Serveis socials: entre el punt i a part i el punt final?
Reflexionar, enmig de la tempesta, no sembla el moment més adequat. Que no se’ns malinterpreti, però, perquè reflexionar sempre és necessari, fins i tot en els moments més tèrbols. Tanmateix, enmig d’una crisi com la que estem vivint, la prioritat immediata és donar resposta a l’emergència, sobretot, perquè hi ha persones patint. Víctimes directes i indirectes d’una pandèmia que afecta de manera fulminant la salut dels més fràgils, però que també presenta derivades inquietants en l’àmbit social, econòmic, comunitari i, en definitiva, polític. Però també cal prioritzar allò urgent perquè hi ha unes professionals, majoritàriament dones, que lluiten, sovint sense les condicions i la protecció necessària, per atendre i estar al costat dels qui ho estan passant malament. Així mateix, l’emotivitat del moment ens podria allunyar d’una mirada equànime i fidel de la realitat que es vol analitzar.
Prendre grans decisions, sobretot de caire estratègic, en moments de crisi, no és aconsellable en cap àmbit. Sí que es bo, però, estar preparat per quan s’abordin les conseqüències de la crisi. Un exemple similar en l’àmbit educatiu ens serveix com a paral·lelisme. Durant l’emergència, la universitat ha de trobar solucions per continuar operant en un context d’excepcionalitat. Davant d’això, les tecnologies de la informació i la comunicació són una bona solució, però d’aquí a proclamar la fi de les classes presencials i a advocar per un nou model universitari i educatiu hi ha tot un mon.
Malgrat aquests advertiments, aquest article pretén reflexionar i contribuir constructivament a la millora dels serveis socials. Posar sobre la taula alguns debats que, quan la tempesta hagi amainat, haurien de ser abordats de forma seriosa, diligent i participativa. De fet, aquesta crisi d’abast global i sense precedents ens hauria de fer replantejar per complet el model de societat, especialment des de la perspectiva de les relacions personals i de cures, socioeconòmiques i mediambientals. Aquí ens centrarem, però, en el paper dels serveis socials a Catalunya per a l’escenari post-crisi.
Aquesta anàlisi necessitaria d’una extensió molt més llarga del que aquí podem abordar, i per aquesta raó és presentaran de forma genèrica alguns dels punts que ens semblen més necessaris d’abordar de cares al futur més immediat.
1. Nous debats, o debats eternament ajornats?
Enmig de la tempesta, els debats en relació als serveis socials ens remeten a Bill Murray i el dia de la marmota. Reapareixen, de nou, interrogants empolsinats i recurrents sobre els quals hauríem de tenir respostes més clares i madures. No diguem que hagin de ser respostes definitives, perquè no es tracta de qüestions senzilles i perquè és bo que periòdicament estiguin en discussió i revisió, però vers les quals hauríem de reaccionar amb més agilitat i convicció.
Perquè es fa difícil d’entendre, per exemple, que encara ara tinguem dificultats per saber què aporten els serveis socials; quin és el seu objecte i quin bé promouen; com delimitar el seu perímetre, especialment en relació amb els altres sistemes de benestar; entre altres. Malgrat que autors com Fantova (2019), Aguilar (2013) o Pelegrí (2015), entre altres, porten temps reflexionant-hi i fent aportacions interessants, aquestes no s’han incorporat de forma plena i compartida en tots els racons del sistema. Si bé és cert que algunes lleis autonòmiques de serveis socials, com les recents del País Valencià o altres incorporen algunes d’aquestes reflexions, aquestes no han aconseguit penetrar en tots els nivells i actors, cosa que dificulta enormement la transformació i la creació d’una identitat pròpia dels conjunt del sistema.
Potser, com apuntarem més endavant, aquesta crisi i la forma com en sortim és una bona oportunitat per fer un pas endavant en aquesta qüestió: per saber en què i com poden ser útils, així com també en què no.
