Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

El tren de l’exclusió i la vulnerabilitat

Cohesió social, pobresa, Serveis Socials

Serveis Socials a La Garrotxa i la necessitat de conèixer la realitat de la pobresa i l’exclusió social

A finals de 2018, gairebé 10 anys després de l’esclat de la crisi estructural que va sacsejar bona part del món occidental, són més que apreciables les enormes conseqüències d’aquest període sobre la ciutadania. Ho corroboren les principals dades macroeconòmiques i socials. En el cas català, diverses investigacions acadèmiques, informes d’entitats socials i memòries dels serveis socials, han alertat dels efectes dramàtics de la crisi sobre una part molt important de la població, que no pas tota, ja que alguns han continuat guanyant. Es tracta d’investigacions que posen rostre i donen veu als principals actors afectats; que permeten humanitzar, més enllà de la fredor de les dades macro, la cruesa d’unes situacions que en aquests anys s’han generalitzat.

Davant d’aquest escenari, les administracions públiques en general i els serveis socials en particular s’han vist impotents i desbordades, incapaces de fer front a les velles problemàtiques i, al mateix temps, de donar respostes a les noves necessitats socials i als nous perfils d’usuaris. Enmig d’aquest desconcert, propiciat pel triomf de les polítiques d’austeritat, els serveis socials s’han trobat davant la tempesta (Aguilar, 2013), i diverses veus han suggerit la necessitat de plantejar canvis estructurals (Ginesta, 2017, Pelegrí, 2015).

Un informe sobre la cohesió social

En aquest context, el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa, a través de la Taula de Pobresa –un espai de treball que agrupa diferents àrees de l’Ajuntament d’Olot, altres institucions públiques i entitats socials– va plantejar un procés de reflexió intern per tal de donar resposta a una mancança que era compartida: la necessitat de conèixer, de forma més acurada i més enllà dels tòpics, la realitat de la pobresa i l’exclusió social en un context que alguns autors han anomenat de “canvi d’època” (Subirats, 2014). I tot plegat des d’un reconeixement (la transformació profunda de la nostra societat) i una necessitat (disposar de nous conceptes i noves eines per intervenir-hi).

En aquest sentit, l’informe es nodreix de l’intens debat acadèmic que ha traslladat l’èmfasi de la pobresa cap a l’exclusió. Un gir conceptual que supera la visió unidimensional de la pobresa, basada estrictament en la renda i les condiciones materials, per ampliar la mirada i obrir-la a variables com la salut, la formació, les xarxes relacionals, l’àmbit residencial o la participació. Un gir que també incorpora una mirada dinàmica, i no pas estàtica, de la realitat, situant el focus en les situacions generadores d’exclusió, risc i vulnerabilitat. La suma d’aquests factors ens fa concebre aquests processos des de la complexitat i la imprevisibilitat que donen lloc a múltiples situacions i perfils d’interès per a les polítiques socials.

Per desenvolupar aquest estudi calia que prèviament tots els membres de la taula compartissin un mateix llenguatge al voltant de l’objecte de diagnosi. És a dir, calia reflexionar sobre com definir i concebre, en l’actualitat, allò que afecta la cohesió social al territori, per tal de poder diagnosticar correctament i, d’aquesta manera, articular polítiques públiques innovadores que plantegessin respostes adequades a una realitat complexa, dinàmica i multidimensional. El resultat final d’aquest procés seria un informe sobre la cohesió social. Però, a vegades, el procés és igual d’important que el resultat.

