El juny de 2020 es va crear de l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Les primeres dades sobre les incorporacions a la nova prestació no contributiva de la Seguretat Social es van conèixer l’octubre de 2020, fa poc més d’un any. Des d’aquest moment, el procés d’implantació ha estat objecte d’atenció en els diferents mitjans amb valoracions que oscil·len entre el “fracàs estrepitós” i l'”avenç històric”. Encara que sigui cert que el nombre de perceptors ha quedat molt per sota dels càlculs inicials de Govern espanyol i també que ha aconseguit ja una dimensió similar a la de les rendes mínimes autonòmiques, tots dos extrems segurament amaguen una realitat més carregada de matisos i elements tant positius com negatius.

Ens sembla encara aviat per fer un diagnòstic en profunditat del que ha passat aquest any, almenys amb les dades que sónpúblicament accessibles. Els problemes de les dades en aquest terreny són realment greus, i qualsevol anàlisi hauria de començar per assenyalar-ne les limitacions.

Per a les rendes mínimes autonòmiques disposem de dos tipus de fonts. D’una banda, la direcció general encarregada dels serveis socials en el govern central (la Direcció General de Diversitat Familiar i Serveis Socials i les seves antecessores) elabora cada any un Informe de Rendes Mínimes d’Inserció en el què es recull abundant informació proporcionada per les comunitats autònomes sobre la regulació i les persones perceptores d’aquestes prestacions. A més, és cada vegada més freqüent que algunes comunitats autònomes publiquin dades més detallades dels seus programes. Pel que fa a l’IMV, el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions ha publicat en 5 ocasions notes de premsa amb informació estadística (per a la data de cada nota).

Per centrar-nos en el nombre de persones perceptores ( “titulars” o “beneficiàries”, tot i que des d’ara farem servir perceptors per fer referència a les persones titulars), les xifres que recull l’Informe de rendes mínimes són molt heterogènies i difícilment “sumables”, tot i que a falta d’altres dades millors són les que s’han utilitzat durant anys. Les xifres de cobertura es recullen sota l’epígraf “total de perceptors al llarg de l’any” és a dir, persones diferents que en algun moment de l’any hagin percebut una renda mínima. Aquesta dada té limitacions conceptuals importants, ja que ni és un estoc o “fons”, ni tampoc és exactament un “flux”. Si es miren les estadístiques de prestacions per atur o pensions, les dades que solen utilitzar-se són el nombre de perceptors o prestacions a final de mes (l’estoc) i les altes i baixes del mes (fluxos). D’aquests es pot seleccionar la dada d’un mes (desembre, habitualment) com a representatiu de l’any, o calcular-ne una mitjana mensual.

El problema és més greu encara, perquè de la comparació d’aquestes dades amb algunes estadístiques i memòries autonòmiques es dedueix que no s’utilitza la mateixa dada en totes les comunitats. En algunes, la xifra incorporada a l’informe és igual als perceptors a 31 de desembre, en altres és el total de perceptors diferents al llarg de l’any, i en algunes és el nombre de resolucions positives realitzades durant l’any. En sumar aquestes xifres s’estan sumant coses molt diferents, i algunes d’elles de poca utilitat.

Més encara, les prestacions incloses en cada comunitat no coincideixen del tot. Un cas força clar és el de les prestacions que complementen les pensions no contributives i altres similars. Hi ha comunitats que protegeixen a aquests pensionistes (si no tenen altres ingressos) per mitjà de la renda mínima pròpiament dita, altres ho fan mitjançant modalitats diferenciades, altres mitjançant prestacions específiques, o mitjançant una deducció que es pot anticipar de l’IRPF i altres simplement no fan res. Mentre en algunes comunitats aquestes prestacions es comptabilitzen (perquè formen part de la renda mínima o perquè s’afegeix la prestació complementària) en altres comunitats no es comptabilitza.

Aquestes cauteles són importants perquè algunes de les conclusions ràpides que es podrien treure de les dades “brutes”, tal com estan presentades, poden resultar errònies. La Figura 1 ens ofereix una primera aproximació al que ha passat en 2020 i 2021 en el conjunt d’Espanya. La sèrie de perceptors anuals de renda mínima (triangle vermell amb la base plana) mostra un augment apreciable, mentre l’IMV creix amb rapidesa, encara que sense arribar encara el volum de les rendes mínimes. No obstant això, el creixement aparent en 72 mil perceptors de les rendes mínimes es redueix a 24 mil si s’homogeneïtzen les dades de Catalunya, incorporant-hi els perceptors del complement (o per ser més precisos, els perceptors “no activables”) per a tots dos anys ( triangle invertit). A més a més, la xifra pel conjunt de l’Estat de rendes mínimes està en part inflada en comparació a l’IMV perquè no mesura els preceptors en un moment determinats sinó al llarg de l’any.

Figura 1. Perceptors de IMV i renda mínima autonòmica 2020-21 per al conjunt d’Espanya

Font: Informe de Rendes Mínimes d’Inserció i notes de premsa sobre IMV

Una aproximació més ajustada requereix baixar a analitzar el que ha passat a cada comunitat autònoma, utilitzant en els casos en què és possible tenir dades de perceptors mensuals (estan disponibles per a 9 de les 19 comunitats). La Figura 2 recull les dades disponibles.

Figura 2. Perceptors de IMV i rendes mínimes autonòmiques per comunitats 2020-21.

(per a veure millor la imatge es pot descarregar aquí)

Font: Informe de rendes mínimes d’inserció, comunitats autònomes i notes de premsa sobre IMV

Per interpretar correctament la figura cal tenir en compte diversos elements.

