El Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions va presentar el passat 26 de juny les primeres dades estadístiques relatives a la primera nòmina de població titular de l’Ingrés Mínim Vital (IMV), així com les de les demandes formulades en paral·lel a la prestació.

A continuació es presenten de forma breu i esquemàtica algunes dades dels principals indicadors respecte a la dinàmica observada en la prestació.

1. Les famílies transferides de les prestacions familiars a l’Ingrés Mínim Vital

La disposició transitòria primera del Reial decret llei que estableix el nou IMV preveu el reconeixement de la prestació transitòria d’ingrés mínim vital a determinats tipus de famílies. Això afecta les que inclouen persones beneficiàries de l’assignació econòmica per fill o menor a càrrec del sistema de la Seguretat Social, sense discapacitat o amb discapacitat inferior al 33 per cent, i que a data de l’entrada en vigor de la norma, reuneixen els requisits d’accés a la prestació (inclosa la disposició d’un nivell patrimonial molt reduït).

El gràfic 1 reflecteix el pes relatiu de les prestacions familiars transferides a l’IMV per mil llars amb població menor segons comunitats autònomes. Atès que l’accés a l’IMV de les noves unitats de convivència beneficiàries es vincula a una renda i un patrimoni molt reduïts, l’indicador aporta informació sobre l’impacte de les formes més acusades de pobresa en llars amb menors. En conjunt, les noves famílies beneficiàries de l’IMV suposen un 14,5 per mil del total d’aquestes llars.

Gràfic 1

Les dades mostren un màxim impacte, proper o superior a 25 per mil, en les comunitats autònomes d’Extremadura i Andalusia, al costat de Ceuta i Melilla, al sud. A la zona nord de Espanya, Astúries se situa en aquest mateix grup de regions. Atès que la prestació transitòria s’estén a col·lectius beneficiaris de les rendes mínimes autonòmiques, és possible que la posició asturiana, a priori sorprenent, es vinculi a aquest fet.

En nivells propers a la mitjana espanyola, la proporció analitzada se situa entre 13,6 i 17,2 per mil a les comunitats autònomes de Canàries, Castella la Manxa, Múrcia, Comunitat Valenciana, a la zona sud, i Galícia, Cantàbria i Castella i Lleó en la zona nord. amb xifres entre 9,9 i 12,6 per mil, Madrid, La Rioja i Aragó se situen una mica per sota de les xifres corresponents a el grup anterior.

En nivells clarament inferiors se situen Illes Balears i Catalunya (4,8 i 7,1%, respectivament). Navarra i Euskadi no tenen pràcticament famílies en l’IMV que hagin estat transferides des del sistema de prestacions familiars.

2. Les sol·licituds de la nova prestació

El gràfic 2 suma les prestacions familiars transferides i les sol·licituds de l’IMV acumulades a 23 de juny de 2020 i situa el seu impacte relatiu en termes del total de llars existents.

Gràfic 2

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions i de l’INE.
Les dades relatives a llars s’obtenen a partir de l’Enquesta contínua de llars 2019 de l’INE.
Les dades sobre les prestacions familiars transferides d’ofici a l’IMV, així com els relatius a les sol·licituds acumulades de l’IMV a 23 de juny de 2020, procedeixen del Ministeri. Es sumen les dues xifres.
A la pràctica, les persones o unitats de convivència sol·licitants no coincideixen necessàriament amb els components de la llar. S’utilitzen les llars com a aproximació.

En aquest cas, les dades mostren que, en el conjunt d’Espanya, un 22,5 per mil de les llars han accedit o sol·licitat la nova prestació. Encara que hi ha similituds respecte a l’indicador de famílies transferides a l’IMV, l’indicador de prestacions familiars transferides i sol·licituds acumulades a 23 de juny de 2020 pel 1000 llars reflecteix algunes diferències significatives.

La demanda arriba als nivells més alts a les Canàries, Ceuta i Melilla, amb xifra entre 41,8 i 49 per mil. Molt a prop, però ja per sota, se situa Andalusia, amb 34,1 per mil.