Pel que fa estrictament a l’informe, es nodreix d’una metodologia basada en la tècnica de la bola de neu, que acumula diferents fonts d’informació al llarg del procés. Per una banda, una anàlisi de dades agregades bàsiques dels àmbits demogràfic, social i econòmic. En segon lloc, una enquesta a més de 400 persones (una mostra representativa i estratificada en base a les característiques de la població), que ens permetria disposar de dades fins ara desconegudes i replicable al llarg dels anys, així com establir relacions causals entre variables dependents i independents. En tercer lloc, incorporar la veu dels protagonistes, amb 17 entrevistes en profunditat a responsables polítics, tècnics, d’entitats socials i usuaris dels serveis socials, per tal d’incorporar una mirada qualitativa. Finalment, una revisió de les polítiques desenvolupades els darrers anys, a partir del buidatge de memòries, informes i altra documentació.

I és que, pel lector aliè a la realitat d’Olot i la Garrotxa, aquest és un territori aparentment benestant, on la qüestió social no semblaria estar entre les prioritats de l’agenda política. A primer cop d’ull, aquesta visió seria prou encertada, ja que efectivament es tracta d’un territori amb dades d’ocupació més favorables que Catalunya (la taxa d’atur registrat, al juny de 2018, era del 7%, una de les més baixes del país), on l’habitatge no és una problemàtica excessivament important, i on els resultats educatius són molt favorables. La ràtio de cobertura en l’escolarització dels 0 als 3 anys és del 50,2%, (37,6% a Catalunya), i l’èxit a secundària arriba al 84% (66% a Catalunya). El percentatge de població per sota del llindar de la pobresa és similar a la mitjana catalana (27,8% vs. 31,2%). En tot cas, allò més destacat en termes socials seria el seu notable envelliment i sobreenvelliment (gairebé 1,5 punts superior a la mitjana catalana), circumstància que planteja enormes reptes en termes de promoció a l’autonomia i atenció a la dependència. De totes maneres, com es mostrarà més endavant, les dades extretes de l’enquesta, ens presenten un panorama més matisat.

El marc analític per al diagnòstic i alguns resultats

A l’hora de plantejar l’estructura de l’informe vam partir d’una metàfora senzilla, però eficaç per transmetre la filosofia del nostre marc d’anàlisi. La metàfora es basa en reproduir la societat garrotxina com si es tractés d’un tren, format per tres vagons i una locomotora. Un vagó de primera, en el qual es situa una part de la població que no ha notat els efectes de la crisi i que continuen còmodament instal·lats al capdavant. Un segon vagó, que és el que acull a més gent i  que durant els anys de la crisi s’ha anat omplint cada vegada més de les classes mitjanes. Aquesta creixent acumulació intensifica la seva pròpia vulnerabilitat; és a dir, el risc de caure del tren o, sense usar la metàfora, d’iniciar processos d’exclusió social. Un tercer vagó, el de la cua, on s’hi troben aquelles persones que han quedat al marge, que no només són incapaces de fer al salt cap al segon vagó i que veuen com es despengen del conjunt del tren. El diagnòstic de la Garrotxa, per tant, s’estructura en una triple dimensió de l’exclusió: 1) com a situació (el tercer vagó del tren); 2) com a risc (el segon del tren) i 3) com a procés (la màquina que marca el ritme).

Les persones en una situació d’exclusió són aquelles que es troben ancorades en una via morta, sense poder assolir unes mínimes  condicions de vida digne. Persones que no només pateixen dèficits materials (recursos econòmics, sostre, aliments o subministres), sinó que també es caracteritzen per patir situacions d’exclusió vinculades a raons administratives (manca de documentació entre la població estrangera), a problemes de salut (malalties de diferents tipus i, especialment, vin­culades a la salut mental), a dèficits formatius bàsics (que perjudiquen tant les seves capacitats com els seus hàbits socials i laborals), a dèfi­cits relacionals (persones que estan soles i desconnectades dels seus entorns familiars o veïnals), als estigmes de viure en determinats barris marginals (l’efecte de la segregació espacial) o a situacions de precarie­tat i inestabilitat en la feina (el fenomen de la pobresa laboral).

