Per què cal defensar les polítiques d’Infància tot i no tenir fills

0. Perquè ho diu la llei: l’argument normatiu

Esperem que aquest no sigui l’argument força, ni tampoc el més significatiu, però les reivindicacions de drets civils que acaben materialitzant-se en la promulgació de lleis són un avanç que sempre cal reivindicar.

La garantia de drets en la Infància té la seva gènesi en la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides del 20 de novembre de 1989. En el seu article 27.1. “els Estats Parts reconeixen el dret de tot infant a un nivell de vida adequat per al seu desenvolupament físic, mental, espiritual i social” i es comprometien en l’article 4 a “adoptar[an] les mesures administratives, legislatives (…) per donar efectivitat als drets reconeguts a la Convenció” i que per garantir els drets econòmics, socials i culturals prendran mesures “fins el màxim dels recursos que disposin”.

Si aquest text es percep com a excessivament general i allunyat de l’obligatorietat que s’esperaria d’un text amb caràcter vinculant (!), tenim concrecions al respecte. L’Observació general núm.19 (2016) sobre elaboració de pressupostos públics per a fer efectius els drets de l’infant concreta amb una anàlisi jurídica quines són les obligacions dels Estats Part.

En clau de concreció i proximitat, no hi ha res més explícit (i proper) que la llei d’infància de Catalunya. La Llei 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència (LDOIA) ho diu ben clar “els poders públics han de donar prioritat en llurs pressupostos a les activitats d’atenció, formació, promoció, reinserció, protecció, integració, lleure i prevenció dels infants i els adolescents”, art. 15.

1. Per garantir la cohesió social.

Fa tan sols un mes, apareixia el darrer informe^[1] que abordava una de les xacres que estan patint milers de famílies: la manca de polítiques adreçades a la infància. Aquest cop, es posava l’accent sobre la pobresa infantil i es presentaven dues gràfiques colpidores que evidencien la desatenció dels més vulnerables dins els vulnerats.

Tal com apunten Wilkinson i Pickett, les societats amb uns nivells de desigualtat majors són les que presenten també nivells més elevats de desconfiança social, genera polarització, i incrementa la  violència. Aquests estats són els que al seu torn, correlacionen amb menors nivells de benestar infantil; per tant, no és gens descabellat pensar que els estats, no amb un PIB major, sinó amb una major igualtat de renda tenen un impacte positiu sobre el benestar dels infants.^[2]

A més a més, si l’argument més recurrent per oposar-se a les polítiques redistributives que ha estat atribuir als beneficiaris de la redistribució la responsabilitat de la seva pobresa (aquí és on s’insereix la gènesi de les polítiques d’activació, exigint que els beneficiaris mostrin la seva voluntat amb actes) aquest queda desactivat en l’àmbit de la infància, ja que no hi ha justificació moral de cap tipus que pugui atribuir als infants la responsabilitat d’haver nascut en una determinada família.

Tot sovint, aquells que esgrimeixen la diferència de resultats s’obliden de la igualtat d’oportunitats.

2. Per garantir el desenvolupament del talent

Si bé és cert que la igualtat d’oportunitats es pot garantir a través d’aquelles polítiques  que “persegueixen incidir sobre la redistribució de la renda que realitzen diferents agents dels poders públics, limitant o regulant les seves accions amb l’objectiu que la desigualtat es mantingui dins uns certs marges de variació” aquí també ens referim a aquelles polítiques predistributives que pretenen incidir “més sobre les causes que sobre les conseqüències de la desigualtat i la pobresa, una espècie d’acció preventiva o ex ante, enfront les polítiques de redistribució que consistirien en accions curatives o ex post, un cop les situacions de necessitat o desavantatja ja s’han produït”.^[3] Aquest paradigma, defensat tant per institucions internacionals com la OCDE o la Unió Europea, i per governs laboristes com conservadors (David Cameron), conceben les polítiques socials com “aquelles que contribueixen a estendre oportunitats i a mobilitzar els recursos i potencialitats disponibles. En aquesta concepció, la millor política social és una política pro-activa, que posa l’èmfasi en iniciatives de capacitació i empoderament individual, amb l’objectiu no només de proporcionar un coixí contra situacions d’infortuni, sinó d’activar qualitats que afavoreixen l’autonomia dels individus i reforcen el seu valor en el mercat de treball”.^[4] I on millor desenvolupar-les que en les edats primerenques, on encara és possible desactivar o corregir els efectes multiplicadors de les experiències de l’adversitat i no desaprofitant el talent?

3. Perquè és el millor moment: la plasticitat de l’infant

En les edats primerenques, moment en que s’està configurant l’arquitectura del cervell, resulta fonamental garantir unes interaccions de qualitat de l’Infant. A través del joc de la interacció amb l’adult i el seu entorn, l’infant anirà connectant les diferents àrees del cervell sobre el que assentarà l’adquisició de competències i habilitats emocionals i cognitives^[5] que posteriorment li serviran per al seu desenvolupament. Per contra, la convivència en situacions d’estrès i amb la figura d’una adult absent en l’acompanyament en l’aprenentatge de seva gestió d’aquest, sotmet a l’infant a una situació continuada d’alts nivells d’adrenalina,  de ritme cardíac i la presència continuada d’hormones de l’estrès; donant com a conseqüència el que es coneix com ‘estrès tòxic’, això és el manteniment de la resposta a una situació d’estrès constant, dificultant el desenvolupament de les àrees del cervell dedicades a l’aprenentatge i el desenvolupament cognitiu i reduint les connexions neuronals, precisament en un moment on s’haurien d’estar reproduint.^[6] En les etapes primerenques, per tant és quan la plasticitat del cervell, l’adquisició d’hàbits i habilitat és major (Mayers et al. 2004) i a mesura que es creix  és més difícil i per tant, més costosa.

