Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

El cercle viciós de la pobresa “alimentària”

Dret Alimentació

La necessitat, la demanda i l’oferta al voltant de l’alimentació. Un primer cercle encara no resolt.

D’un temps ençà, i en especial des de l’inici del nou programa europeu FEAD (Fons  Europeu d’Ajuda a les Persones més Desafavorides) 2014-2020, els serveis socials i diverses entitats socials han anat destinant majors esforços i recursos humans, econòmics i logístics al desenvolupament del servei de distribució d’aliments (SDA)[1]. És un servei que tot i no estar recollit en la cartera de serveis socials –i per tant no reconegut com a servei social per llei- ha anat guanyant adeptes, tant polítics, com tècnics, voluntaris i empresarials.

Tanmateix, alhora que entitats socials i governs van generant estructura al voltant dels SDA, també van sorgint, cada cop més, veus crítiques no només des de l’activisme social i agroecològic; sinó també des del món professional dels serveis socials cap a aquesta modalitat d’atenció a situacions de pobresa.

I és que el servei no està exempt de nombrosos dilemes al voltant de la garantia del servei com a dret subjectiu; del seu finançament; de la seva capacitat per fer front a situacions de pobresa; dels efectes que provoca en la salut, l’autoestima i l’autonomia de les persones que en són beneficiàries; dels beneficis que genera en determinades empreses del sector alimentari; etc.

Dilemes que poden traduir-se, per exemple, en termes del debat caritat versus garantia de dret; filantropia versus impostos; passivitat versus participació; economia global versus economia local; dominació o estructura vertical versus integració o estructura horitzontal; donador i receptor versus participació i autonomia; etc. I per a cadascun d’aquests debats segurament es podria desenvolupar un article d’anàlisi específic.

Reflexions ètiques a part, les dades posen de relleu una realitat que no podem menystenir, i és que segons dades de la Fundació Banc d’Aliments de Barcelona, -tot i que en els dos darrers anys el nombre de persones usuàries d’aquesta tipologia de servei s’ha reduït lleugerament (un 5,6%)-,  des del 2008 i fins l’any 2016 ha augmentat en un 139% (de 57.381 persones en el 2008 a 137.156 persones en el 2016).

Alhora, el nombre de tones repartides va en augment (17.914 tones en el 2017, un 68% més que en el 2008). Això sense incloure la quantia d’aliments que les administracions locals compren directament o mitjançant licitació; o indirectament mitjançant subvencions o convenis amb entitats, esglésies evangèliques o parròquies.

Una altra dada destacable és l’augment del nombre d’entitats receptores d’aliments a Barcelona, que han passat de ser 271 en el 2008 a 351 en el 2015 (de les quals el 78% són de caire religiós).

Certament, aquestes dades no poden sorprendre quan a 2016 el 19,2% de la població catalana es troba en situació de risc de pobresa. Sí que sorprèn, però, si analitzem les dades en funció del tipus de carència material de les persones, ja que la carència material vinculada a l’alimentació (línia vermella en el gràfic: 2,9% de la població en el 2016) és la menys freqüent de les diferents carències analitzades a l’Enquesta de Condicions de Vida. Pel que fa a altres carències veiem per exemple que el 37,2% de la població no pot fer front a despeses imprevistes (línia groga); el 9,2% ha tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge i subministraments (línia verda); o el 8,7% de la població catalana no es pot permetre mantenir l’habitatge a una temperatura adequada (línia blava)[2] .

Font: Enquesta de Condicions de Vida 2016

En observar que la carència vinculada a l’alimentació és la menys afectada possiblement podríem inferir dos elements:

  1. L’alimentació, en ser la necessitat més bàsica de les necessitats, és la darrera que les persones deixem de cobrir per mitjans propis o, en tot cas, es deteriora el tipus d’alimentació.
  2. Mitjançant la distribució d’aliments no es dóna resposta a les necessitats més manifestes de les persones en situació de pobresa.

Això pel que fa a allò relatiu a les necessitats (que sens dubte cal explorar amb major profunditat), però què passa amb allò relatiu a la demanda? No disposem de dades d’anàlisi però tot sovint no hi ha una demanda directa d’aliments als serveis socials, sinó que més aviat aquest servei s’ofereix amb la intenció de permetre l’estalvi, és a dir per tal de “facilitar” una derivació de part de les rendes de la família a un altre menester (amb el que t’estalvies dels macarrons pagues una mica més de la factura de l’aigua o la llum), tot fent malabarismes gairebé impossibles amb el gairebé inexistent (o del tot inexistent) pressupost domèstic.

