En aquests moments hi ha forces evidencies que la COVID-19 està impactant amb força al sistema de cures de llarga durada espanyol. El sector més afectat és, sens dubte, el dels serveis d’atenció residencial per a gent gran. Però la resta de serveis i col·lectius també han patit alguna afectació.

No hi ha cap estadística sobre nombre de persones en centres residencials que pateixen COVID-19 o han mort per la seva causa. L’anàlisi publicat en ltccovid19.org per Vanessa Davey i feta en base a una aproximació publicada a un mitjà de comunicació quantifica en 1.548 les defuncions a establiments de tot l’Estat a 26 de març. [ACTUALITZACIÓ] En el moment de publicar aquest article en català el Govern anuncia que les morts en residencies a Catalunya són 362.

Altres indicis de que ens troben davant d’una catàstrofe són les nombroses informacions periodístiques on es fan ressò de les crides d’ajuda de les residències a l’exercit o als bombers davant situacions d’afectació greu.

Alguns dels principals problemes observats a l’atenció residencial i les seves possibles causes són:

• La desatenció és el problema més greu exemplificat en notícies de molt impacte social com la de l’alcalde i els regidors d’un ajuntament que es van tenir que fer càrrec de tasques a la residència del seu municipi per manca de professionals o la de la Ministra de Defensa explicant que l’Exercit ha trobat ancians morts a algun establiment.
• Aquest fet té l’origen a una manca de personal d’atenció, que es dona de forma sistèmica, agreujada per l’impacte de la malaltia entre els professionals i per altres baixes mèdiques. A diferència del Sistema de Salut on sabem quants professionals han resultat infectats, aquesta dada no està disponible per al Sistema de Serveis Socials.
• Les condicions de treball han estat una de les causes d’elevat nombre de malalts entre els professionals. La prevenció mitjançant proves de detecció massives del virus no s’han fet hores d’ara. I els equips de protecció individual encara (a 29 de març, data de redacció d’aquest article) estan en procés d’iniciar la seva distribució en comunitats com Catalunya.

Aquestes situacions són conseqüència de disfuncionalitats endèmiques del sistema d’atenció residencial per a la gent gran que s’agreugen en situació d’emergència. És un model sustentat principalment en la cura a l’entorn familiar, amb o sense suports informals, i a l’atenció residencial. Per tant l’epidèmia ha trobat un gran nombre de residències i persones grans convivint.

L’atenció residencial és un sector fortament mercantilitzat on fa temps que es detecta baixa de qualitat originada per la contenció de costos. Aquest fet es detecta també en els equipaments públics externalitzats i concertats donada el congelament de tarifes i preus des de les administracions. Una de les mostres de la baixa qualitat és l’absència de protocols d’actuació per a fer front a l’atenció de persones grans infectades o la lentitud dels plans de contingència en la gestió dels recursos humans i l’adquisició dels equips de protecció necessaris.

El sistema no presta prou atenció a la gestió de recursos humans com element central amb perfils professionals poc desenvolupats en relació a les seves competències i formació  i que han de treballar en unes condicions organitzatives i laborals no idònies. No és d’estranyar la manca d’un lideratge professional en la resposta a la crisi com si s’observa que existeix al sistema de salut.

La llógica dels models d’atenció residencial i domiciliari responen a criteris organitzatius del Sistema i no a una atenció centrada a la persona. Una fluida transició entre entorns d’atenció, tal com formulava Fernando Fantova a aquesta web, no està sent afavorida per l’increment del suport professional a domicili de forma significativa.

El desgovern del Sistema de Serveis Socials a Espanya (veure la diagnosi de Manuel Aguilar Hendrikson, p. 28), amb tots els nivells de l’administració (estatal, autonòmic i local[i]) implicats està sent un fre per a implementar mesures ambicioses. La presa de decisions legals que emparin les actuacions, la compra dels equips imprescindible o la mobilitat de professionals són carències motivades pel desgovern.

Per això no és d’estranyar que les principals mesures preses a l’àmbit de les cures de llarga durada hagin estat reactives davant una situació més de crisi que d’emergència, diverses i desiguals territorialment:

• Mesures econòmiques: el Govern de l’Estat ha aprovat un Fons Social Extraordinari de 300 milions d’euros per a repartir entre les Comunitats Autònomes per a fer front a l’emergència social incloses les despeses de reforç del sistema de cures de llarga durada. També ha aprovat l’autorització als ajuntaments per a gastar 300 milions més dels seus superàvits acumulats per a fer front al mateix tipus de despesa.
• Mesures organitzatives: tant l’Estat com les Comunitats Autònomes s’han dotat de suport legal per a poder imposar serveis extraordinaris al personal dels serveis socials, ampliar el nombre de dispositius d’atenció suspenen temporalment els requisits d’acreditació i ampliar la capacitat de contractació de professionals sense el perfil formatiu mínim.
• Suport tècnic en l’abordatge de la situació: les diferents administracions i entitats professionals i no lucratives, han desenvolupat també protocols i manuals per abordar des dels serveis socials les diferents situacions derivades de l’emergència. Un magnífic recull ha estat elaborat pel SiiS, Centro de documentación y estudios a l’apartat de documents tècnics de la seva nova pàgina web #covid19 ServiciosSociales.

Les administracions y entitats no lucratives estan prenent, també,  un gran nombre de mesures de contingència:

• Redefinició d’equipaments per aïllar casos.
• Adaptació d’establiments hotelers per allotjar persones grans malaltes.
• Evacuació de residencies greument afectades.
• Ampliar la seva capacitat d’atenció amb la contractació de nou personal
• Compra massiva d’equips de protecció.

Finalment sembla que en el moment de tancar aquest article es coneix la notícia de que a la ciutat de Barcelona s’ha arribat a un acord que representa un canvi profund en el model de gestió de la crisi a les residencies de la gent gran. L’ajuntament de la ciutat podrà posar tots els recursos humans que disposa (més de 4.000 professionals d’atenció domiciliària) per a suplir personal de baixa a les 255 residencies existents i reforçar l’atenció fortament afectada en aquests moments.

Aquesta decisió supera l’entrebanc que representava que el nivell local (competent en l’atenció domiciliaria) no pugés intervenir a l’àmbit de les residencial (competència del govern autonòmic).

(Versió en català de l’entrada en anglès, publicada a la web LTC responses to Covid-19 de la International Long Term Care Policy Network)

---

[i] L’Estat Espanyol té tres nivells administratius principals: Administració General de l’Estat, Comunitats Autònomes i Administració Local.

---