Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

Quin és el futur dels serveis socials? Apunts per al derrapatge

Serveis Socials

Introducció

Sembla haver-hi un cert consens entre les persones que formem part del sector, professional i acadèmic, que els sistemes públics de serveis socials s’han convertit en “gestories per a pobres”, en paraules de Celiméndiz (2017). Així dona fe la creixent aparició de textos que analitzen les causes d’aquesta deriva i proposen solucions, de la mà d’autors com Fantova, Aguilar[i] o el mateix Celiméndiz[ii]. Si bé uns autors són més optimistes que altres pel que fa al futur que ens espera, en tots ells hi ha tres reflexions comunes:

  1. La garantia d’ingressos no pot recaure (almenys en exclusiva) sobre els sistemes públics de serveis socials.
  2. És imperativa la reordenació del sistema a través de la delimitació del seu objecte.
  3. La reordenació del sistema ha de venir acompanyada d’un canvi de paradigma que redundi en el que anomenem intervenció social.

El subtítol d’aquesta reflexió, Apunts per al derrapatge, fa al·lusió a la ciavoga, maniobra marinera de canvi de rumb amb la qual Fernando Fantova defineix la situació dels serveis socials en els seus nombrosos articles. D’acord amb l’emergència social que vivim, cal preguntar-se si els professionals no estem impel·lits a maniobres encara més agressives, com derrapar:

  1. Dit d’un vehicle: Patinar desviant lateralment de la direcció que portava.
  2. Ven. Comportar-se de manera contrària als cànons tradicionals d’una societat.

Dit d’una altra manera, la indefensió vital a la qual les polítiques neoliberals i austericides ha portat a la majoria social condueix a plantejar-se que potser les propostes alternatives a la crisi hagin de fer front també al sistema capitalista actual.

Per això, proposo repensar els serveis socials des d’una perspectiva alternativa a les tesis neoliberals, almenys per tractar de trobar altres maneres de fer; com a treballadora social d’atenció primària fa temps que busco claus per influir en aquesta direcció. Escriure aquesta reflexió és també una temptativa de respondre a aquesta iquietud.

El neoliberalisme encegador.

Una anàlisi dels sistemes públics de serveis socials del nostre país ha de partir d’una reflexió pausada sobre el context socioeconòmic en què els diferents sistemes autonòmics van néixer i on es troben actualment i com certes polítiques exerceixen un efecte directe en l’increment de la desigualtat social, de tal manera que si les obviem en serveis socials continuarem “donant suport solucions biogràfiques a contradiccions sistèmiques” (Beck citat per Baumann, 2011, p.44), el que comporta conseqüències molt negatives en l’acció professional. És evident, doncs, la necessitat d’observar l’evolució dels sistemes a través de les seves referències espai temporals.

El capitalisme clàssic, hereu de la filosofia calvinista, considerava com un valor l’ètica del treball, vinculant així ocupació i benestar i, per tant, també atur i pobresa, un binomi de totes totes fals ja que és àmpliament sabut que tenir una feina no garanteix sortir de la pobresa; tot i així, el neoliberalisme s’apropia d’aquesta ètica del treball i construeix una falsa dicotomia entre els nous i els vells pobres (Sales, 2014). Els primers, persones que han caigut en desgràcia i que mereixen tota la nostra commiseració i suport, els segons, paràsits de l’estat, o, en paraules de Bauman, residus de la societat en tant que consumidors fallits, persones que “no tenen els diners que els permetria expandir la capacitat del mercat de consum“(2013, p.57).

La pregunta és per què busquem exclusivament solucions biogràfiques a problemes sistèmics, sobretot quan l’evidència científica ens aconsellaria el contrari? Un exemple d’aquesta contradicció és el problema de la desigualtat: a la nostra vida diària assumim la desigualtat com una cosa natural i fins i tot ens autocensurem quan se’ns plantegen qüestions com la renda bàsica, titllant-la d’utòpica o absurda, sense ni tan sols valorar rigorosament si seria viable, tot i que nombrosos estudis indiquen que estem igual que el 1905 pel que fa a nivells de concentració de la riquesa[iii].