En el cas d’Olot, totes les dades analitzades en l’enquesta mostren l’existència d’un 5% de la població en situació d’exclusió. Es tracta d’un cercle de persones conegudes pels professionals del sector públic i de les entitats vinculades al treball social: “usuaris cronificats, majoritàriament homes, que reben ajuts de manera continuada, tot i que no els ajuden a sortir-se’n i que, per tant, disposen de molt poques possibilitats d’aconseguir-ho en el futur”. Tot i que en el cas de la Garrotxa no són persones que visquin habitualment al carrer, sí que presenten una intensa acumulació de factors d’exclusió que malmeten no només la seva situació material, sinó també el seu estat d’ànim i la seva salut mental. Viuen principalment a Olot, mentre que a la resta dels petits pobles de la comarca aquesta és una realitat aïllada o molt diluïda. Disposen d’ajuts d’emergència i són usuaris crònics dels serveis socials.

Algunes dades interessants que il·lustren aquesta realitat són, per exemple, les dades de l’indicador AROPE. Concretament, un 4,73% de la població pateix com a mínim quatre d’aquestes privacions.  Així mateix, com mostra la taula, gairebé 1 de cada 3 persones no poden anar de vacances ni fer front a despeses imprevistes.

Taula 1: Persones que no poden accedir a determinats béns i serveisLa segona de les dimensions és l’exclusió com a risc, i fa referència a aquelles persones i/o col·lectius que, sense patir dèficits materials o immaterials que els situïn fora de la comunitat, presenten uns nivells de fragilitat que els col·loquen en risc de trobar-se en aquesta situació en el futur. És allò que la literatura ha estudiat com a vulnerabilitat i que ens serveix per entendre un fenomen relativament recent. Veníem d’una situació on per la majoria de la població les possibilitats de caure del tren eren molts reduïdes, ja que les persones instal·lades en el vagó de segona tendien a disposar d’una estabilitat que les mantenia permanentment allunyades de les situacions d’exclusió social. Avui, aquesta estabilitat ha desaparegut i no és excepcional que persones que es creien còmodament instal·lades ara es trobin, de sobte, expulsades de la seva comunitat i entrin en una espiral que les condueix cap a l’exclusió. Aquests perfils, cada vegada més freqüents i amb trajectòries personals molt diversificades, no havien estat mai objecte de reflexió ni per la teoria ni per la pràctica dels serveis socials, mentre que actualment conformen una de les seves principals preocupacions. Qui són? Quins perfils tenen?  Quants són i com podem evitar que es materialitzi en exclusió la seva fragilitat? Aquestes són preguntes indispensables a l’hora de fer un bon diagnòstic de la realitat social d’un territori.

En el cas d’Olot, s’identifica un altre 5% de la població que es troba en situació de vulnerabilitat severa i que es defineix per una alta diversitat de perfils vinculats als múltiples factors d’exclusió. Tot seguit en farem una llista, tot constatant com es reprodueixen bona part dels factors d’exclusió identificats en l’apartat anterior: persones immigrades sense recursos materials, laborals, relacionals; persones amb problemes de salut física o mental; autònoms amb problemes de feina i endeutament; persones grans que viuen soles amb pocs ingressos; famílies que depenen de les jubilacions dels avis i àvies; famílies mileuristes que no poden accedir a ajuts socials; joves sense estudis provinents de famílies fràgils; joves brillants en els estudis però sense recursos per seguir la formació post-obligatòria; persones aturades de llarga durada de més de 45 anys; famílies monoparentals; persones sense xarxes familiars o comunitàries; etc.

