Ahir es va aprovar la Renda Garantida de Ciutadania i, com que no s’ha fet amb la traïdoria d’un dia d’agost, imaginem que no deu ser del tot mala notícia.

Com hauran notat les persones que van seguint lleiengel.cat, aquest és un tema que ens interessa particularment perquè, malgrat que no aspirem ser el givedirectly català, la garantia de rendes ocupa bona part del nostres posts.

Al llarg d’aquest curs, hem intentat desmentir, negre sobre blanc, algunes de les percepcions més esteses sobre les transferències monetàries: el ‘diner gratis’ no es gasta en alcohol ni en tabac (un tema que ja apuntava el Banc Mundial), sinó que es dedica a cobrir necessitats bàsiques i una part important es dedica també a la inversió (per sortir de la situació de pobresa, a mig termini), digui el que digui el  Sr. Dijsselbloem, de convicció socialdemòcrata.

Les transferències no generen tampoc un ‘acomodament’ dels perceptors però contribueix a escapar de les feines més mal remunerades i, òbviament, poden contribuir significativament a alleugerir les situacions de les persones treballadores pobres en situació de desprotecció per desocupació i fer emergir (estadísticament) el seu desànim, avui invisibilitzades.

Per a entusiastes (o no) de la infància, les transferències generen un increment en les taxes de fertilitat en economies emergents. I per si creieu que la nostra economia està ja prou desenvolupada, un cop de mà financer sempre ajuda en la criança.

No obstant, un dels temes -sinó ‘el tema’- debatut amb més virulència són els efectes d’aquesta mesura sobre l’economia. Sobre aquesta qüestió, recordar que UNICEF també apunta que la mesura no genera distorsions econòmiques de grans magnituds com augments de preu i inflació i és fiscalment sostenible, doncs reequilibra una despesa “pal·liativa” per una de més preventiva que atura els processos d’exclusió.

Es per tot això que, reconeguem-ho, la garantia de rendes està de moda. Sigui pel context de creixement econòmic sense generació d’ocupació, sigui per la robotització i els problemes derivats d’allò que alguns han anomenat el Gran desacoplament de la quarta Revolució Industrial, en el nostre context on ‘ja es partia de nivells molt alts de desigualtat, abans d’aquesta [crisi], es va convertir al 2007 (…) en un dels països amb un repartiment més inequitatiu de renda” és una oportunitat per redreçar la situació de patiment de la ciutadania més vulnerada.

Des de que Thomas More aixequés la reivindicació d’assegurar uns ingressos que garantissin la supervivència, aquesta idea s’ha anat extenent abraçant seguidors de diferents ideologies tant de cercles esquerrans, feministes, com d’entitats financeres internacionals, liberals i neoliberals.  També ha pres forma d’impost negatiu o de subvenció i territorialment ha tingut experiències que van des de Malawy a Sierra Leone, de Kenya, a regions com Alaska; de ciutats com la pionera Dauphin (on s’implantà entre 1974-79, amb 13.000 beneficiaris i on el 30% de la ciutat n’era perceptor al trobar-se sota el llindar de la pobresa) a les futures Ontario,  Utrecht o la mateixa Barcelona. I en totes es mostra un impacte positius sobre la vida comunitària o la salut. Un darrer post abans d’arribar a Catalunya.

Defugint el debat sobre si la garantia de rendes és ‘la’ utopia per a realistes o el desmembrament de l’Estat del benestar com a ens productor (de serveis) de benestar, el Parlament ha aprovat finalment la Renda Garantida de Ciutadania. Una renda mínima condicionada que pretén garantir un mínim d’ingressos a aquelles persones que es troben per sota del llindar de 7.967,73€ anuals. Contràriament al que afirmava Junqueras, aquesta és una mesura que s’ha implantat a diversos països d’Europa tot i que -potser- no la millor que es podia importar.

El primer dubte sorgeix a l’hora de preservar-ne el seu caràcter de dret subjectiu (hi accedeix qui hi té dret, no és una mesura sotmesa a l’arbitrarietat de la negociació pressupostària). Els càlculs estan fets i el decalatge amb el Govern és notori. Sumeu a aquesta bretxa, totes aquelles persones menors de 23 anys (a les que la Llei els nega dret subjectiu) i imagineu l’efecte que tindria en aquestes una renda garantida en la continuïtat dels seus estudis i en l’exercici de la seva autonomia i, òbviament de retruc, en totes nosaltres. No és país per a joves.

Un segon front sorgeix de la indefinició entre condicionalitat i incondicionalitat. Un cavall de batalla del Govern i el seu mantra “la millor polítca social és el treball”, al qual s’han adherit altres (socialdemòcrates) imposant la obligatorietat d’itineraris d’inserció o inclusió, allunyant-la de la concepció del doble dret a l’estil de les rendes navarra o basca.

Però el problema principal és que la Renda Garantida de Ciutadania manté una trampa de la pobresa de manual i més en el cas de les famílies monoparentals com demostra el professor José Antonio Noguera en aquesta taula:

Font: Jose Antonio Noguera

La compatibilitat de la prestació amb les rendes del treball és molt tímida i ha estat un dels motius que ha fet perillar l’acord fins al final. Les evidències d’exemples com la relació entre treball i la RGI basca o la RSA a França no han superat els prejudicis victorians o fordistes d’algunes de les formacions polítiques.

Desitgem que sigui l’inici d’un aprofundiment en les polítiques de garantia de rendes a Catalunya i que el temps no l’espatlli. Nosaltres, de moment, gaudirem de l’estiu i de la vostra lectura!