El proper curs, la tarifació social serà una realitat a les escoles bressol de Barcelona. La mesura, ja implementada en altres municipis, persegueix ampliar l’agenda predistributiva, garantint l’equitat i la igualtat d’oportunitats a través de la introducció de la progressivitat en el copagament del servei que realitzen les famílies. El propòsit d’aquest text és analitzar en quina mesura la iniciativa Robin Hood assolirà aquest objectiu a la ciutat de Barcelona, posant un èmfasi especial en les variables socioeconòmica, territorial i política.

Bosquejant el finançament de les escoles bressol

Fins al curs actual, el cost anual de la plaça pública d’escola bressol de Barcelona és de 6.379€, (menjador inclòs) dels quals les famílies n’abonen 2.893€ (el 45,4% del total) i l’Ajuntament de Barcelona, la resta.

Gràfic 1: Estructura de copagament vigent fins el curs 2016/17

Font: Elaboració pròpia d’acord a les dades de Mesura de Govern: Introducció d’un sistema de tarifació social al servei d’Escoles Bressol Municipals. IMEB. Ajuntament de Barcelona

Sobre aquest preu unitari, i d’acord al nombre de fills/es i la renda de les famílies, s’apliquen les bonificacions. Al 2014/15 aquestes van afectar a un terç (32,5%) dels infants (un 3,9% gaudiren d’una bonificació del 30%, un 4,6% del 50%, un 10,6% del 80% i un 13,4% del 100%). Sumant-les a la despesa realitzada per l’Ajuntament, l’aportació final d’aquest va acabar significant el 66,2% de la despesa total de les escoles bressol, i el 32,8% del cost restant ho aportaren les famílies.

La tarifació canvia el model existent de quota única a un sistema de pagament progressiu que comprèn deu trams de quota depenent de la renda familiar, a la vegada que s’introdueix una quota mínima de 50€ i s’amplia la màxima de 289,3€ a 395€ i es varia la ponderació dels membres de la unitat familiar, entre d’altres.

Gràfic 2: Estructura de copagament a partir del curs 2017/18

Font: Elaboració pròpia d’acord a les dades de Mesura de Govern: Introducció d’un sistema de tarifació social al servei d’Escoles Bressol Municipals. IMEB. Ajuntament de Barcelona

L’impacte de la tarifació segons classe social

Els arguments que s’han esgrimit a favor del canvi en el model de copagament de les famílies han estat bàsicament dos. D’una banda, s’ha apuntat que la tarifació permetria fer emergir una demanda oculta d’escola bressol per part d’aquelles famílies que malgrat ho necessiten (fonamentalment com a mesura de conciliació) no en feien ús per l’esforç econòmic que els requeria; i de l’altra, que cadascú pagaria segons la seva capacitat, introduint criteris de progressivitat.

Respecte a l’emergència de la demanda oculta d’escola bressol, el govern de la ciutat ha habilitat un simulador per a que les famílies puguin preveure quina serà la quota que els pertocarà pagar. La informació proporcionada en el web, hauria de desincentivar a priori, la demanda d’escola bressol pública per a les rendes més altes i contribuir -segurament en menor mesura- a estimular la de les famílies amb rendes més baixes (que veuran l’escola bressol com una mesura ‘econòmica més viable’). Veurem si efectivament la tarifació generà un augment de famílies de rendes de trams inferiors -que actualment representen un 25%, però el cert és que els Merry Men amb en Robin Hood al capdavant, haurien exigit, coneixedors dels beneficiosos impactes de l’escola bressol de qualitat per a les famílies més desafavorides, que s’introduïssin criteris per a privilegiar l’accés a les escoles bressols per a les famílies de rendes inferiors.

Respecte la progressivitat, la tarifació ha estat dissenyada per a que les famílies no dediquin més del 7,5% de la renda familiar al copagament de les escoles bressol; i en termes generals, l’Ajuntament estima que un 62,5 % de les famílies veurà reduïda la quota mensual, i un 10% pagarà el mateix. Malgrat no coneixem la distribució de la renda familiar de les usuàries del servei, el canvi de model en el copagament variarà l’estructura de finançament del servei segons decils (veure Gràfic 3).

En primer terme, l’estimació de l’Ajuntament apunta un augment de la participació dels dos decils inferiors. Aquesta variació es deu en part, a l’eliminació de les bonificacions, però també a la introducció de la quota mínima de 50€, que suposarà a la pràctica, que les famílies que no siguin derivades des dels serveis socials però es trobin en una situació de pobresa econòmica es tinguin una barrera en l’accés.

Per la seva banda, els decils intermedis -l’estimada classe mitjana finançadora de l’estat del benestar-, reduirà la seva aportació de forma significativa en un 12,4% (decils 3 al 7).

I per contra, els tres decils superiors -pel gaudi del Príncep dels lladres- són els que incrementaran més la seva participació en el finançament del servei (un 10,6%).

Gràfic 3: Participació de les famílies al finançament de les Escoles Bressols segons decils de renda

Font: Elaboració pròpia d’acord a les dades de Mesura de Govern: Introducció d’un sistema de tarifació social al servei d’Escoles Bressol Municipals. IMEB. Ajuntament de Barcelona

En termes generals podem concloure doncs que, a pesar de l’augment de la participació dels decils inferiors, la mesura aportarà una certa progressivitat en l’estructura del finançament del servei.

