En aquests dies de rara calma em vinc preguntant quina capacitat tindrem les disciplines de l’àmbit social en general i el treball social en particular d’extreure valoracions científiques sobre els efectes socials de la pandèmia de l’COVID-19. També em pregunto què aprenentatges sabrem obtenir que ens permetin proposar millores per a la ciutadania més enllà d’identitats, corporativismes i altres toxicitats. Francament, albergo molts dubtes al respecte i això m’entristeix alhora que m’enfada. Opino, com Sting, que la història, aquesta història, no ens ensenyarà res; seus versos de 1987 estan carregats de veritat:

Our written history is a catalogui of crime

The sordid and the powerful , the architects of time

The mother of invention , the oppres sion of the mild

The constant fear of scarcity , aggression es its child  

El filòsof sud-coreà Byung-Chul Han afirma en una recent tribuna d’El País[i] : El virus no vencerá al capitalismo. La revolución viral no llegará a producirse. Ningún virus es capaz de hacer la revolución. El virus nos aísla e individualiza. No genera ningún sentimiento colectivo fuerte. De algún modo, cada uno se preocupa solo de su propia supervivencia. La solidaridad consistente en guardar distancias mutuas no es una solidaridad que permita soñar con una sociedad distinta, más pacífica, más justa. Aquesta reflexió és premonitòria i haurien de ser una crida a l’atenció . Des que em conec que jo sàpiga cap crisi ens ha millorat com a societat.

Potser la meva anàlisi destil·la un pessimisme paralitzador, que vingui a ser una altra queixa estèril tan pròpia del gremi a què pertanyo. I espero ser capaç d’explicar-me en sentit contrari ja que és la meva intenció oferir algunes idees que se m’acudeixen, amb els lladrucs dels meus gossos com a fons, que redunden en una millora de l’atenció a la ciutadania des dels serveis socials. O potser á aquest article serveixi perquè altres col·legues em refuten amb el que també haurà estat útil i jo estaré igualment satisfeta.

A manera de justificació em ve com anell al dit el pensament de el filòsof alemany Peter Sloterdijk, qui proposa diferenciar el pessimisme metodològic del pessimisme existencial. En paraules de Vasquez Rocca, citant l’alemany, el pessimisme metodològic s’imposa perquè pensar en el pitjor és la base mateixa de l’anàlisi. Completo el meu posicionament sumant a ho dit dit Sloterdijk les sàvies paraules del terròs de sucre del cafè: Esperança no és el mateix que optimisme. No és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com sigui . Diu Cafès Salvador, el millor cafè d’ Almeria, que aquesta frase és de Václav Havel. Per cert ¿Algú sap com es cita en APA 6ª els textos del terròs de sucre del cafè?.

Em referiré en aquestes línies a la feina social perquè és el meu gremi encara que opino que totes les altres disciplines-professions implicades en això de la intervenció social comparteixen els mateixos dèficits. El més preocupant, al meu entendre, és la debilitat epistemològica i el distanciament pel que fa a la resta de ciències socials i la ciència en general. Teresa Zamanillo[ii] ho resumeix de manera magistral:

El carácter de “misión universal” para preservar un “orden legítimo” de un mundo, ora representado por creencias religiosas, ora por la “liberación de los pueblos”, emprendida en una posición de “militancia” pseudopolítica son factores que han hecho que la profesión haya dado la espalda a los planteamientos epistemológicos exigidos para configurar su disciplina (p.80).

La relació entre el treball social i el coneixement ha estat i és complicada. No esmentaré l’enginyosa frase (desconec autoria) que el coneixement em persegueix, però jo soc més ràpid perquè em declararien una heretge i no em motiva gens la vida extramurs. Bromes a part, tampoc és del tot cert. No obstant això, moltes veus rellevants del treball social, massa, per desgràcia, han vingut denunciant els problemes epistemològics de la disciplina: Luis Barriga[iii], Teresa Zamanillo, a la que acabo d’esmentar, Amaya Ituarte i un llarg etcètera.

Una debilitat epistemològica la nostra amb preocupants derives en l’actualitat. Posaré dos exemples, el primer, donar per vàlids o, pitjor encara, aplaudir certs posicionaments cuñaos en matèria d’intervenció social procedents dels qui anomeno pseudo operadors socials com el jutge Emilio Calatayud o el germà gran Pedro García Aguado. És encara més xocant que regidories i delegacions de serveis socials d’entitats locals hagin convidat a aquestes persones, amb el beneplàcit dels professionals, a donar xerrades sobre matèries en les que no tenen cap autoritat acadèmica. Aquest assumpte evidència el lluny que estem d’altres disciplines que estan lluitant contra aquests xarlatans, dic xarlatans perquè, en el cas del jutge Calatayud, no pontifica des de posicions jurídiques sinó des d’allò que li dicta el seu sentit comú. El cas del germà gran és indescriptible si acudim al seu currículum .

Aquesta escassa tradició científica també ha permès, en segon lloc, la instal·lació entre els professionals de sector del pensament dissociat, en la línia del paradigma de la complexitat d’Edgar Morin. El pensament dissociat és la creença errònia de que si això és bo, el seu contrari és dolent. Un pensament dissociat que ens enreda en debats tan falsos com estèrils; exemples n’hi ha molts i ben coneguts: Intervenció versus gestió, individual versus comunitari, despatx versus carrer. El més recent és el relatiu a si s’ha d’atendre presencialment durant el confinament o no. Un debat fals doncs comença la casa per la teulada. Erroni perquè òbvia una premissa, és a dir, que el primer és evitar el contagi, de manera que des d’aquesta premissa caldrà discernir què atencions han de realitzar-se presencialment, com han de fer-se i qui han de fer-les amb quins mitjans.