Sants (2015), a la seva metàfora de la cursa fa referència a la creença que si tots els atletes parteixen de la mateixa posició tenen les mateixes oportunitats i és, per tant, just que el que arribi primer s’emporti el premi. Aquesta comparació és odiosa perquè eludeix molts matisos, entre ells que no tots els atletes calcen les mateixes bambes, ni tenen les mateixes oportunitats per entrenar. El problema és que donem per vàlida la premisa i per tant acabem atrapats en la lògica neoliberal, substanciada en conceptes com empoderament, que s’ha retorçat des dels lobbies neoliberals i neocons per equiparar llibertat amb una suposada capacitat individual d’elecció que no és real (Bacqué i Biewener, 2016 [iv]).

Els serveis socials, a l’ull de l’huracà

Els governs, la societat, els diferents actors socials ens han encarregat una tasca d’impossible solució: pujar la pedra a la muntanya una i altra vegada sabent que la pedra tornarà a caure i haurem de reprendre la pesada tasca, cada vegada més cansades, cada vegada més frustrades. Presos del mandat institucional, els sistemes de serveis socials estan atrapats en “la confluència entre polítiques punitives i assistencials“(Wacquant citat per García et al., 2017) disciplinant a la població a través del miratge de la inserció sociolaboral. El resultat: anar als serveis socials és, avui dia, motiu d’estigma. Sotmetem, amb més o menys sensibilitat, a les persones que atenem a un interrogatori destinat a comprovar si són pobres mereixedors o no (Sales, 2014) i “de manera implícita els usuaris tornen a individus sospitosos en la mesura que el seu mereixement ha de ser permanentment avaluat” (Parajuá, 2017).

Són aquests els serveis socials que volem pel futur? Si les polítiques neoliberals es mantenen sense que oposem resistència (o fins i tot amb ella) assistirem a un progressiu desmantellament del ja de per si atrotinat sistema i al conseqüent desviament de la ciutadania cap a la caritat pura i dura, al marge que un desmantellament del sistema suposa deixar d’atendre allò que sí que és objecte de la nostra esfera competencial. La pregunta podria ser: podem fer alguna cosa per evitar-ho? No obstant això, els proactiu ens hauríem de preguntar: és èticament admissible no fer res per intentar-ho?

Derrapatge i canvi de marxa.

Si no és èticament admissible abaixar els braços, què podem fer des de l’atenció directa per frenar aquesta deriva inhumana del sistema de serveis socials? Primer, no danyar. Si hem de ser certificadores de pobresa, i no sembla que per ara hi hagi opció, almenys hauríem de tractar d’evitar la revictimització de les persones ateses a través d’absurds procediments burocràtics o interaccions estereotipades.

Sacralitzar el respecte com a principi d’acció professional inclou explicitar el nostre paper a les persones que atenem, per ingrat que en resulti. Ser certificadors de pobresa no és incompatible amb mostrar la perversió del sistema. Hem de prendre distanciament d’aquest paper, tot i que ens toca exercir-lo, compartint reflexions crítiques amb les persones ateses.

Si, tal com estableix Teresa Matus (2017) els subjectes són portadors de valor, no podem seguir pensant i fent intervenció social en termes de dèficits. Redefinir el fer implica l’adopció de models teòrics diferents, basats en les capacitats i en l’autonomia personal, models basats en una relació d’ajuda més horitzontal i menys invasiva, que a més caldrà concretar en la praxi professional, amb noves maneres d’entrevistar, d’observar, en definitiva, de fer.

Això implica també reordenar les nostres agendes, dedicant més temps al relacional, a la intervenció social pura i dura en detriment de la gestió, per impossible que sembli. A vegades ens parapetem després del mandat institucional a favor de la gestió. O no serà que ens hem atrinxerat en la gestió davant el bloqueig que ens produeix aquesta allau de vides trencades per culpa del que en diuen crisi i no ho és?

És també necessari acompanyar les persones en la reivindicació dels seus drets i recolzar-les quan aquests són vulnerats, orientant-les cap a la seva reclamació. En aquesta línia hi ha mandats de l’organització que requeririen posicionaments col·lectius en contra seva. Sóc conscient de la dificultat que comporta enfrontar-se a les organitzacions, per això cal buscar suports, per exemple, dels diferents col·legis professionals.

Com a professionals, el nostre coneixement del sistema i dels problemes de la societat és ampli. Urgeix la seva reutilització per a generar corrents alternatives d’opinió. En aquest sentit, hi ha una iniciativa d’Andalusia Acull anomenada Stop Rumors, que lluita contra els prejudicis en matèria d’immigració i està funcionant amb bons resultats.  Plantejo la necessitat d’iniciatives semblants en serveis socials perquè el cunyadisme, és a dir, els prejudicis i estereotips sobre les persones que acudeixen a serveis socials, s’ha instal·lat per quedar-se. Com a professionals és un imperatiu moral desmuntar aquests estereotips i per a això és obligat dotar-se d’un bon arsenal de raonament científic.

