Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

La Targeta Social o de la importància d’allò superflu

Garantia Ingressos

El Ministerio de Empleo y Seguridad Social va crear la setmana passada el grup de treball per a la posada en marxa de la Targeta Social. Aquesta es fruit d’un acord de la Conferència de Presidents de les CCAA celebrada el passat 17 de gener i s’emmarca en una ofensiva del Govern per a coresponsabilitzar a les Comunitats autònomes en els que ells anomenen “sostenibilitat de l’Estat del Benestar”.

La proposta de Targeta Social del Govern fa referència, únicament, a les prestacions socials de contingut econòmic gestionades per qualsevol nivell de l’Administració Pública (i en un futur a les de les ONG) i té com a objectiu conèixer en temps real els seus beneficiaris. El propòsit adduït és “detectar les situacions de major vulnerabilitat evitant així situacions de desemparament. (…) detectar duplicitats i abusos garantint la transparència i la complementarietat de les prestacions potenciant la seva eficàcia”.

Realment el Govern vol iniciar un projecte d’interoperabilitat administrativa que permeti donar valor al Registre de Prestacions Socials Públiques (RPSP) creat pel Reial Dectet 397/1996, d’1 de març que ja preveu que totes les prestacions atorgades a l’Estat Espanyol siguin comunicades a l’Institut Nacional de la Seguretat Social. El seu articulat ja preveu la tipologia de prestacions, les administracions obligades i les dades a recollir[1]. Inclús disposa d’una resolució de l’any 1997 on es regula una base de dades amb les funcionalitats que ara es volen desenvolupar. El Govern disposa ja, de facto, d’una targeta social.

Si el problema no és l’existència d’una eina administrativa, que ja es té, caldria preguntar-se quines són les intencions reals per iniciar i, sobretot, donar publicitat un projecte d’aquest tipus.

La primera pregunta a fer-se és evident: algú sap si el RPSP és operatiu?. Si ens basem a la seva utilitat hi ha serioses dubtes. Tots els organismes públics tenen la possibilitat d’integrar a les seves aplicacions la funció de consulta de les prestacions registrades però, al menys a Catalunya, no sembla un servei gaire estès. Potser l’explicació es el baix índex de compliment de la norma per part de les administracions públiques (com es pot veure a la darrera actualització del catàleg d’organismes inclosos al RPSP) que els resta fiabilitat.

I si és operatiu no sembla gaire útil. No es coneix cap iniciativa d’open data o d’explotació estadística que permetés donar valor a les dades del registre. Bons exemples de la utilització dels registres administratius per a l’anàlisi estadística i la difusió a la ciutadania es troben a molts països del món. Potser es podríem aprendre d’alguns dels exemples com aquest mapa interactiu de la Prestació personal per a l’autonomia a Gran Bretanya o totes les eines de dades del Departament de Treball del Estats Units.

Un element diferencial del RPSP respecte a altres iniciatives és que recull dades de diferents administracions amb competències pròpies en la regulació de prestacions socials. I com sabem la cooperació interadministrativa per a l’intercanvi de dades no és el fort de l’administració a l’Estat espanyol. Però encara així trobem que altres sistemes de protecció estatal han avançat molt més que el de pensions i prestacions o el de serveis social.

Al Sistema Educatiu ja han fet passes per aconseguir la interoperabilitat entre el ministeri i les comunitats autònomes amb iniciatives com l’expedient digital de l’alumne. I el Sistema de Salut també fa anys que treballa a la interconnexió dels diferents sistemes d’informació de les CCAA amb l’objecte d’afavorir l’accés als serveis a qualsevol lloc de l’Estat no sense dificultats com demostra l’experiència de la recepta electrònica.

Per tant sembla que la primera intenció del Govern és fer els deures no fets amb el RPSP i la targeta social és un cortina de fum per a amagar l’endèmica incompetència. Però nomes té aquesta intencionalitat?

El Govern addueix que la targeta social “permetrà incorporar noves prestacions i així millorar els mecanismes de diagnòstic per al disseny i desenvolupament de les polítiques públiques per als ciutadans” i “detectar amb precisió situacions de vulnerabilitat. (…) i prevenir les situacions de vulnerabilitat”. El desenvolupament de les potencialitats del RPSP pot ser una bona eina per a treballar aquest objectius i potser explicarà perquè Espanya és tant poc eficaç en la reducció de la pobresa mitjançant les prestacions econòmiques

Gràfic 1: Taxa de risc de pobresa abans i després de transferències socials, per país, 2014

Font: Eurostat online data code (t2020_52), (tesov250)

Una anàlisi en profunditat segur que ens mostrarà que, més enllà del sistema de pensions contributives, l’esforç redistributiu a Espanya no assoleix els mínims desitjables a un país avançat.

I quin sentit té, doncs, la targeta social?

L’accent en els missatges sobre les duplicitats, el frau i el control ens indiquen que el Govern vol reforçar el discurs de criminalització de la pobresa i de la insostenibilitat de l’Estat del Benestar.

No és cap secret que cal millorar l’arquitectura del Sistema de Garantia d’Ingressos per millorar la seva eficiència i evitar pèrdua d’energia pública. Si els recursos són escassos (com hem vist anteriorment) amb més raons s’hauran d’administrar bé. Però això no vol dir que ens trobem amb un sector amb un alt nivell de frau. Com a exemple la Renda de Garantia d’Ingressos al País Basc va tenir al 2016 un frau detectat del 0,3%. Ja ens agradaria que altres subvencions o prestacions amb altres destinataris tinguessin aquest nivell de frau i un control i supervisió com el que es fa a les prestacions socials.

Però l’anècdota de la televisió de plasma i els discursos classistes i racistes d’en Maroto sempre podran a les dades i evidències. Sobre això també han parlat @NavarroLlobre a aquesta entrada al seu bloc titulada “El asqueroso carnet de pobre” i @pcelimendiz i el seu amic Wang al seu.

En això de la targeta social el Govern ha decidit donar importància a allò superflu des del punt de vista d’aconseguir una societat més justa i igualitària. O no, i aquest no era l’objectiu.

[1] Un dels debats subsidiaris sobre la targeta social és la necessitat de disposar d’un identificador únic del ciutadà per a relacionar les prestacions notificades. La regulació del RPSP ja obliga a informar sobre cada ciutadà beneficiari sobre el seu DNI, NASS i TIS. Aquestes dades són suficients per a una identificació inequívoca i per tant no sembla eficient inventar-se un nou codi.


Miguel Angel Manzano

Serveis Socials, Gestió Pública, Garantia Ingressos.
Es llicenciat en Geografia i Historia. Ha treballat a diferents associacions sense afany de lucre i administracions públiques. Està especialitzat en organització i gestió del Sistema de Serveis Socials, especialment en els d’àmbit municipal.
Twitter: @mimanro
Linkedin: https://es.linkedin.com/in/miguelmanzanorodriguez