: El trilema de l’economia dels serveis

FONT:  Iversen, T. i Anne Wren. 1998: 514

De l’altra, és exitosa perquè la combinació de les polítiques que persegueixen l’efectiva igualtat d’oportunitats i les polítiques ‘d’activació’ anul·len el conflicte d’interessos entre classes que implica la redistribució (Korpi i Palme 1998)[1]. Si la paradoxa redistributiva identificava la font de conflicte entre una classe popular que es beneficiava de l’Estat del Benestar i una classe més benestant que en finançava el seu sosteniment, les polítiques d’activació assumeixen un ideal meritocràtic en el qual el mercat laboral es ratificat com a eficient assignador de posicions socials i també de drets.

Més enllà de la validesa empírica de l’ascens social meritocràtic (Papageorge i Thom 2018), i fins i tot de la crítica benevolent que assumeix acríticament que les polítiques d’activació faciliten la transició a l’ocupació (Carter i Whitworth 2016), les polítiques d’activació que actua com a palanca de canvi d’aquestes polítiques aprofundeixen en tres àmbits que incideixen directament sobre les polítiques socials. Seguint Moreno i Serrano (2007) el primer d’aquests és la individualització, això és: cal incidir sobre les conductes, les motivacions i les actituds dels individus, més que no sobre les condicions polítiques per una justa redistribució de la riquesa. En segon lloc, hi ha un major èmfasi en el treball com a mecanisme per a la participació i l’autonomia social i econòmica. I finalment, s’impulsa el principi de contractualització, o el que es el mateix, es desplaça el contracte social que articulava la societat vers un compromís individual, moral, en el què els drets passen a ser un «mereixement», i són dependents de l’actitud i el comportament  individual respecte la participació econòmica.

Aquest procés de re-mercantilització (Vandenbroucke i Vleminckx 2011) concep per tant, la política social  com un factor productiu, un input més, per a la gestió del momentum.

L’assumpció d’aquest frame ha tingut efectes en la relació entre l’esquerra político-parlamentària i el seu subjecte històric. Però no sols.

La seva implementació s’ha produït en un context d’empitjorament de les condicions d’ocupació, del lloc físic i de l’organització del treball (Escribà-Agüir i Fons-Martinez 2014). En aquest context, s’ha produït un augment de l’ocupació que ha beneficiat de forma molt marginal a les famílies sense feina. La xifra de llars que ocupen bons llocs de treball ha augmentat, mentre que el nombre de llars desocupades s’ha mantingut pràcticament inalterable. En segon lloc, la pobresa entre les llars desocupades i sense feina ha augmentat en gairebé tots els Estats membres. I, en tercer lloc, la nova inversió relacionada amb el treball -que tendeix a ser menys pro-pobres- ha augmentat, mentre que la generositat del suport tradicional per ingressos “passius” ha disminuït (Cantillon 2011).

És precisament aquest darrer element, la retallada en les prestacions de  serveis, on les classes mitjana van sentir amb major intensitat la implosió de la crisi i van fer-hi front mobilitzant-se. No obstant, cal posar de relleu que aquesta va ser especialment sagnant per a les persones persones més vulnerades: les dones, la població ocupada no qualificada, la població immigrada i els joves (García 2010). I l’exemple més paradigmàtic d’aquesta «paradoxa de la inversió social» s’identifica en l’ús dels serveis públics de cura a la infància, on les famílies que en fan un major ús es caracteritzen per tenir dos fonts d’ingressos, millors graduacions educatives, i remuneracions salarials més elevades (Ghysels i Van Lancker 2011).

Ens trobem per tant i en resum, davant d’unes polítiques d’«optimisme naïve, o, pitjor encara, contraproduents» (Esping-Andersen 2002, 5).

I per arrodonir-ho ja fa algun temps que s’alerta dels impactes que la robotització generarà sobre les treballadores manuals i/o amb baixos nivells educatius i la resposta a aquests temors torna a ser la mateixa confiança en polítiques passades. Més val que ens posem en construir alternatives o ja sabem que passa quan, malgrat les condicions objectives, no hem fet els deures.

Referències

Bonoli, Giuliano. 2013. The Origins of Active Social Policy: Labour Market and Childcare Policies in a Comparative Perspective. Oxford University Press. https://doi.org/10.1093/acprof:oso/9780199669769.001.0001.

Cantillon, Bea. 2011. «The Paradox of the Social Investment State: Growth, Employment and Poverty in the Lisbon Era». Journal of European Social Policy 21 (5): 432-49. https://doi.org/10.1177/0958928711418856.

Carter, Eleanor, i Adam Whitworth. 2016. «Work Activation Regimes and Well-Being of Unemployed People: Rhetoric, Risk and Reality of Quasi-Marketization in the UK Work Programme». Social Policy & Administration, gener, n/a-n/a. https://doi.org/10.1111/spol.12206.