2. Les polítiques de serveis socials en els darrers 10 anys
Xavier Pelegrí (2010, 2017) ha estudiat la dimensió històrica de la construcció del sistema català de serveis socials d’ençà de la democràcia. La seva anàlisi, tanmateix, acaba al 2011. Serien necessaris treballs similars que analitzin les polítiques públiques de serveis socials entre el 2011 i el 2020, en què s’intueixen dues grans etapes: una primera, fins a mitjan de la dècada, en plena efervescència de la crisi post 2008, i una segona, enmig d’una relativa recuperació econòmica -sense una traducció evident en termes de desigualtats socials i satisfacció de les necessitats bàsiques-, com així ho acrediten diversos informes i recerques (Belzunegui i Valls, 2019; Fernández Maíllo, 2019).
L’anàlisi, des d’una perspectiva històrica, de les polítiques de serveis socials ens hauria d’ajudar a entendre millor la situació actual. D’entrada, per visualitzar si els poders polítics, ja sigui a nivell estatal i autonòmic, però també local (Ginesta, 2017), han prioritzat políticament els serveis socials. I, per prioritzar, ens referim específicament a la seva dotació pressupostària, així com també a la gestió, planificació i implementació de serveis, prestacions, programes i projectes que dotessin de solidesa i consistència el sistema. Certament són diverses les raons de l’estat actual del sistema català, però a l’hora d’analitzar-lo és important saber amb quines condicions i recursos s’ha comptat, ja que sovint els professionals, fent gala d’una autocrítica fins i tot excessiva, sovint obvien el context estructural en què treballen.
Insistim: no és la nostra voluntat ara i aquí fer aquesta anàlisi. En tot cas, la hipòtesi que ens plantegem suggereix que els serveis socials han estat un dels grans damnificats de la crisi, i que políticament no han rebut la consideració necessària per materialitzar les expectatives generades amb la Llei de la Dependència i la de Serveis Socials. L’impuls del període 2006-2011 s’hauria estroncat per raons molt diverses, tot i l’aprovació de mesures interessants com la l’inici del treball per a la integració social i sanitària (2014), la RGC (2017) i l’impuls d’un nou pla estratègic (2019).
3. El traspàs de les residències a salut: conjuntural o estructural?
Lamentablement, a Catalunya, així com també a altres països i regions europees, la crisi del Covid-19, ha afectat de manera devastadora els centres residencials per a persones dependents. Al Regne Unit, per exemple, la situació és extremadament preocupant, i diverses veus alerten dels dèficits estructurals de l’atenció a les persones dependents.
Davant d’aquesta situació, la decisió del govern de la Generalitat ha estat traspassar les competències en matèria de residències del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, al de Salut. Una decisió potser necessària en aquest punt però que, com molts dels aspectes que es tractaran en aquest text, s’haurà de valorar amb més perspectiva. D’entrada, però, aquesta mesura té una dimensió simbòlica molt important: el missatge, implícit i explícit, d’aquest traspàs és demolidor i afecta l’autoestima d’un sistema, el de serveis socials, ja sovint malmesa i acomplexada respecte els altres pilars de l’Estat del Benestar.
Més enllà del simbolisme, aquesta mesura planteja interrogants molt potents sobre els serveis socials en general i sobre la promoció de l’autonomia i l’atenció a la dependència en particular. Es tracta d’una mesura puntual i extraordinària o, per contra, serà una decisió sense marxa enrere? En cas que no hi hagués marxa enrere, de quina manera es configurarien el conjunt de les polítiques de suport a l’autonomia personal i l’atenció a la dependència? L’atenció a la dependència es reduirà a una dimensió mèdica, o es consideraran encara més la perspectiva relacional i comunitària?
No cal oblidar que, en el cas espanyol i català, la majoria de les persones prefereixen, sempre que sigui possible, ser ateses al domicili en detriment dels centres (Imserso, 2005). Les residències acullen majoritàriament persones amb graus de dependència severa, uns perfils pels quals l’atenció sanitària hauria de ser prioritària, però això no encaixa amb altres perfils de persones amb altres graus d’autonomia i dependència, els quals tenen necessitats més àmplies.