Derrapar cap a un nou model de serveis socials implica la reconstrucció d’un nou model compartit entre professionals. Si, com sembla, volem contribuir a millorar la lamentable situació en què es troba la ciutadania i, com sembla, busquem reconeixement professional, caldrà aparcar posicionaments gremials i redefinir la nostra manera de fer en termes d’utilitat social.

Per finalitzar, faig meva una reflexió de Chimamanda Ngozi Adichie: l’apatia no pot substituir la ràbia. La ràbia ben canalitzada és proactiva. La ràbia té una llarga tradició de propiciar canvis positius.

Referències bibliogràfiques

Aguilar, M. (2013) Los servicios sociales en la tormenta. Documentación Social, 166, 2013, 145-167.

Bacqué, M.E. & Biewener, C. (2016) El empoderamiento. Barcelona: Gedisa.

Bauman, Z. (2013). Vidas desperdiciadas. La modernidad y sus parias (Segunda).Barcelona: Paidós. Estado y Sociedad.

Celiméndiz, P. (2017, 11 de octubre) Coplas a la muerte de un sistema. Retrieved from http://tribulacioneschino.blogspot.com.es/2017/10/coplas-la-muerte-de-un-sistema.html

Fantova, F. (2017, 3 de abril). Los servicios sociales crujiendo en la ciaboga. Retrieved from http://fantova.net/?p=1779&lang=es

García S. & Rendueles C. (2017) Hacia un nuevo Trabajo Social crítico: el gobierno de lo social en la era neoliberal, en Cuad. trab. Soc. 30(2), 243-260.

Giner, S. Lamo de Espinosa, E. & Torres C. (Eds.). (2013). Diccionario de Sociología.

Matus, T. (2017) El trabajo social: construyendo comunidades sostenibles. Navarra: Aranzadi.

Ngozie Adichie, C. (2015) Todos deberíamos ser feministas. Barcelona: Ramdom House.

Parajuá Navarrete, D. (2017) El dominio narrativo. Notas para un análisis crítico de la codificación institucional de los pobres, en Cuad. trab. soc. 30(2), 301-313.

Rodríguez, R., & Seco, J. M. (2007). Hegemonía y Democracia en el siglo XXI ¿Por qué Gramsci? Cuadernos Electrónicos de Filosofía Del Derecho, 15, 1–14.

Sales i Campos, A. (2014). El delito de ser pobre. Una gestión neoliberal de la

marginalidad (Primera). Barcelona: Icaria.

Santos, J. (2014). El síndrome Katrina. Por qué no sentimos la desigualdad como un problema (Primera). Calatayud (Zaragoza): Colegio profesional de assistentes sociales y trabajadores sociales de Aragón.

Santos, J. (2015a 28). Empoderar o empoderarse. Retrieved from http://espacioservisoci.blogspot.com.es/2015/01/empoderar-o-empoderarse.html

Santos, J. (2015b, February 4). Discurso y relato. Retrieved from http://espacioservisoci.blogspot.com.es/2015/02/discurso-y-relato.html

Santos, J. (2012). El cuarto pilar. Un nuevo relato para los servicios sociales. Madrid: Paraninfo.

Notes

[i] Reflexió d’Aguilar a http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/115192/1/628394.pdf

[ii] Reflexió de Celiméndiz a http://tribulacioneschino.blogspot.com.es/2017/10/coplas-la-muerte-de-un-sistema.html

[iii] http://www.elboletin.com/noticia/155273/economia/la-concentracion-de-la-riqueza-vuelve-a-niveles-de-1905.html

[iv] Per aprofundir sobre aquest tema Raventós, D. (2003) Les condicionse materiales de la libertad, Barcelona: El Viejo Topo.

Aquesta entrada és una adaptació de la intervenció en castellà a la Jornada del col·lectiu de Cantabria Manifestaos por los Servicios Sociales celebrada el 10 de novembre a Santander.


Belén Navarro

Graduada en treball social, experta en maltractament infantil i màster en intervenció social en les societats del coneixement. Treballadora social en els serveis socials comunitaris de la Diputació d’Almeria i escriptora del bloc “Treball Social i tal “. A twitter @NavarroLlobre