Elango, Sneha, Jorge Luis Garcia, James Heckman, i Andres Hojman. 2015. «Early Childhood Education». Working Paper 2015-017. Human Capital and Economic Opportunity Working Group. http://humcap.uchicago.edu/RePEc/hka/wpaper/Elango_etal_2015_early-childhood-education.pdf.

Escribà-Agüir, Vicenta, i Jaime Fons-Martinez. 2014. «Crisis económica y condiciones de empleo: diferencias de género y respuesta de las políticas sociales de empleo. Informe SESPAS 2014». Gaceta Sanitaria 28 (juny): 37-43. https://doi.org/10.1016/j.gaceta.2014.01.013.

Esping-Andersen, Gøsta. 2002. Why We Need a New Welfare State. Oxford University Press.

European Commission. 2010. «Europa 2020. Una estrategia para un crecimiento inteligente, sostenible e integrador». http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2010:2020:FIN:ES:PDF.

———. 2013a. «Invertir en la infancia: romper el ciclo de las desventajas». Diario Oficial de la Unión Europea. http://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/HTML/?uri=CELEX:32013H0112&from=EN.

———. 2013b. «Hacia la inversión social para el crecimiento y la cohesión, incluida la ejecución del Fondo Social Europeo 2014-2020. Comunicación de la Comisión al Parlamento Europeo, al Consejo, al Comité Económico y Social Europeo y al Comité de las Regiones». http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2013:0083:FIN:ES:PDF.

———. 2016. «A New Skills Agenda for Europe Working together to strengthen human capital, employability and competitiveness». COM(2016) 381 final. https://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/PDF/?uri=CELEX:52018SC0067&from=EN.

———. 2017. «European Pillar of Social Rights’». https://ec.europa.eu/commission/publications/european-pillar-social-rights-booklet_en.

European Council. 2002. «Presidency Conclusions. Barcelona European Council, 15 and 16 March 2002». http://ec.europa.eu/invest-in-research/pdf/download_en/barcelona_european_council.pdf.

García, Ana M. 2010. «Mercado laboral y salud. Informe SESPAS 2010». Gaceta Sanitaria 24 (desembre): 62-67. https://doi.org/10.1016/j.gaceta.2010.07.002.

Ghysels, Joris, i Wim Van Lancker. 2011. «The Unequal Benefits of Activation: An Analysis of the Social Distribution of Family Policy among Families with Young Children». Journal of European Social Policy 21 (5): 472-85. https://doi.org/10.1177/0958928711418853.

Heckman, J. J. 2006. «Skill Formation and the Economics of Investing in Disadvantaged Children». Science 312 (5782): 1900-1902. https://doi.org/10.1126/science.1128898.

Heckman, James J., i Dimitriy V. Masterov. 2007. «The Productivity Argument for Investing in Young Children». Working Paper 13016. National Bureau of Economic Research. http://www.nber.org/papers/w13016.

Iversen, Torben, i Anne Wren. 1998. «Equality, Employment, and Budgetary Restraint: The Trilemma of the Service Economy». World Politics 50 (4): 507-46. https://doi.org/10.1017/S0043887100007358.

Korpi, Walter, i Joakim Palme. 1998. «The Paradox of Redistribution and Strategies of Equality: Welfare State Institutions, Inequality, and Poverty in the Western Countries». American Sociological Review 63 (5): 661-87. https://doi.org/10.2307/2657333.

Moreno, Luis, i Amparo Serrano Pascual. 2007. «Europeización del Bienestar y activación». Política y Sociedad 44 (2): 31-44.

Papageorge, Nicholas, i Kevin Thom. 2018. «Genes, Education, and Labor Market Outcomes: Evidence from the Health and Retirement Study». w25114. Cambridge, MA: National Bureau of Economic Research. https://doi.org/10.3386/w25114.

Vandenbroucke, Frank, i Koen Vleminckx. 2011. «Disappointing Poverty Trends: Is the Social Investment State to Blame?» Journal of European Social Policy 21 (5): 450-71. https://doi.org/10.1177/0958928711418857.

 

[1]     Un conflicte que és dur en aquelles societats «post-industrials tardanes» en les que l’esquerra política i els sindicats es focalitzarien en consolidar les polítiques protecció més que les d’activació (Bonoli 2013, 66-67)


Eloi Mayordomo

@eloimm Polítiques socials, Infància, Participació. Llicenciat en ciències polítiques i de l'administració i Màster en participació i polítiques locals. Ha treballat com a consultor per a diverses administracions públiques i privades, en el tercer sector i actualment per l'administració en l'àmbit dels serveis socials i la infància.