Davant la impossibilitat i la impotència de no poder facilitar altres serveis, ajuts o prestacions que sí que s’ajustin a la necessitat i a la demanda expressada per la persona, se li proposa aquest altre servei que tot sovint serveix com una mena de “comodí” per a tota situació de necessitat econòmica. Aquest fet ja genera un cercle viciós, en tant que l’augment del nombre de persones usuàries és EL motiu pel qual l’Estat justifica la continuïtat de la dedicació de l’ajut FEAD a la compra d’aliments.

Podem dir doncs que els ajuts basats en la distribució directa d’aliments en gran part no tenen per objecte garantir a les persones la possibilitat d’alimentar-se sinó la possibilitat d’”estalviar”.

D’alguna manera es constata com la ràpida institucionalització que s’està produint dels bancs d’aliments està jugant un paper clau en la reestructuració dels Estats del benestar, fent possible –i a més assumible- el retall de drets que ve aplicant-se en determinats països on els drets estan sent substituits per la caritat. (Graham Riches citat per J.R. González. 2014).

Un altre element rellevant a considerar és l’”estalvi” que les famílies amb pocs recursos econòmics fan en la seva cistella de la compra, és a dir què compren o què deixen de comprar per tal d’ajustar-se el cinturó al màxim.

Són diversos els estudis, molts d’ells mencionats en l’informe de la Fam oculta a Catalunya que posen de relleu la relació directa entre un menor estatus socioeconòmic amb una major prevalença de fam oculta, entesa aquesta com la carència de vitamines i minerals essencials en la dieta per potenciar la immunitat i un desenvolupament saludable -segons la OMS-[3]”.

Podríem dir, doncs, que possiblement la fam oculta sigui una necessitat encoberta a Catalunya, no expressada per les famílies, poc analitzada per l’administració -l’Enquesta Nutricional de la Població Catalana (ENCAT) va deixar de fer-se des de l’any 2003- i per tant no atesa.

Aquest conjunt de primeres impressions relatives tant al servei que s‘ofereix, com a la demanda expressada, com a la necessitat real de les persones posa de relleu la manca d’anàlisi i avaluació què hi ha al voltant dels serveis de distribució d’aliments. L’anàlisi de la interrelació entre necessitat, demanda i oferta pública (d’acord a allò recomanat per l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques) és imprescindible per tal de detectar si s’estan oferint serveis que són innecessaris i per als que no hi ha demanda expressa, i en canvi hi ha necessitats (expressades o no) que no s’estan cobrint.

Un primer anàlisi superficial ens pot indicar que els serveis de distribució d’aliments, en distribuir principalment aliments de baix cost –precisament aquells per als que les famílies tenen més capacitat de compra– no estan cobrint una veritable necessitat –necessitat que possiblement no sigui expressada (per desconeixement) en referir-se a la manca de  vitamines i minerals essencials– ni tampoc a una necessitat sí expressada que és la d’un salari o una prestació digna i suficient per a viure.

El FEAD, l’eina per a trencar el cercle viciós de la pobresa?

Els serveis de distribució d’aliments es nodreixen principalment del programa europeu FEAD que per al període 2014-2020 ha assignat al conjunt de països membres 3.800 milions d’euros. A Espanya n’hi corresponen 563,4 milions. Afegint el complement nacional al que Europa obliga (com a mínim un 15% de l’ajut rebut) suma un total de 662,8 milions d’euros.

L’any 2017 l’Estat Espanyol mitjançant el seu propi Programa Operatiu -el qual desplega a nivell nacional els ajuts FEAD- va autoritzar una licitació per valor de 87,6 milions d’euros (iva no inclòs)  per a la compra de 13 tipologies d’aliments de fàcil conservació i transport, així com de llarga durabilitat.

Concretament el Fons FEAD neix amb l’objectiu de trencar amb el cercle viciós de la pobresa i la privació mitjançant la proporció d’ajuts no econòmics a algunes de les persones més vulnerables de la UE[4]. Existeix des de l’any 1987, però és en el darrer període, establert del 2014 al 2020 que contempla algunes característiques diferents en relació tant als aliments com a la tipologia de l’ajut, de les quals se n’ha fet poc ressò.

En primer lloc i en relació als aliments, aquests ja no provenen d’excedents alimentaris com anteriorment, sinó que són comprats directament pels estats membres. És a dir, actualment ja no es tracta d’una política per fer front al malbaratament, sinó que es tracta d’una compra pública directa a aquelles empreses que guanyen la licitació.

