Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

La qüestió de la protecció a la infància

Infància, Serveis Socials

Una de les pel·lícules que probablement millor descriu l’imaginari col·lectiu sobre la idea que “els serveis socials treuen els nens (de forma injustificada)” és Ladybird, Ladybird, de Ken Loach (1994) Aquest llargmetratge es basa en una història real i descriu el drama de la Maggie, una dona maltractada a qui li retiren la custòdia dels seus fills. Al relat hi conflueixen els prejudicis socials, el maltractament institucional, la revictimització… tot un còctel sobre allò que no hauria de ser la pràctica de la protecció de la infància per part de l’Administració. Per aquest motiu que era (em pregunto si encara ho és) una de les clàssiques a les facultats de pedagogia i treball social per promoure la reflexió sobre la seva tasca entre els futurs i futures professionals dels serveis socials del sistema de protecció d’infància.

Però no cal anar al cine, ni als anys 90, ni a Gran Bretanya per qüestionar-nos si el sistema de protecció de la infància és òptim en el seu disseny i/o desplegament. En les últimes setmanes i mesos  s’han succeït un seguit de notícies i apunts a les xarxes que posen en qüestió la gestió de la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA). Les crítiques exposades són d’índole diversa i les podríem classificar en tres grans grups:

  • Es posa en dubte el sistema de protecció arran de diversos casos de desemparament que han generat protestes i mobilitzacions per part de les famílies d’aquests infants i es critica que el criteri professional tècnic sigui la base de la separació dels nens de les seves famílies adduint –entre d’altres raons- que una resolució judicial seria més justa i garantista.
  • es posa de manifest la situació dels centres de menors quant a conflictivitat i manca de recursos (tant professionals com econòmics dels mateixos), incloent-hi l’arribada mensual de més de 100 menors no acompanyats que pressiona la sostenibilitat dels centres d’acollida.
  • es critica la titularitat privada de la majoria de centres de menors i la influència que això pot tenir en la qualitat del servei que s’hi dona o fins i tot posar en perill la garantia de drets dels infants i adolescents. Aquest afer fins i tot va esquitxar l’antic director general de la DGAIA, el qual va acabar dimitint

En els dos últims punts probablement hi hauria un acord més o menys ampli en el sentit que una millora de la situació quant als centres seria l’augment de la inversió per tal de reduir-ne la capacitat (que siguin més petits), millorar la gestió i definir un pla organitzatiu per perfils que garanteixi els drets dels infants i adolescents però que alhora no els estigmatitzi segons les problemàtiques. Tanmateix, per complir amb la garantia de drets dels infants es fa absolutament necessari que hi hagi una harmonització de condicions, serveis i equips als diferents centres d’acollida (sota aquest prisma són inadmissibles desigualtats entre centres segons titularitat i/o ubicació territorial), i això només es pot articular a través de les clàusules de contractació i amb un control sobre la tasca desenvolupada pels centres, incloent-hi avaluacions tant des del punt de vista tècnic com econòmic.

La primera crítica posa en dubte el sistema de forma més global, en el sentit de quins són els agents competents en la protecció: es planteja passar de l’actual procés de caràcter administratiu i tècnic a un de judicial. Cal recordar, que la desjudicialització de les situacions de desemparament i desprotecció[1] s’explica per la voluntat de la separació del que fins llavors unificava la “protecció i tutela” i les situacions de “reforma” i va significar un avenç en relació a la Llei de Tribunals Tutelars de Menors de 1948[2] i que es contextualitza també en un entorn que era favorable al pas d’un “model assistencial benèfic” a un “model educatiu d’ajuda”.

Arribats aquí, podem afirmar que les causes de risc i desemparament no són clares i per això es produeixen “retirades arbitràries”? Es compleixen les lleis que protegeixen els infants i adolescents? Milloraria la situació el fet de tenir jutjats especialitzats per a que sigui un jutge (i no l’Administració) sobre qui decideix el desemparament d’infants i adolescents?

