PER QUÈ REFLEXIONAR SOBRE MODELS DE GOVERNANÇA?

En aquest article volem reflexionar sobre models de governança en l’àmbit del disseny i producció de polítiques públiques, com una oportunitat per promoure experiències pilot d’acció a favor del benestar i avançar en la configuració de models innovadors de governança participativa. Pretenem, però, que aquesta reflexió també pugui ser inspiradora en altres àmbits de generació de coneixement col·lectiu.

Prenem com a premissa que el disseny i producció de polítiques públiques no és una responsabilitat exclusiva dels poders públics, sinó de tots aquells agents que treballin pel bé comú. Alhora, volem també posar èmfasi en què el tercer sector és i ha de continuar sent un agent rellevant en aquest objectiu.

Així doncs, aquest article vol dirigir la reflexió cap al sector privat, el sector públic i el tercer sector que tinguin com a missió treballar pel bé comú. També volem analitzar el paper del sector públic, el tercer sector i el sector privat a l’hora d’acomplir aquesta missió.

Els principals motius que ens han motivat a reflexionar sobre models de governança són:

• Per una part, la complexitat que estem vivint ens està posant el repte de crear noves formes de gestionar i també de governar. L’origen d’aquesta complexitat és multifactorial. Vivim en una “societat del coneixement” en què les tecnologies de la informació i comunicació han entrat de forma disruptiva a les nostres vides formant part de la nostra quotidianitat afavorint la globalització. Alhora, però, també han introduït factors que tendeixen a la individualització de les persones, ens fragmenten com a societat i accentuen diferents eixos de desigualtat. Fan aflorar nous riscos socials pels quals el sistema tradicional de benestar no està preparat (Fantova, 2020).

• Per altra banda, tenim que una de les limitacions més habituals en la generació de polítiques públiques son els cicles electorals, governar per períodes de quatre anys o menys, pot dificultar l’elaboració i l’execució d’una estratègia a mig termini.

Pensem que innovar en models de governança pot ser una oportunitat per respondre millor a la complexitat que estem vivint així com afavorir a superar aquestes limitacions polítiques.

EL CONEIXEMENT COM A IMPULS CAP AL BENESTAR

Si ens fixem inicialment en la part del coneixement, recuperaríem idees exposades en el nostre article: “Ecosistemes de coneixement: gestió del coneixement en organitzacions comunitàries en un context de polítiques públiques” segons el qual, la principal clau per a la producció i aplicació de coneixement rigorós i rellevant (Schön, 1998) en un sector d’activitat té a veure amb el dinamisme de diferents tipus de coneixements:

• coneixement filosòfic, moral o ètic
• coneixement conceptual i teòric fruit d’investigació científica
• coneixement tecnològic o metodològic
• el coneixement experiencial i pràctic.

Així mateix, detallàvem també extensament la rellevància de l’ecosistema d’agents que habitualment representen els coneixements esmentats anteriorment:

• l’esfera política, en part participada també per l’acadèmia, com a agent seria el principal espai i repositori de deliberació i coneixement ideològic (incloent l’ètic)

• la universitat (i altres centres formatius) i les associacions científiques constituirien l’àmbit que, en principi, produeix, valida i distribueix el coneixement científic

• les organitzacions prestadores de serveis i que donen feina a professionals, les organitzacions professionals (com els col·legis) i les organitzacions i moviments associatius (com a representants d’usuaris i usuàries) són les que dipositarien el saber pràctic o expert, encara que també acumulen saber ètic, filosòfic, normatiu i polític.

• centres de recerca, tecnològic, consultores, observatoris… són els que sobre la teoria sistematitzarien la tecnologia o metodologia en l’aplicació del coneixement.

Per altra banda, però, quan parlem de coneixement col·lectiu partim de la premissa que el coneixement que busquem no existeix i que tampoc serà el resultat de la suma dels diferents coneixements, sinó que serà el resultat de conversar, escoltar i intentar crear idees inexistents fins al moment, fruit de posar a dialogar diferents tipologies d’agents. Agents que hauran compartit un determinat espai-temps orientats a construir una idea complexa.

En la construcció del coneixement col·lectiu, els rols, rangs i poder dels diferents agents son transcendents (Mindell, 2004). Per tant si realment volem fer aflorar aquest coneixement, escoltar les diferents veus de l’ecosistema, haurem d’estar atents a les possibles asimetries de poder que es donin entre els diferents agents i facilitar-ne els espais per tal que aquestes no en limitin el resultat final.  Hem d’avançar cap a models democràtics de construcció de coneixement col·lectiu.

Entenem com a models democràtics per fer aflorar coneixement col·lectiu, models en els que hi hagi diferents espais i diferents veus legitimades, dels agents que en formen part; models en els que es reconegui la diversitat, tant de persones, com d’experiències de vida i de coneixements que integren el grup o l’ecosistema. On els diferents agents i el propi sistema tinguin consciència de rang, i per tant en facilitin les interrelacions. Models, la base dels quals siguin els valors intrínsecs d’una societat democràtica i de benestar: on tots els membres siguin reconeguts, respectats, on es reconegui la diversitat, es promogui l’escolta… on el resultat no sigui un joc de suma zero, sinó on el coneixement que aflori sigui més ric que la suma de coneixements individuals.