Al voltant de la mitjana, amb nivells entre 21,4 i 25,3 per mil es troben diverses comunitats de la zona sud / sud-est, com Extremadura, Castella la Manxa, Múrcia o Comunitat Valenciana, a més de les Illes Balears. Amb un indicador de 21,9 per mil, la Comunitat de Madrid es troba també en aquest conjunt de comunitats. A prop d’elles, la demanda se situa en un 18,1 per mil de les llars a Catalunya. Ja bastant per sota de la mitjana espanyola, entre un 13,0 i un 16,5 per mil es troben diferents comunitats de la zona nord, incloent Galícia, Astúries, Cantàbria, La Rioja, Castella i Lleó i Aragó. L’accés o la demanda de l’IMV resulta per ara molt marginal en el cas de Navarra i Euskadi (4,0 i 4,2%, respectivament.

En general, s’observa una notable correlació entre nivell de desenvolupament de les rendes mínimes autonòmiques i accés / demanda de la nova prestació estatal. A major impacte de sistema autonòmic, menor pressió d’una forma de demanda ràpida de l’IMV.

3. La relació entre la demanda efectiva i la potencial

El gràfic 3 relaciona la demanda efectivament realitzada amb la demanda potencial, mesura a través de la situació reflectida per l’Enquesta de Condicions de Vida 2018, amb dades de renda corresponents a 2017.

Gràfic 3

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions i de l’INE.
Com a aproximació a la demanda potencial, les dades relatives a llars demandants potencials s’obtenen a partir de l’ECV 2018 de l’INE. Es consideren els llars amb ingressos inferiors als llindars que estableix l’IMV i que no tenen capacitat per fer front a despeses extraordinàries.
Les dades sobre les prestacions familiars transferides d’ofici a l’IMV, així com els relatius a les sol·licituds acumulades de l’IMV a 23 de juny de 2020, procedeixen del Ministeri.
A la pràctica, les persones o unitats de convivència sol·licitants no coincideixen necessàriament amb els components de la llar. S’utilitzen les llars com a aproximació.

Aquestes dades plantegen problemes obvis, relacionats amb dos aspectes rellevants. per una banda, l’accés a l’IMV el 2020 depèn de la situació d’ingressos existent el 2019, bastant més favorable que la que hi havia el 2018. No obstant això, la disposició transitòria tercera del Reial Decret Llei que regula l’IMV preveu, d’altra banda, la possibilitat que es puguin presentar sol·licituds per supòsits de vulnerabilitat econòmica que s’hagin produït durant 2020. Aquesta possibilitat es limita no obstant això a col·lectius que no siguin beneficiaris de prestacions o subsidis d’atur.

La consideració de les llars (en realitat persones soles o unitats de convivència) potencialment beneficiàries dependrà per tant de la contradictòria evolució observada al llarg de 2019 i 2020. Com a primera aproximació, les dades de renda de l’ECV 2018 aporten alguna orientació.

El primer aspecte destacable és que la demanda efectiva té un impacte relativament important en termes de llars potencialment beneficiàries ja que, per terme mitjà, arriba a un 53,5% per al conjunt d’Espanya. Es tracta d’una xifra sens dubte alta per a un període de sol·licitud que porta obert menys d’un mes.

No obstant això, i aquest és el segon tret rellevant, les diferències entre comunitats resulten en aquest cas molt cridaneres. En alguns casos, la demanda supera el volum de llars potencialment beneficiàries en termes de la renda de l’ECV 2018. Això afecta la ciutat de Melilla (102,2%) i a les diferents comunitats autònomes de nord-est: Aragó (131,0%), Catalunya (112,7%) i Illes Balears (237%). La demanda desborda per tant, de forma molt especial a les Balears, la demanda esperable en termes de la situació econòmica de 2018.