En línies generals podem dir que el procediment bàsic d’intervenció tot i ser un acte administratiu i tècnic reuneix unes garanties d’instrucció, execució que tenen en compte proves, l’escolta del menor i l’audiència dels progenitors. La validació de la proposta que fan els tècnics (professionals de la pedagogia, l’educació social, la psicologia i el treball social que tenen competències en la diagnosi de les situacions en què treballen) té un aval jurídic per part de l’Administració que pot ser impugnat judicialment.

Els partidaris que sigui un jutge qui decideixi els desemparaments esgrimeixen que això permetria garantir processalment tot el procediment ja que actualment l’Administració (els tècnics) pot interpretar de forma errònia la legislació i a més es produeixen –amb excessiva freqüència- desemparaments preventius no suficientment provats i no es garanteix suficientment el dret de defensa de les famílies. Són fets que efectivament es poden donar (ens costa pensar que passin per “mala fe” com es denuncia en algun cas), però incloure els jutges en l’equació no garanteix que es continuïn produint errades en l’itinerari tècnic del cas o bé en la resolució judicial (es ben palès que els jutges també s’equivoquen). A més, el procediment jurídic pot ser lent i en ocasions pot anar en contra de la celeritat que requereix la protecció de l’infant. La solució d’uns tribunals ad hoc probablement també seria lenta i de costosa implantació.

Sigui com sigui, no som juristes i si és positiu o no dotar-se de jutjats específics necessitaria d’un post específic per donar llum al tema. Sí que ens volem aventurar a donar algunes idees sobre què es pot fer (o aprofundir) per millorar l’actuació de l’actual sistema de protecció a la infància i l’adolescència.

1. Basar els informes tècnics en l’evidència

Cal insistir en el rigor tècnic en l’estudi i la proposta efectuada pels diferents equips per reduir la variabilitat de situacions i dotar de seguretat els processos. En aquest sentit la DGAIA té la responsabilitat de supervisar que en tots els casos el procediment obeeixi a aquestes objectivacions sobre les quals basar el diagnòstic dels cas i la proposta de mesura.

En els últims anys s’ha avançat amb eines de detecció i diagnòstic de situacions de risc i desemparament[3] com el Mòdul de Suport a la Gestió del Risc (MSGR) adreçat a professionals de la primera atenció (mestres, pediatres, etc.) per tal de detectar possibles situacions de risc en la infància i l’adolescència. Els serveis socials bàsics (locals i comarcals) també tenen una eina, l’instrument de cribratge per tal de valorar les situacions de risc i desemparament en base a indicadors i factors de protecció. La utilització d’aquests sistemes en la detecció, triatge i derivació pot facilitar la feina (en clau de continuïtat) dels tècnics que proposen les mesures (EAIA i DGAIA). En molts casos els professionals de primera instància no coneixen aquestes eines, ni què han d”observar” i remeten als equips decisoris informacions basades en sospites o informacions no contrastades que poden perjudicar el diagnòstic. El resultat d’aquestes avaluacions i les propostes de millora també haurien de recollir la sistematització d’aquestes informacions en què es basen i donar peu al mínim d’interpretacions sobre les causes que les fonamenten les propostes de mesures.

2. Coneixement dels protocols d’actuació

Recentment (estiu 2017) la Generalitat ha aprovat un Protocol marc d’actuacions contra el maltractament a infants i adolescents de Catalunya. Es tracta d’una bona proposta adreçada als funcionaris de la Generalitat en els àmbits social, educatiu, de lleure, participació, esport, salut, mossos d’esquadra i justícia, així com a altres professionals privats i ciutadania. Tal i com va succeir amb el protocol signat entre Ensenyament i Treball Social i Famílies el 2016, molts dels professionals als quals s’adreça no en tenen coneixement o no els utilitzen. És responsabilitat de l’Administració que tots els professionals implicats en el sistema de protecció (també aquells que intervenen en la primera intervenció) els coneguin i els utilitzin, si es dona el cas.

