Llei Engel

Primary Navigation

Social Navigation

I si donar diners fos la millor política social?

Avaluació, Garantia Ingressos, Polítiques socials, Renda Garantida

Donar diners és una política social menystinguda. I no és pas perquè les transferències econòmiques siguin un tipus d’intervenció residual en el conjunt de polítiques públiques. El 40% dels pressupostos generals i el 10% del PIB de l’Estat són polítiques socials basades en donar diners: les pensions. Si hi afegim les prestacions d’atur, a les qual l’Estat espanyol destina més del 2% del PIB, i els ajuts a l’habitatge i contra l’exclusió, als quals entre comunitats autònomes i ens locals destinen un altre 2% del PIB, descobrirem que la meitat de la despesa social de l’Estat són transferències econòmiques. La xifra creixeria si hi comptéssim les transferències socials que es fan de forma implícita, com passa amb els 5.000 milions d’euros que es deixen d’ingressar degut als mínims personals i familiars que no se sotmeten a tributació.

Podem dir que si donar diners no és la millor política social sí que és la política social que té un pes pressupostari més gran i, en general, no es discuteix que sigui una mesura apropiada. Al contrari, determinades transferències econòmiques són un element tan indiscutit que és poc habitual que es posin en qüestió els seus principis més problemàtics, com la contributivitat. Les prestacions de la Seguretat Social i el SEPE, per exemple, són un element central per compensar la manca d’ingressos del treball, però com recordava Joseba Zalakain, aquestes transferències econòmiques no serveixen per millorar les condicions dels sectors socials més desafavorits. No tindria sentit redirigir part d’aquests recursos cap a les llars econòmicament més necessitades? Segurament és amb preguntes com aquesta que el consens sobre les prestacions econòmiques comença a trontollar.

Donar diners és una política social que es veu amb bons ulls quan va més o menys lligada a una contraprestació i és poc qüestionada quan beneficia les classes mitjanes, en canvi, es vista amb reticència quan es planteja com a suport directe a persones en situació de pobresa. És només en aquests casos quan es reclama que les persones receptores demostrin ser mereixedores d’ajuts i s’activen els moduladors habituals: donar diners ha de ser una mesura temporal, ha d’estar limitada als casos de més necessitat, ha d’estar condicionada al compliment d’una sèrie d’obligacions i s’ha de controlar que els diners percebuts es destinin a béns de primera necessitat, etc. Tenen sentit totes aquestes prevencions respecte a les transferències a les persones pobres?

Els experiments sobre la renda bàsica

La defensa dels principis de contraprestació i d’activació és molt popular entre la ciutadania i la classe política. El Luis Sanzo ho assenyalava en aquest mateix blog i el José Antonio Noguera hi posava dades a propòsit del suport a la renda bàsica. Des d’aquest punt de vista és evident que limitar l’accés a prestacions té sentit: es retringeixen les prestacions perquè hi ha una majoria de l’electorat que així ho vol –i de pas es posa una vàlvula per regular la despesa  social, una cosa especialment útil en moments de crisi. Però que moltes persones prefereixin limitar i condicionar l’atorgament de prestacions no implica que aquests requeriments afegeixin valor a les pròpies prestacions. La condicionalitat fa que les persones facin un millor ús dels recursos, fomenta determinats comportaments que considerem desitjables, promou l’activació? Diversos països d’Europa (entre el quals el nostre) han fet experiments per avaluar l’eficàcia de les transferències econòmiques i les diferents maneres de gestionar-les a l’hora de combatre la pobresa i promoure la inclusió social. La majoria d’aquests experiments basen el seu disseny en descobriments de la psicologia i l’economia del comportament, fonamentalment:

  • La pobresa condiciona les decisions que prenen les persones que la pateixen. Els estudis de camp de Mani i Mullainathan i Shafir demostren que la privació econòmica i l’estrès provocat per la pobresa redueixen les capacitats intel·lectuals i cognitives.
  • Els valors implícits en les intervencions de les administracions tenen impacte en el comportament de les persones. Com apunten Fehr i Schmidt la preocupació per la justícia i la reciprocitat és un element central de les interaccions entre persones. Per aquest motiu les persones reaccionen positivament a les recompenses i negativament als càstigs. Les amenaces i les sancions, per tant, no serien la manera més adequada de promoure la cooperació i el compliment.
  • Els incentius i els càstigs poden erosionar la confiança i la motivació intrínseca de les persones. Això és el que suggereixen estudis com els de Frey i Jegen, que apunten que els incentius econòmics poden tenir l’efecte contraproduent de debilitar la predisposició desinteressada de les persones a fer determinades coses.
  • Les persones, habitualment, estan motivades pel compliment però en determinats casos la motivació interna pot necessitar un suport addicional. Deci i Ryan expliquen que donar autonomia i fer que les persones se sentin competents facilita que adquireixin certs comportaments.