Encara que no arriba als nivells assenyalats, la relació demanda efectiva / demanda potencial és igualment molt elevada en altres comunitats i, en tot cas, superior a l’50%. Així, la proporció és del 57,2% a la Comunitat Valenciana, d’entre el 65 i el 67,8% a Galícia i Castella i Lleó, del 72% a Madrid i del 78,8% el Extremadura. En el cas de Ceuta, l’indicador se situa en un 50,1%.

Ja per sota de la mitjana, l’impacte de la demanda se situa entre un 43,3 i 47,7% a Canàries, Andalusia i Castella la Manxa. La proporció baixa notablement, amb xifres entre el 29,6 i el 34,6% a Múrcia, a la zona sud, i a Astúries, la Rioja i Navarra a la zona nord. La proporció baixa al 20,4% a Cantàbria i té un mínim del 10,4% al País Basc. Els majors nivells de protecció associats en general a sistemes autonòmics com la RGI basca limiten, notablement en aquest cas, la pressió per a una adopció ràpida del nou IMV, fins i tot en aquells casos en què hi podria haver complementarietat entre els dos sistemes.

El gràfic 4 permet valorar el potencial efecte que, en la relació demanda efectiva / demanda potencial, exerceix la crisi d’ingressos que va lligada a l’epidèmia de la COVID-19.

Gràfic 4

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions i de l’INE.
Com a aproximació a la demanda potencial, les dades relatives a llars demandants potencials s’obtenen a partir de l’ECV 2018 de l’INE. Es consideren les llars amb ingressos inferiors als llindars que estableix l’IMV i que no tenen capacitat per fer front a despeses extraordinàries.
Les dades sobre les prestacions familiars transferides d’ofici a l’IMV, així com les relatives a les sol·licituds acumulades de l’IMV a 23 de juny de 2020, procedeixen del Ministeri.
Les dades relatives a les variacions interanuals de l’afiliació s’estimen a partir de l’Estadística d’afiliació a la Seguretat Social del Ministeri. A la pràctica, les persones o unitats de convivència sol·licitants no coincideixen necessàriament amb els components de la llar. S’utilitzen les llars com a aproximació

Les dades mostren que l’efecte de la caiguda d’afiliació lligada a la nova crisi està molt clarament associada a la major demanda. El cas més cridaner és el de les Illes Balears, on una caiguda interanual del 12,6% en l’afiliació al maig de 2020 es tradueix en aquest augment de 237% de la demanda real respecte a la potencial que es derivava de la renda de l’ECV 2018. Tot i que no d’una manera tan vistosa, la major caiguda de l’afiliació interanual respecte a la mitjana espanyola també es tradueix en una demanda molt elevada, superior a l’esperable en base a les dades de renda de l’ECV 2018, a Extremadura, el País Valencià i Catalunya.

Contrasta el cas d’Aragó, on l’alta demanda observada respecte a la demanda potencial no es relaciona amb una forta caiguda interanual de l’afiliació, almenys no en termes comparats. Encara que no en nivells tan cridaners, la major tendència comparada a la demanda en comunitats com Galícia, Castella-Lleó o Madrid, superior a la mitjana espanyola, també es vincula a caigudes interanuals de l’afiliació que resulten inferiors a la mitjana del conjunt estatal. En la situació contrària, a Ceuta, Canàries i Andalusia, la demanda efectiva resulta minoritària, i inferior a la mitjana espanyola, tot i les fortes caigudes de l’afiliació, superiors al 6%.

Finalment, els menors nivells de demanda s’associen en general a comunitats autònomes que es caracteritzen tant per una caiguda interanual de l’afiliació que resulta inferior a la mitjana espanyola com pel major desenvolupament comparat de les rendes mínimes. Així ocorre amb Euskadi, Navarra, Astúries, però també a Cantàbria o la Rioja.

Múrcia i Castella la Manxa, altres de les comunitats amb demanda efectiva inferior a la mitjana espanyola, no participen en absolut d’aquest nivell de desenvolupament dels sistemes propis de garantia d’ingressos, però sí que es caracteritzen per una caiguda menor de l’afiliació interanual que l’observada en el conjunt d’Espanya.