GOVERNANÇA VERSUS GESTIÓ

Per parlar de governança considerem interessant distingir bé els termes de governança i de gestió per tal que no es creï confusió quan ens estem referint a una cosa o l’altra.

Quan parlem de gestionar ens estem referint a coordinar processos operatius d’una determinada activitat. A mesura que va augmentant o es van fent més complexos els processos operatius, serà necessària l’activitat de la gestió.

En l’àmbit de les polítiques públiques, l’evolució cap a la protecció i promoció de drets socials fa que sigui rellevant tenir en compte les característiques pròpies de la gestió dels serveis com: la intangibilitat, la interactivitat o participació del destinatari o destinatàries en la prestació, la simultaneïtat de producció i consum, així com la dificultat d’estandardització.

A la majoria d’organitzacions, a mesura que apareix la necessitat de gestionar, certes persones es van especialitzant en aquest àmbit, sovint deixant de fer la pròpia activitat operativa de l’empresa o entitat… “deixant de tocar el fang” com explicava Henry Mintzberg en el seu conte de la senyora Raku, en què la seva activitat principal era la ceràmica (Mintzberg, 1991).

Aquesta separació de competències, entre la pròpia activitat i la seva gestió, no és neutral en el resultat i serà interessant reflexionar sobre l’aportació de valor –o no– d’aquesta separació. En models de gestió i governança participativa es busca que la gestió no quedi desarrelada de la pròpia activitat operativa i es perdi, amb molta probabilitat, el coneixement experiencial o pràctic.

Conceptualitzant la gestió com un procés que aflora del procés operatiu, podem també conceptualitzar la governança com un procés emergent que aflora de la gestió en un context de major complexitat. D’aquesta manera, quan parlem de governança, el propi terme porta implícitament la connotació de coneixement, coneixement col·lectiu, democràcia i complexitat (Aguilar, 2021).

La governança inclourà tots els aspectes àmpliament detallats en el segon apartat del present article respecte el coneixement, el coneixement col·lectiu i els models de governança democràtica: respecte a la diversitat de coneixements, d’agents, de formes i espais de relacions i del resultat que se n’espera.

Per últim si ens fixem amb la idea de la complexitat que inclou implícitament el concepte de governança, podem guiar-nos per les característiques intrínseques d’un sistema complex: entès aquest com un sistema que és dinàmic perquè evoluciona en el temps, obert perquè és permeable al seu entorn, auto-organitzat perquè s’organitza segons les seves pròpies regles sense cap ordre predeterminat. Els sistemes complexos s’equiparen també a sistemes vius ja que s’adapten a l’entorn i evolucionen des d’un enfocament darwinià.

Així doncs, un cop hem conceptualitzat què entenem per gestió i governança abordem seguidament una mirada cap a la governança participativa i el tercer sector i, per acabar, farem una pinzellada d’algunes propostes que pretenem que siguin innovadores sobre governança en l’àmbit de polítiques públiques.

GOVERNANÇA PARTICIPATIVA I TERCER SECTOR

Les entitats del tercer sector, com a agents actius en el disseny i producció de polítiques públiques, tenen també altres reptes simultanis:

• Ser més comunitàries, arrelades al territori i participatives internament.
• Obtenir i aplicar més i millor coneixement: atraure talent, participar de coneixement, innovar.
• Ser més polítiques: construir visió estratègica, participar en la construcció, implementació i avaluació de polítiques públiques

Entre aquests tres reptes hi ha sinergies mútues: una organització més comunitària i participativa serà una organització que farà una millor innovació social; una organització que sigui capaç d’atraure talent serà capaç de participar en vertebrar polítiques públiques i aportar coneixement a la societat.

El risc de no avançar cap a l’aportació col·lectiva de coneixement és tendir a una societat pobra, mancada de coneixement i que tendeixi a ser una societat individualista i polaritzada.

Les entitats del tercer sector generen coneixement a través del desenvolupament pràctic de la seva intervenció. Aquest coneixement, relacionat amb altres tipus, pot ser una oportunitat per contribuir en la construcció de polítiques públiques. Podríem pensar en diferents coneixements tant de l’àmbit d’intervenció com de les diferents capacitats de les pròpies entitats: intentar aprofitar la solidesa i capacitat de gestió de grans entitats amb l’agilitat i connexió comunitària d’entitats més petites.

La mirada de les entitats del tercer sector en nous models de governança pot ser la mirada de la solidaritat, dels béns comuns, de recuperar la funció de denuncia i alhora d’innovació social.

Les entitats del tercer sector tenen la legitimitat implícita en la construcció de polítiques públiques de ser part de la societat civil organitzada.

