Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

Ingrés Mínim Vital (II): els reptes pendents

Garantia Ingressos, Renda Garantida

En un post anterior vaig argumentar que políticament l’Ingrés Mínim Vital (IMV) pot veure’s com una oportunitat guanyada en un context advers. Ara bé, hi ha marge per millorar-ne i esmenar-ne alguns dels seus detalls? Per descomptat que sí, i precisament perquè ha estat el resultat de complicades negociacions i circumstàncies, l’IMV conté aspectes qüestionables i discutibles. Passats els primers moments de justificada celebració, és temps per a l’anàlisi detallada de la norma, de les seves possibles limitacions i dels reptes que planteja la seva implementació. En aquest sentit, destacaria dos punts que clarament haurien de modificar-se en tramitació parlamentària al més aviat possible, i altres quatre la concreció reglamentària i  la implementació dels quals convindrà vigilar amb atenció.

El primer punt que requeriria una ràpida modificació té a veure amb el període de referència per al còmput dels ingressos dels sol·licitants: fer el càlcul amb les dades de l’exercici fiscal anterior a la sol·licitud és posar la comoditat administrativa i informàtica d’uns certs organismes gestors per davant de les necessitats dels beneficiaris potencials. És fàcil veure que una cosa així pot generar tant falsos negatius (sol·licitants els ingressos dels quals hagin caigut sota el llindar durant l’any en curs, però no durant l’anterior), com falsos positius (sol·licitants que complien els requisits d’ingressos l’any anterior però no en el moment de la sol·licitud). Això no és un repte insuperable per una administració moderna, quan hi ha a la UE i en algunes CCAA administracions capaces de fer seguiment de la situació econòmica de les llars fins i tot mes a mes. Amb els ajustos necessaris, seria possible establir aquest període en els tres mesos previs a la sol·licitud o fins i tot l’any en curs. S’endevinen dures negociacions darrera del fet que finalment s’inclogués en el Decret la Disposició Transitòria tercera, que estableix excepcions que permeten considerar els ingressos de l’any en curs en alguns supòsits, així com l’article 8.5, que remet al futur reglament per a excepcions addicionals, la qual cosa deixa oberta una finestra per a ser bastant flexibles en aquest sentit.

En segon lloc, les actuals prestacions familiars per fill a càrrec (PFFC) de la Seguretat Social quedaran integrades en l’IMV i s’extingiran. Sempre he defensat la màxima integració possible de les prestacions de garantia de rendes en el seu nivell no contributiu. Però aquesta ha de dur-se a terme sense que ningú surti perjudicat respecte de la situació actual. Algunes situacions (és cert que segurament poques, i en el límit superior) que abans donaven dret a PFFC deixarien de donar-ne amb els llindars de l’IMV. És cert també que hi haurà dret d’opció entre una opció o una altra per als beneficiaris actuals fins a l’extinció de les PFFC, però no per a sol·licituds futures, que quedaran extingides. Això suposa una disminució de llindars per a les PFFC, i també pot suposar lleugeres variacions en les condicions per accedir a la protecció en concepte d’IMV.

A canvi, és cert que tenim una pujada molt important dels complements per fill per als beneficiaris de l’IMV: d’un màxim de 49€ al mes (després de l’augment del 2019 per a les llars amb menys recursos) passem a un mínim garantit de 138€ al mes per menor en llars amb dos progenitors i de 240€ per al primer menor en llars monoparentals. Però compte, en passar d’una prestació uniforme a una diferencial (que complementa els ingressos existents fins al llindar determinat), aquests augments tampoc es donaran automàticament en tots els casos. No seria massa costós, en aquest sentit, mantenir els llindars i beneficis nets que suposen les PFFC actuals per a menors a càrrec sense discapacitat, evitant així salts bruscos en la protecció. Màximament si aspirem, com crec que hauríem de fer, a un horitzó de prestació universal per a menors mitjançant la unificació de les PFFC, els complements per menors de les rendes mínimes, i les deduccions en l’IRPF per aquest concepte. Amb l’actual regulació de l’IMV, es deixa un preocupant “buit” de cobertura entre els qui tenen una situació prou dolenta com per a ser beneficiaris de l’IMV i els qui la tenen prou bona com per a beneficiar-se del mínim vital per fills en l’IRPF. Això no pot defensar-se, crec, amb l’argument del ministre Escrivá que “cal focalitzar bé”: primer, perquè les deduccions per fills en l’IRPF, que de fet són prestacions per fills, no estan focalitzades en absolut; segon, perquè no fa falta llegir a Rawls per a advertir que focalitzar en els qui estan en pitjor situació a costa dels qui estan en la “segona pitjor” situació no resulta gaire defensable des d’una perspectiva igualitarista.

A banda d’aquests dos aspectes, serà aconsellable atendre uns altres quatre punts que queden oberts en bona part al que pugui concretar-se reglamentàriament i en la implementació de la prestació:

