Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

Com blindar els Serveis Socials? Invertir en coneixement

Serveis Socials

Després de 40 anys de desenvolupament, el sistema públic de Serveis Socials segueix enfrontant-se a nombroses dificultats: fragmentat i dispers, malament dotat, sense objecte clar, poc o malament identificat per la ciutadania, incapaç de relacionar-se d’igual a igual amb altres sistemes més madurs de benestar, com els de ocupació, salut o educació. Com ha explicat aquí Manuel Aguilar, després d’anys d’aparent creixement i consolidació, la crisi econòmica no només va portar amb ella un replegament en la capacitat d’acció dels Serveis Socials, sinó que també va posar de manifest les mancances estructurals del model. Avui, quan la tempesta sembla que escampi, no és clar que els serveis socials estiguin avançant en la construcció d’un model conceptual i organitzatiu útil per donar resposta a unes necessitats socials que  no s’assemblen gens a les existents en els anys 80.

Per a gran part de les persones que intervenen en l’àmbit dels serveis socials –ja sigui en l’àmbit de la planificació, la recerca o la intervenció directa−, els problemes fonamentals als quals s’enfronta el sistema tenen tres causes bàsiques, estretament relacionades: la falta de recursos econòmics, la falta de voluntat política per al desenvolupament del sistema i/o la inexistència d’un marc normatiu estatal que, com en l’àmbit de la salut o l’educació, fixi les regles del joc i, sobretot, “blindi” el dret de la ciutadania als serveis socials.

És dubtós, no obstant això, que una Llei estatal pugui donar resposta a les necessitats que el sistema de serveis socials té per consolidar-se com a tal. La trist full de serveis de bona part de les lleis autonòmiques de segona o tercera generació, o el força magre desenvolupament de la pròpia Llei de Dependència, posen de manifest en quina mesura la profusió normativa no aporta res –fins i tot obstaculitza− el desenvolupament real dels serveis. Per no parlar dels possibles conflictes competencials que una Llei d’aquest tipus podria implicar. Quant a la manca de recursos econòmics, els problemes de finançament dels serveis socials són evidents. Però l’acumulació de recursos –més diners, més professionals, majors ràtios…− tindrà poca incidència en la resolució dels actuals problemes si no s’acompanya de canvis conceptuals i organitzatius que orientin aquest increment de mitjans en el sentit adequat.

La importància estratègica de la gestió del coneixement en els Serveis Socials

L’objectiu d’aquest comentari és el d’argumentar que les principals mancances del sistema de serveis socials tenen essencialment a veure amb l’absència d’un model compartit d’organització i d’intervenció, amb la inexistència d’eines, procediments, instruments i pràctiques professionals comunes i suficientment consolidades, amb la dificultat per generar i transmetre evidència significativa i útil, amb la precarietat dels sistemes d’informació, amb la inexistència d’indicadors comuns capaços de mesurar i avaluar el resultat de les intervencions, amb l’absència –fins i tot− d’un marc terminològic compartit… amb la feblesa, en definitiva, de les eines de gestió del coneixement i de R+D+i específicament orientats a l’àmbit dels Serveis Socials. Com ha explicat Fernando Fantova, “avui i aquí, invertir en coneixement és més estratègic que (o almenys tan estratègic com) invertir en cobertura, en estructura o en posicionament (per posar tres exemples d’inversions ben interessants, necessàries i valuoses)”. Per això, si realment busquem fórmules que blindin el dret de la ciutadania als serveis socials, invertir en coneixement i generació de models d’intervenció és, sens dubte, una de les estratègies més eficients.

Certament, existeixen en el nostre entorn més proper iniciatives del màxim interès pel que fa a la gestió del coneixement en matèria de Serveis Socials. Per citar solament algunes, els cercles de comparació intermunicipal promoguts per la Diputació de Barcelona, els observatoris de serveis socials d’Astúries, Guipúscoa, Navarra i Àlaba, centres de documentació com Dixit o SIIS, i els projectes pilot per a la millora de l’atenció a les persones en situació d’exclusió que es desenvolupen a Navarra i Castella i Lleó. És també obligat fer referència a les revistes especialitzades en aquesta matèria (com, per citar-ne només algunes, Documentación Social, Cuadernos de Trabajo Social, Zerbitzuan, la Revista de Treball Social o Política Social i Servicios Sociales) i els blogs que tracten aquestes qüestions, com, precisament, el promogut pel col·lectiu Llei d’Engel. La creació, en el marc de la Llei valenciana de Serveis Socials, del Institut Valencià de Formació, Qualitat i Investigació en Serveis Socials o l’elaboració d’un Pla de Recerca i Innovació en Serveis Socials a Andalusia són també avanços importants en aquest terreny.