1. La figura representa tres sèries de dades sobre perceptors: els oferts amb caràcter “anual” en l’Informe de rendes mínimes (triangles vermells), la sèrie mensual de perceptors de renda mínima en les comunitats que publiquen la dada (blau) i els perceptors de l’ IMV (punts verds). Per ser més precisos, les dues primeres xifres (octubre i desembre 2020) i les de setembre 2021 de l’IMV són “sol·licituds aprovades” i la resta són “prestacions”. El setembre de 2021 els perceptors del mes són uns 316.000 (uns 20 mil menys de la xifra disponible per territoris). En el cas de Catalunya, apareixen les dues sèries mensuals de la RGC, amb i sense els perceptors “activables”.
2. La comparació de les sèries anual i mensual de rendes mínimes revela l’ambivalència de la dada “anual”: mentre a Astúries, Catalunya i el País Valencià la dada recollida a l’Informe és igual a la de perceptors al desembre, a Euskadi, Navarra, Madrid, Galícia o la Rioja la dada que ofereix l’Informe és la de “perceptors al llarg de l’any” que, com és lògic, és superior als perceptors al desembre.
3. Les dades són nombres absoluts, i no estan posats en relació amb la població o els nivells de pobresa de cada comunitat. No disposem de dades per posar-los en relació amb els nivells de pobresa per al 2020 ni per a 2021. Per aproximar-nos a la relació amb la mida de la població hem recorregut a l’artefacte de dimensionar els gràfics de manera que l’eix vertical arriba, aproximadament, el 10 per cent de les llars de la comunitat. No pretén tenir un valor estadístic precís, però sí oferir una imatge més ajustada visualment.
4. Finalment, no disposem de dades que permetin saber quants perceptors de l’IMV ho són també de les rendes autonòmiques, ni quants han accedit a l’IMV en substitució de la renda mínima.

Amb totes aquestes cauteles, podem agrupar comunitats amb algunes diferències significatives:

1. Set comunitats mostren la seva renda mínima encara bastant per sobre de l’IMV. Això és clar en comunitats que s’han caracteritzat per tenir rendes mínimes força desenvolupades (Euskadi, Navarra, Astúries), en algunes de les què presentaven un desenvolupament “mitjà” (Cantàbria i, en certa manera, Balears) i en dues comunitats amb nivells inicialment modestos però amb un fort creixement en els darrers anys (Catalunya i País Valencià). En el cas de les tres primeres, la distància entre IMV i renda autonòmica és encara molt notable. L’IMV sembla haver-se desenvolupat amb certa lentitud en aquestes comunitats, raó per la qual no en disposem de dades. Es pot pensar que ha pogut haver-hi problemes d’agilitat en l’accés de perceptors de la renda mínima a l’IMV.
2. Un altre grup de comunitats mostren un IMV que ja supera la renda mínima autonòmica en nombre de perceptors. Encara que només disposem de sèries mensuals per a tres d’elles, la superació s’ha produït al llarg de 2021. En alguns casos, com el de la Comunitat de Madrid, l’augment de l’IMV es veu acompanyat d’un descens primerenc, notable i continuat de la renda mínima autonòmica, que fa pensar en un transvasament molt ampli i una tendència a la desaparició de la prestació autonòmica. A Galícia i la Rioja el descens de la renda mínima és més moderat, com sembla ser-ho a Aragó, Castella i Lleó i, amb dades més limitades, a Extremadura.
3. Un últim grup de comunitats mostra un IMV que amb gran rapidesa no només ha superat a la renda autonòmica, sinó que ho fa amb molta diferència. Juntament amb els casos espectaculars de Ceuta i Melilla i el molt notable d’Andalusia, els casos de Castella – La Manxa, Canàries i Múrcia semblen presentar una evolució similar. Es tracta de comunitats amb nivells de pobresa alts, rendes mínimes poc desenvolupades i un nombre important de perceptors de prestacions per fill a càrrec, l’accés més àgil a l’IMV pot explicar en part el seu procés.

El que hem presentat fins aquí és una primera aproximació a les dades disponibles i a què pot estar succeint amb les rendes mínimes i l’IMV. Com a conclusió provisional del panorama territorial divers, sembla que hi ha un grup de comunitats en les quals l’IMV no està suposant un canvi substancial en la provisió d’un ingrés mínim perquè hi ha una prestació autonòmica forta i de quantia clarament superior a la de l’IMV. En un segon grup, l’IMV va camí de substituir en bona part la renda mínima autonòmica, un fet que pot portar a l’extinció d’aquesta última (com sembla apuntar-se a Madrid) o la seva conversió en un complement de l’IMV (com sembla succeir a l’Aragó). En un tercer grup, l’IMV sembla estar canviant substancialment el panorama, oferint una cobertura molt superior a l’existent fins avui.

Pel conjunt d’Espanya és força arriscat treure conclusions. Sense saber quantes persones perceben les dues prestacions o han passat d’una a una altra és difícil aventurar en quins nivells ha quedat la cobertura global de les situacions de pobresa severa per part del conjunt d’aquests programes. Quan disposem de més dades, però sobretot, de dades millors, més fiables i més homogènies, serà possible valorar amb més profunditat la reforma de la garantia d’ingressos iniciada fa una mica més d’un any.

Aquest treball s’ha realitzat en el marc del projecte “INCOME-INN: Innovacions en programes de garantia de rendes: polítiques, pilots i propostes” (referència PID2019-107589GB-I00)

Versió en format pdf en castellà aquí.