  1. L’article 28 esmenta que es promouran “estratègies d’inclusió” per als beneficiaris, i la participació en aquestes es regula com a obligació genèrica dels beneficiaris, a concretar reglamentàriament. La bona notícia és que en cap lloc del Decret s’estableix explícitament que un compromís de participació en activitats d’inclusió o activació sigui requisit per ser beneficiari de la prestació (com si que ocorre en molts programes de rendes mínimes de les CCAA). Aquesta possible laxitud interpretativa pot acostar l’IMV a una autèntica renda garantida sense condicions estrictes de conducta. Caldrà observar com es dissenyen aquestes estratègies, però si es manté l’esperit de basar la política en l’evidència, no haurien de concretar-se en mesures amb obligatorietat o coerció estricta, que s’han demostrat contraproduents.
  2. L’article 8.4 estableix que per evitar la trampa de la pobresa i incentivar l’ocupació l’IMV serà compatible amb ingressos del treball, però deixa els detalls pel reglament. Un aspecte preocupant és que el redactat es podria interpretar en el sentit que l’incentiu només s’abonarà en els casos de beneficiaris els ingressos dels quals creixin per sobre del llindar després del primer any de prestació. Això aniria en contra de la filosofia que es diu compartir. Una interpretació més generosa hauria d’incloure tots els casos en els quals hi hagi ingressos per treball sota un cert llindar, i de nou amb ajustos mensuals o trimestrals. Òbviament, això tindrà un major cost econòmic, però és important no escatimar aquí si realment es vol lluitar contra la pobresa laboral i la trampa de la pobresa.
  3. L’esperit de simplicitat administrativa i burocràtica per als sol·licitants que s’adverteix en alguns articles i en l’exposició de motius haurà de superar inèrcies en aquelles instàncies administratives que hagin de gestionar efectivament les sol·licituds. En aquest sentit, la sol·licitud que es dissenyi ha de ser senzilla i clara per a minimitzar el non-take-up. És una excel·lent notícia en aquest sentit que un quart de milió de prestacions es concedeixin d’ofici durant aquest mes de juny.
  4. Finalment, el paper que hauran de complir les CCAA i els seus programes de rendes mínimes (RM) a partir d’ara mereixeria un post a part. Contra algunes divagacions declaratives, finalment el Ministeri d’Inclusió va adoptar la posició assenyada, defensada per la pràctica totalitat dels experts, que aquests programes havien de ser complementaris i subsidiaris de l’IMV, i no al revés. Això situa la pilota en la teulada dels governs autonòmics, que poden aprofitar els recursos que l’IMV alliberarà en els seus programes per complementar la seva quantia, cobrir a col·lectius o situacions addicionals, introduir complements per a despeses específiques com l’habitatge, o dissenyar programes d’inclusió i activació que siguin efectius, personalitzats i no coercitius. La coordinació entre administracions serà fonamental en aquest sentit; el context és propici i cal desitjar que les dinàmiques de policy difusion i policy learning que han funcionat amb les RM des dels anys noranta s’activin també ara. Hi haurà poques excuses perquè les CCAA no apliquin un pinzell fi ara que la Seguretat Social farà el treball de brotxa. De fet, és de justícia reconèixer que molts dels aspectes de l’IMV que han estat tècnicament celebrats com a innovadors pel Ministeri d’Inclusió porten molts anys estudiant-se i fins i tot aplicant-se en els programes de RM de diverses CCAA, que han estat pioneres en aquest terreny, sobretot al País Basc i en algunes reformes introduïdes des de 2015. D’aquí ve que l’administració central, més que desconfiar de les capacitats de les administracions autonòmiques, hagués de fer un esforç per aprendre de la seva ja llarga experiència de gestió de les RM.

Altres limitacions que s’han assenyalat em semblen menys urgents. S’ha parlat, per exemple, de la baixa quantia bàsica individual (els complements per persones addicionals de la llar, no obstant, són comparativament generosos), que s’equipara a la de la pensió no contributiva de la Seguretat Social. Però s’ha reparat menys en què, com s’ha dit, aquesta quantia és complementable per les CCAA, que són els qui en bona lògica haurien d’ajustar les prestacions al diferent cost de la vida en cada territori. Així mateix, pot complementar-se també amb rendes del treball. I, no menys important, la seva indexació a la pensió no contributiva fa més probable que aquesta quantia es vagi actualitzant periòdicament. S’ha seguit, comprensiblement, el model del nivell no contributiu de la Seguretat Social, evitant desajustaments entre les quanties de les prestacions en aquest nivell. Previsiblement, el següent pas serà caminar cap a la integració de diferents subsidis per a aturats. Però l’important és que s’ha establert una nova “canonada” a través de la qual es poden canalitzar més recursos cap a més llars. Contra el que a vegades semblen suggerir alguns crítics, l’IMV no crea llacunes de cobertura, sinó que les redueix.

En definitiva, crec que un marc d’“oportunitat perduda” a l’hora de valorar l’IMV resulta excessivament simplista, políticament miop i socialment estèril per aconseguir noves millores en el dret a una garantia de renda, que caldrà defensar contra els seus autèntics enemics. Una anàlisi basada en evidències comparatives i en la consideració equànime de les correlacions de forces existents, i no en l’aspiració subjectiva que tingui cadascú, difícilment pot negar que les oportunitats guanyades i els avanços pesen bastant més que les limitacions ressenyades, les quals a més segueixen obertes a concreció i negociació.


José Antonio Noguera

José Antonio Noguera

Profesor Titular de Sociología en la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) y director del grupo de investigación GSADI (Grupo de Sociología Analítica y Diseño Institucional) Sus actuales áreas de trabajo son la política social (en especial la renta básica universal), la sociología fiscal, la teoría sociológica y la simulación social. Entre sus publicaciones recientes: Basic Income: An Anthology of Contemporary Research (Wiley-Blackwell, 2013; co-editado con K. Widerquist, Y. Vanderborght y J. de Wispelaere); “An Agent-Based Model of Tax Compliance: An Application to the Spanish Case” (Advances in Complex Systems, 2013); “La integración de impuestos y prestaciones: una vía innovadora para la reforma de la protección social” (Documentación Social, 2013; junto con Paula Hermida). Miembro del consejo de redacción de la revista Basic Income Studies, y del consejo consultivo internacional de la BIEN (Basic Income Earth Network).

Comments

Comments are closed.

Traducir »