Emprendre un acompliment professional científic implica, en definitiva, la col·locació de les ulleres de la complexitat, a la manera de les ulleres violeta. Amb les ulleres de la complexitat degudament col·locades si és possible explicar la realitat des de la nostra perspectiva, o millor, des de la nostra talaia. Una talaia que és, encara que soni paradoxal, privilegiada . Aquesta és la primera proposta que pretenia posar sobre la taula.

Si des del treball social o al menys – què menys – qui ens situem en el paradigma del treball social crític[iv] pretenem elaborar coneixement sobre els efectes d’aquesta pandèmia (que és el meu excusa per escriure aquesta reflexió) és indispensable dotar-nos d’una robusta carcassa epistemològica. Per a això és necessari deixar de parapetar-nos darrera la pressió assistencial – sobre la qual hi hauria molta tela que tallar – i girar la mirada, esclerotitzada, cap a la resta de ciències socials, incorporant els seus coneixements i propiciant aliances. Altres ciències com la neurologia són de molta utilitat per a comprendre a l’altre; els seus avenços són reveladors i haurien de ser coneguts i traslladats a la praxi de les professions d’ajuda en general. Fins i tot l’etologia, per posar un exemple que pogués semblar estrany, explica aspecte es clau del comportament animal que són molt útils en l’exercici professional, com les conductes cooperatives. Segona idea que llanço per a la reflexió, ara que el coronavirus ens obliga a quedar-nos a casa i tenim més temps per pensar.

Algunes d’aquestes propostes són òbvies i les incloc a manera recordatori i altres ho són menys o així ho vull creure; en qualsevol cas valgui aquest article per a repensar-les. En tercer lloc, la formació permanent, un imperatiu ètic que forma part de la responsabilitat personal. Que la formació universitària sigui manifestament millorable no ens eximeix d’aquesta responsabilitat. Al marge dels dèficits universitaris, el reciclatge professional hauria de ser norma i no excepció durant tot el període laboral.

En linea amb l’anterior, en quart lloc, és indispensable seguir tendint ponts entre el món acadèmic i professional. El coronavirus pot ser l’excusa per impulsar la construcció de coneixement col·lectiu sobre els seus efectes socials. És sorprenent que durant tant de temps ens hàgim donat l’esquena amb el molt que ens necessitem: D’entrada la professió necessita les eines i l’acadèmia necessita les dades. L’etologia ens diu que la simbiosi sempre dona bons resultats. Jo guanyo, tu guanyes. Obvi alhora que cert.

Simbiosi a part, si bé és cert que hi ha un terror ancestral cap a la investigació en les professions socials, no ho és menys que prové del biaix consistent en creure imprescindible un coneixement molt profund de tècniques d’investigació social. La ciència consisteix bàsicament en fer-se preguntes. La clau rau en fer-i buscar les eines que ens permetin obtenir les respostes. És evident que el coneixement exhaustiu de les tècniques millora ostensiblement la nostra capacitat investigadora, però en tot cas és possible començar per aquelles amb les que estiguem més familiaritzats i adquirir perícia en el seu maneig.

Posar la formació científica al servei de la societat, militant contra la difusió de rumors, postveritats, etc. és, al meu entendre, una urgència moral i la sisena proposta que porto a col·lació. La resposta a l’allau de rumors procedents majoritàriament de lobbys de la ultradreta més radical no hauria de ser mirar cap a un altre costat. No sé si la militància contra la mentida forma part de el codi deontològic, en tot cas l’article 7 diu: El Treball Social està fundat sobre els valors indivisibles i universals de la dignitat humana, la llibertat i la igualtat, tal i com es contemplen en la Declaració Universal dels Drets Humans, les institucions democràtiques i l’Estat de Dret. Protegir aquests valors, per tant, sí que forma part dels nostres deures professionals.

En paraules d’Emilio Lledó[v]: Es clave cultivar la inteligencia crítica, y una situación como esta lo revela. Entre tanto exceso de información, de palabras refritas, y peor, entre tanta desinformación, el ciudadano debe ser capaz de plantearse las preguntas propias de una mente libre: quién nos dice la verdad, quién nos engaña, quién quiere manipularnos. La nostra contribució a la intel·ligència crítica és, ni més ni menys, la contribució a l’emancipació individual i col·lectiva a la creació de projectes vitals satisfactoris, banderes que portem enarborant des de les albors de la professió. La veritat s’ha convertit en un servei públic.

Hi ha qui opina que aquests no són moments propicis per a la reflexió. Òbviament no estic d’acord. Considero que el confinament és un moment molt adequat per a la reflexió ara que les carreres, els embussos, els terminis i les reunions s’han aparcat. Paolo Giordano, físic i escriptor italià, ho explica en el seu llibre de recent aparició En temps de contagi. Faig meves les seves paraules:

No quiero perderme lo que la epidemia está revelándonos acerca de nosotros mismos. Como suele ocurrir, una vez superado el miedo desaparecerá también la posibilidad de tomar conciencia.

---

[i] https://elpais.com/ideas/2020-03-21/la-emergencia-viral-y-el-mundo-de-manana-byung-chul-han-el-filosofo-surcoreano-que-piensa -des-berlin.html

[ii] Epistemología del Trabajo Social. Madrid: 2018.

[iii] A una magnífica conferència titulada El sexto sentido en trabajo social que va clausurar el congrés nacional celebrat el 2009 a la ciutat de Saragossa. No disponible.

[iv] Entès com aquell que entén els problemes socials en termes d’opressions interseccionals.

[v] https://elpais.com/cultura/2020-03-28/emilio-lledo-ojala-el-virus-nos-haga-salir-la-caverna-la-oscuridad-y-las-sombras.html