És interessar mostrar, per exemple, les percepcions que provoca la immigració, una de les variables que determina de manera important la situació de vulnerabilitat. Les dades de la taula 2 mostren una realitat que, si bé no es pot qualificar d’extremadament negativa, presenta una situació potencialment delicada, que requereix d’accions i polítiques preventives, tant en termes d’inclusió com de cohesió social. Si bé una primera lectura de les dades ens portaria a emetre interpretacions favorables en termes d’acceptació de la immigració, ja que en la majoria dels casos s’identifica una actitud igualitària i no discriminatòria cap a la immigració, és important fixar-se en una altra tendència menys explícita. I és que, en la majoria de les qüestions s’identifica un percentatge significatiu de la població que amb les seves respostes expressa una certa desconfiança. Per exemple: en el cas de la feina, la meitat de la població afirma estar absolutament en desacord en què els immigrants els prenen la feina. La resta, aproximadament el 46%, expressa dubtes, tot i que amb graus i matisos diferents. Aquesta pauta, que es repeteix en bona part de les preguntes formulades, hauria d’activar tots els sentits per tal que aquestes actituds inicialment percebudes com a favorables no es convertissin posteriorment en actituds negatives.

Taula 2: Percepcions sobre la immigració

En segon lloc, almenys com a hipòtesi, hauríem de poder identificar un grup de persones amb vulnerabilitat moderada. Es tractaria d’un col·lectiu que fins i tot pot no ser conscient de la seva situació de vulnerabilitat però que, malgrat aquest no reconeixement, en un context com l’actual, podria veure’s atrapat en una cascada cap a l’exclusió social. La feina, la formació o la família poden actuar com a tallafocs, però no ens garanteixen cap immunitat. Fins i tot aquells aparentment més ben instal·lats comparteixen aquest risc generalitzat a experimentar processos d’exclusió social. Tot i que es tracta d’un perfil difícil de concretar, sobresurten els autònoms i els treballadors pobres.

En aquest sentit, les dades de l’enquesta mostren de manera significativa el fenomen dels treballadors pobres, ja que un 50% dels assalariats cobra un salari d’entre 655 i 1.200 euros, i el 75% fins a 1.500. A més, un 5,5% expressa moltes dificultats per arribar a final de mes, i un 29,2% algunes o certes dificultats. Per altra banda, les dades relacionades amb les xarxes familiars i socials també són ben eloqüents. Per exemple: qui té família a Olot o a la Garrotxa és menys vulnerable que qui té la família a l’estranger o qui, simplement, manifesta no tenir cap família propera. Les variables que millor explicarien la vulnerabilitat social serien de tres tipus: d’origen (nacionalitat, anys d’estada al municipi), de formes de convivència (estructura de la llar i règim de tinença de l’habitatge) i relacionals (xarxes socials i familiars).

Finalment, l’exclusió com a procés es refereix al fet que, mentre que en els vagons de cua s’acumulen els problemes, el tren continua avançant al ritme que marca la locomotora. Aquest ritme, que podem interpretar com el model de desenvolupament, és determinant per entendre tant la creixent vulnerabilitat de les inestables classes mitjanes com la cada cop més persistent llunyania d’aquells en situació d’exclusió social. Exprimint la metàfora, podríem considerar que la màquina pot optar entre anar a més velocitat (afavorint l’avançament però deixant els febles enrere) o reduir el ritme (esperant que aquelles persones que els costa seguir tinguin més oportunitats). Aquesta no és una decisió innòcua. És una decisió crucial per entendre que l’exclusió també és el resultat d’un procés, que l’exclusió es genera i que, per tant, no la podem entendre desconnectada de les dinàmiques socioeconòmiques que l’emmarquen. Per diagnosticar l’exclusió social en un territori, per tant, és imprescindible preguntar-nos també sobre aquestes dinàmiques generadores o compensadores de l’exclusió social.