4. Perquè la inversió és rendible

Si es concep l’acció social com una inversió , la inversió en infància és una en les què es dóna una major rendibilitat. Ho és, òbviament, perquè la despesa realitzada té més anys per a ser amortitzada, però també perquè tal com defensa el Nobel d’economia James Heckman, la no-intervenció, la intervenció tardana o no eficaç, té uns costos socials però també en clau de competitivitat econòmica (veure punt 2) si la intervenció primerenca no aconsegueix millorar les habilitats cognitives i socioemocionals dels infants vulnerats, tot promovent els anys d’estudi, reduint la desigualtat i promovent la productivitat de la força laboral.^[7]

FONT: Heckman, J. (2006). “Skill Formation and the Economics of Investing in Disadvantaged Children” Science, 312(5782):1900-1902.

Tanmateix, la rendibilitat de la inversió en infància té altres efectes que no són menors i cal destacar. Hi ha evidència empírica sobre la relació entre la disponibilitat de serveis d’escoles bressol públiques i/o altres polítiques de suport a les famílies amb  la participació de les dones en el mercat laboral i el nivells de fertilitat. ^[8] i ^[9]

5. Perquè es trenca el cicle de reproducció de la pobresa

En el context d’una pobresa infantil creixent, resulta clau trencar-ne el cicle de reproducció. Entenem que es produeix la Transmissió Intergeneracional de Pobresa (TIP) quan els fills de les famílies pobres tendeixen a experimentar desavantatges en salut infantil, problemes de conducta en el sistema educatiu, pitjors resultats laborals en (Gregg&Machin 2000, Mayer 2002) que posteriorment es perllongaran amb majors riscos en la vida adulta i que els encapsularan en la seva situació de vulnerabilitat .

Si no invertim el cicle, els efectes de la situació actual es presenten desoladors. I com apuntaven Causa &Johansson, 2009 una de les propostes més rellevants en política social destinades a la reducció de les desigualtats futures és precisament, actuar sobre les desigualtats actuals.

6. Per acabar i anar per feina

En definitiva, existeixen arguments de caràcter ètic i moral, de cicle de vida, econòmics i polítics que fan altament rendible la inversió en infància des d’un punt de vista social i econòmic. És per això que, encara que no tinguis fills, t’interessa prou que les polítiques d’infància siguin una prioritat en l’agenda pública.

La inversió en infància -particularment en la primera infància- té la doble virtut de ser equitativa i altament eficient. Si des d’un punt de vista ètic-moral-igualitarista i de garantia de drets no es mobilitza la inversió adreçada a la infància que sigui des d’un punt de vista de reforç de la cohesió social com a inversió col·lectiva que té un rèdit ben evident: una infància en millors condicions (des del punt de vista de la salut, de l’educació-formació) tindrà un impacte i contribució social i econòmica beneficiosos per a tota la societat a mig i llarg termini.

La infraprotecció de la infància en comparació amb altres col·lectius -en clau de transferències públiques^[10]– genera, per exemple, uns nivells de risc de pobresa que dicten una sentència inadmissible per a molts infants que es veuen abocats a un cicle de desigualtat que és molt difícil de revertir. I les conseqüències que d’això se’n deriven ens afecten a tots.

El temps dels nens i nenes se’ls acaba i si invertim (diners i esforços) en els primers anys de vida per canviar les trajectòries de vulnerabilitat tindrem una confluència no gaire habitual en les polítiques socials: les millors condicions per a fer-ho i una elevada garantia d’efectivitat de les actuacions que, a més, beneficiaran a tota la societat.

Aquesta entrada ha estat escrita a quatre mans per Xavier Millan i Eloi Mayordomo

^[1] Pobresa laboral i pobresa infantil, les dues cares de la mateixa moneda. (2016) UGT de Catalunya.

^[2] Richard Wilkinson i Kate Pickett (2009) The Spirit Level: Why More Equal Societies Almost Always Do Better.

^[3] Noguera, José A. Predistribución: ¿de qué hablamos, y por qué?, Alternativas, accedit 22 novembre 2016

^[4] Marí-Klose, Pau i Marí-Klose, Marga. Nous relats per a noves polítiques contra la pobresa infantil. Revista de Treball Social. Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, agost 2015, n. 205, pàgines 9-27. ISSN 0212-7210

^[5] Center on the Developing Child at Harvard University, Serve & Return Interaction Shapes Brain Circuitry, accedit 23 març 2016, https://www.youtube.com/watch?v=m_5u8-QSh6A.

^[6] Center on the Developing Child at Harvard University, Toxic Stress Derails Healthy Development, accedit 23 març 2016, https://www.youtube.com/watch?time_continue=80&v=k_8m7AVgGKo.

^[7] James J. Heckman i Dimitriy V. Masterov, «The Productivity Argument for Investing in Young Children», Working Paper (National Bureau of Economic Research, abril 2007), http://www.nber.org/papers/w13016.

^[8] Kamerman,S i Moss, P.(eds.) (2009) The Politics of Parental Leave Policies: Children, Parenting, Gender and the Labour Market. Policy Press, Bristol.

^[9] Vegas, E. (i altres) (2006) Evidencia internacional sobre políticas de la primera infancia que estimulen el desarrollo infantil y faciliten la inserción laboral femenina. Documento de trabajo 01/06. Oficina del Banco Mundial para Argentina, Chile, Paraguay y Uruguay.

^[10] Marí-Klose, P. i Marí-Klose, P. (2012) Crisi i pobresa infantil a Catalunya. UNICEF Comitè Catalunya.