D’entre tots els experiments sobre transferències econòmiques, un dels més recents i mediàtics ha estat el finlandès. El govern liberal de Finlàndia volia reformar la seguretat social amb l’objectiu de simplificar administrativament el sistema i augmentar els incentius a l’ocupació. Segurament aquest segon objectiu és el que ha provocat que la major part de notícies sobre l’informe preliminar de l’experiment siguin negatives: Finlandia acaba con el sueño del dinero gratis, Finland’s ‘free cash’ experiment fails to boost employmentFinland basic income trial left people ‘happier but jobless’, etc. Els resultats preliminars de l’estudi, però, mostren que si bé la transferència econòmica no incentiva els receptors a treballar, tampoc suposa un desincentiu (tal i com ha demostrat altra recerca), i per tant les condicions no aporten res. La transferència no condicionada, a més, millorava el benestar subjectiu, la sensació d’estrès, la salut física i mental, la capacitat de concentració, la confiança en els altres i en el propi futur, entre d’altres qüestions. Malgrat els defectes de disseny de l’experiment –que no havia previst la compactació de totes les prestacions per al grup de tractament i per tant requeria uns tràmits no previstos –, també hi havia una percepció més favorable dels processos burocràtics necessaris per reclamar una prestació, un problema crític d’aquesta mena de serveis.

Són unes conclusions semblants a les què ja havien arribat múltiples recerques sobre l’impacte de les transferències en el context de països en vies de desenvolupament: donar diners funciona i té impactes més enllà d’atenuar la pobresa i augmentar la capacitat de consum. Les transferències econòmiques, per si soles, generen millores en salut, educació, ocupació entre d’altres aspectes i, el més interessant, no hi ha diferències significatives entre els efectes de les transferencies condicionades (les lligades al compliment de certes accions) i les no condicionades.

Diners en efectiu, la referència a millorar

Malgrat els beneficis provats de donar diners a les les llars més necessitades, les transferències econòmiques no estan exemptes de dificultats. En aquest estudi, per exemple, n’assenyalen un problema important: els programes de transferències, encara que millorin la nutrició dels receptors, poden tenir com a efecte l’augment de preus de determinats béns, sobretot quan hi ha molts beneficiaris del programa. Aquest augment de preus fa que, en programes focalitzats, les llars que no reben la prestació però estan just per sobre el llindar empitjorin la seva situació.

Una manera de valorar aquests dilemes que pot ser un punt d’inflexió en la manera com avaluem polítiques és la que van dur a terme l’Agència dels Estats Units pel Desenvolupament Internacional conjuntament amb Innovations for Poverty ActionGiveDirectly. La pregunta que volien respondre era: com funcionen els programes de desenvolupament habituals en comparació a donar diners? I van fer exactament això: comparar els resultats d’un programa d’alimentació amb els de, simplement, donar diners a la gent. L’estudi complet el podeu trobar aquí, però les conclusions són fàcils de resumir: “Hi ha proves creixents que suggereixen que les transferències de diners no condicionades als ciutadans són una de les maneres més justes, rendibles i eficaces per pal·liar la pobresa i estimular el creixement econòmic”.

Com els propis autors de l’estudi explicaven, concloure que “donar diners és millor” pot ser una simplificació excessiva. El que sí que podríem assumir, en tot cas, són dues coses. La primera és que hem de ser més rigorosos avaluant les intervencions i que produir coneixement sobre l’impacte de diferents intervencions socials pot ser una bona manera de modificar les preferències i els prejudicis d’electors i de polítics sobre com cal combatre la pobresa. La segona és que les transferències de diners són una bona referència per mesurar si una intervenció és efectiva. Donar diners és més senzill, més econòmic i més escalable que cap altra intervenció. Mentre no demostrem que altres polítiques són més efectives, el diners són la millor política social.


Benet Fusté

@bfuste Sóc sociòleg. Treballo a l'administració local, amb un peu als serveis socials i l'altre a les polítiques d'habitatge. M'interessa l'avaluació de polítiques públiques, m'agraden les coses que es poden comptar i m'inquieten les desigualtats.