L’impacte de la tarifació per districtes

No obstant, la proposta de tarifació ha estat dissenyada de forma unitària i no té en compte ni la distribució de la població 0-2 anys, ni la cobertura del servei en els districtes de la ciutat.

El mapa de la població 0-2 anys de Barcelona dibuixa una distribució d’aquesta molt desigual, amb districtes amb una major concentració (Sant Martí -15,8%, Eixample-14,7%, Sants-Montjuïc 10,9%, Nou Barris 10,6% i Sarrià-Sant Gervasi-10,2%) i d’altres amb una presència més aviat residual (Les Corts 4,7% o Ciutat Vella 5,9%).

Gràfic 4: Distribució de la població 0-2anys. Barcelona 2015.

Font: Elaboració pròpia amb dades del Servei d’Estadística de  l’Ajuntament de Barcelona.

Així mateix, la distribució d’aquesta població en el territori no sempre es correspon amb la distribució territorial de les 4.343 places que les 100 escoles bressols municipals oferten, un fet que es corregeix lleugerament amb la introducció de 3.737 places via provisió privada.

Gràfic 5: Taxa de cobertura de l’escola bressol pública. Barcelona 2015.

Font: Elaboració pròpia amb dades de L’escolarització a la ciutat de Barcelona. Curs 2014-2015. Recull estadístic. Juny 2015. Consorci d’Educació de Barcelona.

Gràfic 6: Taxa de cobertura de les places públiques. Barcelona 2015.

Font: Elaboració pròpia amb dades de L’escolarització a la ciutat de Barcelona. Curs 2014-2015. Recull estadístic. Juny 2015. Consorci d’Educació de Barcelona.

Com a conseqüència, la taxa de cobertura, és a dir, el percentatge d’infants de 0 a 2 anys que tenen plaça d’escola bressol pública sobre el total d’infants d’aquestes edats, se situa en tots els districtes per sota del 28% que presentava la mitjana catalana al mateix curs 2014-2015.

Aquesta falta de cobertura de places públiques per a determinats barris (que podria aproximar-se a la demanda oculta potencial del servei), s’expressa de forma més clara també en la demanda de plaça d’escola bressol municipal no atesa.

Gràfic 7: Total de places i demanda d’escola bressol i % de demanda atesa. Curs 2014-2015. Barcelona

Font: Elaboració pròpia amb dades de L’escolarització a la ciutat de Barcelona. Curs 2014-2015. Recull estadístic. Juny 2015. Consorci d’Educació de Barcelona.

Si posem en relació la demanda atesa i el nivell de renda mitjà del districte, s’observa una certa relació entre les rendes baixes i demanda d’escola bressol pública atesa.

Gràfic 8: Demanda de places d’escola bressol i renda segons districte. Curs 2014-2015. Barcelona

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de L’escolarització a la ciutat de Barcelona. Curs 2014-2015. Recull estadístic. Juny 2015. Consorci d’Educació de Barcelona. I de la Distribució Territorial de la Renda Familiar Disponible per càpita a Barcelona (2015) Gabinet Tècnic de Programació Departament d’Estudis i Programació Ajuntament de Barcelona

Així, els districtes amb major renda, aquells que haurien de pagar les quotes més altes de la tarifació, són els que troben més dificultats per accedir a l’escola bressol pública, degut en part, a una menor oferta. Els desitjats efectes de la progressivitat de la tarifació vindran doncs molt matisats per la variable territorial; on, tant la segregació territorial per motius de renda, com les àrees d’influència de les escoles bressol, contrarestaran la mesura.

I no obstant, Sherwood.

La introducció de la tarifació social en un context de /1/ necessitat de conciliació de les famílies, /2/ una escassa oferta de places públiques /3/ i la seva especial localització en aquells districtes on s’assenten les classes mitjanes, d’una banda; i, la percepció que a pesar de pagar impostos, han de pagar més (o no poden gaudir) de l’escola bressol de l’altra, pot generar una mobilització d’aquesta classe social en determinats districtes. Aquest seria un bon exemple de com, massa sovint, el disseny tècnic de les polítiques perd de vista -quan no hi atempta contra- el requeriment de la sostenibilitat política de la mateixa.

Per evitar transvestir les aspiracions de Robin Hood de classe-mitjanisme, cal concebre una agenda a curt i mig termini com fa Londres, i marcar-se un horitzó d’universalitat, escapant així la paradoxa redistributiva.

En el nostre context, garantir l’equitat d’oportunitats només serà viable amb una aposta clara –escandalosament absent en els darrers anys– de la Generalitat de Catalunya en el lideratge, la planificació, el finançament i l’avaluació d’una xarxa pública i de qualitat de les escoles bressol (deixem per un altre dia l’abandó dels serveis públics de suport criança). És positiu que els Ajuntament rebin un altre cop les aportacions econòmiques de la Generalitat. Però més, ha de ser dir millor.

Finalment, felicitar que l’Ajuntament de Barcelona plantegi una avaluació de la tarifació. Esperem que sigui pública i que d’aquesta se’n derivin aprenentatges com els de Nova York. En base a aquesta es podran orientar futures mesures de govern i basar-se, més encara, en l’evidència.

Esperem que l’arbre ens deixi veure el bosc.

Xavier Millán i Eloi Mayordomo