A ningú se li escapa, doncs, que petits productors i empreses locals generadores de riquesa i desenvolupament a escala local difícilment hi poden competir, generant precisament aquest cercle viciós de la pobresa que es vol combatre.

En segon lloc, i en relació a la tipologia de l’ajut destacar que per al nou període va establir-se la possibilitat que cada país membre pugui adaptar l’ajut econòmic que rep segons les necessitats detectades.

Així els ajuts FEAD no necessàriament han de destinar-se a ajuda alimentaria (aliments sense cuinar o aliments preparats), sinó que també poden destinar-se a assistència material (productes d’higiene, roba, material escolar, cotxets, material cuina…) o a mesures d’inclusió social (com pe. activitats de divulgació; activitats de socialització i creació de contactes; formació per augmentar l’autosuficiència, dur un estil de vida més saludable i actiu i millorar les competències; activitats d’orientació i informació sobre drets i obligacions; formació lingüística; suport psicològic;…). També existeix la possibilitat de  fer una combinació d’aquests ajuts.

Així altres països estan destinant la totalitat d’aquests fons a aquestes altres tipologies d’ajuts diferents a la distribució d’aliments o bé fent-ne combinacions. És el cas per exemple d’Alemanya, Àustria, Dinamarca, Països Baixos o Suècia.

Els estats membres no només poden escollir la tipologia de l’ajut (alimentària, material bàsica o mesures d’inclusió social) sinó que alhora poden decidir a quins col·lectius poden dirigir-se els ajuts (persones en situació de pobresa, persones sense llar, infants, persones amb discapacitat, persones grans, famílies immigrants,…).

En tercer lloc destacar el que s’ha presentat des de la UE com una de les característiques distintives d’aquest nou programa FEAD: destinar un 5% del fons a mesures complementàries. Aquestes mesures, que van néixer en resposta a les fortes crítiques que va rebre el programa per assitencialista,  fan referència a la obligatorietat de complementar el suport a les necessitats bàsiques amb assessorament i orientació per a promoure la integració social.

A Espanya aquestes mesures d’acompanyament amb vistes a la inclusió social es financen mitjançant subvenció directa a les entitats locals que reparteixen aliments i es poden concretar en informació sobre recursos socials, d’ocupació, salut o educatius; accions per a la inclusió social; seguiment, suport i acompanyament a persones que ja estan desenvolupant itineraris socials d’inclusió; sessions informatives grupals sobre recursos i ajuts econòmics; informació i tallers de cuina saludable i nutrició; assessorament en economia familiar, gestió de l’endeutament, o estalvi energètic.

Per a la justificació d’aquesta subvenció cal que les persones receptores signin no només per a cada una de les mesures que han rebut, sinó també per aquelles que els han estat ofertes –la qual cosa dóna compte de la complexitat de gestió que suposa.

L’aplicació de les mesures complementàries s’està examinant actualment des de la Direcció General de Família (és qui en té la competència) per tal de millorar la seva implementació, ja que algunes entitats distribuïdores no han tingut capacitat d’executar el pressupost que els corresponia  –per alguns casos pot arribar a ser de 20 euros, ja que s’estableix en funció del nombre de persones ateses– i aquest s’està retornant a la UE (A. Afonso i S. Sastre. 2017).

A dos anys de finalitzar aquest període 2014-2020, la UE ha iniciat un procés de revisió del programa, amb el benentès que si bé la filosofia amb la que va iniciar-se en el 2014 ja pretenia d’alguna manera trencar amb l’assistencialisme amb el que va néixer el programa als anys 80 –d’aquí les mesures complementàries i la possibilitat que l’ajut no sigui necessàriament alimentari– encara resta molt camí a recórrer o explorar per acomplir amb l’objectiu de “trencar amb el cercle viciós de la pobresa” i fer front a les crítiques que van creixent cap aquesta tipologia d’ajuts.

Tal com recull la Càtedra Bancos de Alimentos de la UPM tot apunta a un canvi en la direcció de reduir l’ajut econòmic de la UE destinat a la compra i la distribució d’aliments i altres productes materials vers la facilitació d’una assistència de caire no material. En aquest cas però les alarmes s’encenen si el que ens estan proposant és que les entitats distribuïdores (recordem en un 78% religioses) són les que han de desenvolupar el que la UE anomena “formació per augmentar l’autosuficiència i millorar les competències”. Al menys a Catalunya ens trobem davant l’especificitat d’un tercer sector molt potent especialitzat en aquesta matèria que actualment no reben fiançament del FEAD perquè no distribueixen aliments. Un altre element –només com a apunt– fora considerar la coordinació o solapament entre els fons FEAD i el fons FSE, específic aquest darrer en mesures d’inclusió social.