Per tant proposem dedicació i alineament de les entitats del tercer sector en els processos de construcció de les polítiques públiques i governança territorial del benestar. El tercer sector no pot centrar-se només en la seva funció de prestació de serveis, sinó que ha de tenir una posició sobre el conjunt de la política pública. Per fer-ho correspon als poders polítics (de la mà del resta d’agents), dissenyar i implementar, a les diferents escales territorials, una arquitectura ordenada per a la integració intersectorial de les polítiques i serveis de benestar i impulsar una política pública exploratòria (Longo, 2019).

GOVERNANÇA PARTICIPATIVA I INNOVACIÓ SOCIAL

Proposem models de governança participativa per impulsar la innovació social, que permetin respondre als reptes que se’ns plantegen en un context de complexitat social i explosió del coneixement que hem anat dibuixant al llarg de l’article.

Apuntem cap a models de governança basats en el coneixement col·lectiu que alhora respectin el poder democràtic i legitimat del governant. Promoure ecosistemes de coneixement, tal i com apuntàvem al article “Ecosistemes de coneixement: gestió del coneixement en organitzacions comunitàries en un context de polítiques públiques” és una oportunitat per construir noves respostes i enriquir la governança democràtica.

Des de les institucions europees, més enllà de referir-se a la satisfacció de necessitats socials o benestar (com a finalitat més o menys immediata de la innovació social) es fa referencia a la creació de noves relacions o col·laboracions socials. S’acostuma a afirmar que les innovacions socials son innovacions que son socials tant en els seus fins com ens els seus mitjans (Evers i altres, 2014).

La producció, gestió i govern del bé comú necessita i genera dinàmiques institucionals i mecanismes organitzatius que hem d’entendre que no son ni estatals ni mercantils, es podria assumir que aquestes vindran des de la iniciativa social, sent conscients que això ens obligarà a una comprensió i configuració del tercer sector més àmplia que algunes de les existents a la comunitat de coneixement corresponent.

Aspectes que haurem de tenir en compte per obrir models de governança: són els que apunta Antonio Lafuente en seu article de “Abrir la ciencia para cambiar el mundo” quan parla de “ciència oberta”, en concret diu que “la ciència oberta implica també el disseny d’infraestructures que garanteixin la sobirania de la comunitat científica, com obrir els protocols que regulen l’avaluació, finançament, llicència de la investigació com també la governança de la vida acadèmica”, si volem promoure models oberts de governança haurem de tenir clar sota quin marc legal obrim aquests espais de governança. El propi marc legal no ha de ser el punt de qüestionament d’aquells que no creguin en aquests models.

Alhora haurem prestar atenció al propi funcionament del model de governança: planificar des de l’inici fins al final aspectes com els recursos que hi destinarem, agents que hi intervindran, sostenibilitat legal del mateix, entre d’altres.

Fixant-nos novament amb les idees traslladades per A. Lafuente, si volem obrir la governança aquesta haurà de deixar de ser una espècie de llenguatge privat i algunes persones o agents hauran de renunciar al seu rol d’experts per tal de facilitar la generació de coneixement col·lectiu a partir de la trobada de diferents coneixements representats pels diferents tipus d’agents que hem detallat. Per fer-ho haurem d’afavorir la participació en clau democràtica i col·lectiva (Blanco i altres, 2016).

BIBLIOGRAFIA

AGUILAR, Luis Fernando (2021): “La gestión del conocimiento en la Administración pública: una introducción” a RAMIÓ, Carles (coordinació): Administración digital e innovación pública. Madrid, INAP, pàgines 104-108.

BLANCO, Ismael i altres (2016): “El papel de la innovación social frente a la crisis” a Ciudad y Territorio, 188, pàgines 249-260.

EVERS, Adalbert i altres (2014): Social innovation for social cohesion. Transnational patterns and approaches from 20 European cities. Giesen, Wilco.

FANTOVA, Fernando (2020): “Construir fraternidad: los cuidados y la agenda comunitaria del bienestar” a GOMÀ, Ricard y UBASART, Gemma (coordinació): Vidas en transición. (Re)construir la ciudadanía social. Madrid, Tecnos, pàgines 295-313.

LAFUENTE, Antonio (2020): “Abrir la ciencia para cambiar el mundo” a International Journal of Engineering, Social Justice and Peace, volum 7, número 2, pàgines 52-67

LONGO, Francisco (2019). “La Administración pública en la era del cambio exponencial. Hacia una gobernanza exploratoria” a Revista Vasca de Gestión de Personas y Organizaciones Públicas, especial 3, pàgines 52-73

MANENT, Ariadna & Fantova, Fernando (2020). “Ecosistemes de coneixement: gestió del coneixement en organitzacions comunitàries en un context de polítiques públiques”. Llei d’Engel (www.lleiengel.cat)

MINDELL, Arnold (2004). Sentados en el fuego: Cómo transformar grandes grupos mediante el conflicto y la diversidad. Barcelona, Icaria.

MINTZBERG, Henry (1991). La estructuración de las organizaciones. Barcelona, Ariel.

SCHÖN, Donald (1998): El profesional reflexivo. Cómo piensan los profesionales cuando actúan. Barcelona, Paidós.