Com afectarà, també, aquest nou escenari als treballs iniciats en alguns territoris en el marc de la integració social i sanitària (PAISS)?
L’atenció a les persones dependents, sanitària i social, és un dels grans maldecaps de molts governs, sobretot quan els demògrafs presenten les projeccions de població. Al 2013, el ministre japonès de finances, per exemple, animava a les persones grans a morir-se ràpid, i no ser una càrrega per a les finances públiques. A Catalunya, les projeccions de l’índex de dependència de la gent gran de l’Idescat auguren una tendència clarament a l’alça, davant la qual no ens podem permetre no haver facilitat respostes polítiques pròpies d’una societat moderna. Aquest és, sense cap mena de dubte, un repte majúscul per a les envellides societats europees, vers el qual cal urgentment una estratègia clara i concreta, que ens allunyi de la improvisació i asseguri l’atenció que es mereixen les persones al llarg de la vida.
4. La màgia de les lleis
Així titula Pelegrí (2010) un dels apartats del seu treball, per referir-se a diverses mancances que tradicionalment ha afectat la legislació de serveis socials, i a la necessitat de planificar accions que desenvolupin i materialitzin el contingut de les lleis, més enllà de l’aprovació. Les lleis, sense mecanismes per fer efectius els drets que reconeixen, esdevenen certament poc rellevants, almenys des d’una perspectiva operativa, i generen frustració entre els professionals i els usuaris.
Seguint el fil de la seva metàfora, les dues grans lleis que havien de suposar la consolidació dels serveis socials com el quart pilar de les polítiques de benestar, la Llei 39/2006, de promoció de l’autonomia i atenció a la dependència, i la Llei 12/2007, de serveis socials a Catalunya, queden seriosament en entredit en aquests moments.
Són diversos els treballs que han alertat de les dificultats i les mancances d’ambdues normes. Això no ens hauria de fer portar a menystenir la importància de les lleis, ja que són l’instrument per reconèixer drets de ciutadania i establir obligacions i regulacions als actors públics i privats. Ara bé, no n’hi ha prou en aprovar lleis, si posteriorment s’incompleixen els seus preceptes. Quantes garanties es reconeixen a les persones dependents i a les seves famílies i quantes vulneracions s’han donat durant aquests anys? Només cal pensar en les esgarrifoses xifres de persones dependents beneficiàries d’alguna prestació o servei i que han traspassat sense haver-les rebut (11.000 persones entre 2013 i 2017, segons dades del Departament). O quantes obligacions es fixen en la llei de serveis socials, o en la pròpia Renda Garantida de Ciutadania, que s’han incomplert sistemàticament des de les pròpies administracions autonòmica i local?
5. Descentralització i proximitat o centralització?
En l’actualitat, la majoria de les polítiques públiques són un bon exemple de la governança multinivell. La conjunció i la interdependència entre les administracions europees, estatals, nacionals i locals és una característica intrínseca de les polítiques públiques actuals.
No obstant això, aquestes relacions no són senzilles, i en moments excepcionals, emergeixen veus en una i altra direcció: des de les demandes de recentralització (tant a nivell central com autonòmic), a la reivindicació d’una major autonomia i capacitat política dels ens locals, en tant que administració més propera a la ciutadania.
En el cas de les opcions recentralitzadores, que en el cas espanyol ja es van manifestar en la crisi del 2008, amb l’aprovació de la LRSAL (Vilà, 2014), s’argumenta que calen polítiques que garanteixin un tractament equitatiu per al conjunt de la població i el territori, independentment del lloc on es visqui. En el cas dels partidaris de la descentralització, els ens locals són reconeguts per les seves virtuts en base al principi de proximitat i de subsidiarietat, dos dels principis d’actuació de la Llei de Serveis Socials, però les limitacions organitzatives del món local (tot i algunes excepcions), especialment d’aquells ens menys poblats i dels Consells Comarcals, així com de finançament, plantegen dubtes sobre la veritable eficàcia del món local en el disseny i la prestació de serveis.