Una altra tendència que s’apunta va en la línia de les compensacions econòmiques la qual cosa resulta més efectiva, no soscava els mercats locals, permet preservar la intimitat, donar major llibertat a les persones beneficiàries alhora que presenta altres avantatges d’estalvi logístic.

D’altra part però no sembla que ens trobem davant un escenari de disminució important de la distribució alimentària, en tant que si bé probablement es redueixi el pressupost europeu directe per a la compra d’aliments, de l’altra s’està potenciant la recollida i no malbaratament d’aliments procedents de la restauració, la distribució i la indústria, per tal de destinar-los a les persones que pateixen situacions de pobresa.

De fet actualment a Barcelona només el 23% dels aliments són provinents de la UE, éssent que el 77% corresponen a la tipologia ”recuperació d’excedents alimentaris” + “donacions”.

Alhora el PP a nivell estatal ha presentat una proposta de llei que serà debatuda enguany en el Congrés per tal de fomentar aquest propòsit. És la Llei per a promoure i facilitar la donació d’aliments també coneguda com la Llei del bon samarità -amb aquest nom crec que ja no cal dir res més-, però per a un anàlisi ben acurat d’aquesta proposta recomano molt aquest post de la Karina Fernández en el blog Trabajo Social Crítico, en el que es posa de relleu, entre d’altres, els beneficis que aquesta llei suposa per a les empreses (en termes de reducció de costos, de beneficis fiscals i de foment de l’especulació), tot impulsant de nou aquest cercle viciós generador de pobresa i riquesa.

La proposta de llei és perversa en el sentit que en realitat s’està fomentant i premiant la sobreproducció alimentària de les empreses, en comptes de penalitzar-la. És clar que cal fer accions per combatre el malbaratament d’aliments, però no a costa de mantenir i perpetuar uns ajuts socials que no responen a una veritable necessitat ciutadana i que alhora comporten determinades situacions de cronificació, desigualtat i desapoderament.

Alarmes de preocupació s’encenen quan l’Associació de Marques de Restauració a la que pertanyen empreses com McDonald´s, Telepizza, KFC o Buffalo Grill, entre d’altres, ja s’ha reunit amb els Banc Aliments a Madrid per tal d’implementar el sistema de traspàs dels seus excedents cap a les entitats[5].

Per aprofundir en aquesta matèria és imprescindible canviar-nos les ulleres de les polítiques socials per les de les polítiques econòmiques tal com proposen l’economista X. Montagut i l’antropòleg J. Gascón en el seu llibre Banco de alimentos. ¿Combatir el hambre con las sobras?. Els autors ens revelen una clara interrelació entre el malbaratament alimentari i la gran industria agroalimentària, convertint-se així la donació d’aliments, i per tant també les persones que en fan us, en una peça clau en el manteniment i l’impuls de l’actual sistema d’alimentació global.

Alhora, tal com apunta G. Duch (2017) el sistema alimentari global al que hem optat en els països desenvolupats (i que s’ha imposat als països del Sud) ha estat dissenyat per a produir aliments a uns costos molt baixos, tant econòmics, socials, com ecològics; i que en canvi puguin produir alts beneficis als que es dediquen a la seva comercialització. Els aliments lluny de ser considerats una primera necessitat s’entenen com una mercaderia, sense més.

Així doncs sembla que la reconfiguració del programa FEAD tant a nivell europeu com estatal –i en general totes les polítiques d’alimentació- necessàriament haurien de contemplar aquesta mirada àmplia que interrelacioni les situacions de pobresa, i per tant de fam -oculta o no-, amb el sistema alimentari global actual. Aquesta mirada global es fa imprescindible per a conèixer on s’origina veritablement el cercle viciós generador de pobresa.

Tanmateix el programa FEAD haurà d’avaluar el grau d’assoliment del seu objectiu principal de reducció de la pobresa i l’exclusió social d’acord a allò establert a l’Estratègia 2020 (reducció en un mínim de 20 milions). Que pel que fa a Espanya, segons un estudi de O. García, U. Faura i M. Lafuente la manca de compromís polític i l’austeritat pressupostària està allunyant cada cop més les xifres de la fita establerta.