Es tracta no obstant això, en tots els casos, d’esforços aïllats, desconnectats entre si i aliens a les estratègies globals que a nivell estatal es desenvolupen en l’àmbit de la recerca i la innovació. Bolets de muntanya més que fruits d’un sistema agrícola organitzat, en paraules de Fantova. L’absència gairebé total d’al·lusions als serveis socials –fins i tot a les problemàtiques habitualment ateses per aquests− en el Pla Estatal de Recerca Científica i Tècnica i d’Innovació indica en quina mesura l’agenda de recerca i innovació en matèria de Serveis Socials està pendent de ser desenvolupada. Espanya està mancada, a més, dels centres tractors que en aquest àmbit s’han desenvolupat en altres països. En general, ni les administracions ni les universitats espanyoles han estat capaces d’impulsar iniciatives com el National Institute for Health and Care Excellence (NICE) o el Social Care Institute for Excellence (SCIE) del Regne Unit, la DREES francesa el MDS alemany.

En aquest context, la millor forma d’impulsar el model de serveis socials públics al nostre país passa per impulsar, orientar i articular els esforços que actualment es realitzen en matèria de gestió del coneixement i R+D+i: per construir, com ja s’ha assenyalat, un ecosistema del coneixement per a la intervenció social i els serveis socials. Per a això probablement no sigui necessari generar un centre o institut específicament centrat en aquestes matèries, però sí desenvolupar una estratègia que permet prioritzar línies de recerca específiques, promoure l’intercanvi tècnic entre les administracions implicades, vincular als diferents agents entorn d’objectius comuns i, en definitiva, orientar els esforços que ja es realitzen en una adreça determinada.

Algunes línies d’avanç

Des d’un punt de vista més concret, existeixen línies de treball que sembla imprescindible i urgent escometre: com posa de manifest aquest informe de Manuel Aguilar i María Teresa Rodríguez, seria convenient en primer lloc reconfigurar el sistema estatal d’informació de serveis socials, donades les limitacions que en l’actualitat presenten el sistema estatal d’informació d’usuaris de serveis socials (SIUSS) i sistema estatal d’informació de serveis socials (SEISS). És també urgent, avançar en el mesurament i identificació de l’impacte de les diferents intervencions en termes de qualitat de vida, en la línia, per exemple, dels esforços que en aquest sentit es realitzen en el Regne Unit. Efectivament, el marc d’indicadors de resultats desenvolupat en aquest país permet no només identificar els resultats –rellevants des del punt de vista de les persones usuàries− que busquem aconseguir mitjançant la intervenció dels Serveis Socials, sinó també mesurar-los i afavorir la rendició de comptes dels diferents agents implicats en la seva provisió.

Què més es podria fer? Avançar cap al paradigma de la pràctica basada en l’evidència exigeix, d’una banda, impulsar revisions sistemàtiques de la literatura que permetin identificar l’evidència respecte a l’impacte de les intervencions i difondre les bones pràctiques, en la línia de la xarxa de What works centers britànics. Aquests centres s’han configurat en el Regne Unit com a plataformes per generar i difondre l’evidència disponible sobre les intervencions més eficaces, articulant la labor de diferents organitzacions. És també necessari avançar en la definició i la codificació d’un marc terminològic estandarditzat en l’àmbit dels Serveis Socials, donades les confusions que encara avui existeixen en la utilització dels termes que defineixen els processos i els resultats en matèria d’intervenció social, i la necessitat d’establir criteris lingüístics clars per a la designació i la descripció d’aquests conceptes.

Seria d’altra banda convenient impulsar un pla específic de pilotatge de noves fórmules d’intervenció, que permetin no només experimentar nous enfocaments, sinó, sobretot, avaluar el seu impacte, sistematitzar els seus elements bàsics i transferir els aprenentatges que d’ells es poden derivar. També seria desitjable avançar en la consolidació de bases documentals que permeten l’accés a la literatura que es genera en aquest àmbit –especialment la que es produeix en castellà− i desenvolupar agregadores o repositoris comuns per difondre la literatura científica que es produeix a nivell local, autonòmic i estatal en matèria de Serveis Socials. El treball realitzat en l’àmbit de la salut a través de la Plataforma de Gestió del Coneixement impulsada pel Ministeri de Sanitat, Benestar Social i Consum i les CCAA podria ser en aquest sentit un referent del màxim interès. De la mateixa manera, reimpulsar els serveis bibliotecaris de l’IMSERSO –especialment en la seva modalitat en línia− i avançar en la generació i la difusió de la literatura en accés obert, mitjançant l’impuls als repositoris open acces com RIBERDIS, seria també una inversió eficient, especialment si es té en compte l’interès que existeix per aquest tipus de productes als països de Llatinoamèrica i el paper que les entitats espanyoles podrien jugar en el desenvolupament tècnic dels Serveis Socials en aquells països. La Xarxa Intergovernamental Iberoamericana de Cooperació Tècnica en matèria d’envelliment i discapacitat (RIICOTEC) podria en aquest sentit jugar un paper més actiu i rellevant.