En aquest cas, la recerca identifica que, malgrat que Olot i la Garrotxa han resistit els efectes de la crisi econòmica i que es promouen nous filons de desenvolupament, hi ha hagut una certa desconnexió entre les polítiques econòmiques i socials. Malgrat disposar d’eines de coordinació i planificació (un pla per a la inclusió i la cohesió social i un altre de desenvolupament i progrés econòmic), cadascuna d’elles funciona relativament en paral·lel, sense que existeixin estratègies compartides que apostin per fer compatible el creixement econòmic i la cohesió social. Així mateix, es constata la necessitat de revisar les accions reactives, que fonamentalment pretenen pal·liar els efectes de la cronicitat, així com posar més èmfasi en polítiques públiques anticipatives, que evitin que aquells que es troben en situació de vulnerabilitat caiguin en l’exclusió.

Per acabar

Què aporta un informe local com el d’Olot i la Garrotxa al conjunt dels serveis socials? D’entrada, dóna resposta a una necessitat que interpel·la al conjunt del sistema: la necessitat de millorar la capacitat de generar coneixement útil per definir polítiques estratègiques i anticipatives, que trenquin amb la lògica assistencial i reactiva que, per desgràcia, ha caracteritzat històricament el sistema. Informes d’aquest tipus també serveixen per visualitzar els serveis socials, amb tota la complexitat del seu objecte, sovint caracteritzat com a problemes maleïts (Weber i Khademian, 2008); problemes que exigeixen de respostes multidimensionals i holístiques, per tal que siguin efectives. I, a més, evidencia la necessitat d’implicar, davant reptes com la cronicitat, l’exclusió i la vulnerabilitat, el conjunt d’actors públics i privats, i de palesar que tots i cadascun d’ells poden incidir, favorablement o desfavorable, la cohesió social. Finalment, pensem que posen la sobre la taula una sèrie de debats pendents que no només afecten al sistema de serveis socials, sinó que interpel·len al conjunt dels sistema de benestar. Sembla necessari disposar de “racons de pensar”, d’espais que ens permetin passar de la seguretat a la imaginació; que ens serveixen per construir sistemes híbrids, amb mirades diferents que treballin conjuntament per donar respostes innovadores a problemes complexos (Brugué, 2015). Tot plegat per tal de donar resposta a una de les necessitats que tota societat democràtica hauria de prioritzar: garantir unes condicions de vida dignes al conjunt de la seva població.

Nota dels editors: Aquesta entrada ha estat escrita a sis mans per Quim Brugué, Xavier Casademont i Eduard Carrera

Referències:

Aguilar Hendrickson, M. (2013). Los servicios sociales en la tormenta. Documentación social, (166), 145-167.

Brugué, J. (2015). Innovació i empoderament en la lluita contra la pobresa. Barcelona: Entitats Catalanes d’Acció Social

Ginesta, M (coord..). (2017). Els Serveis Socials Bàsics a la província de Barcelona. Situació actual i propostes de millora. Barcelona:Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya

Pelegrí, X. (2015). Repensant la política de serveis socials per a un canvi d’època. Pedagogia i Treball Social revista de ciències socials aplicades., 4(1), 51-73.

Subirats, J. (2011). Crisi o canvi d’època? Els impactes socials. Revista de treball social, 194, 9-20.

Weber, Edward P. y Khademian, Anne M. (2008). “Wicked Problems, Knowledge Challenges, and Collaborative Capcity Builders in Network Settings”. Source: Public Administration Review. 68(2). 334-349


Quim Brugué

Barcelona, 1963. Llicenciat en Ciències Econòmiques (UAB), Diploma en Data Analysis for Social Sciences (Essex University) i doctor en Ciència Política i de l’Administració (UAB). Estades de recerca a les Universitats d’Oxford i Cambridge. Ha desenvolupat la seva activitat docent i investigadora en els àmbits de la gestió pública, el govern local, la innovació democràtica i l’anàlisi de polítiques públiques. Entre 2004 i 2008 ha estat Director general de Participació Ciutadana al Govern de la Generalitat de Catalunya, i entre 2009 i 2014 Director del Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP). També ha presidit l’Associació Espanyola de Ciència Política (AECPA) entre 2015 i 2017. Actualment, catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Girona (UdG).