Alhora el programa haurà de redefinir-se d’acord a la nova Agenda 2030 de les NNUU en la que es presenta una clara vinculació entre fam i model agrari.

Així l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible núm. 2 que tracta de posar fi a la fam i assolir la seguretat alimentària, millora de la nutrició i promoció de l’agricultura sostenible, es proposa entre d’altres duplicar la productivitat agrícola i els ingressos dels productors/es d’aliments de petita escala així com assegurar la sostenibilitat dels sistemes de producció d’aliments. És destacable la separació que se n’ha fet entre l’Objectiu núm. 2 (sobre la fam) de l’Objectiu núm. 1 que tracta de l’eradicació de la pobresa, en el que es proposa, entre d’altres, que totes les persones tinguin els mateixos drets als recursos econòmics.

Sembla doncs rellevant diferenciar d’una part la garantia del dret a l’alimentació de la garantia del dret a una renda bàsica, tot entenent que tots dos drets estan necessàriament interrelacionats. Diríem que fer front a la pobresa a curt termini passa d’una manera urgent i assistencial en facilitar l’accés a recursos econòmics dignes per a totes les persones en primera instància; alhora que prevenir la pobresa a llarg termini passa, entre d’altres, per revisar el sistema alimentari global, tot garantint el dret a l’alimentació en sentit ampli.

El dret a l’alimentació entès com el dret de les persones a viure amb dignitat, lliures de gana, de inseguretat i de malnutrició. El dret a l’alimentació no té a veure amb la caritat sinó amb la garantia que totes les persones tenen la capacitat d’alimentar-se dignament per elles mateixes -segons un relator especial de la ONU-.

El dret a l’alimentació contempla 3 elements essencials:

  • L’accessibilitat, la qual implica una capacitat econòmica tal que l’accés a béns alimentaris no limiti altres drets o necessitats bàsiques com la salut, l’habitatge, l’educació,…
  • L’adequació dels aliments a les característiques i necessitats específiques de les persones tenint en compte aspectes com l’edat, el gènere, la salut, l’ocupació, la cultura, etc.
  • i la sostenibilitat tot garantint que el dret a l’alimentació d’avui no comprometi el dret a l’alimentació de les generacions futures.

La garantia d’aquest dret per tant requerirà de polítiques de caire transversal que tinguin en compte, tal com apunta la Carta per una sobirania alimentaria dels municipis, tant les dimensions horitzontals (salut, nutrició, urbanisme, serveis socials, educació, medi ambient, consum, comerç, cultura) com les dimensions verticals de la cadena alimentària (producció, transformació, emmagat­zematge, distribució, transport, consum i gestió de residus).

L’Estratègia de Milà, primeres passes per a trencar el cercle

L’Estratègia de Milà és en aquest sentit un marc de referència per al desenvolupament de polítiques alimentàries locals que ajudin entre d’altres a fer front a la pobresa. El 2015 va celebrar-se per primer cop a Milà una cimera d’alcaldes i alcaldesses compromeses amb una alimentació justa, saludable i sostenible. Neix així la Milan Urban Policy Pact que ve a ser un manifest o un protocol d’actuació que reforça el rol de lo local en la construcció d’un sistema alimentari inclusiu, resilient, segur i divers.

Actualment ja han signat el Pacte 160 ciutats d’arreu del món però principalment d’Europa, entre les quals 11 ciutats a l’Estat Espanyol i tres a Catalunya –Barcelona, Navàs i Granollers.

Aquest document base es concreta en 6 eixos de treball (1. Governança; 2. Dietes sostenibles i nutrició; 3. Justícia social i econòmica; 4. Producció alimentària; 5. Abastiment i distribució alimentària; 6. Residus alimentaris), per a cada un dels quals se’n defineixen un sèrie de possibles intervencions. Intervencions que poden ser competència de més d’un sector o departament municipal i que alhora poden tenir impacte en diferents dimensions (econòmica, social, sanitària, ambiental, urbanística).

La voluntat de l’Estratègia és que cada cop més pobles i ciutats la vagin signant i se la vagin fent seva tot adaptant-la d’acord a les especificitats de cada territori. El Pacte funciona com una plataforma activa d’intercanvi d’experiències entre ens locals d’arreu del món i d’elaboració de material vers el desenvolupament de sistemes alimentaris locals.