És també necessari repensar la producció estadística de l’INE per recollir de forma més sistemàtica i freqüent informació sobre les necessitats a les quals donen resposta els Serveis Socials, en la línia de l’Enquesta de Necessitats Socials de la CAPV. En aquest marc, la propera publicació de les dades de l’Enquesta sobre Discapacitats, Autonomia Personal i Situacions de Dependència (EDAT) de 2017 hauria de venir acompanyada d’un pla d’optimització de l’ús de les dades disponibles, impulsant la seva difusió i la consolidació de noves línies de recerca. També caldria intervenir en matèria de formació, establint un pla per impulsar la professionalització del sector i racionalitzant els plans d’estudis de les diferents professions socials.

Finalment, des d’un punt de vista més estratègic, és imprescindible desenvolupar les previsions contingudes en el Títol II de la Llei 39/2006 sobre la qualitat i eficàcia del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, així com reflexionar sobre les bases que sustenten el Pla Concertat de Serveis Socials, especialment pel que fa a la seva adequació a les necessitats actuals dels serveis socials des del punt de vista conceptual, tècnic, organitzatiu, institucional i econòmic.

Aquest esforç de rearticulación de la R+D+i en matèria de serveis socials hauria de tenir en compte, en qualsevol cas, alguns criteris bàsics. D’una banda, seria convenient combinar el lideratge de l’administració central –que explica per a això amb eines com l’IMSERSO, el Pla Concertat o el SEISS−, amb l’activitat de les administracions autonòmiques i locals, mitjançant l’impuls del Consell Territorial per a la Dependència i els Serveis Socials i la creació d’altres fòrums de cooperació interadministrativa. El desenvolupament d’una agenda del coneixement en l’àmbit dels Serveis Socials només té sentit si s’assumeix com a repte propi per part de les administracions autonòmiques, si bé per a això l’impuls tècnic, polític i econòmic de l’administració central pot resultar essencial.

També hauria de, lògicament, tenir-se en compte el treball que en aquest àmbit realitzen fundacions i entitats del Tercer Sector, com la Fundació FOESSA, la Fundació Pilares, l’Institut Gerontològic Matia, la Fundació Eguía Careaga, els col·legis professionals o els departaments universitaris més actius en aquest camp. És en aquest sentit important plantejar aquesta estratègia d’innovació des del reconeixement de la diversitat d’agents, institucions i professions presents en l’àmbit dels Serveis Socials, evitant corporativismes diversos, la tendència a treballar en clau de ‘col·lectius’ i la colonització d’aquests esforços per part de lobbys de qualsevol signe. Finalment, qualsevol esforç d’innovació en aquest àmbit ha de partir del reconeixement dels canvis que s’han produït al nostre país des de la creació de la xarxa de serveis socials públics i la necessitat d’avançar cap a models organitzatius i paradigmes conceptuals molt diferents d’aquells que van resultar útils en els anys 80.

Podeu llegir la versió en castellà de l’article aquí


Joseba Zalakain

Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat del País Basc (1991), té un Diploma d'Estudis Avançats (DEA) en Treball Social per la Universitat Pública de Navarra (2004). Treballa al SIIS Centre de Documentació i Estudis de la Fundació Eguía Careaga des de l'any 1996 i és director d'aquest centre des de l'any 2007. Dins del SIIS, ha participat en diferents estudis i investigacions sobre serveis socials, pobresa i exclusió social, dependència , envelliment, discapacitat i drogodependències, i en el disseny de diversos observatoris de serveis socials. En l'àmbit de la planificació, ha participat recentment en l'elaboració de les estratègies d'atenció a persones sense llar i d'inversió en la família i la infància del Govern Basc, així com en la Comissió Tècnica per a la reforma de la RGI i en la elaboració i avaluació dels diversos plans família i d'inclusió social del País Basc.