També en aquesta qüestió caldria trobar respostes. Pensem que la proximitat és un valor, i que és difícil vetllar pel bon desplegament de les polítiques de serveis socials des de la distància i el desconeixement de les particularitats territorials. Però calen mecanismes polítics, de finançament i gestió que ho permetin.
6. Discreció, o veu pública?
L’any 2014, la quarta edició dels Debats en Treball Social i Política Social es titulava: “De la discreció a la veu pública. La defensa dels drets socials”. En aquella ocasió, es posava sobre la taula la invisibilitat dels professionals i del conjunt del sistema de serveis socials. Durant la crisi de 2008, els mitjans de comunicació es feien ressò constantment de la veu d’economistes, sociòlegs, politòlegs i juristes, entre altres, per parlar de les conseqüències socials de la crisi. La veu dels professionals més directament implicats en l’acció social, com ara del Treball i l’Educació Social, era la gran absent. En l’actualitat més immediata, però també en el futur, no hauria de tornar a passar el mateix.
Això suposa una reflexió del conjunt dels actors del sistema i especialment dels seus professionals. Implica tenir el convenciment que la veu dels professionals dels sectors socials ha de ser escoltada i tinguda en consideració, de la mateixa manera que passa en altres àmbits. Fixem-nos, per exemple, en un dels debats vigents ara mateix, sobre el rol dels polítics i els rols dels experts en la presa de decisions. El nostre parer és que són els responsables polítics els qui tenen la legitimitat democràtica i la responsabilitat en la presa de decisions, però aquestes han d’estar basades amb les recomanacions plurals de diversos professionals amb coneixements sobre la matèria. També en la crisi social que patim caldria que la veu experta dels professionals del món social aconseguís influir en l’àmbit polític, però també mediàtic.
Tot i això, no es tracta de parlar per parlar. S’ha de tenir coses a dir que siguin dignes de ser escoltades. I això també implica que el conjunt del sistema guanyi robustesa en la gestió i generació de coneixement, i que sistematitzi l’enorme quantitat dades i informacions d’interès de les quals disposa en virtut de la seva posició privilegiada a l’hora d’observar la realitat social. En aquesta missió, cal que les administracions afavoreixin el desenvolupament d’aquestes tasques, i que agents com les universitats i els centres de formació s’impliquin en la millora de les competències i capacitats dels actuals i sobretot dels futurs professionals. Aquesta relació, tanmateix, no hauria de ser unidireccional ni des d’una posició de poder, sinó basada en la igualtat i les sinergies mútues entre l’àmbit professional i l’acadèmic, dos àmbits que massa sovint es donen l’esquena.
7. Malgrat tot, algunes finestres d’oportunitat
Malgrat les qüestions apuntades fins ara, en aquests darrers dies també s’han obert algunes escletxes que ens permeten divisar oportunitats pel conjunt del sistema de serveis socials.
En primer lloc, una crisi sanitària i social d’abast global com la que estem patint fa més evident la condició de vulnerabilitat dels humans. Lògicament, davant la vulnerabilitat existeixen diferències de classe que mostren que la crisi, malgrat afectar potencialment a tothom, ho fa de manera desigual. Però el cert és que existeix una context favorable pel conjunt de les polítiques socials, i els serveis socials no l’haurien de desaprofitar. Tot i defugir les hipòtesis sense fonament, ens costa imaginar-nos que la societat catalana no prendrà nota d’aquesta crisi, i que això es traduirà en què les polítiques socials i de benestar estaran al centre de l’agenda política, penalitzant aquells qui encara no fa massa recomanaven que calia reduir la despesa pública social, i premiant, en termes electorals, aquells projectes polítics que situïn el benestar i la lluita contra les desigualtats entre les grans prioritats dels seus programes i intervencions polítiques.