4. Tipologia de províncies davant la demanda de l’Ingrés Mínim Vital

El gràfic 5 mostra la relació existent entre la demanda de l’Ingrés Mínim Vital per 1000 llars i la variació interanual de l’afiliació al maig de 2020 per províncies.

Gràfic 5

Font: Elaboració pròpia. Veure gràfics anteriors

El gràfic mostra la molt estreta associació existent en la intensitat de la caiguda de l’afiliació entre maig de 2019 i de 2020 i la intensitat de la demanda de l’Ingrés Mínim Vital. Mostra també que les dues dinàmiques s’associen de forma especial a les províncies costaneres espanyola, incloses les illes i algunes províncies interiors de sud peninsular, tant a Andalusia com a Extremadura i Castella la Manxa.

La taula 1 presenta una tipologia de províncies espanyoles davant la demanda de l’IMV. La major demanda, amb un 32,3 per mil llars, correspon a la zona 1.

Taula 1

Aquesta zona inclou la major part de les províncies costaneres espanyoles, excloses la zona compresa entre les províncies d’Almeria a València. A més de a Ceuta i Melilla, inclou així a les províncies canàries, Illes Balears, les províncies andaluses de Huelva, Cadis, Màlaga i Granada, les valencianes d’Alacant i Castelló, així com les províncies catalanes de Tarragona i Girona. També s’inclou en aquest grup la província de Sevilla, amb un perfil també molt associat a el desenvolupament turístic.

Aquest grup de províncies suposa un 28,8% del total de llars a Espanya, però un 41,2% de la demanda total de l’IMV. És amb diferència la zona més afectada per la caiguda de l’afiliació, amb un descens de -7,1% entre maig de 2019 i 2020

Un altre grup de províncies amb una demanda relativa que supera la mitjana espanyola és la constituïda per algunes províncies interiors de sud espanyol. Aquest grup inclou les dues províncies extremenyes (Badajoz i Càceres), la província manxega de Ciutat Real i les andaluses de Còrdova i Jaén. En aquesta zona, 26,9 de cada mil llars han demandat el IMV. Les cinc províncies esmentades suposen un 6,3% del total de llars a Espanya i un 7,5% de la demanda de l’IMV. La caiguda de l’afiliació és igualment molt alta en aquesta zona, i clarament superior a la mitjana espanyola: -5,5%.

En conjunt, les dues zones considerades, amb un 35,1% de les llars, suposen un 48,8% de la demanda de l’IMV. A aquesta proporció s’hi ha d’afegir un 33,9% que correspon a les províncies de Madrid, Barcelona i les de l’àrea Almeria / Múrcia / València. L’aportació d’aquestes cinc províncies a la demanda d’IMV és però una mica més baixa que el seu pes en el total de llars, amb un 35,8%. En aquesta zona, caracteritzada per una caiguda de -3,5% en l’afiliació, la demanda afecta 21,3 per mil de casa seva.

Finalment, la resta d’Espanya, amb un 29,1% del total de llars, tot just aporta un 17,4% de la demanda a l’IMV. En aquesta zona del territori, la demanda es redueix a 13,5 per cada mil llars. És la zona menys afectada per la caiguda de l’afiliació (-3,3%) i amb major impacte de sistema de rendes mínimes autonòmiques.

Les dades posen de manifest la rellevància de la demanda vinculada a la crisi econòmica paral·lela al desenvolupament de l’epidèmia de COVID-19. En aquest context, resulta rellevant la introducció de la disposició transitòria tercera de la norma reguladora de l’IMV que permet considerar l’accés a la prestació de persones afectades per la crisi el 2020. Sense ella, l’IMV no estaria en disposició d’afrontar suficientment les problemàtiques de pobresa severa que avui s’estan donant a Espanya. Caldrà comprovar no obstant això, ateses la restricció aplicada a població amb dret a protecció per desocupació, no necessàriament suficient, si la cobertura de la demanda observable resulta suficient.

Aquest post ha estat publicat en castellà a hungrygrass.org/