Les polítiques de distribució d’aliments que s’estan desenvolupant des dels diferents nivells de l’administració pública i les controvèrsies que aquestes estan generant obren una oportunitat de reflexió i debat al voltant del sistema alimentari i les seves conseqüències a nivell local.

Difícilment canviarem o farem desaparèixer de la nit al dia els projectes de distribució d’aliments tal com els entenem actualment, però com a professionals de l’àmbit social sí que tenim la responsabilitat de reconèixer i denunciar aquelles accions que generen desigualtats, i explorar aquelles polítiques que, vinculades a l’alimentació, poden ser generadores d’igualtat, d’equitat, d’apoderament i de riquesa a nivell local.

L’impuls d’un renda bàsica, ajuts econòmics directes per a la compra d’aliments; contractacions de serveis públics d’alimentació que incloguin clàusules socials i medi ambientals; generar espais de reflexió i debat al voltant del dret a l’alimentació amb professionals, personal voluntari i persones usuàries dels serveis d’alimentació són exemples d’actuacions que poden fer-se –o es fan– directament des dels serveis socials.

Però precisament la necessitat d’abordar la cobertura del dret d’una forma transversal és perquè des del món social requerim d’altres agents per a desenvolupar altres accions socials engrescadores que no només se centrin en les darreres baules de la cadena alimentària, el consum i el rebuig; sinó també en les de la producció i la distribució.

El desenvolupament de projectes socials vinculats amb promoció econòmica (pe. mitjançant el foment de l’ocupació en l’àmbit de l’agricultura[6] o de la restauració social), amb salut i educació (en la línia de detecció i prevenció de situacions de fam oculta, així com de sensibilització vers el dret a l’alimentació), o amb medi ambient (fomentant el treball comunitari, interrelacional i terapèutic amb horts socials) són només alguns exemples de projectes transversals de caire social que s’estan desenvolupant i que contenen un alt potencial de generar autonomia local vers l’alimentació.

Per finalitzar, apuntar la necessitat urgent de reflexionar i analitzar des de les polítiques socials l’efectivitat del fenomen bancs d’aliments com a resposta institucionalitzada a situacions de pobresa, no només amb les entitats que els gestionen sinó especialment amb professionals dels serveis socials i les persones que els utilitzen.

Tanmateix, i si del que parlem és de com garantir el dret a l’alimentació òbviament ens cal ser més radicals, és a dir ens cal anar a l’arrel del problema, allà on es gesten les desigualtats, i per a això ens necessitem amb altres àrees, altres disciplines, altres competències. Només així tindrem prou eines i prou capacitat per a fer front al que ara sembla la quadratura del cercle, i actuar en conseqüència.

Referències bibliogràfiques

Afonso, A. i Sastre, S. (2017) El Fondo Europeo de ayuda a los más necesitados: el papel de los bancos de alimentos en el marco de las nuevas políticas. Càtedra Banco de Alimentos UPM

Duch, G. (2011) Alimentos bajo sospecha. Barcelona: Los libros del lince.

Gascón, J. I Montagut, X. (2015) Banco de alimentos. ¿Combatir el hambre con las sobras?. Barcelona: Icaria

Gonzalez Parada, J.R. (dir.) (2014) Emergència alimentària: Grècia, Portugal, Espanya. Barcelona: Icaria.

[1] o “bancs d’aliments” col·loquialment parlant, tot i que aquest nom no pot fer-se servir per les entitats locals en ser marca registrada per la FESBAL (Federación Española de Bancos de Alimentos)

[2] L’Enquesta de Condicions Vida analitza la privació material en base a 7 elements. Els 3 que manquen en el gràfic són permetre’s anar de vacances almenys una setmana a l’any, diposar d’un automòbil, i disposar d’un ordinador personal. www.ine.es

[3] Fam oculta es diferencia del que s’entén convencionalment per fam, que es defineix en termes de ingesta insuficient de calories.

[4] FEAD. Romer el círculo vicioso de la pobreza y la privación. Comisión Europea. 2015.

[5] https://www.elconfidencialdigital.com/vivir/buen-samaritano-lista-finales-ano_0_2960703906.html

[6] Per a més informació i exemples de projectes locals al voltant de l’Agricultura social i la dinamització local Agroecològica veure el informe Ja Volem el pa sencer (2015).


Anna Jardí

Polítiques socials, Serveis socials, Acció comunitària Psicòloga. Especialització psicologia social. Màster en polítiques socials i comunitàries. Actualment treballant a l’administració local en l’àmbit de la inclusió social, el treball en xarxa i el treball transversal en la garantia de drets bàsics.