En aquest sentit, aprofundir en la noció de vulnerabilitat ens sembla un punt de partida vers la qual millorar la vinculació dels serveis socials amb el conjunt de la població. Si aquesta crisi signifiqués un canvi en les actituds i els valors del conjunt de la població es podria iniciar un canvi estructural favorable pels serveis i les polítiques socials.
Si s’assumís de manera conscient aquest condició inherent de l’espècia humana i, en base a això, els serveis socials definissin i divulguessin de manera adequada la seva funció, seria possible fer un pas qualitatiu important. La definició de Fantova (2019), que identifica la interacció com la raó de ser dels serveis socials, sembla un punt de partida òptim, però caldria desenvolupar-la d’una manera més nítida i clara.
Finalment, cal veure fins a quin punt es consoliden apostes polítiques que permetin avançar cap a propostes vinculades amb la renda bàsica universal. Quan escrivim aquestes ratlles els mitjans de comunicació es fan ressò de la possibilitat que el govern central aprovi un ingrés mínim vital, o d’altres propostes d’aquest estil, fonamentades en la incondicionalitat. Qualsevol mesura d’aquest estil seria també una oportunitat i un repte pels serveis socials, els quals es podrien deslliurar (o limitar) del seu rol de “gestoria”, i es podrien dedicar a àmbits i intervencions de més valor afegit, especialment relacionades amb els vincles personals, familiars i comunitaris. Farà falta, novament, que més enllà de les lleis, aquestes siguin efectives, i el seu desplegament no es vegi frustrat per variables polítiques i/o burocràtiques.
Aquests dies hem vist professionals de diferents àmbits dels serveis socials multiplicant-se i donant sentit a la seva professió. Aquest actiu també l’hem d’aprofitar. Ja veurem què passarà els propers dies i mesos. L’escenari post-crisi planteja molts dubtes i interrogants en molts àmbits, i els serveis socials haurien de sortir reforçats d’una conjuntura que desitgem que sigui més favorable per les polítiques d’atenció a les persones i les cures.
Referències bibliogràfiques
Aguilar, M. (2013). Los servicios sociales en la tormenta. Documentación Social, (166), 145–167.
Belzunegui, Á., i Valls, F. (2019). Diagnosi social de Catalunya 2018: l’estat de la pobresa. Col·lecció Inclusió Social, número 3. Barcelona: Departament de Treballs, Afers Socials i Famílies
FFantova, F. (2019). Naturaleza y esencia de los servicios sociales del futuro: el objeto que proteger y promover.En X. Pelegrí (comp.). El futur dels serveis socials (1a edició, p.23-41). Barcelona: Hacer Editorial.
Fernández Maíllo, G. (2019). Informe sobre exclusión y desarrollo social en Cataluña. Resultados de la Encuesta sobre Integración y Necesidades Sociales 2018. Madrid: Foessa.
Ginesta, M. (2017). Els Serveis Socials Bàsics a la província de Barcelona. Situació actual i propostes de millora. Barcelona: Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya.
IMSERSO. (2005). Cuidados a las Personas Mayores en los Hogares Españoles. El entorno familiar. Madrid: Imserso,
Pelegrí, X. (2010). El Sistema català de serveis socials, 1977-2007: cultura i política. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Acció Social i Ciutadania.
Pelegrí, X. (2017). “Als deu anys de la Llei de serveis socials”. Quaderns d’Educació Social, 19, 78–83.
Pelegrí, X. (2015). “Repensant la política de serveis socials per a un canvi d’època”. Pedagogia i Treball Social Revista de Ciències Socials Aplicades., 4(1), 51–73.
Vilà, A. (2014). La reforma local y su impacto en los servicios sociales. Revista de Servicios Sociales y Política Social, (106), 25–47.
Comments
Comments are closed.