3. Avaluació

Mensualment la DGAIA emet un informe estadístic sobre població infantil a Catalunya i sobre els expedients registrats (informatius, de risc, desemparament, etc.) però caldria abordar una avaluació per conèixer si efectivament s’està avançant en la desinstitucionalització (inclosa l’aposta per ampliar les famílies d’acollida i els resultats que es produeixen), si milloren les situacions de risc en la infància a partir de la intervenció de l’Administració (mesures), analitzar també els casos en els quals s’han establert mesures cautelars, revisió del procediment d’intervenció especialment en aquells casos amb major variabilitat, la situació dels centres d’acollida, l’acompliment dels terminis de seguiment de les mesures adoptades, revisar possibles inseguretats jurídiques com ara quins són els documents de “caràcter reservat”, revisar els casos de possible estigmatització de col·lectius o de situacions com la pobresa de les famílies, entre d’altres qüestions rellevants per introduir millores de caràcter tècnic al sistema de protecció. Si més no, caldria incorporar sistemes de monitoratge, supervisió i seguiment (o inspecció) per part de l’Administració, també de l’acció social i de la protecció a la infància. Això no vol dir qüestionar l’actuació professional sinó tenir mecanismes per a la millora contínua i el rendiment de comptes, basant les actuacions en evidències contrastades. En aquesta línia, precisament a Gran Bretanya trobem una iniciativa interessant.

En aquest sentit, caldria tenir en compte l’anàlisi de la continuïtat entre els sistemes locals de serveis socials responsables dels casos d’infància en risc i el problema de la sistematització de les dades. Des del punt de vista de la prevenció no és una qüestió menor. Està previst que els serveis socials bàsics tinguin accés a l’aplicatiu de protecció Sínia per compartir dades amb els equips especialitzats (EAIA) però fins que això no passi tenim un greu dèficit de coneixement global de què passa als municipis en les situacions de risc que no requereixen de la intervenció d’equips especialitzats.

Una possible proposta per articular la garantia de drets dels infants i adolescents, també els inclosos en procediments de protecció, seria la creació de síndics locals en contacte amb el Síndic de Greuges i l’adjunta per la defensa dels drets dels infants i els adolescents de Catalunya.

4. Coordinació

La Taula Nacional d’Infància i Adolescència, però sobretot les Taules territorials són un espai privilegiat per portar a debat determinades situacions que es donen a nivell local, problemes en relació a casos de protecció per variabilitat de criteris o altres situacions. Seria una proposta per donar major contingut a aquests òrgans que tenen l’objectiu de coordinar, impulsar i promoure les polítiques d’infància.

Tanmateix, les xarxes i taules locals d’infància poden treballar -a més de resoldre determinades qüestions de la relació diària interprofessional- casos traçadors per millorar l’actuació posterior en clau de construcció de tipologies a partir de la pràctica.

Tal i com recollíem al principi del post, l’actuació subsidiària de l’Administració per garantir el benestar d’infants i adolescents ha estat i és un tema complex i amb components dramàtics evidents pel que pot representar per a la família i pels infants. La tensió entre “l’interès superior de l’infant” recollit a les lleis com a principi bàsic i l’ “interès de les famílies” no sempre són de fàcil gestió i fan que, a voltes, la pel·lícula no acabi bé. Però per difícil que sigui el guió de la protecció a la infància, revertir-lo és una responsabilitat professional col·lectiva que cal afrontar.

[1] Ley 21/1987 de reforma del Código Civil en materia de adopción de 11 de noviembre

[2] Panchón, C (1998) Manual de Pedagogia de la Inadaptación Social. Barcelona: Dulac edicions p.51.

[3] Es tracta d’eines vinculades a l’ORDRE BSF/331/2013, de 18 de desembre, per la qual s’aproven les llistes d’indicadors i factors de protecció dels infants i adolescents que desplega el mandat de l’article 79 de la llei 14/2010, de 27 de maig, per l’elaboració de llistes d’indicadors i factors de risc i factors de protecció i resiliència.


Xavier Millán

Infància, serveis socials, joventut.
Diplomat en educació social, llicenciat en antropologia social i cultural. Postgrau en polítiques socials i comunitàries. He treballat en diverses administracions públiques (locals i nacional) en àmbits com infància, serveis socials i joventut. De petit m’agradaven dues professions insusbstancials com periodista i futbolista i al final la vida em va dur a un lloc (fins ara) no menys intranscendent: l’Administració. Visc de les xarxes però no m’agrada pescar.